—La circulació de sabers relacionats amb la medicina i la ciència a través del sermó.—

 

Per entendre l’immens poder del sermó per difondre sabers relacionats amb la ciència i la importància del púlpit com un espai excepcionalment important en la sanció social de les formes d’adquisició del coneixement, és crucial entendre el sermó com un gènere literari i el púlpit com un espai teatral. Junts, sermó i púlpit juguen un paper vital a la història social de la ciència.

Púlpit. Espanya. Met Museum.

El púlpit va ser un dels indrets més significatius de divulgació de sabers científics durant el segle XVII. Els sermons van ser una mena d’enciclopèdia pública on se citaven tant l’Antic Testament com treballs recentment publicats de medicina, matemàtiques, química i, especialment, història natural. Com veurem, quan el predicador franciscà Alonso López Magdaleno va voler explicar en un dels seus sermons conceptes químics, va citar públicament, i també en un escrit imprès, a “Libau”, és a dir, a Andreas Libavius (1550-1616), conegut actualment com un dels pares de la química moderna i els treballs del qual havien estat prohibits en la seva totalitat per la Inquisició al seu Index de 1632. De la mateixa manera, predicadors com el mercedari Manuel Sánchez del Castellar y Arbustante podien permetre’s predicar públicament i imprimir els seus sermons sobre teoria de nombres mentre que els seus contemporanis –figures ben coneguts de la història de les matemàtiques hispanes com Tomás Vicente Tosca o Joan Baptista Coratjà– parlaven de matemàtiques en tertúlies privades i no van poder publicar els seus treballs fins dècades més tard. Així, des del segle XVI fins ben entrat el segle XVIII, a Espanya, per a molta gent el predicador era la cara pública del coneixement científic i el púlpit era l’espai on aquests sabers es convertien en accessibles per a una àmplia part de la població.

Tradicionalment, els estudis d’història de la ciència s’han centrat en la participació dels jesuïtes a les primeres xarxes d’intercanvi de sabers relacionats amb la ciència. Tanmateix, els jesuïtes no van ser particularment eficaços com a divulgadors d’aquests coneixements en comparació amb predicadors que pertanyien a altres ordres religioses, especialment franciscans, mercedaris, trinitaris, etc. Aquesta situació es devia, en gran part, al fet que els jesuïtes no gaudien del mateix accés als púlpits que els predicadors d’altres ordres, excepte notables excepcions com António Vieira. Encara que s’està començant a entendre les cultures científiques de les diferents ordres religioses, es pot associar benedictins i cartoixans amb la destil·lació i producció de medicaments, als franciscans amb l’alquímia, als jesuïtes amb les matemàtiques, etc.

Els sermons impresos van ser un dels gèneres literaris més àmpliament difosos a la primera modernitat. A més, és potser el tipus de discurs més oblidat de la història de la literatura i, particularment, en la història intel·lectual espanyola. Els sermons eren un espectacle dramàtic durant la Quaresma i l’Advent, quan els teatres comercials estaven normalment tancats. Hi va haver moltes altres ocasions en què es predicava: la mort d’un membre de la família reial, victòries militars, desastres naturals, sequeres, dies de festa d’algun sant assenyalat, etc. Aquests sermons eren a continuació publicats com a pamflets o editats en sermonaris quan el predicador era famós.

A l’esquerra, portada del sermó predicat el dia de Sant Climent, Luis de Oliva (1608). A la dreta, frontispici del llibre de Barcia y Zambrana, Despertador Christiano (1694). Fotografies de l’autor.

I no era una excepció, perquè els predicadors eren celebritats. Per exemple, José de Barcia y Zambrana (1643-1695), “Canonge i Catedràtic de Sagrada Escriptura al Sacro Monte” de Granada i més tard Bisbe de Cadis, va ser un dels autors que més van publicar durant el Barroc. La seva col·lecció de sermons titulada Despertador cristiano va ser editada com a mínim vint vegades, en algunes ocasions en cinc volums i, en altres, condensada en dos o tres. En un sermó enterament redactat al voltant de la lectura de la filosofia natural de Giambatista della Porta (1535-1615), Barcia va assenyalar que Déu va escriure els misteris de l’Univers “con mysterioso alumbre… que dividí los metales con su virtud”. L’alum (alumbre) era un producte d’origen mineral conegut des de l’antiguitat que era emprat en medicina i en diverses activitats artesanals (per exemple, com a “mordent” dels tints). Com a autoritats en el tema, Barcia va citar obres com De Materia Medica (1554) de Pier Andrea Mattioli (1501-1577), un dels comentaristes més importants de la història natural clàssica; la Mineralogia (1636) de Bernardo Cesi or Caesius (1581-1630), la primera obra en què el terme “mineralogia” apareix imprès; De Re Metallica (1556), un dels tractats més influents de metal·lúrgia, escrit per Georg Bauer, més conegut com a Agrícola (1494-1555). També esmentava els Colóquios dos simples e drogas da India (1563) de Garcia de Orta (ca. 1501-1568), treball pioner sobre la flora del Pacífic, a més d’altres innumerables autors considerats fundacionals en història de la ciència.

Nota marginal que es refereix als Avisos de Bartolomé del Valle. Fotografia de l’autor.

Barcia va citar els seus contemporanis i els clàssics de forma eclèctica, posant estudis científics al costat d’exegesis bíbliques i autors com Ovidi. Quan Barcia, predicant a Granada, volia fer entendre als seus contemporanis les malalties epidèmiques, va consultar els Avisos y remedios preservativos de peste (1637) de Bartolomé del Valle, al que va citar prolixament. Tot això suggereix que, a més d’explicacions científiques normalitzades, la veritable erudició exigia un coneixement de la literatura científica. Així, els oients i lectors dels sermons de Barcia rebien una introducció panoràmica dels sabers científics més moderns, incloent autors com Agríola, al que cita àmpliament, que figurava en alguns índexs de llibres prohibits.

El púlpit, tanmateix, era un lloc on els autors prohibits podien ser discutits i elogiats. El franciscà Alonso López Magdaleno (fl. c. 1670), cronista de l’ordre a Castella, va escriure un sermó en què afirmava que Santa Rosa de Lima, dominica i santa patrona d’Amèrica i les Filipines, havia estat ressuscitada químicament (a través de la palingènesis) del cos de Santa Rosa de Viterbo, una santa franciscana com el predicador. Per demostrar el seu punt de vista, López Magdaleno va explicar que la producció d’una rosa a partir de les cendres d’una altra és “experimentada química”. Per assegurar-se que la seva audiència entengués el context químic (o “chymico” d’aquest argument, López Magdaleno resumeix en unes poques frases el llarg debat sobre la palingènesis i la generació espontània en obres de Fortunio Liceti (1577-1657), Johan Freitag (1581-1641), Daniel Sennert (1572-1637) i el ja esmentat Libavius. No és estrany que figures religioses importants escrivissin extensament i en termes favorables sobre autors teòricament prohibits. Just un any després que Libavius fos definitivament prohibit el 1632, el jesuïta Juan Eusebio Nieremberg –professor de ciències naturals al Col·legi Imperial de Madrid– va parafrasejar llargs passatges de la Singularia (1599) d’aquest autor. El púlpit i les obres publicades de poderosos eclesiàstics eren mitjans eficaços per a la difusió de les idees d’autors prohibits.

Els predicadors van utilitzar un ampli coneixement dels autors científics per establir la seva autoritat. López Magdaleno, en un sol sermó, podria citar els clàssics Plini, Teofrast, Dioscòrides i Columel·la, així com moderns com Johann Bauhin (1541-1613), Carolus Clusius (1526-1609), Rembert Dodoens (1517-1585), Giovanni Battista Ferrari (1584-1655), Cristóbal Acosta (1525-1594), Giovanni Costeo (1528-1603) i Mattioli. Tanmateix, la lleialtat dels predicadors no era a la ciència, sinó a l’Església i al que ells consideraven la veritat. Comunament es pensa que aquesta lleialtat va ser la que va portar els predicadors a rebutjar els sabers científics, però no va ser la situació habitual. Més sovint, els predicadors van usar els sermons per localitzar sabers científics dins de la història bíblica o religiosa.

Elies i els profetes de Baal, Pieter Nolpe (1623-1653). Rijks Museum.

Ja s’ha vist com, a Castella i Andalusia, alguns predicadors van difondre sabers científics i mèdics mitjançant els seus sermons. També abunden exemples valencians del mateix fenomen. L’interès per entendre la ciència com a part de la història religiosa apareix al sermó que Juan Bautista Ballester (1624-1672) va predicar per la mort el 1655 del famós professor de medicina i catedràtic d’“herbes” de la Universitat de València, Melchor de Villena i Vila (1564-1655). Ballester va començar relatant una història de l’Antic Testament, concretament del Llibre dels Reis, quan el profeta Elies desafia 450 falsos profetes de l’ídol Baal, per a continuació comparar-la amb una polèmica mèdica en què havia participat l’esmentat Villena: la història d’un comerciant que havia portat a València “gran quantitat d’arítjol”, una planta medicinal americana. Molts metges van considerar aquest carregament una falsificació, però Villena, el catedràtic, va contradir-ne l’opinió, afirmant que era “el veritable arítjol”. Ballester, el predicador, va comparar la disputa entre Villena i altres metges amb la confrontació d’Elies amb els falsos profetes de Baal i va concloure: “No és això mateix el que portentosament li va succeir al Nostre Metge?”. El resultat d’aquesta comparació entre un profeta de l’Antic Testament i una autoritat mèdica contemporània no era soscavar, sinó elevar l’autoritat científica (Déu no ajuda a Villena), caracteritzant el coneixement científic de Villena com a anàleg a la fe religiosa d’Elies. El púlpit és per a Ballestar l’espai on el coneixement científics és una part totalment ortodoxa de la vida d’una “monarquia catòlica”.

Villena explica detingudament la història de Ballester i la identificació de l’arítjol. Fotografia de l’autor.

Un altre exemple, també procedent del context de València, servirà per il·lustrar un ampli fenomen: les particularitats dels interessos científics de cada ordre religiosa, que poden rastrejar-se als sermons dels frares de la Mercè sobre matemàtiques i teoria de nombres. Com s’ha demostrat, València tenia dues importants cultures matemàtiques a finals del segle XVII. Una estava centrada en una tertúlia privada i va donar lloc a molt poques publicacions durant aquest segle. Els seus tertulians es van convertir en importants figures i avui solen figurar als estudis d’història de les matemàtiques espanyoles: Baltasar de Íñigo, Tomás Vicente Tosca i Joan Baptista Coratjà. L’altra cultura matemàtica, per contra, va ser oblidada. Va ser desenvolupada per un grup de predicadors mercedaris com Raimundo Asensio, Jerónimo Monterde, Rómulo Merega i Manuel Sánchez del Castellar y Arbustante. Tanmateix, la modernització “matemàtica pura i mixta” del primer cercle al voltant de Baltasar de Íñigo, per una banda, comparteix trets i conceptes bàsics amb el grup de mercedaris fascinats pels nombres perfectes, els nombres automòrfics, el simbolisme geomètric, el misticisme pitagòric i la guematria. Es pot dir que les matemàtiques que van interessar ambdós grups són les mateixes, si bé el seu significat fou diferent.

En qualsevol cas, no convé exagerar la importància del púlpit com un lloc de divulgació científica. És indubtable que alguns predicadors van mirar amb escepticisme els nous sabers relacionats amb la ciència. També és cert que, en general, els predicadors van subordinar l’estudi de la natura al coneixement de la Terra tal com va ser creada per Déu. A més, molts predicadors creien que la Bíblia era una font de coneixement sobre la natura superior a l’observació directa. Tanmateix, no per això deixa de ser cert que la historiografia de la ciència ha exagerat tradicionalment l’oposició dels eclesiàstics als avenços de les ciències, també en el cas de la història de la ciència espanyola que alguna vegada es va resistir a la idea que els predicadors juguessin un paper positiu en la difusió de sabers científics. Avui no hi ha cap dubte que aquesta oposició era un vestigi de l’anticlericalisme del segle XIX. Una desafortunada conseqüència d’aquesta postura va ser que va impedir als estudiosos entendre adequadament els sermons, que es van publicar a una escala i en quantitats superiors a qualsevol gènere de literatura científica, excepte flagrants excepcions tals com els llunaris.

 

 

John Slater
Colorado State University

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Carmel Ferragud. “La enfermedad y la práctica médica en los sermones de Vicente Ferrer”. eHumanista: Journal of Iberian Studies.39 (2018): 1-10. Disponible en aquest enllaç.

Carmel Ferragud; Ricardo M. Olmos de León. “Galenisme i medicaments en els sermons de Sant Vicent Ferrer”. Specula: Revista de Humanidades y Espiritualidad. 1 (2021): 211-240. Disponible en aquest enllaç.

Slater, John. “Alchemical Sermons in Spain: 1675-1708”. Azogue 8 (2014-2018): 271-305. Disponible en aquest enllaç.

Slater, John. “Les cultures matemàtiques i religioses de la primeria de la València de l’Edat Moderna”. Afers, fulls de recerca i pensament 82 (2015): 499-521. Disponible en aquest enllaç.

Estudis

Cerdán, Francis. “La emergencia del estilo culto en la oratoria sagrada del siglo XVII.” Criticón, 58 (1993): 61-72.

De la Flor, Fernando Rodríguez. Mundo simbólico. Poética, política y teúrgia en el Barroco hispano. Madrid: Akal, 2012.

Ferragud, Carmel. “El predicador i la lepra. Malaltia i moral en els sermons de sant Vicent Ferrer”. Afers: fulls de recerca i pensament. 33:90-91 (2018): 325-352.

Ferragud, Carmel. “La difusión de los conocimientos médicos en la Baja Edad Media a través de los sermones de San Vicente Ferrer”. Transmisión del conocimiento médico e internacionalización de las prácticas sanitarias: una reflexión histórica. Coord. María Isabel Porras Gallo, et al. Sociedad Española de Historia de la Medicina. 2011. 461-466.

Ferragud. Carmel. “Medicina i religió a la Baixa Edat Mitjana: la justificació mèdica de les pràctiques penitencials en els sermons de sant Vicent Ferrer.” Scripta: revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna. 3(2014): 27-45.

Garau Amengual, Jaime, ed. Religión, política y moralidad en el Barroco. La predicación en la España del siglo XVII. Sindéresis, 2018.

Kalvesmaki, Joel. The Theology of Arithmetic, Number Symbolism in Platonism and Early Christianity. Cambridge: Harvard, 2013.

Matton, Sylvain. “Thématique alchimique et littérature religieuse dans la France du XVIIe siècle”, Chrysopoeia 2.2 (1988): 129-208.

Navarro Brotóns, Víctor. Disciplinas, saberes y prácticas. Filosofía natural, matemáticas y astronomía en la sociedad española de la época moderna. Valencia: Universitat de València, 2014.

Rey Bueno, Mar. “El debate entre la ciencia y la religión en la literatura médica de los novatores”, en Silos, un milenio. Burgos: Universidad de Burgos, 2003. 347-366.

Salvert Fabiani, Vicente. “Aritmética y sociedad en la España del siglo XVI”, en Contra los titanes de la rutina, ed. S. Gama, D. Flament y V. Navarro. Madrid: CSIC, 1994. 51-70.

Vitulli, Juan. “Flores de adulterada elocuencia: poesía, predicación y materialidad en el Barroco”. Calíope: Journal of the Society for Renaissance and Baroque Hispanic Poetry. 23.2 (2018): 119-14.