—Una qüestió especialment important per a la història de la medicina legal i la psiquiatria forense.—

 

És possible que un nadó mori perquè ha caigut a terra en un part per sorpresa? Com podem distingir un nadó que ha nascut sense vida d’un altre que ha mort poc després de néixer? El part pot provocar una bogeria transitòria en algunes dones que les porti a matar al nen que acaben donar a llum? Aquestes preguntes que s’han repetit en moltes obres de medicina legal i forense des del segle XIX fins a finals del segle XX. En elles, s’explicava la forma d’actuar davant d’una autòpsia d’un nadó de poques hores o dies de vida. Les morts podien derivar-se d’una causa natural o d’un accident, però també podien ser degudes a un “infanticidi”, una expressió feta servir en el passat per designar l’homicidi d’un nounat. El 1868, Ambroise Tardieu (1818-1879), un influent professor de medicina legal a París, va dedicar un llibre complet a aquest assumpte on afirmava que no hi havia “problemes més difícils i complexos que els que concerneixen a la demostració científica del crim d’infanticidi”.

Portada de la monografia Estudi mèdico-legal sobre l’infanticidi d’Ambroise Tardieu. 1868. Internet Archive.

Si es revisen investigacions judicials de casos sospitosos d’infanticidi, es comprova fàcilment que un tret característic n’és la participació constant d’experts, tant a Europa com a Amèrica. Al segle XIX, la professió de “metge forense” es va perfilar tal com l’entenem avui dia: persones especialistes a ajudar els jutges dels naixents Estats liberals amb la finalitat de trobar la veritat. En aquella època, l’infanticidi va esdevenir tema d’estudi propi de la medicina legal o forense. La majoria de tractats i manuals d’aquesta disciplina van començar a incloure capítols particulars centrats en l’infanticidi, cosa que no succeïa per a la majoria dels crims. Tardieu, doncs, no era pas l’únic que veia aquest tipus de delicte com a especial i important.

Radiografia d’un nadó nounat de Heger-Gilbert, reproduïda per Lecha-Marzo. 1917. Biblioteca Nacional de España.

Les qüestions mèdiques que sorgien en casos d’infanticidi eren variades. Als llibres de medicina legal, una de les que feia córrer més rius de tinta eren les tècniques per diferenciar un nen nascut mort del bebè mort poc després del naixement. Per identificar aquesta curta vida del nadó, les tècniques es van centrar durant molt de temps en la respiració. Una prova controvertida, en aquest sentit, va ser la docimàsia pulmonar hidroestàtica, que consistia a comprovar si els pulmons del nen suraven o expulsaven bombolles d’aire en estrènyer-los amb les mans, submergits en aigua. A més, hi havia moltes altres “docimàsies”, com la pulmonar histològica o la de l’oïda, i totes elles presentaven problemes, especialment en aquells casos en què el cos del bebè s’hagués deteriorat: la docimàsia pulmonar hidroestàtica, per exemple, podia portar a errades perquè els gasos de la putrefacció podien fer surar els pulmons. Aquests potencials errors feien que els resultats de les “docimàsies” fossin discutits quan es presentaven com a proves de la respiració del bebè. La incertesa va assolir tal envergadura que, a principis del segle XX, alguns autors van començar a recomanar als manuals que les antigues “docimàsies” fossin complementades amb altres tècniques més modernes, com les radiografies. A la pràctica, la tecnologia necessària per fer-ho no solia estar disponible fora d’algunes ciutats, de manera que les pràctiques inicials van persistir i, amb elles, les seves limitacions i incerteses.

Un altra pregunta molt important per als metges que participaven en casos d’infanticidi era la relativa a la causa de la mort del nadó. Amb la finalitat de dilucidar aquesta qüestió s’examinava el cordó umbilical dels nadons, una pràctica que va perdurar fins mitjan segle XX. Si el cordó havia estat tallat, però no estava lligat, molts pèrits afirmaven que la causa de la mort havia estat la pèrdua de sang a través del cordó umbilical, tot i que la majoria d’autors, ja des del segle XIX, consideraven que una hemorràgia d’aquest tipus era quasi impossible, exceptuant casos estranys. Els informes dels pèrits i les seves declaracions al judici van ser essencials perquè molts casos acabessin en condemnes per infanticidi i per imprudència, en comptes d’absolucions per no haver-se trobat la causa de la mort.

Diverses maneres de lligar el cordó umbilical. Manual d’obstetrícia de Baudelocque. 1844. Banque d’images et de portraits, Université de Paris.

En la majoria de casos d’infanticidi, les acusades eren dones. Normalment, la persona a la que es feia sospitosa, i després responsable, era la que havia donat a llum al nadó mort. Des del segle XVIII al XX, la majoria de les acusades eren dones joves, solteres i pobres, moltes vegades migrants. Un perfil molt recurrent és el de la noia que treballava com a serventa interna: trobem exemples així des de l’Anglaterra victoriana a l’Holanda de 1950, passant pel Mèxic al segle XX i la ciutat de Rio de Janeiro a principis del segle XX, entre molts altres contextos. Que les acusades fossin dones pobres tenia moltes implicacions per a la manera de fer de jutges i fiscals. Els judicis d’infanticidi acostumaven a estar impregnats d’al·legats sobre el suposat comportament de les dones davant l’embaràs i el part. En molts casos, el que s’investigava i jutjava era el propi caràcter i comportament d’aquestes dones, especialment en tot allò relacionat amb la seva sexualitat. En contextos amb marcats processos de racialització, com el Brasil de principis del segle XX, les dones racialitzades eren especialment perseguides i se les considerava més propenses a tenir relacions sexuals fora del matrimoni.

Aquestes investigacions tan marcades pel gènere, la classe i la raça de les acusades, inclús durant el segle XX, però les penes per a alguns infanticidis es van reduir en alguns països entre els segles XIX i XX. Aquest canvi legal derivava del pensament de la Il·lustració: Beccaria i Bentham, per exemple, van defensar la reducció de les penes per a l’infanticidi. Un argument molt important per a aquest canvi va ser que les dones solteres es veien entre l’espasa i la paret quan quedaven embarassades, de manera que eren víctimes de la pròpia societat que després els aplicava tot el pes de la justícia penal. Així, a l’Amèrica Llatina i molts països d’Europa,  des del segle XIX, es va atenuar la pena per als infanticidis comesos per motius emocionals o d’honor, per la qual cosa jutges i jurats podien condemnar els infanticidis amb penes relativament curtes. A la pràctica, això succeïa només en alguns casos, en funció de si el comportament de les acusades s’adaptava a les expectatives morals i culturals de qui les jutjava.

Figura comparant els pulmons d’un nadó que no ha respirat (a dalt) i un que sí ho ha fet (a baix). Lacassagne. 1878. Banque d’images et de portraits, Université de Paris.

Els metges també eren part d’aquestes dinàmiques judicials marcades pel context polític, el marc legal i la pena a la que s’enfrontaven les acusades. A Anglaterra, per exemple, on l’infanticidi es jutjava davant d’un jurat popular, els metges tendien a remarcar els seus dubtes i evitaven ser concloents en les seves declaracions, especialment quan podia aplicar-se condemnes a mort. En canvi, en judicis sense jurat i amb jutges professionals, entre els que existia una cultura de fort rebuig a la sexualitat fora del matrimoni, com va ocórrer a la dictadura franquista, els pèrits eren menys propensos a expressar incerteses i, en molts casos, col·laboraven activament en la producció de proves convincents per no deixar cap suposat infanticidi sense càstig. Es pot afirmar, per tant, que la medicina ha estat decisiva tant per permetre pràctiques de relativa compassió envers les dones implicades en casos judicials d’infanticidi, com per contribuir a jutjar moralment i condemnar-ne penalment moltes altres.

La psiquiatria també ha tingut una relació molt estreta amb l’estudi i les investigacions judicials d’infanticidis a Amèrica i Europa. En aquells freqüents casos en els quals una dona (o el seu advocat, gairebé sempre d’ofici) era incapaç de demostrar rotundament que no havia estat responsable de la mort del seu nadó, a vegades s’al·legava que l’acusada havia patit un trastorn mental transitori al moment del crim. Els manuals de medicina legal van discutir aquesta qüestió des del segle XIX. Psiquiatries i metges legistes van discutir, des de llavors, si existia la “bogeria puerperal”, és a dir, una bogeria sobrevinguda en moments propers al part. Aquesta categoria diagnòstica va ser extremadament controvertida fins a finals del segle XX, ja que molts autors negaven que fos un trastorn mental independent d’altres. També s’han ofert explicacions de l’infanticidi des de la psicoanàlisi. A la pràctica judicial, les defenses psiquiàtriques i teories psicològiques sobre l’infanticidi no sempre han tingut una bona recepció per part de la judicatura. En realitat, s’han aplicat força menys del que podrien fer-nos pensar els nombrosos debats teòrics de psiquiatres i metges d’aquells anys. Tanmateix, a Anglaterra, Gal·les, Irlanda i el Canadà, on no van existir lleis que atenuessin la pena per a l’infanticidi fins al segle XX, la possible relació entre infanticidi i bogeria es va reflectir més directament en unes lleis de les dècades del 1920 i el 1930 que preveien una pena reduïda per als infanticidis causats per desequilibris mentals resultants del part. A l’Índia, tanmateix, les autoritats colonials no van aprovar una llei similar, degut a la negació de les similituds que certament existien entre els infanticidis de la metròpoli i dels territoris colonitzats. Així, s’afirmava que a l’Índia predominava un fenomen diferent lligat al sistema de castes: l’infanticidi de nenes. Per això, a finals del segle XIX es van establir iniciatives legislatives per vigilar i prevenir aquest crim especial, deixant de banda els infanticidis de qualsevol bebè relacionats amb qüestions com la vergonya i l’honra.

L’infanticidi és un dels exemples més clars de la complexa relació entre dret penal i medicina. La gran atenció que ha rebut l’infanticidi per part de metges, forenses i psiquiatres no s’ha degut només al seu interès teòric o la seva suposada dificultat tècnica, de la que parlava Ambroise Tardieu. També ha estat el resultat de la seva estreta relació amb la moral sexual i les polítiques i cultures relatives al gènere, la família i la maternitat. L’infanticidi ha estat, durant molts anys, un capítol apart en la història dels manuals de medicina legal. Però també és, a ulls de la historiografia, un passatge que es camufla i relaciona amb moltes altres històries, les quals es poden analitzar des de la història de gènere i la història cultural i social de la medicina i la psiquiatria.

 

 

Sara Serrano Martínez
Utrecht University

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Jackson, Mark. Getting away with murder? Puerperal insanity, infanticide and the defence plea. In: Jackson, ed.  Infanticide: Historical Perspectives on Child Murder and Concealment, 1550-2000. Ashgate: Aldershot-Burlington; 2002, p. 168-192.

Ruberg, Willemijn. Travelling knowledge and forensic medicine: infanticide, body and mind in the Netherlands, 1811-1911. Medical History. 2013; 57 (3): 359-376.

Estudis

Dixon, Rachel. Infanticide: Expert evidence and testimony in child murder cases, 1688-1955. Abingdon: Routledge, 2021. 

Jaffary, Nora E. Maternity and Morality in Puebla’s Nineteenth-Century Infanticide Trials. Law and History Review. 2021; 39 (2): 299-319. 

Ward, Tony. The Sad Subject of Infanticide: Law, Medicine and Child Murder, 1860-1938. Social & Legal Studies. 1999; 8 (2): 163-180. 

Watson, Katherin D. Forensic Medicine in Western Society: A History. London: Routledge, 2011.

Roth, Cassia. A Miscarriage of Justice. Women’s Reproductive Lives and the Law in Early Twentieth-Century Brazil. Stanford (CA): Stanford University Press, 2020.

Ruberg, Willemijn. Infanticide and the influence of psychoanalysis on Dutch forensic psychiatry in the mid-twentieth century. History of Psychiatry. 2021; 32 (2): 227-239.

Serrano, Sara. The contribution of forensic physicians to the Francoist justice: The case of the haemorrhage of the umbilical cord as proof of infanticide (ca. 1939-69). (forthcoming)

Fonts

Lacassagne, Alexandre. Précis de médecine judiciaire. Paris: G. Masson, 1878. 

Lecha-Marzo, Antonio. Tratado de autopsias y embalsamamientos :el diagnóstico médico legal en el cadáver. Madrid: Los Progresos de la Clínica, 1917. 

Mata, Pedro. Tratado de medicina y cirugía legal. Volumen I.  Madrid: Imprenta de Don Joaquin Merás y Suarez, 1846. 

Marcé, Louis-Victor. Traité de la folie des femmes enceintes des nouvelles accouchées et des nourrices et considerations medico-légales qui se rattachent à ce sujet. Paris: J.-B. Baillière et Fils, 1858. 

Tardieu, Ambroise. Étude Médico-Légale sur L’Infanticide. Paris: J.-B. Baillière et Fils, 1868.