—La síntesi de la medicina clàssica realitzada per Galè i els seus seguidors va aconseguir crear el model imperant en el món occidental fins al segle XVIII.—

 

Pocs personatges dedicats a l’estudi del cos humà, sa i malalt, i a l’art de curar, des d’una perspectiva estrictament racional, han tingut la influència de Galè. De fet, el “galenisme” com a manera d’entendre la medicina, inspirada en les idees del metge grec, es va desenvolupar pràcticament fins a la meitat del segle xvii, i la seua influència es va fer evident en molts aspectes fins al segle xx. Hem d’entendre aquesta etiqueta (galenisme) com un concepte dinàmic, en permanent evolució, comentari i discussió que va donar peu a un enorme corpus doctrinal. El galenisme de l’època medieval o moderna havia canviat bastant respecte als ensenyaments genuïns del nostre metge.

Representació de Galè (al centre) al Dioscòrides de Viena (Codex medicus Graecus). Wikipedia.

Galè va nàixer l’any 129 a Pèrgam, ciutat sota la influència de l’imperi romà, que llavors era una urbs que es trobava al cim de la seua prosperitat, com ho evidencia l’extraordinari desenvolupament urbanístic i arquitectònic. Galè era fill d’un ric arquitecte, beneficiat per la gran activitat constructiva, si bé ell va ser educat exquisidament en la llengua grega, com a filòsof i home de lletres. Potser el fet que la seua ciutat natal fora la seu d’un magnífic i famós santuari dedicat al déu de la medicina, Asclepi, el va influenciar fins al punt que a 16 anys va decidir fer un gir en la seua carrera i estudiar medicina. La seua extraordinària i variada formació, amb un gran coneixement obtingut a partir de la lectura de nombrosos llibres, que ell mateix va posseir, la va obtenir a Pèrgam, però també a Esmirna i la ciutat egípcia d’Alexandria, el centre mèdic més gran del món antic. L’extraordinari coneixement de la medicina, particularment hipocràtica, va ser usat per Galè per a injuriar els competidors, incapaços de fer front a la seua erudició. De tots els seus professors i estudis va adquirir una sèrie de principis que mai no va abandonar i que va desenvolupar d’una manera personal: la preeminència de la natura humana, la teoria dels quatre humors, la importància de la prognosi i l’aproximació holística a una teràpia de caràcter individualista.

Després de més d’una dècada dedicat a formar-se, va tornar a la seua ciutat natal, on es va convertir en el metge cap d’una tropa de gladiadors, mantinguda pel summe pontífex d’Àsia. Els coneixements quirúrgics que aquella experiència li va proporcionar no van ser gens menyspreables per a la seua carrera mèdica posterior.

Bust de Marc Aureli (Metropolitan Museum of Art, Nova York). Wikipedia.

L’any 162 es va desplaçar a Roma. El seu èxit en el tractament a rics i influents pacients que altres metges havien desnonat, els enormes coneixements que posseïa, la seua capacitat retòrica en els debats públics i la seua habilitat per a autopromocionar-se, en definitiva, li van permetre aconseguir ràpidament la fama. La seua reputació com a filòsof i metge no va parar de créixer, i també els seus contactes amb coneguts filòsofs, i el seu nivell de riquesa va augmentar en la mateixa proporció. L’any 166 va abandonar la capital, segons que va dir, cansat de l’enveja dels col·legues de professió, encara que possiblement la raó real de la seua tornada a Pèrgam va ser una epidèmia. Pels volts del 168 va ser cridat per l’emperador Luci Ver i per Marc Aureli per acompanyar-los  en les campanyes militars al nord d’Itàlia. Després de la mort de Ver, va tornar a Roma, on va servir també els emperadors Còmmode i Septimi Sever. Tot i que els seus biògrafs àrabs van pensar que va morir a l’edat de 87 anys, vora l’any 216, estudis recents no porten aquesta data més enllà del 207. La disputa continua oberta.

Galè va ser un escriptor prolífic. Es coneixen prop de 300 títols atribuïts a la seua persona, dels quals només ha sobreviscut la meitat, totalment o parcialment. Entengué l’anatomia com el fonament del coneixement mèdic, i disseccionà i experimentà amb molts animals, com ara mones, porcs, ovelles i cabres. Va ser un gran defensor de la dissecció com a via per a millorar l’habilitat quirúrgica i per a investigar els fenòmens de la vida. En canvi, la fisiologia galènica es componia d’una mescla d’idees pertanyents a filòsofs com Plató i Aristòtil i del metge Hipòcrates de Cos, de qui va prendre la major part dels seus ensenyaments en medicina. L’aproximació crítica a l’enorme i heterogeni compendi d’obres que són el Corpus Hipocraticus, construït fonamentalment pels seguidors del metge de Cos, és fonamental per a poder entendre el pensament mèdic de Galè. Però també va ser clau la seua formació filosòfica a Esmirna, connectada a les més importants sectes (estoics, platònics, aristotèlics i epicuris). Galè estava convençut que un bon metge havia de ser també filòsof (encara que hi haja bons metges que no ho foren). Per a ser eficaços, els metges havien de posseir les armes de la lògica per a elaborar un bon diagnòstic, i l’ètica en la seua relació amb els pacients, tot i no ser-ne conscients mentre es duia a terme el tractament. Ara bé, per a Galè hi havia per damunt de tot la “demostració científica”, l’aplicació del pensament lògic i les proves empíriques. Per això es va mostrar poc dogmàtic i va animar el metge a pensar per si mateix.

Com s’ha assenyalat, el pensament filosòfic de Galè va ser eclèctic. A Aristòtil li deu la seua visió de l’univers i del cos com a microcosmos.  També li deu al filòsof estagirita la visió que tenia de les facultats, les capacitats corporals per a desenvolupar les funcions normals, cada una derivada d’una específica combinació d’elements i qualitats al nivell més bàsic. Tanmateix, el seu enteniment del cos està connectat estretament amb el Timeu de Plató, que contenia doctrines mèdiques que Galè va identificar com a concordants amb les d’Hipòcrates. Galè va creure apassionadament en l’existència d’un creador i això el va portar a desenvolupar un pensament teleològic. També va creure en una ànima tripartida platònica, a diferència de la d’Aristòtil.

Dissecció d’un porc, Opera omnia de Galè (Venècia, 1565). Wikipedia.

Galè va entendre el cos com tres sistemes interconnectats: el cervell i els nervis, responsables de les sensacions i el pensament; el cor i les artèries, responsables de l’energia vital; i el fetge i les venes, responsables de la nutrició i el creixement. El complex sistema, altament especulatiu però molt atractiu intel·lectualment, es va mantenir a grans trets durant segles. Fonamentant-se en la medicina d’Hipòcrates, Galè creia que la salut humana requeria un equilibri entre els quatre fluids corporals principals, o humors: sang, bilis groga, bilis negra i flegma. Cada un dels quatre elements estava constituït per dos de les quatre qualitats primàries: sec, humit, fred i càlid. Però a diferència d’Hipòcrates, pensava que el desequilibri dels humors es podia donar en els òrgans específics i també en tot el cos en conjunt. Aquesta modificació permetia un diagnòstic molt més precís i prescriure remeis específics per a restaurar l’equilibri de l’organisme.

Imprès de l’obra de Galè (Venècia, 1597). Wikipedia.

Les obres de Galè van circular àmpliament durant la seua vida. Posteriorment, en el segle vi els seus textos van ser aplegats a Alexandria, i les seues teories van viatjar cap al món bizantí. Molts manuscrits grecs van ser recopilats i traduïts en el món àrab a la llengua de Mahoma i al siríac, pels volts del segle ix, particularment en la cort de Bagdad, on es van recollir 129 dels seus treballs. Hunayn ibn Ishaq va ser el principal autor que va preparar i anotar aquestes obres. Durant el segle xi aquests textos van ser traduïts al llatí i van arribar a configurar la base sobre la qual es va fonamentar la formació mèdica a les universitats europees. A la fi del segle xv, els humanistes italians van preparar noves versions llatines de la seua obra. Ja en el segle xvi predominava una particular visió de Galè com a clínic, diagnosticador i anatomista. Només a partir d’aquell moment l’obra del metge flamenc Andreas Vesal, que va mostrar que l’anatomia galènica era més animal que humana, i de William Harvey, sobre la circulació de la sang, posarien en crisi moltes de les seues aportacions. Així i tot, la seua obra va continuar vigent molt de temps després. Galè ens mostra que fa vint segles molts dels trets de la ciència actual hi eren presents: els viatges de formació o per treball; el paper del mecenatge; la capacitat retòrica de convèncer els col·legues; les controvèrsies; o l’ascens i la promoció a través del coneixement.

 

 

Carmel Ferragud
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

García Ballester, Luis. Galeno en la sociedad y en la ciencia de su tiempo (c. 130 – c. 200 d. de C.). Madrid: Guadarrama; 1972.

Mattern, Susan P. The prince of medicine. Galen in the Roman Empire. Oxford: Oxford University Press; 2013.

Temkin, Owsei. Galenism: Rise and Decline of a Medical Philosophy. Ithaca/Londres: Cornell University Press; 1973.

Estudis

Boudon-Millot, Véronique, ed.  Galien: Introduction générale; Sur l’ordre de ses propres livres; Sur ses propres livres; Que l’excellent médecin est aussi philosophe. París: Les Belles Lettres; 2007.

C. Gill, T. Whitmarsh, J. Wilkins, eds. Galen and the World of Knowledge. Cambridge: Cambridge University Press; 2009. 

Hankinson, Robert J., ed.  The Cambridge Companion to Galen. Cambridge: Cambridge University Press; 2008.

Kudlien, Fridolf; Durling, Richard J., eds.Galen’s method of healing : proceedings of the 1982 Galen SymposiumLeiden: Brill; 1991.

Lloyd, Geoffrey. Le scienze biomediche nell’antichità greco-romana. En: Storia delle scienze. Natura e vita. Dall’antichità all’Illuminismo. Torino: Giulio Einaudi Editore; 1993, 14-101.

Mattern,  SP. Physicians and the Roman Imperial Aristocracy: The Patronage of Therapeutics. Bulletin of the History of Medicine. 1999; 73 (1): 1–18.

Nutton, Vivian. Ancient Medicine. Londres-New York:  Routledge Taylor & Francis; 2004.

Sarton, George. Galen of Pergamon. Lawrence, KS: University of Kansas Press; 1954.

Van der Eijk, P. Medicine and Philosophy in Classical Antiquity: Doctors and Philosophers on Nature, Soul, Health and Disease. Cambridge: Cambridge University Press; 2005.

Fonts

Corpus Medicorum Graecorum. Latinorum [consulta 17 de junio de 2020]. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d'internet i altres recursos

Galen, Wikipedia. The free encyclopedia [Actualitzada 6 de juny de 2020; consulta 17 de juny de 2020]. Disponible en aquest enllaç.