Història de les malalties i paleogenòmica

—La pesta humana i la identitat de les pestilències en l’Europa prebacteriana.—

Els èxits del segle XX de la biomedicina han facilitat la naturalització de les seves representacions de les malalties i llurs causes no només al món occidental, sinó també a la resta del planeta sota la seva hegemonia. De fet, es tendeix a assumir que les tals representacions naturalitzades constitueixen la culminació d’un llarg procés històric a través del qual la moderna investigació biomèdica ha assolit la millor comprensió de la malaltia i la naturalesa humanes, si no l’única acceptable.

Aquesta percepció, derivada de les noves pràctiques mèdiques establertes al llarg del segle XIX, va tenir un enorme impacte en la reconceptualització de les malalties humanes. També va conduir a la posterior reconstrucció de la història de la medicina com un procés d’adquisició de coneixements i pràctiques que condueixen al present de manera lineal, progressiva i inexorable. Malgrat el seu gradual reemplaçament a partir de la dècada de 1920 de resultes de diferents corrents renovadors de les ciències humanes i socials, la perspectiva positivista de la història ha perdurat fins molt recentment i inclús guanyat en les últimes dècades nova empenta en determinades àrees de recerca històrico-mèdica, com en el cas de les malalties infeccioses. En aquesta àrea, en efecte, el pes dels estudis paleogenòmics no ha deixat de créixer des de la dècada del 1980, impulsats per innovadores tecnologies de seqüenciació paral·lela massiva d’ADN antic: des de la PCR (polymerase chain reaction), inventada el 1983, fins les més recents de NGS (next-generation sequencing), comercialitzades des del 2005. D’ací que la identitat d’aquest grup d’afeccions del passat continuï sent una qüestió historiogràfica i epistèmica sotmesa a interminables controvèrsies.

Baby Blue, una màquina prototipus de 1986 per fer PCR. Wikimedia.

En el transcurs del segle XIX, es va produir en la tradició mèdica universitària un canvi de paradigma en què van jugar un paper essencial dos grans processos epistèmics: la substitució del sistema causal aristotèlic pel newtonià-laplacià i el desenvolupament d’una nova forma de medicina basada en la recerca experimental de laboratori tant o més que en la pràctica clínica objectivada. Aquesta nova “ciència mèdica”, construïda i practicada a les societats burgeses conforme als principis filosòfics del positivisme científic, va reemplaçar de manera gradual llavors a la medicina universitària pròpia de les societats de l’antic règim.

La “vella” medicina s’ajustava a un patró de pràctiques relacionades amb la malaltia i la salut que havia pres el vol a partir del segle XI amb la reintroducció a l’Europa llatina del dret romà, la filosofia aristotèlica i la tradició mèdica hipocràtico-galènica. A través de successives reformulacions posteriors, aquest paradigma mèdic va mantenir una hegemonia indiscutible a Europa fins a finals del segle XVI, i alguns dels seus ingredients (per exemple, el vitalisme i les seves nocions de la causalitat) van mantenir una influència persistent fins ben entrat el segle XIX.

La pesta a la Londres de Shakespeare. Frank Percy Wilson, 1927. Wellcome Collection.

La nova medicina va consolidar la seva hegemonia basant-se en les ciències naturals (física, química i biologia), un conjunt de disciplines experimentals creixentment matematitzades que van sorgir de la transformació de les condicions socials i intel·lectuals del cultiu de la filosofia natural entre finals del segle XVIII i principis del XIX. Per primera vegada en la seva dilatada tradició històrica, la medicina universitària es va fonamentar en conceptes i mètodes unànimement assumits, en lloc de subjectar-se als criteris d’escoles i professors diversos. Aquests trets constitutius segueixen sent reconeixibles en la ciència biomèdica actual.

La història de la pesta s’ha construït predominantment conforme a la conceptualització mèdica moderna de la pesta humana. Això ha dut a identificar de manera més o menys espontània les pestes/pestilències històriques amb la infecció bacteriana causada per Yersinia pestis, una zoonosi primàriament pròpia de rosegadors tant salvatges com domèstics, i transmissible als éssers humans per artròpodes vectors, sobretot per la picadura de la puça de la rata (Xenopsylla cheopsis) alimentada amb sang d’un rosegador infectat.

Segons aquesta interpretació, la pesta va colpejar repetidament les comunitats humanes en el curs de tres grans pandèmies esteses al llarg de cicles temporals prolongats. La primera pandèmia (segles VI al VIII) va debutar amb l’anomenada Pesta de Justinià (Constantinoble, 542). La segona pandèmia (segles XIII al XVIII) va discórrer a Europa entre la Pesta Negra del 1348 i la Pesta de Marsella (1720-1721). La tercera i última pandèmia (de finals del segle XIX a mitjan del XX) és encara avui responsable de brots esporàdics de pesta humana en diversos continents de resultes de reservoris de rosegadors salvatges. Juntament amb aquestes tres pandèmies s’ha postulat recentment l’existència d’una quarta que, durant el neolític tardà/edat del bronze, s’hauria difós a les primeres ciutats amb el comerç des de les estepes d’Euràsia a Europa.

Episodis de la pesta a Roma el 1656-1657. Aiguafort. Wellcome Collection.

A partir de la dècada del 1970, aquesta “història oficial” de la pesta es va veure creixentment contestada des de dos angles. D’una banda, es va qüestionar, en termes clínics i epidemiològics, que totes aquestes pestes/pestilències històriques s’identifiquessin amb l’actual pesta humana, i es van proposar diversos diagnòstics alternatius de malalties transmissibles de caràcter bacterià o víric. De l’altra, es va emfasitzar la radical historicitat de la pesta i, conseqüentment, la incommensurabilitat entre les pestes/pestilències de l’antic règim i l’actual pesta humana, perquè responen a conceptualitzacions pròpies de sistemes mèdics dispars. Serveixi per apreciar la distància conceptual entre unes i altres la definició de pestilència/pesta proporcionada per un diccionari mèdic molt popular a Europa entre els segles XVI, XVII i XVIII (Bartholomaeus Castelli, Lexicon medicum Graecum-Latinum, Rotterdam, 1657, p. 384).:

Los vocablos pestilentia, febris pestilens, morbus pestilens y Λοιμὀϛ significan lo mismo. Se trata de una enfermedad no endémica sino epidémica, contagiosa, muy perniciosa, común y ocasionada por una causa común, adventicia, de amenaza sumamente inmediata, capaz de deteriorar, por su podredumbre maligna y envenenada, los humores, los espíritus vitales y la sustancia del corazón. Así pues, el aire pútrido y corrompido en la totalidad de su sustancia, provoca la peste (pestem), bien porque, al permanecer cerrado no se dispersa, bien por proceder de cadáveres no enterrados, o emanar de vapores y exhalaciones pútridas no disipadas. En cuanto a si los aspectos infaustos de los cuerpos celestes y sus influencias convierten el aire en pestilente, es algo de lo que prefiero dudar más que creer. Sobre todo, teniendo en cuenta que, para el médico que se atiene más a los sentidos, las mutaciones del aire van por delante de cualquier astrología, según puede conjeturarse a partir del aforismo 3º, del comienzo de los Pronósticos y del libro Sobre el agua, el aire y los lugares de Hipócrates.

Portada de The Black Death in the Fourteenth Century, de Hecker, 1833. Wellcome Collection.

La incommensurabilitat entre les descripcions de malalties humanes infeccioses –i més en general, d’afeccions internes– passades i presents obeeix a diverses raons la rellevància de les quals no es pot ignorar ni trivialitzar. D’una banda, uns relats i uns altres s’inscriuen en marcs conceptuals diferents (galenisme mèdic versus teoria bacteriana), mentre que la racionalitat del diagnòstic només cobra sentit en funció de la teoria aplicada. De l’altra, en l’era prebacteriana, les descripcions clíniques de malalties i els relats dels patiments de les seves víctimes canviaven amb freqüència de significat a ulls dels contemporanis. Es considerava, per exemple, que una determinada causa podia ocasionar múltiples malalties i que una determinada malaltia podia ser deguda a múltiples causes; que els malalts podien patir malalties “mixtes”; i inclús que en el curs d’una determinada malaltia la “matèria morbífica” podia moure’s lliurement dins del cos malalt, canviar de lloc i fins i tot transformar-se en matèria pròpia d’una altra malaltia.

A més, tampoc es pot passar per alt que el diagnòstic retrospectiu de malalties infeccioses descrites a l’Europa de l’antic règim solen comportar una doble traducció cultural, atès que els tractats prebacterians d’epidemiologia històrica redactats als segles XVIII i XIX han constituït fonts complementàries essencials en aquesta tasca. Es tracta d’obres de dimensions amb freqüència enciclopèdiques que recullen un ingent volum d’informació documental referent a grans epidèmies del passat: pesta negra, còlera, verola, tifus, febre groga, tuberculosi i “malalties venèries”, entre altres. No obstant, els seus autors –metges com Joaquín de Villalba, Antonio Hernández Morejón, Alfonso Corradi, August Hirsch o Charles Creighton– les van redactar, tant o més que moguts pel seu interès per la història, amb el propòsit de comprendre millor les malalties objecte d’unes inquietuds epidemiològiques que se situaven en l’òrbita d’un higienisme prebacterià de tipus ambientalista, que es fonamentava en la teoria miasmàtica.

Manca, finalment, examinar el creixent impacte de noves tecnologies biomoleculars en l’estudi de les restes orgàniques del passat prehistòric o històric com a nova via per conèixer les condicions de vida, salut i malaltia d’aquelles poblacions. Les meves consideracions se cenyiran a l’anàlisi, mitjançant diferents tecnologies de seqüenciació paral·lela massiva, d’ADN antic procedent de restes humanes i animals del passat, usualment preservat en teixits, ossos, dents, copròlits i altres residus orgànics, amb l’objectiu de diagnosticar retrospectivament la identitat de les malalties de les corresponents poblacions.

Portada d’Epidemiologia española, o, Historia cronologica de la pestes, contagios, epidemias y epizootias, de Joaquín de Villalba, 1802. Open Library.

L’ús crític i rigorós d’aquesta i altres tecnologies biomoleculars poden subministrar valuoses proves en les recerques dirigides a reconstruir, sempre en termes mèdics actuals, la història epidemiològica d’aquelles poblacions. En concret, aquestes noves dades, degudament correlacionades amb les procedents de diferents tipus de fonts històriques (escrites, gràfiques o epigràfiques, arxivístiques o bibliogràfiques, manuscrites o impreses) i arqueològiques (vestigis materials de l’activitat humana i del seu impacte en el medi ambient), poden ajudar-nos a revisar substancialment el passat històric i prehistòric de la humanitat, la seva alimentació i les seves malalties prevalents, tal com han posat de manifest els treballs de Piers D. Mitchell, Osamu Muramoto i Anne L. Grauer, entre altres.

Ara bé, aquestes tecnologies paleogenòmiques no sempre s’empren amb el degut rigor metodològic per part de diferents grups d’investigadors: historiadors, arqueòlegs, antropòlegs, paleopatòlegs i, per suposat, paleogenetistes. En ocasions, els seus resultats s’extrapolen de forma abusiva, i es fa absolut el seu valor respecte els procedents de la resta de disciplines, que es menystenen a rebuf de l’efectisme mediàtic de les dades paleogenòmiques i de la pretensió de convertir la història en una ciència natural més. Això està conduint a lectures simplistes de la història cultural de les poblacions humanes, amb inferències que tergiversen el significat dels resultats paleogenòmics i fins i tot els instrumentalitzen al servei d’agendes polítiques inquietants, com recentment s’ha denunciat en un editorial de la revista Nature.

Altres vegades, s’han alimentat expectatives excessives sobre la fiabilitat de les anàlisis paleogenòmiques per diagnosticar retrospectivament els patògens implicats en les pestilències del passat, la qual cosa ha conduït a resultats enganyosos. María Alejandra Nieves Colon i Anne C. Stone, per exemple, han examinat els procediments d’obtenció, preservació i maneig de les mostres, subratllant la importància de variables com la procedència orgànica del material analitzat, la seva quantitat i el locus genètic examinat; l’alt risc de contaminació de qualsevol fase del procés; i, per suposat, la fragilitat inherent a l’ADN que es degrada fragmentant-se amb rapidesa després de la mort cel·lular. Aquestes autores han destacat també l’alt cost d’aquestes tecnologies, el coneixement bioinformàtic requerit per analitzar les dades resultants, la necessitat de dades comparatives per donar plena resposta a moltes qüestions i la importància del disseny experimental. Així mateix, en un ampli i agut reportatge publicat a The New York Times Magazine (2019), es preguntava Gideon Lewis-Kraus si els resultats de les sofisticades anàlisis d’ADN antic aportades per laboratoris internacionals la labor dels quals en els estudis paleogenòmics està sent crucial, ens estan duent a assolir noves veritats, o més aviat a caure en velles trampes.

L’Índia: laboratori on s’examinen rates mortes com a part d’un programa de prevenció de la pesta. Aquarel·la d’Ernest Schwarz, 1915/1935. Wellcome Collection.

En resum, les anàlisis paleogenòmiques no expliquen res per si mateixes, sense un metadiscurs històric que les contextualitzi. Tampoc facilita les coses el format d’articles “super-star”, que condensen en 6-8 pàgines de text tota la informació analítica que fonamenta el títol del treball, sense a penes espai per a la discussió i cap per a la reflexió en profunditat.

En el camp de les malalties epidèmiques, Yersinia pestis, el bacil de la pesta humana, constitueix amb tota probabilitat l’agent patogen la història evolutiva del qual s’ha estudiat més detingudament a data d’avui. L’exhaustiva revisió de Monica Green (2020) sobre la seva filogènia i les seves presumibles relacions amb les quatre grans pandèmies permet fer-nos una idea de la magnitud d’aquests esforços.

A la part superior, espores de Yersinia pestis (conegut com a Bacillus pestis entre 1900 i 1923). A la part inferior, puça comuna (Pulex irritans), vector de la pesta humana. Wellcome Collection.

Convé, no obstant, observar que de cap manera es pot reduir la identitat de les pestes/pestilències del passat a la qüestió d’identificar el patogen presumptament causal en cada cas. Els factors que perfilen les peculiaritats clíniques i epidemiològiques de les malalties infeccioses en les comunitats humanes són nombrosos, complexos i dinàmics, atès que les infeccions són expressions bioevolutives d’interaccions paràsites entre éssers vius dins d’ecosistemes específics i es troben, per tant, sempre subjectes a potencials factors de canvi de caràcter ben dispar (clima, desastres naturals, acció humana, etc.). Per si això fos poc , qualsevol reconstrucció històrica s’enfronta a una restricció ineludible: la impossibilitat de reproduir experimentalment les condicions de tot tipus que van poder acompanyar el sorgiment i desenvolupament d’una epidèmia històrica.

D’ací que no ens hagi de sorprendre que, més enllà d’apropaments reduccionistes a aquesta qüestió i/o d’interpretacions abusives de resultats d’anàlisis paleogenòmiques, la identitat i vies de transmissió de les pestes/pestilències històriques segueixin sent objecte de recurrents debats entre “creients” i “escèptics”, tal com de manera reiterada han assenyalat, entre altres, Nutton, Cohn i Pobst.

Jon Arrizabalaga
IMF-CSIC

* Traducció de l’original en castellà: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Arrizabalaga, Jon. Història de les malalties i paleogenòmica. Sabers en acció, 20-03-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/historia-de-les-malalties-i-paleogenomica/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.