—El desig de compilar tot el saber conegut: Aristòtil i Plini el Vell.—

 

Grecs i romans van sentir la necessitat de posar en ordre tot el coneixement adquirit. Aristòtil i la seua escola es van distingir per l’intent d’analitzar i ordenar tots els fenòmens de la vida humana i de la naturalesa des de punts de vista unitaris. El famós filòsof va rebutjar les idees platòniques i va considerar la percepció sensible com la font del coneixement objectiu. No obstant això, l’atenció donada a les dades empíriques no concernia les coses individuals en qualitat de coses individuals. El savi s’interessava pels valors universals, no per les coses particulars. Els phainomena d’Aristòtil es refereixen directament a allò que podem percebre amb els sentits i que sembla ser veritat (“segons la percepció”). Les observacions condueixen als problemes que hem de solucionar. No va ser estrany a la ciència grega l’existència de programes d’investigació per a resoldre problemes extremadament específics. El primer d’aquests projectes destinat a la investigació empírica en les ciències de la naturalesa -per les explicacions causals que pot aportar- el devem a Aristòtil.

Aristòtil ensenyant Alexandre. Gravat de Charles Laplante per al llibre de Louis Figuier Vie des savants illustres – Savants de l’antiquité (Volum I, París, 1866). Wikipedia.

Aristòtil va desenvolupar una concepció teleològica de la naturalesa, construïda sobre un principi racional en què tot persegueix un fi determinat. En biologia, això va portar a la idea que la morfologia d’un òrgan està determinada per la seua funció; l’anatomia tan sols va obtenir per això una posició auxiliar respecte a la fisiologia. A partir d’aquesta idea de la naturalesa, Aristòtil va desenvolupar un programa d’investigació basat en el mètode d’aproximació als fenòmens, a partir dels quals es podien tractar les qüestions teòriques de tipus causal i genètic. Fusionava així un punt de partida inductiu amb un tractament deductiu, amb una forta càrrega d’especulació teòrica.

Representació d’animals al mosaic del Camí de la Vega d’Albalate (Calanda, Museu Provincial de Terol, segles II-IV). Wikipedia.

Aristòtil va manejar un volum d’informació envejable que li va permetre escriure una obra zoològica que va mantenir una gran influència durant segles. Els seus escrits impressionen per la seua dimensió, perquè  aborden de manera unitària la història natural amb tot el coneixement zoològic del seu temps, l’anatomia, la fisiologia, el mètode de reproducció… Tot això es basava en observacions, disseccions i investigacions amb l’ajuda dels seus alumnes i molts altres col·laboradors que li van proporcionar informació. Aristòtil i els seus col·laboradors van reunir i van examinar les opinions de persones molt diferents, amb capacitat de disposar de sabers particulars sobre diferents aspectes de la vida o del comportament dels animals: caçadors, pescadors, criadors de cavalls, de porcs, metges, veterinaris, comares, etc. Es va inspirar també en fonts literàries, com Heròdot. Als testimoniatges de segona mà va unir el resultat de les seues pròpies investigacions i les dels seus col·laboradors. Va practicar la dissecció d’animals, malgrat la repugnància que va demostrar al principi, i va descobrir les seues formes i causes finals, amb la comprensió de les estructures i de les seues funcions. Les observacions zoològiques d’Aristòtil s’emmarquen dins del quadre conceptual de la seua doctrina de les quatre causes i estan guiades per les diferents facultats vitals o de l’ànima: la reproducció, la digestió, la locomoció o la percepció. L’obra d’Aristòtil il·lustra de manera remarcable la interdependència i les observacions. Aquestes últimes no s’efectuen per elles mateixes, sinó per l’ajuda que presten per a resoldre problemes teòrics.

Plini el Vell segons una representació moderna. Wikipedia.

Tot aquest material obtingut necessitava un ordre. Aristòtil aspirava a captar les diferències dels animals a través de les seues classificacions. Per això, va construir una clau dicotòmica de gènere i espècie per a ordenar els grups d’animals. Els grups van ser fluctuants i no fixos com en la moderna taxonomia. Va utilitzar un mètode comparat per a l’anatomia i la fisiologia de les 500 espècies aproximadament que va descriure entre mamífers, ocells i peixos. Les seues categories es van deduir a partir de les formes de vida, el costum i l’estructura corporal dels animals. Va ser un dels primers filòsofs naturals que va emprar la idea de l’“scala naturae”, segons la qual, tots els organismes poden ser ordenats de manera lineal, contínua i progressiva, des del més simple fins al més complex, identificat amb l’ésser humà. En contraposició a la postura descendent de Plató, Aristòtil va constituir un procés ascendent progressiu fins a arribar als humans.

Les principals obres de caràcter biològic que va escriure Aristòtil són els cinc llibres agrupats en De animalibus; Historia animalium; De generatione animalium; De motu animalium; De partibus animalium; i De incessu animalium, als quals ha d’unir-se De anima. També se li deu un grup de set petits treballs que conformen els Parva naturalia: De sensu et sensibilibus; De memòria et reminiscentia; De somno et vigilia; De insomniis; De divinatione per somnum; De Longitudine et Brevitate Vitae; De Juventute et Senectute, de Vita et morte, de respiratione. Aristòtil va distingir entre animals amb sang o enhaima (vertebrats) i animals sense sang o anhaima (invertebrats). Entre els animals amb sang, va incloure els tetràpodes vivípars (zootoka tetrapoda, o mamífers), calents, amb quatre potes i que donen a llum a les seues cries. Els cetacis (ketodeis), diferenciats dels anteriors per l’absència d’extremitats, van formar un grup separat. El grup dels ocells (ornithes) va reunir animals amb sang i que ponen, amb només dues potes i amb una forma diferent (edios), amb plomes i becs en lloc de dents, dins del qual va incloure unes 50 espècies. Els ponedors d’ous tetràpodes (oiotoka tetrapoda) eren els rèptils i amfibis, amb sang i quatre potes, però freds, de manera que configuraven un altre grup. Les serps (ofeis), que tenen sang, però no potes, i ponen, van configurar un grup diferent. Finalment, els peixos (ikthies) tenien sang, però no potes, i ponien. Entre aquests, alguns tenien cartílag i no ossos, com les rajades i taurons. Els animals sense sang van ser dividits entre els que tenien petxina, com els crancs, llagostes i gambetes (malakostraka); aquells amb petxina dura (ostrakoderma), com els gastròpodes i bivalves; amb cos bla (malakaia), com els cefalòpodes; i animals divisibles, com ara insectes, aranyes, escorpins (entoma). Altres animals sense sang inclosos van ser els bernats ermitans, corall roig, anemones marines, esponges i diversos cucs. Aquests no els va classificar.

Portada d’una edició de la Naturalis Historia de Plini, 1669. Wikipedia.

Aristòtil va establir en la seua Història dels animals que tots els éssers estaven ordenats en una escala fixa de perfecció, reflectida en la seua forma (eidos). L’escala començava pels minerals i seguia per les plantes i animals fins a ascendir fins a l’ésser humà, i es formava així una scala naturae o la gran cadena dels éssers. El seu sistema tenia onze graus, ordenats d’acord amb la potencialitat de cada ser, expressada en la seua forma de naixement. Els animals de la part superior donaven a llum criatures càlides i humides vives i, els de la part baixa, fredes i seques, en ous. El sistema es basava en la interpretació aristotèlica dels quatre elements: foc (sec i càlid); aigua (freda i humida); terra (freda i seca); aire (càlid i humit). Estaven ordenats, doncs, dels més als menys energètics, els càlids i humits, creats en un úter amb una placenta -els més amunt en l’escala-, i els freds i secs, pròxims al món mineral, perquè es criaven en ous, situats més avall. Aristòtil mai va assegurar que l’escala fora perfecta. Era conscient de l’existència d’animals que podien classificar-se en diferents combinacions segons els seus atributs. Va ser una classificació aproximada, una conceptualització vaga, que no arribaria a sistematitzar-se fins al Renaixement. El seu successor, Teofastre, es va dedicar a l’estudi de la botànica, totalment deixada de costat pel seu mestre.

Si la tradició compilatòria i de catalogació del saber es remunta als erudits alexandrins, els romans van trobar la manera d’exposar les dades científiques per a complaure les exigències socials d’informació per mitjà d’una recopilació comprensible i sinòptica del saber. Les seues enciclopèdies, pensades per a una educació general, van mostrar les arts liberals (gramàtica, dialèctica, retòrica, geometria, aritmètica, astronomia i música) que tot home lliure havia de conèixer. No obstant això, des de les primeres enciclopèdies es va arribar més lluny i es van incorporar disciplines com la medicina i l’arquitectura, també molt útils per les seues aportacions pràctiques. La Naturalis Historia de Plini el Vell (23-79) va cobrir tots els camps del coneixement antic, fonamentats sobre la base de les millors autoritats a les quals aquest autor va tenir accés. Així, l’obra és un compendi de botànica, zoologia, astronomia, geologia i mineralogia i l’explotació d’aquests recursos. Aquest llibre posa també de manifest els avanços en tecnologia i l’enteniment dels fenòmens naturals adquirits en aquell temps. Les seues discussions sobre alguns avanços tecnològics són l’única font que ens ha quedat sobre ells, particularment sobre l’extracció de minerals o l’ús de molins hidràulics per a triturar la dacsa. També és un referent per a entendre com treballaven els artistes i per a estudiar la història de l’art.

Les diferències amb la tradició grega respecte a l’observació i l’enteniment de la naturalesa són importants. Plini a penes parla d’observacions pròpies i no es mostra escèptic; al contrari, entre les seues informacions es mesclen notícies científiques i acientífiques. Tampoc es pot observar un sistema coherent de classificació. Per als animals va usar el de terrestres, aquàtics, voladors i insectes. A més, va renunciar a qualsevol enfocament comparatiu, com l’aristotèlic. Això sí, va exposar formes d’animals desconeguts per Aristòtil gràcies a l’expansió del món romà i el descobriment de noves espècies. En definitiva, els avanços en el coneixement respecte al temps anterior van ser molt limitats. Plini no va mostrar interès per l’aproximació inductiva aristotèlica. Molt més caòtic va ser el seu treball sobre botànica, que va acabar convertint-se en una espècie de lèxic, això sí, molt exhaustiu. És evident que va ser l’interès pràctic el que va guiar la seua obra, per això es va detenir en consells per als conreus i en les plantes medicinals. La seua història natural va ser el primer llibre científic a enviar-se a la impremta (1469). En1550 ja havien sigut realitzades 46 edicions i nombrosos comentaris. Traduït a l’italià (1476), francès (1562) i anglès (1601), el text de Plini encara s’editava en el segle XVIII. Es va convertir en un model per a la posteritat per l’amplitud de la matèria examinada, la necessitat de referir-se als autors que la van inspirar i per donar una llista de continguts indexats. Sens dubte, ha sigut un dels llibres de més èxit de tots els temps i una gran font d’inspiració.

 

 

Carmel Ferragud
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Lloyd, Geoffrey. Le scienze biomediche nell’antichità greco-romana. In: Storia delle scienze. Natura e vita. Dall’antichità all’Illuminismo. Torino: Giulio Einaudi Editore; 1993, 14-101.

Estudis

Barnes, Jonathan. Hellenistic Philosophy and Science. In Boardman, John; Griffin, Jasper; Murray, Oswyn, ed. The Oxford History of the Classical World. Oxford University Press: Nueva York; 1986. 

Brunshcwig, Jacques; Lloyd, Geoffrey. Diccionario Akal del saber griego. Madrid: Akal; 2000.

Carey, Sorcha. Pliny’s Catalogue of Culture: Art and Empire in the Natural history. Oxford: Oxford University press; 2006.

Leroi, Armand Marie. The Lagoon: How Aristotle Invented Science. Londres: Bloomsbury; 2014. 

Mayr, Ernst. The Growth of Biological Thought: Diversity, Evolution, and Inheritance. Harvard University Press; 1985. 

Murphy, Trevor. Pliny the Elder’s Natural History: the Empire in the Encyclopedia. Oxford University Press; 2004.

Fonts

The elder Pliny on the human animal: Natural History, Book 7. Oxford: Oxford University press; 2005. 

Aristotle’s biology, en Wikipedia, The Free Encyclopedia [Actualitzada 13 de juny de 2020; consulta 17 de juny de 2020]. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d'internet i altres recursos

Lennox, James. Aristotel’s Biology. Stanford Encyclopedia of Philosophy [Actualitzada 27 de juliol de 2017; consulta 20 de juny de 2020]. Disponible en aquest enllaç.