L’era dels manicomis

—Els espais de la bogeria des de les fundacions baixmedievals a la desinstitucionalització.—

Els espais de la bogeria van exercir una notable fascinació en l’imaginari cultural europeu en el trànsit cap a la modernitat, i, molt especialment, al llarg del període que comprèn el que coneixem comunament com a Il·lustració i Romanticisme. Així, per exemple, alguns viatgers de finals del segle XVIII van arribar a popularitzar el pas per hospitals i departaments de dements com una important etapa dels seus Bildungsreisen o periples formatius. El filòsof francès Michel Foucault va assenyalar que aquesta contemplació de la bogeria confinada simbolitzava la seva conversió (moderna) “en quelcom per mirar, [en què] no es veu el monstre que habita al fons d’un mateix”. Però altres autors han suggerit que els establiments de dements constituïen un lloc privilegiat per adquirir valuosos ensenyaments i familiaritzar-se amb el costat més vulnerable, íntim o nocturn de la naturalesa humana. En aquest sentit, cal recordar el cas de Francisco de Goya, qui el 1794 va pintar un sinistre Corral de bojos després d’haver presenciat nombroses escenes de maltractament als interns de l’Hospital de Nostra Senyora de Gràcia de Saragossa. Significativament, la bogeria va tenir a partir d’aquell moment una presència reiterada en la seva producció, i es va encarnar en figures que evoquen una visió melangiosa i crepuscular de la condició humana i apel·len a la irracionalitat de l’observador mateix.

La (suposada) animalitat de la bogeria i el maltractament comú en les institucions per a dements de l’Antic Règim es mostren de manera inquietant en aquest Corral de bojos pintat per Francisco de Goya el 1794. Wikipedia.

Aquesta nova sensibilitat va tenir llavors un paper molt important en el desenvolupament d’una major preocupació pública per l’estat de les institucions destinades als bojos. En algunes ciutats, aquestes institucions tenien els seus orígens en una sèrie de fundacions baixmedievals que havien assumit l’acollida i la custòdia dels necessitats amb alteracions més o menys incapacitants del llenguatge, la conducta o la competència psicosocial. Aquest era el cas del cèlebre Hospital d’Innocents, Folls e Orats de València, un establiment fundat el 1409 pel frare mercedari Joan Gilabert Jofré amb el suport d’una desena de notables de la ciutat, però també d’altres institucions similars com l’Hospital de Bethlem a Londres, l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona o l’Hospital del Nunci de Toledo. Alguns d’ells van gaudir durant un temps d’un cert prestigi com a espais en què es complia dignament amb la doble tasca de protegir, atendre i “consolar” els malalts i –per suposat– de mantenir l’ordre públic. Però, en línies generals, a finals de l’edat moderna el seu estat era lamentable a causa del desinterès dels administradors, la impropietat de les instal·lacions i l’abús de tot tipus de mesures coercitives.

Comptant amb les innovacions humanitzadores propugnades per la incipient medicina mental i l’exemple d’algunes institucions de nou encuny en què es practicava l’anomenat “tractament moral” de la bogeria (com el cèlebre Retir fundat a York pel filantrop quàquer Wiliam Tuke el 1796), la primera meitat del segle XIX va assistir al desplegament de múltiples iniciatives encaminades a renovar en profunditat l’assistència prestada a bojos i dements. A Anglaterra, per exemple, la Càmera dels Comuns va nomenar el 1815 una comissió parlamentària que va destapar nombroses irregularitats en manicomis públics i privats i va propiciar la introducció de nous estàndards i mesures d’inspecció. A França, i amb l’impuls decisiu de Jean-Étienne-Dominique Esquirol (el més actiu i carismàtic dels seus alienistes), la Monarquia de Juliol va aprovar el 1838 una nova llei que regulava els internaments i prescrivia la instal·lació d’asils àmpliament dotats en tots els departaments del país. I a Espanya, i malgrat les importants convulsions polítiques de l’època, també es van implementar diverses millores a les velles institucions de València, Barcelona, Saragossa o Toledo; el 1849 es va promulgar una nova Llei de Beneficència i, poc després, va obrir les portes un assaig de “manicomi model” a la Casa de Dements de Leganés (Madrid).

Oli de 1887 de Joaquín Sorolla que representa el frare mercedari Joan Gilabert Jofré mentre protegeix un boig en la València de principis del segle XV. Wikipedia.

A Catalunya, aquest procés va agafar un impuls notori amb la fundació de diversos manicomis privats que, davant la relativa inoperància governamental en la matèria, van exercir un important paper en la difusió dels pressupostos i les pautes de maneig institucional de la bogeria propugnades pel primer alienisme. El primer d’ells, conegut com la “Torre Llunàtica” i destinat a una clientela adinerada, va ser instal·lat el 1844 pel metge i botànic Francesc Campderà en una idíl·lica finca enjardinada de Lloret de Mar (Girona). El segon va ser inaugurat el 1854 en un antic convent de Sant Boi de Llobregat (Barcelona) i aviat va esdevenir un establiment conegut en tot l’Estat a causa de la incansable activitat promocional d’Antonio Pujadas, el seu primer director i propietari, i dels convenis que va subscriure amb diverses diputacions provincials. El tercer, instal·lat el 1857 en les immediacions de Barcelona, va ser el Manicomi de Nova Betlem, que a partir de 1873 va ser dirigit per Joan Giné i Partagàs, catedràtic d’higiene i patologia quirúrgica i autor d’un important Tratado teórico-práctico de frenopatología o estudio de las enfermedades mentales (1876). I un quart Institut Frenopàtic, administrat conjuntament pels metges Tomàs Dolsa i Pau Llorach, va obrir també les seves portes a Barcelona el 1863, i cinc anys més tard es va emplaçar a l’actual districte de Les Corts de Sarrià. Cal assenyalar que, amb una calculada ambigüitat doctrinal en relació amb la naturalesa i les causes de la bogeria, els metges que van promoure o es van fer càrrec d’aquests establiments es van presentar com hereus dels grans pioners europeus de la disciplina i van enaltir les virtuts de l’aïllament primerenc dels pacients i els principis del tractament moral, és a dir, d’una acció enèrgica sobre les passions exacerbades o la imaginació extraviada dels malalts. De fet, la confiança inicial en el potencial terapèutic d’aquestes institucions va ser tal que, malgrat la seva forta orientació organicista, el mateix Giné i Partagàs no va vacil·lar a l’hora de definir els manicomis com “l’arma més poderosa de la psiquiatria contemporània” i d’afirmar que “contra l’alienació mental pot més un bon manicomi ben situat, degudament construït i sàviament administrat, que tots els fàrmacs del món”.

Tal com suggereix La sala d’agitats de l’Hospici de Sant Bonifaci de Florència (1865) del pintor italià Telemaco Signorini, al llarg de la segona meitat del segle XIX es va estendre un clima de notable pessimisme respecte al potencial terapèutic de les institucions psiquiàtriques. Wikipedia.

No obstant, aquest optimisme fundacional va deixar pas ràpidament a una apreciació molt menys entusiasta respecte a les bondats de l’internament i les possibilitats curatives dels remeis “morals”. En un clima dominat pel determinisme biològic, els postulats degeneracionistes i el nihilisme terapèutic, al llarg de les dècades finals del segle XIX moltes institucions psiquiàtriques es van veure abarrotades d’un contingent cada cop més nombrós de pacients que eren considerats com essencialment “irrecuperables”. Tal com va assenyalar el psiquiatra i historiador francès Georges Lantéri-Laura, aquesta renovada percepció de la cronicitat de la bogeria va ser causada en gran part per la necessitat d’uns establiments infradotats d’assegurar la seva viabilitat econòmica mitjançant el treball no remunerat dels interns. Però el fet és que, en aquell moment, l’estat de la majoria dels manicomis es va degradar fins a tal punt que la seva reputació entre el públic general (i entre uns psiquiatres àvids d’obrir-se a nous espais d’intervenció) va patir un deteriorament que pràcticament no es va arribar a revertir mai.

Capçalera de l’estremidor reportatge de Tomás Martín Arnoriaga “El terrible caso del psiquiátrico de Valencia”, publicat pel setmanari Sábado Gráfico el 18 de novembre de 1972. Psiquifotos.

En el cas de les institucions espanyoles, de fet, la tònica general va continuar dominada per la desídia, el retard i la precarietat fins a finals del segle XX. Malgrat la introducció de nous recursos terapèutics (tractaments de shock, psicofàrmacs, teràpies de grup, etc.) i de la indubtable millora del nivell de vida experimentat pel país, encara als anys setanta les condicions materials i humanes imperants als hospitals psiquiàtrics resultaven escandaloses. I les coses a penes van canviar amb les tímides iniciatives reformistes del tardofranquisme, que en alguns casos van conduir a l’obertura d’institucions clarament fallides com la “Ciutat Sanitària Psiquiàtrica” de Bétera (València). Operatiu des de 1974, aquest hospital no va deixar d’estar al centre de la polèmica fins la seva pràctica dissolució (al cap de menys de dues dècades de funcionament) a causa de la negligència administrativa, els conflictes laborals, l’actitud hostil de les poblacions confrontants i, sobretot, el deficient disseny d’un dispositiu que s’havia proposat superar el vell ordre asilar amb una nova estructura sobredimensionada i aïllada de l’exterior.

En aquestes circumstàncies, les últimes dècades del segle passat van assistir a la cristal·lització d’un ampli consens social i corporatiu al voltat de la necessitat de trencar definitivament amb el cercle viciós de malaltia, institucionalització i exclusió que havien propiciat els manicomis. Després de l’aprovació de noves lleis i disposicions relatives a l’assistència psiquiàtrica, la majoria dels països occidentals van adoptar finalment polítiques d’atenció comunitària i van reemplaçar els asils d’origen vuitcentista per unitats psiquiàtriques en hospitals generals, centres ambulatoris de salut mental i una sèrie de recursos intermedis de caràcter rehabilitador, ocupacional i residencial (tallers, habitatges tutelats, ocupacions protegides, etc.). No obstant, les limitacions de les polítiques sociosanitàries i inclusives a aquest nivell han conduït en molts llocs a un escenari de precarietat postpanòptica que, en gran manera, continua reproduint els pitjors vicis dels antics manicomis, si més no pel que fa a la situació de les persones que requereixen un grau més elevat de suport en la “comunitat”.

Enric Novella
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.