L’aculturació àrab de les ciències

—Les bases polítiques, cultural i religioses del patrocini de les ciències per part dels abbàssides durant els segles VIII i IX.—

En la relació dels abbàssides amb la ciència hi ha quatre condicionants de natura eminentment política. El primer és la rivalitat sistèmica amb la Bizanci cristiana. Apoderar-se de la seva ciència constitueix també una important victòria simbòlica. El segon és el factor xiïta. En les dècades prèvies a la fi dels omeies, els xiïtes havien sistematitzat els trets que caracteritzaven la condició d’“imam”, el descendent de ʿAlī que ostenta el lideratge carismàtic d’aquesta comunitat. Aquests trets incloïen la infal·libilitat i omnisciència de l’imam. Aquesta creença va ser activament difosa pels propagandistes i s’estengué a partir de l’imamat de Muḥammad al-Bāqir (r. 713-732 o 735). En conseqüència, els futurs califes abbàssides, que eren sunnites, haurien de competir amb un lideratge alternatiu sense disposar de la presumpció d’omnisciència, en què no creien els sunnites. El tercer factor es la problemàtica religiosa interna de l’islam sunnita, que tractarem més endavant. El quart i més important dels factors són els perses convertits a l’islam, com els que conservaven la seva fe zoroastriana, que ja eren eficaços col·laboradors de l’administració omeia. Sota els abbàssides, la importància dels perses s’incrementà exponencialment, atès que havien estat un dels principals suports dels abbàssides en el procés de la presa de poder. Les seves tradicions i creences continuaven vives fins i tot entre els conversos.

El primer califa abbàssida, al-Saffāḥ (r. 750-754) conduí la dinastia al poder però fou el seu germà al-Manṣūr (r. 754-755) qui fundà el nou estat. Una de les primeres mesures que prengué va ser fundar una nova capital, Bagdad. Aquesta fundació arrossega molts mites derivats de la seva forma circular (herència de l’urbanisme sassànida) que suggereixen una ciutat que pretén replicar el cosmos. Un d’ells és que l’inici de la seva construcció (23 o 30 de juliol de 762 segons les fonts) va ser determinat per l’horòscop de dos astròlegs, el persa i convers d’origen zoroastrista Nawbakht i el jueu Mashāʾallāh.

Reconstrucció de la planta circular de Bagdad feta per Guy Le Strange a Baghdad During the Abbasid Caliphate From Contemporary Arabic and Persian Sources, Oxford: Clarendon Press, 1900. Wikimedia.

Al-Manṣūr, a qui trobem associat als savis perses com Ibn al-Muqaffaʿ, era un fidel creient en l’astrologia i fou el primer califa que promogué les traduccions científiques. La seva política cultural, assumida pels seus successors, és la causa directa de l’auge de les ciències promogut pels abbàssides. La causa de la causa, a parer de Dimitri Gutas, és la necessitat que tenien els abbàssides de construir ponts sòlids d’entesa amb els perses i les seves creences, mitjançant l’astrologia, la qual constituïa un excel·lent argument de legitimació, que els abbàssides necessitaven en tant que enderrocadors i assassins dels omeies. I més important encara és l’assumpció de la “reconstrucció de l’Avesta” a través de les traduccions científiques. Hi ha altres teories, com la de George Saliba, que aporten perspectives interessants però no expliquen tan bé les dades històriques. Les traduccions continuaren, especialment sota el califa Hārūn al-Raixīd (r. 786-809), famós per ser un dels personatges de les Mil i una nits però també perquè ja en el seu temps es feren traduccions importants com la de l’Almagest. Els califes no actuaren sols sinó amb la complicitat de les classes dirigents d’origen persa, com els barmakides, que també pagaven per traduir llibres de ciència. A més, s’hi afegí un factor material de vital importància: la difusió del paper a partir del segle IX, arribat gradualment des de Xina a través de la ruta de la seda. Produir llibres esdevingué més fàcil i barat encara que fossin manuscrits.

Aquesta política cultural s’intensificà durant el califat d’al-Maʾmūn (r. 813-833). Per entendre les causes de l’envol definitiu de la cultura científica sota el seu califat cal tenir en compte els debats interns en l’islam sunnita i la cultura no científica. L’expansió de la ciència i la filosofia no és un fenomen únic sinó que coexisteix i s’interrelaciona amb el creixement qualitatiu i quantitatiu de la literatura, la llengua i, especialment, la religió. La religió també genera les seves bases doctrinals i experts propis per al seu desenvolupament intel·lectual. Hi ha dies vies que representen dues classes d’experts. En primer lloc, els ulemes, que interpreten la religió a partir de la lectura de les fonts principals, l’Alcorà (la paraula de Déu) i les paraules de Muḥammad. La seva funció és resoldre el problemes més típicament legals, com ara si un musulmà podia cobrar interès a un altre, o com s’ha de fer l’ablució ritual. La seva esfera d’acció abasta també les prescripcions religioses relacionades amb el culte. Son tant els garants de les “ciències de la transmissió” com de determinar qui és un bon musulmà o no. Teòricament, la funció de resoldre els problemes que tractaven als ulemes, i decidir en darrer terme les discrepàncies sorgides en la interpretació de les fonts, era del califa en tant que vicari del Profeta. Però els omeies havien estat poc eficaços en aquesta funció. Per això, la gent havia preguntat a qui li semblava que en sabria més i s’hauria creat així una mena de corpus doctrinal emanat des de la base, que cristal·litzà en un nombre reduït de grans mestres, dels quals sorgiren diverses escoles legals, de les quals encara avui en dia se’n mantenen actives quatre. Això en l’islam sunnita, perquè en el xiïta, era l’imam qui, sense discussió, deia en què i com s’havia de creure. Al cap de poc temps, aparegué un nou tipus d’expert, el teòleg, que interpretava l’Alcorà de manera espiritualista, seguint arguments més racionals i dialèctics que textuals, i centrant-se en les grans qüestions com la natura de Déu i la llibertat humana. La unificació del discurs religiós, dividit entre les diferents escoles legals i entre els ulemes i teòlegs, era un expedient obert que els omeies havien deixat als abbàssides i que algú havia de resoldre, com recordaven els funcionaris perses als califes. Al-Maʾmūn ho intentà, i la seva solució té molt a veure amb les ciències.

Pàgina d’un manuscrit del Kalīla wa-Dimna, que representa els dos xacals protagonistes de l’obra. Aquesta fou traduïda per Ibn al-Muqaffaʿ per a al-Manṣūr, a partir d’una versió pehlevi dels contes sànscrits del Pantxatantra per divertir i educar la cort. Wikimedia.

Fill de Hārūn al-Raixīd, al-Maʾmūn era de mare persa i es va criar lluny de Bagdad, en un ambient totalment persa sota la supervisió de Jaʿfar al-Barmakī (m. 803), membre de la família persa més influent a la cort abbàssida, qui va confiar el jove príncep a l’astròleg al-Faḍl ibn Sahl. Al-Maʾmūn esdevingué un fervent astrolòfil a més d’un ferm partidari de l’autocràcia sassànida, una mena de reencarnació d’Ardaixīr. Començà la carrera governant el Khorasan (la Pèrsia profunda) i arribà al califat després d’una agra guerra civil amb el seu germà al-Amīn (r. 809-813), que li valgué l’enemistat general de la població de Bagdad i de la major part de la gran família abbàssida. Al-Maʾmūn intentà reforçar la seva posició amb diverses estratègies, especialment la guerra contra el bizantins, el foment de l’activitat científica (que era una manera també de fer la guerra contra Bizanci) i intentant recuperar el teòric monopoli califal sobre el discurs religiós. En aquesta darrera qüestió, promogué el nomenament de teòlegs racionalistes, les doctrines dels quals ell seguí. El califa purgà i perseguí els ulemes de les escoles jurídiques amb tribunals especials.

El foment de la ciència estava vinculat a la reforma religiosa. Segons un altre mite, Aristòtil s’aparegué en somnis a al-Maʾmūn i aquest li preguntà, segons una de les versions, què era el bé. Aristòtil respongué que allò que està d’acord a l’intel·lecte. El califa insistí: “i desprès què?”, “el que estigui d’acord a la llei religiosa”, “i desprès?”, “el que les masses considerin bo”. Les fonts diuen que aquest somni va ser la causa que es traduïren obres científiques i religioses. Seguint Gutas, el “somni d’Aristòtil” pretén justificar simbòlicament la política religiosa i cultural d’al-Maʾmūn. Aquest hauria apel·lat a l’inconscient del perses, el seu principal suport, a través de la “reconstrucció de l’Avesta” mitjançant la intensificació de les traduccions científiques i el desenvolupament de la ciència. Entronitzant la raó com a font de tota legitimitat i punt de trobada de la diversitat cultural i religiosa, el califa podia reforçar els seus vincles amb les perses i també amb membres d’altres comunitats religioses. La raó, l’eina que utilitzaven els teòlegs, hauria de ser l’últim criteri en la religió islàmica i per això al-Maʿmūn volia teòlegs i no ulemes. En aquest context, sembla que al-Maʾmūn s’hauria construït com un rei-filòsof platònic perquè el foment de les ciències i la filosofia procuraven l’ambient necessari perquè prosperés en les elits l’esperit racionalista. Al califa li costava dominar els ulemes, que tenien un suport popular important i atiaren fins i tot revoltes contra el règim, però podia dominar bé els científics, filòsofs i teòlegs que depenien del suport de la dinastia i de les elits associades a aquesta. Per a ells, al-Maʾmūn realment constituïa el cim absolut de la piràmide de l’estat civil i religiós. Podem pensar, a més, que la iniciativa servia per tractar la qüestió xiïta, que al-Maʾmūn havia intentat resoldre de moltes maneres (arribà a anomenar l’imam xiïta com el seu successor, però els xiïtes es mantingueren remisos). El califa-filòsof que obeeix el dictat de la raó aristotèlica s’assembla molt a l’imam omniscient. La reforma religiosa d’al-Maʾmūn acabà relativament aviat, quan el califa al-Mutawakkil (r. 847-861) prengué el partit de les escoles legals, però la cultura científica i filosòfica estava tan arrelada a la societat abbàssida que continuà ben viva i encara s’expandí.

Es diu que al-Maʾmūn fundà la Bayt al-Ḥikma, “la casa de la saviesa”, una institució en què presumptament es traduïren i estudiaren llibres de ciència, com si fos un modern centre de recerca. Es tractaria més aviat d’un mite historiogràfic europeu que ha estat reinterpretat per l’arabista Dimitri Gutas. Altres com Ekmeleddin İhsanoğlu s’han afegit a la desmitificació, aportant nous matisos. Segons l’anàlisi de Gutas, la institució de la Bayt al-Ḥikma s’hauria originat en les biblioteques reials en què els sassànides conservaven textos religiosos, cròniques històriques i relats èpics, que s’hauria mantingut en l’època abbàssida encara que amb textos traduïts a l’àrab. El que sí devia existir eren biblioteques privades amb llibres de ciència i filosofia, i savis treballant per a elles de diverses maneres, a les cases de califes, nobles i algun savi, perquè n’hi havia de molt rics.

Il·lustració del manuscrit de les Maqamāt de al-Ḥarīrī (BNF, Arabe 5847) realitzat en 1237 pel cal·lígraf de l’escola de Bagdad Yāḥyā al-Wāsiṭī. Representa una assemblea de savis en una biblioteca, similar a les que hi havia en institucions com la mítica Bayt al-ḥikma. Wikimedia.

En certa manera, els abbàssides partien de zero a Bagdad, ja que abans d’accedir al califat no posseïen una gran cort en els seus dominis originals situats a l’actual Jordània. Les fonts expliquen que al-Manṣūr tingué l’encert de promoure la meritocràcia obrint la nova cort a gent de tota condició que pogués demostrar la seva vàlua. La posició estratègica de Bagdad, a prop de Bizanci i, relativament, de l’Índia, juntament amb el substrat persa, permeté als seus savis de disposar d’una àmplia col·lecció de fonts que es traduïren a l’àrab des de l’inici de l’era abbàssida. El mèrit d’aquests científics és més que considerable, ja que, sense mestres que els ensenyessin, o gairebé, recrearen una gran part de la tradició científica anterior i li donaren un nou impuls, especialment a partir de l’època d’al-Maʾmūn. Es feu llavors un esforç per obtenir les fonts gregues i es diu que aquest mateix califa, com d’altres abans que ell, s’implicarà en aquesta empresa promovent ambaixades amb Bizanci. Encara que en aquestes històries hi ha més palla que gra, el cert és que es pot constatar un flux de fonts clàssiques que s’intensifica a mesura que avança el segle IX i que a partir d’al-Maʾmūn el seu nombre s’incrementa considerablement. I més encara, obres importants com els Elements d’Euclides, l’Almagest de Ptolemeu o la Matèria mèdica de Dioscòrides es treballaren a fons, revisant les versions ja fetes o traduint-les de nou, per millorar els textos a mesura que es disposava de nous manuscrits o els traductors adquirien més competència en la matèria i dominaven més l’expressió escrita en àrab.

Il·lustració del manuscrit Escilitzes de Madrid (BNE VITR/26/2), que conté la crònica des emperadors bizantins escrita per Joan Escilitzes al s. XI. La imatge representa al-Maʾmūn rebent una ambaixada de l’emperador bizantí Teòfil l’any 829. En aquestes ocasions, s’oferien manuscrits com a present diplomàtic. Wikimedia.

Si bé és dubtós que al-Maʾmūn fundés la Bayt al-Ḥikma, podem dir metafòricament que Bagdad esdevingué una segona Alexandria a partir del seu califat. Com s’ha dit abans, els califes no actuaren sols sinó que comptaren amb la complicitat de les elits de Bagdad. El millor exemple (que es, a més, exemple de la promoció de la meritocràcia) el trobem en la família de científics Banū Mūsā (Muḥammad, Aḥmad i al-Ḥasan), el pare dels quals, Mūsā ibn Xāqir, era un bandoler que sabia astrologia al Khorasan quan al-Maʾmūn n’era el governador. Al-Maʾmūn i Mūsā es feren amics i el bandoler es convertí en astròleg reial. En morir, confià la tutela dels seus fills al califa, el qual els educà i promogué fins que ocuparen una posició social destacada, des de la qual no només es dedicaren a la ciència sinó que en foren promotors, emparant un dels talents més destacats de l’època, Thābit ibn Qurra (ca. 836-901), un canvista que els Banū Mūsā van trobar al mercat de Ḥarrān. La biografia de Thābit il·lustra el cosmopolitisme i la tolerància dels abbàssides en favor de la meritocràcia. Thābit professava el culte astrolàtric propi de la ciutat de Ḥarrān, i això el convertia en una persona no protegida per l’islam, que només emparava les confessions monoteistes. Al-Maʾmūn feu els ulls grossos quan Thābit declarà que era “sabeu”, membre d’una misteriosa religió que l’Alcorà esmenta com a monoteista i que alguns autors identifiquen amb els maniqueus o els mandeus. La raó era que Thābit interessava a la cort, perquè les elits intel·lectuals de Ḥarrān estaven fortament hel·lenitzades, i demostrà la seva vàlua traduint de l’àrab i del siríac moltes obres, escrivint tractats originals i destacant en diverses disciplines como astronomia, astrologia, matemàtica, medicina, filosofia i màgia. Perquè en la seva religió astrolàtrica influïda pel neoplatonisme, l’esoterisme hi tenia el seu lloc. Un altre exemple el trobem en el gremi dels metges siríacs, un àmbit molt tancat perquè mantenien costums adquirits de molt de temps i, com diu un tractat d’ètica mèdica de l’època escrit per un d’aquests autors, la millor manera d’esdevenir metge era néixer en una família de metges. Jibrīl ibn Bukhtīshūʿ, metge dels califes, es queixava de la conducta envers ell del seu protegit i deixeble Ibn Māsawayh, exclamant-se que què es podia esperar del fill d’un farmacèutic. Māsawayh, el pare d’Ibn Māsawayh, era un brillant membre de l’hospital de Gundixapur, ben recomanat pel seu director, però ai las!, un simple farmacèutic. Les queixes semblen més que justificades si és cert el que diu la mateixa font: Jibrīl va comprar per 800 dirhams una esclava i la va regalar a Māsawyh, qui s’hi casà i engendrà amb ella Ibn Māsawayh i el seu germà Miquel, també metge dels califes. És a dir, Jibrīl es portà amb Ibn Māsawayh com un pare i per això aquest darrer accedí a la classe mèdica. Però el tret més interessant d’aquesta anècdota és que, si el metge ajudà el farmacèutic i els seus fill, fou perquè sabia que Māsawayh era realment bo com a farmacèutic i gestor d’hospitals, i que els seus fills havien sortit al pare. Un cas similar es dona entre Ibn Māsawayh i Ḥunayn ibn Isḥaq, el major traductor de l’època. Ḥunayn era cristià nestorià però d’origen ètnic àrab i fill d’un farmacèutic. El deixeble també traí el mestre per superar-lo, demostrant així la seva personalitat, i demostrant al mateix temps que Ibn Māsawayh s’havia afillat intel·lectualment Ḥunayn perquè havia sabut veure el seu talent innat.

Miquel Forcada
Universitat de Barcelona

Com citar aquest article:
Forcada, Miquel. L’aculturació àrab de les ciències. Sabers en acció, 05-11-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/laculturacio-arab-de-les-ciencies/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.