L’olor de la sang

—Poder i fragilitat de l’olfacte en laboratoris i tribunals del segle XIX a Europa.—

A la fi de 1851, un grup de prestigiosos metges forenses van ser requerits per un jutge francès per a realitzar un informe pericial. Es tractava d’analitzar unes taques de sang trobades en un soterrani on es podria haver perpetrat un cruel assassinat. Se’ls demanava que informessin si la sang era d’origen humà o animal. L’acusada afirmava que les taques procedien de la sang de cabra que havia emprat dies enrere per a aclarir vi, una pràctica que era comuna en zones rurals. El fiscal pensava, per contra, que les taques eren de sang procedent de la víctima, per la qual cosa la confirmació del seu origen humà era clau per a obtenir una prova inculpatòria decisiva.

Bust mortuori de Jean-Pierre Barruel (1780-1838) en el cementiri de Montparnasse de París. Leo Reynolds, Flickr.

Els experts van seguir un mètode introduït dues dècades abans per Jean-Pierre Barruel (1780-1838), el famós director del laboratori de química de la Facultat de Medicina de París. El mètode consistia a prendre mostres de la sang, col·locar-les en un tub d’assaig i afegir unes gotes d’àcid sulfúric per a provocar el despreniment d’una aroma peculiar. Segons Barruel, un nas entrenat podia distingir l’olor característica de l’animal al qual pertanyia la sang. Afirmava poder diferenciar l’olor de la sang d’homes i dones. Fins i tot saber el color de cabell de l’individu! El seu sorprenent mètode va causar polèmica quan es va presentar en 1828, però es va aplicar en diversos judicis entre 1830 i 1850.

Entre els experts del judici de 1851 es trobava el fill de Barruel, bon coneixedor del mètode de treball del seu pare. Van seguir meticulosament el procediment i van abocar acuradament unes gotes d’àcid sulfúric en les restes de sang proporcionades pel jutge. Es van sorprendre en comprovar que la mostra exhalava una estranya olor nitrosa. Quan aquesta olor es va dissipar, no van poder reconèixer si l’olor resultant era d’origen humà o animal. Aquestes confusions no eren estranyes. Es produïen sobretot quan havia transcorregut bastant temps des de la producció de les taques fins a la seva anàlisi, la qual cosa obria la porta a fortes alteracions del líquid sanguini o la contaminació per productes ambientals amb capacitat per a alterar l’olor, tal com podem aventurar que va ocórrer en aquest cas.

Entre els perits del judici de 1851 es trobava Jean-Baptiste-Alphonse Chevallier (1793-1879), un famós toxicòleg i autor de treballs de salut pública, que havia col·laborat amb Barruel. També hi era el professor de la Facultat de Medicina Ambroise Tardieu (1818-1879), que es transformaria aviat en el més important autor de treballs de medicina legal a França durant la segona meitat del segle XIX. Eren metges ben formats a una de les millors facultats de medicina d’Europa i disposaven d’una llarga experiència de treball en els tribunals. No era la primera vegada que s’enfrontaven a qüestions complexes per part de jutges i advocats.

Ambroise Tardieu (1818-1879) va ser un dels grans metges forenses del segle XIX. Bibliothèques d’Université Paris Cité.

Els perits no van tirar la tovallola i van dissenyar un pla per a sortir del mal pas. En primer lloc, van entrenar el seu nas amb mostres de sang d’éssers humans i altres animals, de manera que li resultés més senzill reconèixer les diferents olors característiques. Van col·locar les mostres en nou tubs d’assaig numerats, sense especificar-ne l’origen, i van aplicar successivament el mètode de Barruel per a cada mostra de manera independent. Cada perit prenia una mostra de la sang, hi afegia una mica d’àcid sulfúric, olorava l’aroma despresa i anotava en un quadern el seu punt de vista sobre l’origen de la sang: vaca, cabra, home, dona, xiquet o xiqueta, etc.

Quan va finalitzar l’experiment i es van posar en comú els resultats, la sorpresa va ser majúscula. Els perits havien comès nombrosos errors d’identificació: van confondre la sang animal amb la humana, la de porc amb la de vaca i la masculina amb la femenina. El més inquietant per al jutge va ser l’escàs nombre de coincidències, tant d’encerts com d’errors: una mateixa mostra havia estat sovint identificada de manera diferent per cadascun dels experts. Davant el greu dany per a la seva credibilitat, els perits van haver de fer el cor fort i reconèixer les incerteses del seu mètode. Van afirmar que aquesta petita recerca els havia convençut definitivament de la impossibilitat de determinar amb certesa si la sang trobada en l’escenari del crim era d’origen humà o d’altres animals.

L’incident va ser discutit en la premsa mèdica i aviat es va transformar en un episodi comentat en la literatura forense per a recordar els límits dels sentits en la producció de proves pericials. Molts comentaristes, tant jutges com perits, van afirmar que l’olfacte o el gust eren sentits massa condicionats per les capacitats corporals de l’analista, massa subjectius per a generar dades prou fiables per a aconseguir els alts estàndards de prova requerits en justícia criminal, especialment quan els veredictes de culpabilitat podien desembocar en penes capitals o cadenes perpètues.

Van ser poques les persones del segle XIX que van defensar el valor epistèmic de l’olfacte en textos de ciència o medicina. Una d’elles va ser el filòsof Friedrich Nietzsche (1844-1900), que va arribar a afirmar que el seu geni residia en el seu nas i va escriure un dels pocs elogis de l’epistemologia olfactòria:

El nas, del qual cap filòsof ha parlat encara amb veneració i gratitud, és fins a aquest moment el més delicat dels instruments a la nostra disposició. És capaç de registrar fins i tot diferències mínimes de moviment que ni tan sols l’espectroscopi registra.

Nietzsche no anava tan esgarriat com podem pensar a hores d’ara, perquè les seves afirmacions no s’allunyaven gaire de la pràctica mèdica o científica de l’època, malgrat la força enlluernadora de la sensibilitat o la precisió dels nous instruments introduïts a mitjan segle XIX en l’anàlisi de productes minerals i orgànics: espectroscopis, lactòmetres, sacarímetres, etc. En realitat, tant el gust com l’olfacte van ser eines habitualment empleades en aquesta mena d’activitats, com també ho eren en el diagnòstic mèdic del segle XIX, incloent diverses proves pericials de medicina legal. Per exemple, un dels indicis més populars per a detectar l’arsènic era l’olor d’all produït per la seva evaporació quan es reduïen els seus compostos amb carbó incandescent. D’altra banda, recordem que una de les més famoses novel·les del segle XX comença indicant que al doctor Juvenal Urbino “l’olor de les ametlles amargues –és a dir, del cianur– li recordava sempre el destí dels amors contrariats”.

Les taques de sang constitueixen una de les fonts materials més rellevants empleades per a produir proves pericials en medicina legal des de fa segles fins a l’actualitat. Crime Scene Forensics.

L’educació del gust i de l’olfacte era una part essencial de la formació en medicina, farmàcia i química del segle XIX, tal com ho havia estat en segles anteriors. Els exemples inclosos aquí i en altres entrades indiquen que l’arribada de nous instruments no va produir la desaparició de la “tecnologia sensorial” de químics i metges, tal com s’ha arribat a afirmar en més d’una a ocasió. Igual que en altres terrenys, la famosa tesi de la progressiva “desodoració” de les societats europees a partir de mitjan segle XVIII, formulada en un famós llibre per l’historiador francès Alain Corbin, ha de ser matisada i revisada en molts aspectes, particularment, quan parlem de les proves toxicològiques, les tecnologies d’identificació o els procediments d’anàlisi de la qualitat dels aliments, que eren d’ús comú en els tribunals.

El mètode de Barruel pot semblar grotesc en l’actualitat, però estava basat en la ciència de la seva època. No va ser la imposició d’un grup d’experts despòtics contra la ciència química i la medicina del segle XIX, com alguns van arribar a afirmar. Ans al contrari, per aquests anys es pensava que les substàncies vegetals i animals tenien esperits rectors, els quals els proporcionaven una aroma característica. Si s’aconseguia desprendre aquest esperit mitjançant l’acció de reactius, un nas prou fi era capaç d’identificar el producte original. Era una pràctica habitual en laboratoris del segle XIX, per la qual cosa és lògic que s’apliqués en el terreny de la medicina legal.

Les taques de sang eren un dels indicis més importants en els judicis d’assassinats i els jutges volien conèixer molts detalls: quant temps feia des que s’havien produït les taques? Procedien del mateix individu? Eren d’origen humà o animal? D’home o de dona? Per a respondre a aquestes preguntes es van desenvolupar en el segle XIX diversos mètodes basats en la química i en la microscòpia que, per desgràcia, no estaven exempts de confusions i errors semblants als patits per Barruel i els seus seguidors.

Lluny de ser una anècdota, el debat sobre l’ús de l’olfacte per a detectar la procedència de les taques de sang reflecteix aspectes problemàtics de la labor pericial: s’ha de confiar en les capacitats corporals i les destreses individuals dels perits per a produir proves fiables? O, per contra, s’han de limitar les proves pericials a protocols estandarditzats i procediments mecanitzats mitjançant instruments independents dels òrgans sensorials? També va haver-hi jutges, advocats i perits que es van preguntar si aquesta última opció era possible o es tractava més aviat d’un anhel inassolible.

Aquests debats no es van limitar als sentits de l’olfacte o del gust. També es van produir entorn de la capacitat de reconeixement visual, tant de formes com de colors en el cas del microscopi. El debat va continuar en el segle XX amb l’arribada de les empremtes dactilars com a tecnologia d’identificació. Igual que en el judici analitzat, molts experimentats dactilògrafs van discrepar respecte a la coincidència de les marques (empremta latents) trobades en l’escenari del crim i les preses dels dits de les persones acusades. La introducció de les grans bases de dades o dels mètodes d’identificació automàtica ha produït també nombrosos errors i escàndols, com el cas de Brandon Mayfield en 2004, tractat en una altra entrada.

El debat també es va produir quan el microscopi va ser emprat per a determinar l’origen de la sang. El seu ús es va iniciar gairebé al mateix temps que la prova de Barruel, en la dècada de 1820, quan els microscopis produïen suficients aberracions òptiques i cromàtiques com per a fer gairebé impossible qualsevol detecció basada en la forma i la grandària dels glòbuls vermells. Molts experts, com el microscopista François-Vincent Raspail (1794-1878), van descartar els usos del microscopi en medicina legal, gairebé amb els mateixos arguments que van emprar contra el mètode olfactori de Barruel: gran variabilitat de resultats segons l’ull expert, confusions produïdes per impureses, dificultat per a distingir entre senyal i soroll, nul·les possibilitats d’aconseguir els alts estàndards de prova requerits en justícia criminal. Quan l’arribada de noves lents, junt amb la millora de la formació dels experts en tècniques d’observació microscòpica, va resoldre alguns d’aquests problemes, les controvèrsies no van desaparèixer i es mantingueren durant tota la segona meitat del segle XIX, tal com ha mostrat Tal Golan en un conegut treball.

El microscopi va competir amb el nas en la producció de proves per a la determinació de la naturalesa de les taques de sang durant el segle XIX. Un dels criteris emprats per a diferenciar la sang humana de la d’altres animals va ser la grandària i la forma dels glòbuls observats al microscopi, tal com es recull en aquest popular manual de medicina legal d’Alexandre Lacassagne (Précis de médecine judiciaire, París, 1878). Glòbuls de rèptils, amfibis i peixos (esquerra) i humans (dreta). Bibliothèques d’Université Paris Cité.

Per la seva part, Jutta Schickore ha assenyalat que els avenços en la microscòpia van obligar a indagar també els mecanismes de la visió per a poder diferenciar millor senyals i sorolls procedents de les mostres. Va haver-hi també intents semblants en el terreny de l’olfacte, com el tractat d’Osphrésiologie sobre les olors i el sentit de l’olfacte realitzat pel metge Hyppolite Cloquet (1787-1840) en 1821, pocs anys abans que l’advocat Jean Anthelme Brillat-Savarin (1755-1826) publiqués el seu famós Physiologie du goût (1826). Els sentits van ser tant eines com objectes d’estudi de la ciència.

A la llum d’aquests treballs, i els nombrosos estudis posteriors d’història i filosofia de la ciència, resulta difícil imaginar que la informació pericial pugui ser totalment independent de la persona que la produeix o la recull. El procediment olfactori abans descrit podria ser un cas extrem d’aquesta situació. Pocs anys després de la seva introducció, un metge centreeuropeu va afirmar que per a poder aplicar aquesta tècnica correctament era necessari disposar d’un nas com el de Barruel (eine Barrelsche Nase), amb les seves mateixes capacitats olfactòries i el seu entrenament per a destriar olors. Autors com Raspail, un prestigiós microscopista, haguessin dit alguna cosa semblança per a l’ús del microscopi i el sentit de la vista, amb l’afegit de la diversa qualitat de les lents i les dificultats per a obtenir bons aparells.

Es podria dir llavors que qualsevol tècnica pericial depèn en major o menor mesura de les habilitats corporals i l’utillatge mental del personal expert? I, si s’accepta almenys cert grau de dependència, no significa això que els resultats de les proves pericials depenen en gran manera de l’expert triat? Resulta així lícit preguntar-se, com van fer alguns comentaristes del segle XIX, si la selecció d’experts determina el destí de les persones acusades, particularment quan les proves pericials són decisives per al veredicte.

Fragment de la descripció anatòmica del sentit de l’olfacte en un manual del segle XIX. Bibliothèques d’Université Paris Cité.

El judici de 1851 és un dels molts casos en què els perits van arribar a conclusions diferents en aplicar un protocol acceptat en la seva època. La fragilitat epistemològica del sentit de l’olfacte va facilitar la transformació d’aquest episodi en una mena de paràbola per a defensar l’objectivitat mecànica en els tribunals. Els protagonistes, no obstant això, coneixien bé que espectroscopis, microscopis o daguerreotips estaven sotmesos a incerteses semblants que afectaven també el sentit de la vista en general, per exemple, en el reconeixement de formes i colors per a la detecció de cristalls i dissolucions.

Les peripècies dels experts en els judicis mostren el caràcter profundament històric de nassos i olors dins del context no menys canviant del dret i la medicina legal del segle XIX a Europa. Els diversos paisatges olfactoris de tribunals i laboratoris han de ser tinguts en compte per a analitzar la producció de proves pericials a través del nas. També permeten investigar els canviants valors epistèmics atribuïts a les olors i la seva fiabilitat enfront d’altres sentits i formes de prova. Ara bé, tal com afirma William Tullet, per a tractar amb rigor aquestes qüestions, resulta necessari comprendre seriosament “les nostres pròpies subjectivitats olfactòries al costat de les dels qui ens van precedir”, la qual cosa permet abordar, sense caure en la caricatura o en la condescendència, episodis actualment sorprenents com el del judici aquí descrit. Recuperar les olors del passat des d’aquest plantejament introdueix també una bona perspectiva per a tractar vells i nous temes de la història de la ciència, la tecnologia i la medicina, segons mostren la resta de capítols d’aquesta secció.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. L’olor de la sang Sabers en acció, 05-06-2023. https://sabersenaccio.iec.cat/lolor-de-la-sang/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.