—Les pràctiques científiques a la presó Model de Barcelona per a l’aplicació de penes, redempció de presoners i llur readaptació social.—

 

Pocs espais han estat objecte de tanta controvèrsia en la història contemporània com les presons. L’espai penitenciari no només marca una frontera psicològica, social i cultural entre la normalitat i l’anormalitat. També ha estat, i encara ho és avui, un espai cobejat per experts i amateurs on han convergit disciplines com l’arquitectura, l’antropologia o la psicologia. Parlem, doncs, d’un espai polièdric que la ciència, però també la política i la religió, ha intentat “fer seu” a partir de diverses estratègies. Així mateix, com a institució punitiva, la presó és també un mirall de les pulsions de la societat que l’envolta. En aquest sentit, l’estudi de la història de la Presó Model de Barcelona ens permet conèixer no solament les tensions socials d’un poble sinó els “règims de veritat” pels qual operava el poder. Anem al detall.

Plànol general de la presó Model de Barcelona amb el panòptic i l’estructura radial. S. Cerveto, Descripción y funcionamiento de la cárcel celular de Barcelona. Barcelona, 1910.

La “Rosa de Foc”, tal i com era coneguda Barcelona després dels fets de la Setmana Tràgica, arrossegava un gran nombre de disturbis i mobilitzacions obreres que l’havien catapultat al grup de ciutats més conflictives a nivell mundial. La ciutat havia estat sacsejada durant dècades a través d’atemptats com el del Liceu (1893) o el de la processó de Corpus Christi (1896) que havien causat un gran impacte en l’imaginari col·lectiu. Són diverses les mirades històriques que han contribuït aquests darrers anys a fer visible aquesta atmosfera inquietant que lluny d’aturar-se amb la Setmana Tràgica (1909) s’incrementà amb la Revolució Russa de 1917. Certament, durant l’anomenat període del “pistolerisme” (1917-1923), uns anys extremadament violents amb la utilització de sicaris entre el moviment obrer i, sobretot, la patronal, s’acabà consolidant la imatge d’una ciutat polaritzada amb una permanent tensió social entre classes dirigents, burgesia i un món obrer ideològicament divers però que, en conjunt, pugnava per la revolució proletària. No és exagerat, doncs, dir que la burgesia sentia un autèntic terror a l’expansió d’idees socialistes i anarquistes i pensava que l’amenaça d’una revolució obrera era del tot real.

Tota aquesta tensió es traslladà al món de la judicatura i la criminologia, que rebé la pressió de frenar l’augment de la delinqüència, especialment, d’aquells delictes dirigits contra la propietat privada i relacionats amb l’expansió d’idees revolucionàries. Més encara, es proposà reformar el tipus de delinqüent reincident, veritable pedra a la sabata del sistema penal. Amb aquest objectiu, s’agafaren a peu ferm al nou règim de sabers entorn a la “prevenció”, un nou concepte que podia ser legal i científic al mateix temps, i per tant, revestit d’una aparent neutralitat. Era una mena de tallafoc abans que la violència o la delinqüència es desfermés per complet. La pregunta clau era: com fer-lo efectiu?

La qüestió de la prevenció ja havia estat plantejada al llarg del segle XIX per juristes com Pere Armengol i Cornet (1837-1896). De fet, aquest propòsit es lligà a l’obertura de la presó Model de Barcelona el 1904, l’arquitectura i la gestió de la qual pretenien dibuixar el caràcter reformista del nou penal. En ella s’intentaren cristal·litzar les tímides reformes promogudes per correccionalistes i filantrops del segle XIX que havien de conduir el presoner a una millora de la seva conducta i una reformulació dels seus valors morals.

Senyor davant la presó Model de Barcelona. Col·lecció Guillem de Plandolit. ca. 1915. El mateix Plandolit sembla ser el subjecte de la foto, a mode d’autoretrat.

La presó Model de Barcelona presenta diverses particularitats que la fan exclusiva com a espai de ciència. En primer lloc, podríem dir que és l’espai públic menys públic: la seva funcionalitat depèn de l’hermetisme i l’aïllament respecte a l’esfera pública. Sense aquesta exclusió d’allò social, la presó deixaria de tenir significança com a espai, almenys fins l’últim terç del segle XX. No és comparable, doncs, a espais com el laboratori, l’hospital o el reformatori, tots ells condicionats per altres aspectes ja descrits a altres apartats de Sabers en acció. A més, els experts que hi tenen accés no regulen la població carcerària. L’operativa que ho determinava era externa. En aquest sentit, els espais de ciència més semblants són els frenopàtics o manicomis, malgrat que la normativa, el règim i la gestió eren sensiblement diferents.

D’altra banda, la presó fou un espai llargament debatut i corregit mitjançant diferents mètodes (la mateixa gestió de l’establiment) i tècniques (a través d’un règim de treball, d’aïllament, de formació…) per una burgesia interessada a canviar els valors morals d’una classe social que creia antagònica a la seva. Per últim, fou un espai on els individus eren objecte d’estudi pel fet d’haver traspassat un llindar legal. La seva reclusió era un càstig, una cosa que no passava en cap altre espai. Tots això conforma una especificitat que confereix a la presó un caràcter especial com a espai de ciència.

No obstant això, no es tracta d’un espai impermeable a les activitats  “científiques”, tot i que la frontera entre allò disciplinari i allò mundà és de vegades difícil de discernir. Algunes pràctiques eren clarament no acadèmiques, d’altres es trobaven en els marges de l’academicisme i, finalment, altres seguien els estàndards dictats pels mètodes de les ciències. Entre aquests tres mons circulaven sabers científics, readaptant-se més o menys als interessos de cadascun dels agents, en formes més o menys amateurs o més o menys expertes, sense deixar de banda l’objecte en qüestió, el presoner, que resistia o se subordinava voluntàriament a la mentalitat que l’observava amb la finalitat d’obtenir alguna mena de benefici.

Interior de la presó Model de Barcelona, amb 46 cel·les per pis. S. Cerveto, Descripción y funcionamiento de la cárcel celular de Barcelona. Barcelona, 1910.

Fou, sobretot, a partir de la primera dècada del segle XX quan s’inicià el període de més activitat correctiva vers el pres. Això fou degut, principalment, a un augment preocupant de la reincidència que posava en dubte l’efectivitat de la nova presó. És aleshores que conflueixen aquestes tres mentalitats i formes de pràctica científica que tindran el seu zenit amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Es poden descriure a través de tres figures representatives, identificades a partir dels seus registres: el visitador de presons, el metge antropòleg i el psicòleg.

El “visitador” era un personatge laic a les ordres dels patronats religiosos, que intentava modelar els presos amb la lectura de fulletons religiosos i de “converses íntimes” a canvi del mercadeig de béns de primera necessitat. L’èxit de la seva missió es posava en dubte i, en molts casos, els presoners aprofitaven per accedir a mercaderies (xocolata, tabac, mantes…) que no podien obtenir fàcilment a l’economat de la mateixa presó. Eren, això sí, una potent font d’informació que servia als patronats religiosos per redactar perfils i informes de caire psicològic que després facilitaven a la policia perquè localitzés llocs o noms amb certa perillositat social, especialment en delictes relacionats amb conductes sexuals.

La segona via la constituïa el metge antropòleg de la presó Model de Barcelona, el doctor Joan Soler i Roig. Hi ha molt poques dades biogràfiques d’aquest personatge, tot i que sabem que fou l’encarregat de les mesures antropomètriques. En aquest cas, la mateixa presó havia dissenyat un laboratori antropomètric dins l’espai carcerari que suposà un avenç en el registre de presos. Aquestes mesures corporals serviran al mateix doctor per fer una sèrie de observacions fonamentades en la fisiognomia i l’antropometria.

Vinyetes utilitzades per Joaquim Fuster en el test de Fernald-Jackobsohn (1929). A l’esquerra, “Robo de alimento por necesidad”. A la dreta, “Muerte de un camarada jugando con armas de fuego”. J. Fuster, Comentarios al empleo de la prueba de Fernald‐Jakobsohn en los delincuentes, Madrid: Fundación Archivos de Neurobiología, 11, 1931, 30-42.

Cal assenyalar que, a finals del segle XIX, aquesta era una possible via d’estudi i legitimació que el dret preventiu explorava de cara a la judicatura, amb l’empara de la antropologia positivista i la nuova scuola del metge i criminòleg italià Cesare Lombroso (1835-1909). Per al cas barceloní, Soler i Roig representa una figura frontissa entre els “informes psicològics” del reformisme de les ordes religioses que gestionaven la presó i aquesta nova disciplina científica, que acabà fracassant en el seu propòsit, però que, lluny de desaparèixer, s’anà reconvertint i adaptant al llarg del segle XX. Soler i Roig documentà les exploracions basades en la seva experiència com a pèrit, tant en informes de caire més tècnic com en llibres de lectura amb marcat accent religiós i precària, per no dir nul·la, qualitat literària.

L’última pràctica científica desenvolupada dins l’espai de la presó Model abans de la Guerra Civil la portaran a terme dos psicòlegs de la Institució d’Orientació Psicològica, Emili Mira (1896-1964) i Joaquim Fuster (1901-1985). Mira, amb reconegut prestigi internacional, encoratjà el seu company i deixeble a emprendre una sèrie d’estudis a la presó Model amb el propòsit d’establir una base empírica sota la qual poder investigar la moral del delinqüent. En última instància, s’intentava buscar la manera d’ajustar al reu tant la pena com la manera de, primer, transformar-lo moralment per després readaptar-lo socialment. Només així, pensaven, s’aconseguiria fer baixar la reincidència. Era una línia d’investigació que, al mateix temps, els permetia posicionar-se com a experts dins del món judicial, tal i com ja reivindicaven juristes i criminòlegs espanyols com Quintiliano Saldaña (1878-1938) o Eugenio Cuello Calón (1879-1963).

D’aquesta manera, Fuster començà a realitzar una sèrie de tests des d’una visió holística, com “el test de Fernald-Jackobson”, “el qüestionari de Woodworth” o “la prova de les p”, emprant diferents corrents psicològiques com el conductisme, el funcionalisme o la psicoanàlisi que l’ajudessin a revestir un cos teòric prou rigorós per refermar la seva tesi: que existia una moral anormal, patològica, i que, si era possible detectar-la, també seria possible prevenir la delinqüència. Fins i tot, Fuster posà en pràctica una prova inventada per ell mateix de “valoració del delicte”, on emplaçava el reu a posicionar-se com a jutge per tal de veure quina mena de sentència aplicava a un suposat criminal.

Detall del llistat de presoners utilitzats en la prova de Fernald-Jackobsohn (1929) amb l’ordre en què els reus havien posat les vinyetes. J. Fuster, Comentarios al empleo de la prueba de Fernald‐Jakobsohn en los delincuentes, Madrid: Fundación Archivos de Neurobiología, 11, 1931, 30-42.

La valoració que, en resum, obtingueren tots aquests “agents de moralitat” a través de les seves tècniques o informes pericials, fossin quins fossin els seus revestiments teòrics, tendí a reduir el reu a una simple classificació que o bé vorejava l’anormalitat o bé l’etiquetava directament amb diferents trastorns patològics. No observem, en cap d’ells, una comprensió social sobre la causalitat del delicte ni, encara menys, una controvèrsia del mateix tipus de delicte o matisació que els portés a plantejar-se si l’individu en qüestió tenia un ordre moral diferent sense ser necessàriament perillós o patològic. Només en alguns casos, com l’avortament, Fuster sembla ressaltar el caràcter inconstant i efímer del delicte.

Així doncs, la presó Model de Barcelona fou un espai complexe, condicionat per un reglament específic enfocat a l’acció punitiva sobre el reu. La pràctica científica, fos quina fos, aprofità aquestes condicions sense el menor dubte, emparant-se en la “voluntat” dels reus, una voluntat de la que es podria, si més no, dubtar, amb llurs circumstàncies de privació de llibertat. En el fons, aquestes pràctiques suposen un intent de justificar i legitimar mesures correctores que beneficiaven un discurs moralitzador hegemònic que poques vegades aportava una millora a les condicions del presoner o a la mateixa institució penal. Sembla, doncs, tal i com sentencià el filòsof francès Michel Foucault (1926-1984), que la presó és l’únic lloc on el poder pot manifestar-se de forma nua, amb les seves dimensions més excessives, tot i justificant-se com a poder moral.

 

 

Oscar Montero-Pich
Investigador independent

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Ansgar Allen, Roy Goddard.. The domestication of Foucault: Government, critique, war. History of the Human Sciences, 27, 2014, 26-57.

Serna, J.; Pons, A. El ojo de la aguja. ¿De qué hablamos cuando hablamos de microhistoria?. Ayer, Revista de Historia Contemporanea, 12, 1993, 93‐133.

Estudis

Artières. P. What Criminals Think about Criminology: French Criminals and Criminological Knowledge at the End of the Nineteenth Centurypp. En: Becker, P; Wetzell, R.F. Criminals and their scientists. Cambridge: University Press, 2006, 363-376. 

Fraile, P. El vigilante de la Atalaya. La génesis de los espacios de control en los albores del capitalismo. Barcelona: Milenio,2005.  

Hornblum, Allen M., Acres of skin: Human experiments at Holmesburg Prison: A true story of abuse and exploitation in the name of medical science, New York: Routledge, 1998.

Montero-Pich, O. Miedo y Asco en Barcelona: ejes y clasificaciones no oficiales con prisioneros catalanes antes de 1936. En: Fraile, Pedro y Bonastre, Quim (coord.) Los contornos del control. Editorial: Icaria, 2019, 267-289.

Montero-Pich, O. Hasta que la mente quede vacía: corrección del preso en España a través del caso de la cárcel Modelo de Barcelona (1882-1914) En: Microhistorias de la psicología. Disciplina, personas, saberes y sociedad. Madrid: Alberto Hurtado, 2018.

Montero-Pich, O. Las investigaciones de Joaquim Fuster sobre la moral del delincuente (y su sexualidad) en la prisión Modelo de Barcelona (1929-1935). Revista de Historia de la Psicología,  37 (4), 2016, 19-26.

Fonts

Cerveto, S. Descripción y funcionamiento de la cárcel celular de Barcelona. Apreciación higiénica. Barcelona: Gaceta Médica Catalana, [1910]. 

Fuster, J. Resultats obtinguts en els delinqüents amb el qüestionari emocional de Woodworth. 6è Congrés de Metges de Llengua Catalana, Vol 2: Discussions dels temes de ponència, comunicacions i conferència, 1930, 61-70. Disponible en aquest enllaç.

Fuster, J. Comentarios al empleo de la prueba de Fernald‐Jakobsohn en los delincuentes, Madrid: Fundación Archivos de Neurobiología, 11, 1931, 30-42

La Cárcel de Barcelona y los sistemas penitenciarios. Barcelona: Ramírez y Comp. 1877.

Saforcada, M.; Torras, O. Comentarios psiquiátricos al nuevo código penal español. Barcelona: Industrias Gráficas Barcino, 1930. Reproducido en Ars Medica, 6 (54), 1930, 34-39. Disponible en aquest enllaç.

Soler i Roig, J. Epistolario de los presos: Psico‐patología de delincuentes. Barcelona: Biblioteca social, s.d.

Pàgines d’internet i altres recursos

Elhadad, Miriam (dir.) El negocio de las cárceles. Filmconcept Associés. Francia, 2006, 54’ [Documental] [consultat 20 jul 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Montero-Pich, O. Presó Model de Barcelona: origen i models. Cròniques de ciència Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 2020, 5’4” [Documental] [consultat 20 jul 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Thespavid. Panopticon. [Audiovisual] [consultat 20 jul 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Soler, Pedro. Un mundo en sombras. Documentos TV. Televisión Española, 59’28” [Documental] [consultat 20 jul 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Mayo, Lola. Lejos del Manicomio. Documentos TV. Televisión Española, 56’44” [Documental] [consultat 20 jul 2021]. Disponible en aquest enllaç.