Les “ciències antigues” a l’islam

—Les ciències entre l’època de Muḥammad i els omeies (622-750).—

Una de les creences fonamentals de l’islam és que l’Alcorà conté el darrer i veritable missatge de Déu a la humanitat, transmès per l’arcàngel Gabriel a Muḥammad, l’últim profeta dels credos monoteistes nascuts d’Abraham. L’Alcorà és un text complex que no parla explícitament de ciència i filosofia però conté molts textos que hi poden al·ludir. Hi ha moltes maneres d’interpretar l’Alcorà. Segons el filòsof i metge andalús Ibn Ruixd (Averrois, 1125-1198) en un tractat titulat L’argument decisiu, la llei islàmica obligaria els musulmans a aprendre filosofia, és a dir, a guiar-se per les ciències de la raó. No cal parlar en aquest punt de les idees d’Ibn Ruixd, sinó intentar d’esbrinar com podien encaixar les disciplines científico-filosòfiques del final de l’antiguitat en l’islam naixent. Segons les tradicions religioses, Muḥammad hauria tingut una sincera preocupació pel ʿilm (coneixement, ciència) i hauria dit: “busqueu el ʿilm encara que es trobi a la Xina”. Unes altres tradicions el descriuen com a bon coneixedor de la medicina i, com hem vist en una alta entrada, un dels seus metges s’hauria format a Gundixapur. De fet, amb el temps naixeria un gènere anomenat “medicina del Profeta”, consistent en compilacions de sentències i pràctiques sobre medicina atribuïts a Muḥammad (i, també, a d’altres grans personatges de la religió, incloent-hi dones). Aquesta medicina es composa de materials molt diversos, remeis populars, pràctiques relacionades amb la fe, però també medicina hipocràtico-galènica, que ocupa un lloc destacat en el conjunt.

El que és evident és que l’islam naixent no tenia els prejudicis del cristianisme contra la ciència i la filosofia. També arribaran, però més endavant. Els savis musulmans distingiren dos àmbits en el terme ʿilm, plural ʿulūm. La primera semiesfera d’aquest tot, el ʿilm al-naql, la “ciència de la transmissió”, neix de la “transmissió” de l’Alcorà als musulmans a través de Muḥammad i, després, de la transmissió d’aquest coneixement entre els humans. Comprèn les disciplines que estudien l’Alcorà i la sunna, l’altra gran font de la llei islàmica, i les seves branques s’anomenen ʿulūm ḥadītha, les ciències “noves”. L’altra semiesfera és el ʿilm al-ʿaql, “la ciència de la rao”, dividida en branques que s’anomenen també ʿulūm qadīma (“ciències antigues”) o ʿulūm al-awāʾil (“les ciències dels primers” o “antics”), al·ludint al fet que ja existien quan arribà l’islam. Aquesta semiesfera comprèn totes les matèries del currículum científic i filosòfic grec, des de l’aritmètica a la metafísica, amb l’addició de les disciplines pràctiques de caràcter científic com l’astrologia, l’alquímia i, sobretot, la medicina. El saber no era només grec, ja que s’inclogueren també les aportacions interessants, especialment en astronomia i matemàtica, que els musulmans trobaren a Pèrsia i l’Índia.

Vista de l’antiga ciutat de Rusafa, en una zona poc fèrtil on els jardins del califa Hixām havien de disposar d’algun sistema de rec. Wikimedia.

Muḥammad no sols creà una religió sinó un estat que tenia una capital político- administrativa, Medina, i una capital religiosa, la Meca. Muḥammad morí en 632 i els seus successors foren els quatre “califes perfectes”, que governaren la naixent comunitat i l’estengueren per Aràbia, Síria, Egipte i Pèrsia entre el 632 i el 661. El gran artífex de l’expansió fou ʿUmar (r. 634-644), que no sols conquerí Egipte sinó també Pèrsia. Els califes perfectes, escollits per l’elit de la comunitat, foren substituïts per una dinastia convencional, la dels omeies (r. 661-750), després d’una guerra civil que ocasionà la gran divisió de l’islam entre sunnites i xiïtes. Els omeies, descendents del tercer “califa perfecte”, traslladaren la capital a Damasc, ja que el fundador de la dinastia, Muʿāwiyya, era el governador d’aquesta província. Des de Síria, expandiren l’islam fins a l’Índia i el sud de França. El frenètic ritme de conquesta deixà als omeies poc temps per crear autèntiques estructures d’estat i aprofitaren les que ja hi havia: les bizantines, les més importants atès que els omeies tenien la seva base en aquesta banda de l’imperi, i les perses sassànides, que serien rellevants més endavant. S’envoltaren, per tant, d’administradors, experts i funcionaris d’origen bizantí, siríac i persa. La llengua de l’administració civil continuà essent el grec i cadascú mantingué la seva religió perquè els primers musulmans no eren particularment proselitistes. És important tenir present que la cultura d’aquestes persones era en bona mesura grega, degut a la important irradiació que l’hel·lenisme havia tingut a tota la zona, inclosa Pèrsia, des de molt antic. Amb el califa ʿAbd al-Malik (r. 685-705), els omeies iniciaren un procés d’arabització de l’estat.

Els omeies no foren uns actius patrocinadors de les ciències encara que destacaren per la seva intensa política de construcció de grans edificis i d’ infraestructures, emprant tècniques romano-bizantines amb influències sassànides. Executaren importants obres hidràuliques i es preocuparen per l’agricultura de regadiu en finques similars a les vil·les romanes. En queda una magrana, com a testimoni simbòlic d’una activitat que incloïa l’aclimatació d’espècies i, potser, recerca de varietats. La varietat de magrana en qüestió prové del jardins del palau de la Rusafa (avui un enclavament arqueològic deshabitat del districte de Raqqa). Com a present perquè li recordés la seva infantesa, perquè era especialment bona, algú va portar-la a ʿAbd al-Raḥmān I quan ja era a emir a Còrdova, on l’anomenaren “magrana safarī”. Encara avui en dia es conrea a la península Ibèrica, especialment a Andalusia, la granada “zafarí”. En l’àmbit de la literatura científica cal tenir en compte, a més, que és possible que una important font, les Geoponica de Cassià Bas Escolàstic (final s. VI-principi s. VII), s’hagués traduït a l’àrab en època omeia, a partir d’una versió persa. L’obra es conegué com a Agricultura persa.

Magrana de la varietat “zafarí”, originada segons la tradició al palau omeia de la Ruṣāfa. Font: Ibancos Núñez, Cristina y Rodríguez Franco, Ramón. Biodiversidad y conocimiento local. Las variedades cultivadas autóctonas en el entorno de Doñana. Sevilla: Consejería de Agricultura y Pesca, Junta de Andalucía, 2010.

La medicina degué ser una disciplina rellevant atesa la rellevància del substrat demogràfic cristià a l’estat omeia. Les esglésies cristianes havien naturalitzat sense problema la medicina com una extensió del deure de la caritat. Una anàlisi més profunda ens portaria a pensar que, a través de la cura del cos dels fidels —als quals ja guarien l’ànima en lloc del metge—, volien obtenir-ne un major control. L’església patrocinà la medicina, particularment la construcció d’hospitals, institucions destinades principalment a tenir cura dels passavolants i els marginats. L’aristocràcia bizantina s’hi afegí ja que, no podent demostrar el seu poder organitzant jocs, que s’havien prohibit per pagans, utilitzaven la fundació d’hospitals i la beneficència com a instrument de propaganda. El patró de conducta es replicà en certa manera dins de l’islam. Els metges dels àrabs foren majoritàriament cristians durant molt de temps i l’aristocràcia de l’imperi islàmic també fundà hospitals. El primer l’hauria construït a Damasc el califa omeia al-Walīd (r. 705-715) en 706, encara que es diu que podia ser una leproseria. Els textos científics romanien essencialment en grec i siríac, encara que en aquest període trobem la primera traducció a l’àrab. El seu autor és un metge jueu, Māsarjawaih al-Baṣrī, qui hauria traduït del siríac la síntesi de medicina (kunnāix en àrab) d’Aaron, un metge i religiós copte actiu a Alexandria a principis del segle VII. La traducció s’hauria fet per al califa Marwān I (r. 683-685), i el seu net, el califa ʿUmar II (r. 717-720) l’hauria trobada anys després a una biblioteca de Damasc i ordenat que el llibre es fes públic per la seva utilitat. Això seria una clara indicació que la medicina en àrab era molt infreqüent.

Sabem poc de l’astronomia de l’època. Els omeies consultaven els astròlegs com habitualment ho feien els governants de tota mena, però les notícies són relativament escasses. L’interès dels califes queda bellament il·lustrat pels frescos que representen el zodíac situats al caldarium del palau de Quṣayr ʿAmra, a l’actual Jordània. El palau es construí per ordre del califa Walīd Ibn Yazīd (r. 743-744), entre 723 i 744, quan encara era un príncep. El contacte amb la cultura persa, que conreava intensament l’astrologia, propicià la redacció en àrab l’any 735 d’unes taules astronòmiques sànscrites, anomenades Zīj al-Arkand, probablement al Sind (actual Pakistan) per part dels astròlegs que treballaven per als omeies, probablement perses. Aquestes taules probablement es basen en una traducció al pehlevi (persa mig) del Khandakhdyaka de l’astrònom hindú Brahmagupta, escrites en sànscrit el 665, que els astròlegs de l’època omeia ja havien utilitzat abans de la seva retraducció a l’àrab.

Palau de Quṣayr ʿAmra, a l’actual Jordània, construït en estil bizantí per ordre del califa Walīd Ibn Yazīd (r. 743-744), entre 723 i 744, quan encara era un príncep. Els frescos són a la cúpula del caldarium i representen el zodíac. Wikimedia.

Tot el que hem vist fins ara no indica que els omeies tinguessin cap iniciativa pròpia en el patrocini de les ciències, en el coneixement aprofundit dels textos ni la seva traducció, ja que tampoc s’interessaren particularment per imposar la llengua àrab. Ara bé, en un moment en què l’arabització de l’estat s’intensificava sota el califa Hishām ibn ʿAbd al-Malik (r. 724-743), es traduí del grec a l’àrab una suposada correspondència entre Aristòtil i Alexandre que expressa la relació entre el rei i el filòsof com a model ideal de la bona governança. La traducció l’hauria instigat Sālim Abū l-ʿAlāʾ, secretari de Hishām, que era d’origen persa i, per tant, també podia contenir elements de la ideologia sassànida. Aquesta mena de speculum príncipes pretenia donar carta de naturalesa a les ciències de la raó en la política de la cort, però la iniciativa s’estroncà a Síria per la desaparició històrica (i física) dels omeies. Un altre nom important és el d’Ibn al-Muqaffaʿ (m. 756 o 759), un persa que esdevingué un dels majors literats de la llengua àrab. Va ser secretari dels governadors omeies dels territoris perses però aconseguí sobreviure al canvi de règim i acabà la seva vida com a secretari dels abbàssides. La seva traducció àrab de la Isagogé de Porfiri a partir d’una versió siríaca indica l’interès dels intel·lectuals d’origen persa a difondre la filosofia grega en àrab. Ara bé, l’obra data de l’època en què l’autor treballava per a l’abbàssida al-Manṣūr.

L’únic cas d’una iniciativa deliberada per part dels mandataris omeies en favor de l’assimilació i traducció de la ciència s’associa a la figura un poc nebulosa del príncep Khālid ibn Yazīd (m. 704 o 708–9), fill d’al-Walīd. Una tradició relativament estesa li atribueix la primera traducció a l’àrab d’obres de medicina, astrologia i alquímia. Hauria estat especialment interessat per aquesta darrera, que li hauria ensenyat un monjo cristià anomenat Maryānus (Marià, Morienus en les traduccions llatines). Una font diu que l’interès per l’alquímia portà a Khālid a encarregar a savis egipcis traduir llibres del grec i el copte a l’àrab. Ell mateix hauria estat l’autor d’obres alquímiques que s’han conservat, como el recull de “qüestions [sobre alquímia posades per] Khālid a Maryānus” (Kitāb masāʾil Khālid ibn Yazīd ilā Maryānus). Diversos autors consideren com a falsa aquesta narrativa i les obres que han arribat a nosaltres, atribuïdes tant a Khālid com a Maryānus, com a textos pseudoepigràfics. Potser les coses no són tan senzilles, perquè recentment s’ha fet notar que l’alquímia estava relativament estesa en els món bizantí i siríac i els textos de Khālid s’assemblen als bizantins i siríacs. S’assenyala, a més, la semblança entre l’interès de l’emperador Heracli i el de Khālid per l’alquímia. Hi ha dues qüestions a considerar sobre aquest tema. La primera és que l’alquímia, per la seva relació amb la transformació, real o aparent, dels metalls, podia tenir un interès estratègic per al poder. No en va s’han trobat monedes gregues falsificades d’acord amb receptes que figuren en textos alquímics i, en la tradició àrab, trobem textos que vinculen l’alquímia al diner fàcil. La segona és que, quan hom explora l’inconegut, es deixa portar ingènuament per la fascinació del que sembla més exòtic i en certa manera morbós, perquè impera el convenciment que aquest saber és, realment i materialment, poder. Un exemple contrastat i relativament fefaent d’aquest fenomen el tenim en les primeres traduccions d’obres àrabs al llatí fetes entre els segles X i XII a Catalunya i la vall de l’Ebre, en què allò que més interessa als cristians és l’astrologia, la màgia i l’alquímia. El mite de Khālid podria obeir a un cas similar. Si bé sembla clar que les obres que han quedat no foren escrites pels seus pretesos autors, no és impossible que la narrativa de Khālid reflecteixi una transmissió inicial de textos siríacs realitzada en els cercles discrets per no dir secrets dels alquimistes.

Els omeies no pertanyien a la nissaga del Profeta i tenien molts rivals i detractors, començant pels xiïtes, que eren els seus enemics naturals i declarats. En el curs dels anys, els omeies afavoriren els seus propis partidaris, marginaren els clans àrabs rivals i maltractaren socialment i fiscalment una gran quantitat de nous adeptes a l’islam, a més dels molts súbdits que no s’hi havien convertit. Sorgí un estat d’opinió que sostenia que el califa havia de ser un membre de la família de Muḥammad. Molts pensaven que el càrrec pertanyia a la família de ʿAlī, el cosí del Profeta, els descendents dels qual eren els líders dels xiïtes, però aparegué una altra nissaga candidata: els descendents d’al-ʿAbbās (germà dels pares del Profeta i ʿAlī, i per tant, oncle de tots dos), que anomenem abbàssides. Els darrers anys del omeies foren difícils i convulsos i els abbàssides aconseguiren encapçalar tota l’oposició i conduir el darrer califa omeia, Marwān II, a una situació de caixa o faixa que perdé l’any 750 a la batalla del riu Zab. Poc després, els abbàssides massacraren la família omeia, de la qual, i a banda de les dones, només se’n salvà un príncep, que fugí cap a l’oest. Amb el temps esdevindria l’emir d’al-Andalus ʿAbd al-Raḥmān I.

La fi dels omeies i l’accés al poder dels abbàssides canvià el marc sociopolític en què s’havien de desenvolupar les ciències. Per a la història de la ciència, hi ha una dada important a retenir sobre el canvi de dinastia: la diferent concepció del poder d’omeies i abbàssides. Els omeies governaven seguint els costums tribals de l’Aràbia preislàmica, practicant el nepotisme i el favoritisme per tenir contents als grups que els donaven suport. En el fons, es consideraven uns primus inter pares en el nucli de grups àrabs que dirigia l’islam. Els abbàssides, tot i que compartien aquest rerefons antropològic i cultural, tenien una concepció molt més personalista del poder, quasi messiànica, perquè les seves aspiracions sabien que la seva legitimitat provenia del fet de ser descendents de la família del Profeta. El califa no podia ser simplement un primus inter pares sinó algú dotat d’un especial carisma, que havia d’envoltar-se d’una litúrgia que alhora protegia i publicitava aquest carisma. I aquest model de rei existia a l’imperi sassànida, en què el rei era un autòcrata semidiví, com devien recordar els cortesans perses als seus patrons àrabs. La ciència formà part d’aquesta litúrgia i és important que aprofundim en tot el que això implica perquè les causes habituals no serveixen per a explicar el fenomen de la ciència abbàssida. Cal entendre per “causes habituals” la necessitat que els governants tenen dels serveis que forneixen les professions científiques (medicines, cures, comptabilitats o horòscops), o la imatge exterior de potència i prosperitat que projecta la dinastia que pot mantenir aquest personal, habitualment molt ben pagat. Concorren també, però els abbàssides anaven més enllà.

Miquel Forcada
Universitat de Barcelona

Com citar aquest article:
Forcada, Miquel. Les “ciències antigues” a l’islam. Sabers en acció, 22-10-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/les-ciencies-antigues-a-lislam/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.