La taula periòdica dels sabers experts

—Una tipologia dels sabers experts i el seu paper en les deliberacions públiques relacionades amb la ciència, la tecnologia i la medicina.—

Què fer en un món amb tantes decisions relacionades amb la ciència, la tecnologia i la medicina? Es pot garantir la legitimitat democràtica mitjançant processos obertament participatius en la presa de decisions? O, pel contrari, les actuacions han de basar-se únicament en els consells de la comunitat experta? Segons els sociòlegs Harry Collins i Robert Evans, les qüestions relacionades amb la gestió del saber expert són part dels “problemes més apressants del nostre temps”. En un famós article publicat el 2003, tots dos autors afirmaren que l’anàlisi d’aquests assumptes constituïa la “tercera onada” dels estudis sobre la ciència, una vegada superades les respostes contraposades del cientisme tecnocràtic i del postmodernisme relativista.

Segons la primera interpretació, predominant durant les dècades centrals del segle XX, la ciència es caracteritza per l’aplicació d’un mètode definit que produeix sabers disponibles per a ser emprats en aplicacions socials. S’assumeix així un moviment unidireccional des de la ciència pura a l’aplicada, o des dels sabers biomèdics als seus usos clínics. Sembla que és suficient triar experts amb credencials adients i deixar que apliquin el seu saber al cas en qüestió. Les postures més radicalment cientistes assumeixen que totes les respostes han de trobar-se en la ciència o, en una altra versió, que només des de la ciència es poden plantejar les preguntes correctes. Tota la resta és literatura o política condemnada al fracàs.

Portada d’un dels llibres de Harry Collins. Wiley.

L’aproximació relativista té també un llarg recorregut des dels antics corrents de l’escepticisme fins a les crítiques a la modernitat del segle XX. Va ser reviscolada pels estudis sobre la ciència dels anys setanta del segle XX, en particular des del “programa fort” (strong program) de la sociologia de la ciència, que va introduir una visió menys ingènua i idealitzada del saber expert, en assenyalar els seus condicionants socials, els biaixos de divers tipus i els processos de creació de fets i interpretacions, més enllà del marc ideal del suposat mètode científic. Malgrat les seves indubtables contribucions a la desmitificació de la ciència i a la democratització del saber expert, aquest tipus d’aproximació va conduir a molts atzucacs propis del relativisme, en no oferir criteris per a la presa de decisions en assumptes especialitzats, més enllà de la recomanació d’incorporar un màxim nombre de veus. La versió extrema d’aquesta aproximació era l’assumpte central d’un altre llibre de Harry Collins amb el provocatiu títol de Som ara tots experts científics?, que repassava situacions relacionades amb les vacunes, el canvi climàtic o l’epidèmia de sida a Sud-àfrica.

Sense pretendre solucionar un problema, amb el que més aviat cal aprendre a conviure, Collins i Evans han ofert una “tercera via” per tal de navegar en aquestes aigües. Segons el seu punt de vista, els dos principals problemes del saber expert són la legitimitat i l’extensió. Tots dos aspectes són difícils de delimitar amb precisió i canvien segons contextos, problemes i períodes històrics. Les fonts de legitimitat són variades, des de títols acadèmics de prestigioses institucions, fins a l’experiència pràctica, la pertinença a determinades sagues familiars, el poder econòmic, el llenguatge emprat o la posició social. Una vegada legitimades, almenys en certs contextos, aquestes veus expertes adquireixen la capacitat de tractar amb autoritat determinats temes, suposadament de la seva incumbència. El conjunt de protagonistes i el rang de temes són també assumptes de debat. Tant la comunitat experta com les qüestions abordables per la mateixa solen tindre fronteres borroses i disputades, de manera que no hi ha solució de continuïtat amb els assumptes abordables per un gran conjunt de persones mitjançant deliberació democràtica. El problema no afecta solament la vella contraposició entre saber i opinió, sinó que està relacionat amb el diferent paper atribuït a especialistes i persones profanes en la presa de decisions sobre qüestions tècniques. En definitiva, es tracta d’un assumpte que obliga a navegar entre les aigües estretes que deixen els excessos de la tecnocràcia, o del govern dels experts, a la manera de la República ideada per Plató, i del populisme tecnològic, és a dir, entre la negació de tot valor diferencial del saber expert i l’assumpció que profans i experts tenen igual capacitat per abordar qüestions especialitzades.

Tenint en compte aquestes variables, Collins i Evans han esbossat una teoria normativa per a distingir diversos tipus de persones expertes, des d’aquelles que comparteixen sabers comuns dins d’una societat i cultura, fins les persones que posseeixen coneixements especialitzats que suposen alguna mena de “sabers tàcits”, per regla general adquirits mitjançant llargs processos de formació i experiència pràctica. En el primer grup s’inclouen els sabers compartits per la pertinença a una determinada cultura, com ara el llenguatge d’ús comú, les tècniques de la vida quotidiana i coneixements de transmissió en el si familiar. Tots aquests sabers i pràctiques són variables en el temps, de manera que hi ha societats tradicionals amb molts sabers compartits relacionats amb la botànica, la medicina, l’agricultura o l’astronomia, mentre que en altres contextos aquests coneixements queden relegats a un nombre limitat d’especialistes.

Michel Polanyi (1896-1976) va ser un científic d’origen hongarès que s’interessà per el “coneixement tàcit” i el seu paper en la ciència. Aquest tema és també crucial en la discussió de Collins i Evans en la seva taula periòdica de la perícia. Wikipedia.

Dins del grup de sabers especialitzats, Collins i Evans distingeixen entre diferents capacitats per a fer contribucions substancials en l’àrea corresponent. Per a Collins i Evans, aquest tipus de perícia (contributory expertise) consisteix en l’habilitat de contribuir en una àrea determinada amb resultats pràctics i constatables. Per a això, es requereix una formació en certs coneixements especialitzats i uns sabers tàcits adquirits, destreses i habilitats que s’assoleixen, en general, a través de llargs processos de formació i experiència de treball. Distingeixen aquest tipus de perícia de la merament lingüística, aquella (interactional expertise) que suposa un ús adient del llenguatge d’una especialitat, de manera que es pot, així, interaccionar i dialogar amb les comunitats especialitzades. Les fronteres entre l’una i l’altra són borroses i potser només es poden establir en cada circumstància concreta.

Collins i Evans també assenyalen l’habilitat d’alguns experts de moure’s al llarg de la seva tipologia, la qual han batejat com “la taula periòdica de la perícia”. D’una banda, és habitual que els sabers d’una especialitat permetin endinsar-se amb facilitat en un altre camp, per exemple, en la física gravitacional des de la química de macromolècules, una habilitat que Collins i Evans van denominar referred expertise i de la qual van establir un ventall de matisos. D’altra banda, determinats personatges poden passar d’una posició a una altra, per exemple, a través de la conversió de les seves credencials acadèmiques en experiència de camp o la transformació d’un coneixement superficial en aparences de saber pericial. Aquesta transformació s’aconsegueix sovint gràcies al pas per càrrecs de gestió, gairebé sense relació amb la recerca, però que redunden en un increment de l’autoritat.

Un dels cartells més famosos de les campanyes d’Act-Up, un dels col·lectius més importants de lluita contra la sida en les dècades finals del segle XX. Els col·lectius d’activistes i pacients de sida van qüestionar les maneres de realitzar els assajos clínics i els productes terapèutics emprats. Wikipedia.

És necessari assenyalar també el que es denomina habitualment lay expertise o “perícia profana” i que Collins i Evans prefereixen anomenar experience-based expertise o “perícia basada en l’experiència” per evitar la contradicció amb els termes de l’anterior expressió. Es refereixen així a sabers especialitzats que posseeixen certs grups per la seva experiència vital particular, les seves activitats personals o per vivències de sofriment o lluita social. Aquests sabers poden ser compartits per persones sense formació acadèmica ni publicacions especialitzades, com ara grups de malalts i activistes de la salut comunitària, comunitats de víctimes de catàstrofes ambientals, sectors racialment estigmatitzats o col·lectius professionals amb sabers locals adquirits mitjançant la pràctica quotidiana. Diversos estudis han abordat el paper d’aquests col·lectius en temes molt diversos, des de camperols de la regió de Cumbria (Anglaterra) amb la pluja radioactiva, fins a pacients de sida i els primers tractaments retrovirals. No podem tampoc oblidar les “epidemiologies populars” produïdes per comunitats que habiten terrenys contaminats i constaten increments substancials de determinades malalties com el càncer infantil. Aquests sabers han mostrat el seu poder de qüestionar els informes realitzats per agències oficials, així com d’enriquir amb noves perspectives les disciplines acadèmiques, completar les llacunes deixades per la ciència sense fer o establir ponts entre especialitats diverses i grups d’activistes.

Els exemples anteriors apunten que la ubiqüitat dels experts en les societats contemporànies és una font addicional de complexitat i maldecaps. Se’ls pot trobar fàcilment en reunions sobre assumptes de salut pública, recerca criminal, desarmament nuclear, qualitat alimentària, control de drogues, canvi climàtic, litigació de patents, infraestructures de comunicació, regulació de la industria, gestió del risc o creació d’estàndards internacionals. Els espais institucionals són també variats: tribunals de diversos tipus i dependències policials, empreses consultores i avaluadores, agències governamentals, organismes transnacionals, consells de direcció, departaments de salut pública i hospitals, mitjans de comunicació, sindicats, partits polítics i organitzacions d’activistes. Cadascun d’aquests ecosistemes té els seus propis procediments, llenguatges de valoració, regles de sociabilitat i temps de presa de decisions, en general molt més ràpids que els propis de la recerca científica. A més, aquests contextos presenten processos variats de negociació social que esbossen prioritats i fixen parcialment les veus autoritzades en cada lloc i moment històric. D’aquesta manera, quan s’amplien els contextos geogràfics i temporals, les categories de Collins i Evans es difuminen en una gran multiplicitat de matisos i situacions, tal com es veurà en exemples concrets d’altres apartats.

Pàgines del setmanari local Cumbria Life de 1996 amb referències a la catàstrofe de Txernòbil deu anys abans. El treball de Brian Wynne sobre aquesta qüestió va permetre pensar els sabers de persones externes al món acadèmic per tal de tractar un assumpte tan complex com la pluja radioactiva. Radiation Free Lakeland.

Tots aquests trets emboliquen la selecció d’experts i compliquen la delimitació del seu paper en els debats públics. Es requereixen diferents tipus de “metaperícia”, és a dir, de sabers sobre els sabers experts, que permetin destriar i gestionar el saber expert en la presa de decisions. Collins i Evans han realitzat una àmplia discussió dels tipus de metaperícies, des dels propis de les comunitats locals involucrades en el problema, fins als títols atorgats per centres acadèmics, l’avaluació per parells o l’anàlisi de l’experiència pràctica. Cap d’aquests criteris permet resoldre de manera completa els problemes de la legitimitat ni de l’extensió, però poden guiar en la cerca de solucions pràctiques per contestar les preguntes assenyalades al principi d’aquest apartat.

En un llibre col·lectiu recentment publicat, Collins i Evans defensen el paper rellevant de la ciència i de la tecnologia dels recents atacs del negacionisme de diferent caire, sense que, per això, esdevingui una forma de comunicació científica associada a “fonts d’entreteniment” o “substituts de les religions”. Aquest plantejament exigeix formar la ciutadania en una “epistemologia cívica” allunyada de les caricatures cientistes i dels somnis tecnocràtics, és a dir, fonamentada en les conclusions de més de cinc dècades d’estudis socials sobre ciència, tecnologia i medicina. Una altra revisió recent, del també sociòleg Gil Eyal, subratlla la necessitat d’aprendre a conviure amb aquestes qüestions, sense esperar solucions senzilles i aplicables a tots els casos. La necessitat de confiar en el judici de persones expertes per tal de tractar els temes assenyalats crea problemes difícilment resolubles, amb els quals podem relacionar-nos de forma més o menys efectiva i democràtica. Per tal d’abordar les qüestions de la taula periòdica dels experts, els estudis històrics aporten claus per la prudència necessària. Aquest serà l’objectiu de la resta d’apartats d’aquesta secció dedicada als sabers experts, on es revisaran aspectes assenyalats aquí, particularment els relacionats amb la delimitació i la legitimitat, mitjançant l’estudi de temes, personatges i contextos variats: les cultures forenses, els viatges de ciència, el control de la qualitat de les aigües i les mobilitzacions ecologistes.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.