—L’“Acadèmia” de Jondishapur, la “Casa de la Saviesa” de Bagdad i l’“Escola de Traductors” de Toledo, entre la realitat i la ficció.—

 

Científics i pensadors a l’edat mitjana, a partir d’una miniatura del segle XVI que mostra astrònoms àrabs. Procedent de la Biblioteca de la Universitat d’Istanbul (Turquia). Wikipedia.

La història de la traducció científica medieval és tan apassionant i posseeix tants matisos que no són pocs els estudiosos que, en enfrontar-s’hi, han afegit una bona dosi d’imaginació a la recerca, la presentació de dades i la discussió d’explicacions que els sostenen. La imaginació, en si, no és quelcom negatiu en el procés investigador, més aviat al contrari, però cal contrabalançar-lo sempre amb el fonament de les proves.

Aquesta amplíssima etapa de la traducció científica, que abasta a grans trets els deu segles que separen el V del XV, va ser fonamental en la transmissió i recepció dels sabers de l’antiguitat. Aquests sabers primer van conformar la ciència greco-àrab i, després, van provocar un profund canvi en els plantejaments científics occidentals, estimulant-ne la renovació i determinant els continguts i la forma de la ciència europea baix medieval i renaixentista.

Segons el moment i el lloc en què ens aturem, l’activitat traductora va tenir com a protagonistes unes llengües o unes altres: així, als segles VI i VII les traduccions dutes a terme en diversos punts de l’antic Imperi Romà d’Orient (més tard anomenat Imperi Bizantí) van prendre el grec com a llengua de partida i el siríac com a llengua d’arribada. Aquestes traduccions serien fonamentals en la transmissió del saber de l’antiguitat al món medieval. Convé recordar que el ric intercanvi cultural i científic que hi havia allí es vehiculava a través del grec, comprès per tots els interessats, la qual cosa va fer innecessari traduir en bona part d’aquest territori. Tanmateix, als límits més orientals de l’Imperi, en la frontera amb l’Imperi Sassànida, on el coneixement del grec era menor, malgrat que l’activitat científica potser no fos tan rellevant, sí va ser precís traduir. Encara que ja abans s’havia traduït des del grec cap al persa mitjà, el siríac guanyaria gran importància com a llengua d’arribada en els primers segles medievals gràcies al suport de diversos grups cristians, sobretot els nestorians, entossudits a demostrar que alguns postulats de la filosofia grega eren compatibles amb els del cristianisme. Això els va portar a traduir diverses obres filosòfiques gregues, la qual cosa va actuar com a “tret de sortida” per a totes les grans traduccions científiques efectuades des del grec al siríac.

A aquest primer període traductor el va succeir un altre lligat a l’aparició de l’Islam al segle VII de la nostra era i a la seva expansió, en menys d’un segle, des de la península Aràbiga a Mesopotàmia, Pèrsia, Síria, Palestina, Egipte, frontera de l’Índia, nord d’Àfrica, algunes zones d’Itàlia i la península Ibèrica. En algunes de les ciutats conquerides van trobar un oasi cultural que van saber aprofitar abocant a l’àrab les obres gregues prèviament traduïdes al siríac: al segle VIII es va traduir des del siríac a l’àrab mentre que al IX es va fer directament des del grec a l’àrab, de forma que al X ja estaven traduïts a aquesta llengua la major part dels textos de la ciència grega que més tard es van conèixer a Occident. Per altra banda, a finals del segle VIII, es va començar a traslladar llibres sànscrits d’astronomia cap a l’àrab i els de medicina a partir del IX. Les versions des del copte i des del persa mitjà daten igualment del segle VIII, mentre que les del xinès van ser força més tardanes (segle XIII endavant). Tot plegat va permetre als savis musulmans assimilar els coneixements clàssics, grecs i llatins, als que van incorporar, a més de les seves aportacions, moltes novetats del món oriental, mitjançant una notable labor de reformulació i síntesi de la ciència precedent, la qual cosa els va permetre construir un sòlid edifici científic propi, exposat en llengua àrab. En aquest sentit, és significatiu que, com a mínim, des del segle X es tradueixi des de l’àrab al grec en diversos punts de Bizanci, la qual cosa sembla demostrar que per als intel·lectuals de llavors la ciència àrab havia aconseguit superar la ciència anterior.

Amplíssim territori conquerit pels musulmans cap a l’any 750. Wikipedia.

Si això és el que ocorria a Orient, a Occident hi va haver així mateix un important treball de traducció amb l’àrab com a punt de partida i, especialment el llatí, com a llengua d’arribada, si bé es va traduir igualment des de l’àrab cap a algunes llengües romàniques i, fins i tot, l’hebreu. Les versions cap al llatí haurien començat, no més tard del segle X, adquirint veritable rellevància al XII i el XIII, mentre que entre els segles XIII i XV proliferarien sobretot aquelles que van implicar les llengües romàniques o l’hebreu. Per tal que es produïssin totes aquestes traduccions va ser determinant el domini musulmà exercit a partir del segle VIII a la península Ibèrica i algun punt de la Itàlica, la qual cosa va permetre un incessant intercanvi de textos i llibres i la circulació de savis i “científics” entre punts diversos i distants de l’ampli Món Islàmic que van contribuir a disseminar el coneixement científic en llengua àrab per tot l’Imperi. També van contribuir a la formació d’importants biblioteques en, per exemple, Còrdova o Saragossa, que serien crucials per al desenvolupament de la traducció posterior cap al llatí, romanç o hebreu.

Llengües implicades en les traduccions científiques medievals. Autoria pròpia.

Doncs bé, hi ha com a mínim tres llocs “mítics”, que en la historiografia s’han relacionat amb aquestes tres fases esmentades de les traduccions medievals: l’“Acadèmia” de Jondishapur, la “Casa de la Saviesa” de Bagdad i l’“Escola de Traductors” de Toledo. Tot i que van ser diverses les ciutats on es va traduir des del grec, Jondishapur (o Gundixapur, entre altres variants de transcripció) va ser protagonista d’una vistosa idealització en segles posteriors. En aquesta mena d’“enclau avançat” de l’hel·lenisme al sud-oest de l’actual Iran, on conviurien erudits grecoparlants i siriacoparlants, hi hauria un centre intel·lectual, per a alguns el més important de l’Imperi Sassànida, organitzat a imatge de la cèlebre Escola de Nisibis, on s’oferiria formació en teologia, filosofia, medicina i ciències. Aquesta “Acadèmia” tindria annex, a més, un gran hospital, que després serviria de model als hospitals islàmics. Fins a ella haurien arribat en la seva fugida els cristians nestorians expulsats d’Edessa i, amb el seu treball, no només la convertirien en el centre mèdic per excel·lència durant els segles VI i VII, sinó que haurien realitzat innombrables versions perses i siríaques de textos científics grecs, d’acord amb algun tipus de programa de traducció.

Tanmateix, el cert és que no és massa el que d’aquesta grandiositat de Jondishapur s’ha pogut provar: és dubtós que hi hagués un gran hospital, més enllà d’una petita infermeria, així com una escola formal de medicina o una possible planificació reglada de la traducció. Sí sembla clar que, des del segle VIII i al llarg de diverses generacions, els metges més notoris de la capital de l’Imperi Abbàssida (Bagdad) pertanyien a famílies nestorianes originàries de Jondishapur. Al segle X, aquestes famílies estaven definitivament assentades a Bagdad, amb la qual cosa Jondishapur va anar perdent entitat, de forma que al segle XII estava completament en ruïnes. Va ser precisament llavors quan alguns historiadors musulmans es van imaginar que hi havien existit des dels segles III i IV unes institucions refinadíssimes, tals com les que potser van conèixer en la seva pròpia època en altres ciutats. Aquests historiadors estaven enlluernats pel renom dels metges bagdadins, molts dels quals devien la seva fama menys als seus coneixements que a ser cortesans favorits i que, tal volta, havien forjat ells mateixos un relat que proporcionava a les seves famílies un passat gloriós a Jondishapur per aconseguir guanyar pes a la cort. Molt temps després, alguns historiadors del XIX i del XX van exhumar aquesta història i van evocar de nou aquell paradís meravellós on musulmans, jueus i cristians van col·laborar en l’estudi i la traducció des del grec o el sànscrit cap a l’àrab o el siríac elevant Jondishapur a símbol metahistòric, escassament sotmès a la crítica.

Per la seva banda, encara que al món islàmic hi va haver molts altres centres culturals, la capital del saber des del segle VIII va coincidir amb la de l’Imperi: Bagdad, fins on van arribar savis procedents d’altres llocs, en ocasions per entrar al servei dels califes, amb la finalitat d’assegurar-los el prestigi intel·lectual davant l’Imperi Bizantí. És clàssic assenyalar que, a la segona meitat d’aquest segle VIII, es va fundar a Bagdad la “Casa de la Saviesa” (bayt al-hikma), un centre que suposadament no només va acollir els astrònoms, matemàtics o metges, sinó que també hauria concentrat la fabulosa tasca de traducció citada més amunt: des del grec, el siríac, el persa o el copte, entre altres idiomes, cap a l’àrab. Malgrat que aquesta idea està bastant acceptada, el cert és que no hi ha proves rotundes que l’apuntalin, la qual cosa ha originat que no faltin els autors que pensen que, si va existir la Casa de la Saviesa, és més creïble explicar-la com una espècie de biblioteca on es recopilaven traduccions àrabs des del persa i, com a molt, altres llengües orientals, però sense connexió amb el moviment traductor grecoàrab dels segles VIII i IX. Sigui com sigui, s’hi estipulés o no un programa de traducció, el que no es pot negar és el volum de les traduccions fetes a Bagdad, així com la seva empremta sobre la ciència posterior. Aquest fet suggereix que, en tot cas, hi va haver algun tipus d’infraestructura i de mecenatge, així com una bona dotació de textos font que van permetre i assegurar el procés traductor.

Alfons X dictant. Detall d’una miniatura de “Les cantigues de Santa Maria”, del segle XIII, que es conserva a la Biblioteca d’El Escorial (Espanya). Wikipedia.

I si no hi ha proves irrefutables de l’anomenada Casa de la Saviesa i el que ocorregués al seu si, tampoc n’hi ha de si a Toledo es va practicar, i s’ensenyés o s’aprengués, de forma reglada la traducció en aquella hipotètica “Escola de Traductors” tan sovint esmentada. Està admès que, després de les primeres traduccions aïllades del segle X en l’àmbit català, i la seva lenta arrencada al segle següent, la traducció ibèrica es convertiria en decisiva als segles XII i XIII, originant unes versions llatines mitjançant les que es van difondre cap a la resta de Europa el pensament i la ciència greco-àrabs. En la seva gènesi va ser crucial la coexistència de diferents comunitats religioses, lingüístiques i culturals, de les que determinats membres col·laborarien entre ells i amb altres persones arribades de múltiples punts d’Europa per traduir alguns dels incomptables textos àrabs presents a la Península Ibèrica. Una de les zones, de cita inexcusable, on es va emprendre aquest treball es localitza entorn a la vall de l’Ebre: Tarassona, Nájera, Tudela, etc. L’altra gran zona traductora va ser la de Toledo que, ja a mitjan segle XII, va arribar a convertir-se, a l’empara de la catedral, en el principal centre traductor d’Europa. Al XIII ho seria encara més, amb l’impuls donat pel rei Alfons X. A Toledo es va practicar la traducció amb una força tal que no han faltat els historiadors, la imaginació dels quals els ha portat a suposa l’existència d’una autèntica “Escola de Traducció”. És una suposició que, malgrat haver estat desterrada, es resisteix a desaparèixer: sembla provat que no hi va haver uns ensenyaments reglamentats o un cos de traductors formalment constituïts, sinó una coincidència geogràfica, de mecenatge i, de vegades, de cooperació. Tanmateix, el gran nombre de textos traduïts i la consistència del mètode emprat significa per a altres estudiosos una certa “professionalització” de la traducció. Com en el cas de Bagdad, el que és innegable és que Toledo va comptar amb dues biblioteques, tallers de producció i de comerç de llibres, que van assegurar el punt de partida de les tasques traductores, així com d’un suport institucional que va permetre, o fins i tot va animar, aquests treballs, impensables en altres circumstàncies.

Sens dubte, respecte aquests tres fantàstics indrets, bé podria afegir-se l’expressió italiana que diu que “se non è vero, è ben trovato”.

 

 

Bertha M. Gutiérrez Rodilla
Universidad de Salamanca

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Gutiérrez Rodilla, Bertha M. La traducción científica en la Edad Media. Portal de Historia de la Traducción en España; 2020 [citada 6 Feb 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Gutas, Dimitri. Greek thought, Arabic culture: The Greco-Arabic translation movement in Baghdad and early Abbasid society (2nd-4th/8th-10th centuries). London: Routledge; 1998.

Nutton, Vivian. Junsishabur. In: VV.AA. À l’ombre d’Avicenne. La médecine au temps des califes. Paris: Institut du monde arabe-Snoeck-Ducaju & Zoon; 1996, p. 22.

Vélez León, Paulo. Sobre la noción, significado e importancia de la Escuela de Toledo. Disputatio. Philosophical Research Bulletin [article a Internet]. 2017 [citat 6 feb 2021]; 6 (7): 537-579. Disponible en aquest enllaç.

Estudis

Burnett, Charles. The Coherence of the Arabic-Latin Translation Programme in Toledo in the 12th Century. Science in Context. 2001; 14 (1-2): 249-288.

Daiber, Hans. Islamic Thought in the Dialogue of Cultures. Leiden/Boston: Brill; 2012.

Foz, Clara, El traductor, la Iglesia y el rey. La traducción en España en los siglos XII y XIII. Barcelona: Gedisa; 2000.

Hugonnard-Roche, Henri. Les traductions du grec au syriaque et du syriaque à l´arabe. In Hamesse, Jacqueline; Fattori, Marta, eds. Rencontres de cultures dans la philosophie médiévale. Traductions et traducteurs de l´antiquité tardive au XIVè siècle. Louvain-La Neuve: Féderation Internationale des Instituts d’Études Médiévales; 2000, p. 131-147.

Jacquart, Danielle, ed. Les voies de la science greque: Études sur la transmission des textes de l’Antiquité au dix-neuvième siècle. Ginebra: Droz ; 1997.

Martínez Gázquez, José. The Attitude of the Medieval Latin Translators towards the Arabic Sciences. Firenze: Sismel-Edizioni del Galluzzo; 2016.

Micheau, Francoise. Les grandes capitales du savoir médical. In: À l’ombre d’Avicenne. La médecine au temps des califes. Paris: Institut du monde arabe-Snoeck-Ducaju & Zoon; 1996, p. 47-54.

Polloni, Nicola. The Toledan Translation Movement and Dominicus Gundissalinus: Some Remarks on His Activity and Presence in Castile. In Beale-Rivaya Yasmine; Busic, Jason, coords. A Companion to Medieval Toledo. Reconsidering the Canons.  Leiden/Boston: Brill; 2018, p. 263-280.

Pormann, Peter E.; Savage-Smith, Emily. Medieval Islamic Medicine. Edimburgo: Edinburgh University Press; 2007.

Saliba, George. Islamic Science and the Making of the European Renaissance. Cambridge: MA, The MIT Press; 2007.

Santoyo, Julio César. La traducción medieval en la Península Ibérica (siglos III-XV). León: Universidad de León; 2009.

Troupeau, Gérard. Le rôle des syriaques dans la transmission et le exploitation du patrimonie philosophique et scientifique grec. Arabica, 1991; 38: 1-10.

Pàgines d’internet i altres recursos

El legado andalusí. Fundación Pública Andaluza. La ciencia árabe [accedit 3 feb 2021]. Disponible en aquest enllaç.