L’experimentació animal: un debat de llarga duració

—Els debats sobre els experiments amb animals mostren la mescla canviant de qüestions de diferents àmbits en controvèrsies de llarga duració.—

L’experimentació amb animals ha donat lloc a debats al voltant de diferents qüestions, amb variats participants i des d’èpoques remotes. L’ús dels animals com a objecte d’investigació apareix esporàdicament als textos més antics relacionats amb la medicina. Encara que als primers textos hipocràtics a penes hi existeixen referències, ja Aristòtil (384-322 aC) va realitzar un gran nombre de disseccions per observar les estructures internes i intuir així la funció dels òrgans. L’escola de metges d’Alexandria, entre els quals destaquen Heròfil (ca. 330-260 aC) i Erasístrat (ca. 304-245 aC), va practicar habitualment la vivisecció d’animals i experiments amb éssers humans. Pel que sembla, els governants egipcis proporcionaven als metges presoners condemnats a mort per realitzar investigacions.

Detall d’un quadre d’Emile-Edouard Mouchy (1832) que representa una vivisecció d’un gos a París. Wellcome Collection, London.

També s’afirma quelcom semblant respecte a Mitridates VI (ca. 134-63 aC), el famós rei del Pont, situat al sud del mar Negre, al que es considera creador de la toxicologia pels seus assajos amb animals (i també amb presoners) per observar l’acció de verins i provar l’eficàcia de certs antídots, també amb si mateix, la qual cosa ha deixat l’expressió “mitridatisme” al vocabulari mèdic. Aquests primers exemples clàssics, més o menys basats en mites o realitats, mostren la varietat d’usos de l’experimentació animal, les seves diverses condicions i la seva relació amb l’experimentació humana i l’autoexperimentació, tots ells temes que perduraran en la història del problema per produir debats sobre qüestions metodològiques i ètiques que s’entremesclaran sense solució de continuïtat.

Molts d’aquests debats apareixen al voltant de les obres de Galè (ca. 130-210 dC) i els seus comentaristes. Encara que Galè va emplear freqüentment la dissecció i la vivisecció, a la seva època existien diverses escoles mèdiques que negaven l’interès d’aquestes pràctiques per conèixer el funcionament del cos en condicions normals perquè es feien bé sobre cadàvers o bé sobre animals sotmesos a condicions extremes que podien invalidar-ne els resultats. Galè, pel contrari, considerava que la vivisecció permetia conèixer dades rellevants per estudiar les malalties humanes i llur curació.

Imatge que representa Galè durant la dissecció d’un porc. Opera Omnia (Roma, 1596-1597). Wikipedia.

Fruit de les seves lliçons públiques va ser un manual de dissecció que, quan va ser redescobert a principis del segle XVI, va esdevenir una de les obres més importants sobre el tema. En aquest treball Galè descriu haver disseccionat un elefant, tot i que els seus animals favorits eren porcs, monos i cabres. Empleava analogies entre estructures observades en animals i les seves corresponents formes en humans que van conduir a alguns dels problemes metodològics més importants de l’experimentació animal en la seva translació i aplicació a la medicina humana. La controvèrsia més famosa als seus treballs està relacionada amb el que posteriorment es va anomenar “rete mirabile”, un conjunt reticular de petites artèries situades a la base del cervell d’alguns animals, però inexistent en els éssers humans. Seguint el seu pensament analògic, Galè va recollir detalls d’aquesta “rete mirabile” mitjançant les seves disseccions d’animals i la va transformar en una de les peces clau de la fisiologia humana, en considerar-lo l’òrgan rector de la transformació del fluid vital (“pneuma”) en fluid psíquic que ascendia al cervell i permetia als éssers humans desenvolupar les seves capacitats intel·lectuals.

L’obra de Galè va exercir un paper crucial a la medicina de l’edat mitjana, tant en l’escrita en àrab com en les posteriors obres en llatí que es van escriure a partir dels segles XII i XIII. En aquest context intel·lectual dominat per les dues principals religions de l’època, la musulmana i la cristiana, es van produir debats respecte a les relacions entre animals i éssers humans. Un dels primers pares de l’Església cristiana, el bisbe nord-africà Agustí (354-430), va defensar la diferència entre éssers humans i animals, argumentant que el dolor d’aquests últims, mancats d’ “ànima racional”, no podia equiparar-se amb la dels primers. Molts segles després, Tomàs d’Aquino (1225-1274) va acceptar la mateixa escala de la naturalesa amb l’ésser humà a la cúspide per gaudir de raó i ànima. Pensava que els animals havien estat creats per servir als éssers humans. Va ser una línia de pensament predominant dins de l’Església cristiana, a pesar d’altres veus més benvolents amb els animals com Francesc d’Assís (1182-1226).

Aquest context ètic favorable va deixar oberta la porta a un increment notable de l’experimentació animal a les noves acadèmies dels segles XVI i XVII. Una bona part dels experiments amb la bomba de buit van suposar la mort d’animals. Per exemple, Robert Boyle relata amb detall els seus experiments amb ànecs, serps, granotes i gats col·locats en aquest instrument. També va fer experiments similars amb “animals amb fortes ferides a l’abdomen” i un altre amb un cor extret d’un animal mort. Aquests experiments es van fer molt populars a les dècades següents, fins esdevenir espectacles representats en places, teatres i salons, com també va ocórrer amb els nous experiments sobre electricitat i magnetisme animal.

Quadre de Joseph Whright (1768) que representa un experiment amb un ocell a la càmera de buit. Wikipedia.

Les investigacions van agafar un nou impuls amb la crisi final del galenisme i les noves idees en medicina, alhora que es van crear nous instruments com l’eudiòmetre (un mesurador de la qualitat de l’aire) o la pila elèctrica. Per exemple, el metge suís Albrecht von Haller (1708-1778) va fonamentar gran part del seu sistema mèdic, de gran popularitat a la segona meitat del segle XVIII, en experiments amb gossos en el que estudiava la contracció muscular i el sistema nerviós. Henry Cavendish (1731-1810) va investigar les sorprenents descàrregues del peix conegut com a tremolosa o vaca, un conjunt d’espècies marines amb òrgans elèctrics situats a ambdós costats de la part inferior del cos. Luigi Galvani (1737-1798) va investigar els efectes produïts pel pas del corrent elèctric en granotes, observant com els músculs es contreien inclús després de la mort de l’anima. Va pensar que havia trobar un nou tipus de fluid elèctric que confirmava l’existència d’electricitat animal. La seva interpretació va ser contestada per Alessandro Volta (1745-1827), inventor de la pila que duu el seu nom i amb la que va repetir els experiments de Galvani per descartar la seva idea d’un fluid elèctric propi dels animals. A principis del segle XIX, un experimentador itinerant, Giovanni Aldini (1762-1834), nebot de Galvani, va començar a aplicar aquestes fonts elèctriques a cadàvers (inclosos assassins decapitats) per comprovar l’aparició d’espasmes i convulsions que en suggerien la ressuscitació. Aquests experiments van ser molt popular a l’època i, juntament amb altres relacionats amb la química, van servir d’inspiració a Mary Shelley a Frankenstein (1818).

Experiments amb cadàvers de Giovanni Aldini. Procedeixen del seu Essai théorique et expérimental sur le galvanisme (París, 1804). Bibliothèque Interuniversitaire de Médecine, París.

Juntament amb l’electricitat i l’estudi dels gasos, una altra àrea important d’experimentació animal durant el segle XVIII va ser la investigació dels nous fàrmacs i els verins, per exemple, els realitzats per Felice Fontana (1730-1805) sobre els escurçons. Durant la primera meitat del segle XIX els principals estudis sobre experimentació animal van ser desenvolupats en el marc de la nova fisiologia experimental gràcies a François Magendie (1783-1855) i Claude Bernard (1813-1878). El primer va començar investigant el funcionament del sistema nerviós. Administrava verins i medicaments a través de diverses vies (aliments, sondes estomacals, torrent sanguini, etc.) i estudiava el temps en què es produïen els efectes i la seva intensitat. Amb els seus coneixements quirúrgics i anatòmics, Magendie va poder idear diversos mètodes per separar parts del cos i estudiar així el seu paper en determinats fenòmens, per exemple, la funció del cervell o la medul·la espinal, o els diversos tipus de fibres nervioses. Acceptava que la major part de medicaments i verins obrava de la mateixa manera en éssers humans i animals. “La meva certesa en aquest punt és tant forta”, afirmava Magendie, “que no tinc el mínim temor d’experimentar en mi mateix aquelles substàncies que he pogut conèixer de debò les seves virtuts amb els nostres experiments amb animals”.

L’autoexperimentació amb nous medicaments no era estranya en aquella època, ni tampoc en les dècades posteriors, però no tots els metges de la seva època compartien l’optimisme de Magendie sobre les aplicacions mèdiques de l’experimentació animal, també hi va haver una forta oposició per la crueltat d’aquest tipus d’experiments sobretot a Anglaterra. A la dècada de 1820, Magendie va viatjar a Londres per presentar els seus resultats mitjançant experiments públics que van causar un fort debat al parlament anglès, on es va qualificar Magendie com a una “desgràcia per a la societat”. Un dels parlamentaris va sol·licitar la prohibició dels experiments i, encara que no es va acceptar la seva proposta, l’assumpte va servir per a l’arrencada dels primers moviments antivivisecció que van aconseguir la publicació d’una de les primeres lleis en aquest sentit, Cruelty to Animals Act (1876).

Quadre de Léon Lhermitte (1889) que representa Claude Bernard a les seves lliçons del Collège de France realitzant una dissecció, sota l’atenta mirada dels seus alumnes. Académie de Médecine de Paris. Bibliothèque Interuniversitaire de Médecine, París.

Claude Bernard va haver de fer front a aquest tipus de crítiques ètiques de forma més freqüent que el seu mestre Magendie. Va publicar l’any 1865 un dels llibres més famosos sobre el tema: Introduction à l’étude de la médecine expérimentale. Incloïa una revisió de les tècniques, l’elecció dels animals, el divers propòsit dels experiments i les conseqüències vàlides que podien derivar-se’n. Convençut de la necessitat de l’experimentació per tal d’estudiar els fenòmens de la vida, i atès el marge limitat de situacions moralment acceptables per l’experimentació amb éssers humans, Bernard pensava que la crueltat dels experiments amb animals estava sobradament justificada pel bé superior que era la salut humana. Considerava “immorals” els experiments “perillosos” amb éssers humans, encara que els seus resultats poguessin ser extremadament beneficiosos per al conjunt de la humanitat, però pensava que els experiments amb altres animals eren necessaris i “essencialment morals”, per molt “dolorosos i perillosos” que fossin, des del moment en què aquests experiments poguessin “ser útils” per als éssers humans, per exemple, per evitar els riscos de l’arribada de nous productes. Aquest breus fragments, i molts altres passatges del llibre de Bernard, mostren la intersecció de l’experimentació amb animals humans i no humans.

Al llarg del segle XX es va produir un increment continuat del nombre d’experiments amb animals que solament va ser atenuat, en part, amb les regulacions de les dècades finals del segle. Amb l’ampliació de les investigacions, l’experimentació animal no només va créixer, sinó que també es va diversificar amb nous usos, tècniques i objectius, alhora que es van afegir un sens fi de nous animals, molts d’ells dissenyats específicament per al laboratori. També es van desenvolupar noves tècniques diagnòstiques (per exemple, els electrocardiogrames o els raigs X) que permetien pensar noves condicions experimentals. A finals del segle XX van sorgir noves possibilitats i tècniques com la manipulació genètica i la clonació (la famosa ovella Dolly) que van obrir vells i nous debats. Així mateix, amb la major influència dels moviments antivivisecció, va augmentar la necessitat de buscar unes condicions menys cruels per als animals mitjançant, per exemple, l’ús d’anestèsics o millors condicions d’emmagatzematge.

Experiments amb un conill. Làmina anònima de principis del segle XX on es pot llegir: “Malgrat la cridòria de les persones massa sensibles, que sacrificarien la humanitat sencera per un conillet d’Índies, els experiments amb animals vius han salvat milers d’éssers vius, humans i no humans, i permès progressos immensos a la medicina contemporània”. Bibliothèque Interuniversitaire de Médecine, París.

També es van produir pautes més precises sobre aquest tipus d’experiments, amb organismes estandarditzats, models d’animal de laboratori i, en el terreny de les investigacions biomèdiques, fases pautades dels assajos clínics de medicaments i vacunes. Així mateix, es van introduir noves regulacions ètiques com les famoses “tres erres” (reducció, refinament, reemplaçament) introduïdes per dos biòlegs britànics a mitjan segle XX. La brutalitat dels experiments amb éssers humans realitzats durant la Segona Guerra Mundial també va reforçar la legislació internacional per a la seva prohibició, encara que això no va evitar que seguissin produint escàndols, tals com els vergonyosos experiments sobre la sífilis realitzats als EUA i a Amèrica Central amb població racialitzada i pobra. Molts altres casos, amb més o menys grau d’horror, realitat i presència mediàtica, han estat denunciats fins l’actualitat, amb una varietat de postures i situacions, també relacionades amb la definició mateixa d’experimentació animal i els seus límits d’aplicació en humans i no humans. Actualment alguns grups contestataris afirmen que les noves vacunes d’ARN contra la covid-19 s’han introduït sense les precaucions necessàries, per la qual cosa la població s’ha convertit en “conillets d’Índies humans” dins d’un experiment planetari de conseqüències imprevisibles. A pesar de la seva rabiosa actualitat, aquestes controvèrsies no resulten noves ni sorprenents. Es poden rastrejar moviments contra les vacunes des del segle XVIII fins els assajos de Louis Pasteur amb el jove Joseph Meister i la vacuna de la ràbia que van animar un debat ètic des de la seva època fins al present.

Imatge d’una manifestació contra la vacunació obligatòria a Nancy (França) a mitjan juliol de 2021. “No som conillets d’Índies. Llibertat per rebutjar la injecció experimental”. Publicada a Le Télégramme, 14 de juliol de 2021.

El recorregut de més de dos mil·lennis mostra que el debat sobre l’experimentació animal, incloent-hi éssers humans, és complex i, com altres controvèrsies analitzades, inclou una gran varietat de problemes de diversa índole: mèdics, científics, ètics, polítics, legals, etc. Potser una mica més de paper per a la història podria obrir noves perspectives amb ressonàncies de la controvèrsia en èpoques remotes i diversos matisos i postures al llarg dels segles analitzats en aquest apartat.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.