—La reconfiguració de sabers mèdics en textos literaris del segle XVII.—

 

Els textos dramàtics del segle XVII proporcionen a la recerca històrica una fascinant visió de la imatge social de la medicina en una època en la que les representacions teatrals eren una cosa així com una obsessió. Els gèneres teatrals més importants de l’època (la comèdia, l’entremès i l’acte sacramental) representen amb freqüència pràctiques associades amb la salut i la malaltia, des de creences populars o màgiques, fins a la medicina acadèmica dels metges. La representació teatral de la medicina acadèmica és un tema especialment ben estudiat. Convé recordar, tanmateix, que la medicina al teatre és una convenció literària i diferent de la realitat viscuda en un moment històric. No obstant, gràcies a les freqüents al·lusions i referències a la medicina acadèmica, el teatre del segle XVII segueix sent de gran interès per a la història social perquè dramaturgs i actors van ser els intermediaris entre els textos mèdics i el públic en una societat marcada per un alt nivell d’analfabetisme.

A la Monarquia Hispànica, el teatre era una cosa així com una obsessió i a les representacions hi acudien persones de tots els grups socials. Escena d’una representació teatral. Biblioteca Nacional de España.

L’autor teatral escrivia des del seu concepte de malaltia i dramatitzava la medicina acadèmica. L’escena va ser el punt de contacte amb els públics. Degut en part a aquest contacte, va existir un llenguatge comú (satíric o sobri) entre el públic i l’autor teatral, on conceptes i termes procedents del galenisme van ser utilitzats habitualment. D’aquesta manera, el subtil i intel·lectual galenisme de base humoralista, que era estudiat a les universitats i practicat per metges, cirurgians i apotecaris, es va traslladar als diàlegs dels actors sobre l’escenari. Les malalties representades van ser descrites amb signes, símptomes, pronòstic i tractament iguals als assenyalats en textos de pràctica mèdica o quirúrgica redactats en castellà durant aquells anys. Es pot dir, per tant, que hi va haver una resistematització textual del saber mèdic que es destinava a un públic enormement heterogeni.

Es troben així freqüents mencions a malalties, a l’amor, o als gelós i al deshonor, tractats habitualment com una malaltia incurable. Hi va haver dues formes principals de representació de la malaltia que van dependre de la teatralització de la medicina dins de les convencions pròpies del gènere literari. Per una banda, a la comèdia, la malaltia i el seu tractament van ser representats sobre els escenaris, tendint a dramatitzar la transmissió textual. Per una altra banda, a l’entremès, ateses les seves característiques, no es posa sobre l’escenari el saber mèdic llibresc, sinó les diferents formes de recepció i transmissió de la pràctica mèdica.

L’apotecari Abraham Francen, Rembrandt van Rijn, c. 1657. Aiguafort, punta seca i burí. Si l’apotecari representat per Rembrandt era una persona seriosa i devota, al teatre del segle d’or espanyol solia associar-se amb la infidelitat matrimonial. Rijks Museum.

La malaltia es va escenificar en comèdies amb tot tipus d’arguments, tant en una comèdia “de capa i espasa” com en textos amb argument històric o llegendari. El amor médico és una comèdia amb un tema tan fructífer com el d’una dona disfressada de metge universitari, tergiversant així la realitat de la pràctica mèdica, i amb la presència constant del tema de l’amor com a malaltia. Jerónima, la protagonista indiscutible d’aquesta comèdia, fa tota una exposició de la teoria galènica de la salut i la malaltia. Explica la salut com a equilibri humoral citant textualment la igualtat i simetria humoral ad pondus de Galè. També descriu la circulació de la sang d’acord amb el galenisme: “y tiene su esfera propia en el hígado, y de allí, blanca entrando, sale roja a nutrir todos los miembros”. L’aparició de la malaltia és explicada per la corrupció dels humors per causes externes (“cualquier alteración que la destemple y corrompa”). S’acaba amb una definició del terme grec símptoma, terme totalment tècnic i propi del lèxic mèdic, que equipara a accident.

El amor médico és un perfecte exemple de la dramatització del saber mèdic textual i, alhora, de la cultura acadèmica de la medicina. Va posar sobre l’escenari a una metgessa amb amplis coneixements teòrics, però que compartia amb el públic sabers i expressions per descriure l’amor com a malaltia. Aquí, com en moltes altres comèdies, es comprova que el galenisme humoralista formava part d’un llenguatge compartit, d’uns sabers amb els que el públic estava indubtablement familiaritzat.

Retrat de Lope de Vega, dramaturg. Dibuix sobre paper verjurat: llapis sanguina. Biblioteca Nacional de España.

Les formes en què es va representar la malaltia a la comèdia són moltes, quasi tantes com les malalties representades, i de vegades són l’eix de la trama. Un magnífic exemple és El acero de Madrid de Lope, al principi una malaltia fingida (una “opilació”) per la protagonista, Belisa, que finalment resulta ser un embaràs condueixen el fil argumental i donen títol a la comèdia. Als textos mèdics, tal com li ocorre a Belisa, una de les formes més característiques de l’opilació femenina és l’absència de regles, unes faltes menstruals no necessàriament produïdes per un embaràs. Per una altra banda, els remeis suggerits són la mateixa medicació que prescrivien els metges: beure aigua de ferro (aigua on s’havia submergit i refredat ferro candent) i, a continuació, caminar perquè fes efecte. És a dir, la protagonista havia de sortir a “passejar” el remei, per això el títol de la comèdia. Els trets de les opilacions femenines apareixen descrits en els mateixos termes, però amb un estil completament diferent al de Lope, al Diálogo del hierro y sus grandezas (1574), el tractat que Nicolás Monardes va escriure sobre l’ús terapèutic d’aquest metall. És a dir, al llibre científic i acadèmic de Monardes està exposat l’argument d’El acero de Madrid.

En altres comèdies, una malaltia té un paper destacat en l’argument. Per exemple, a El parecido d’Agustín Moreto, el fingiment d’una perlesia (pèrdua de mobilitat d’una part del cos) és una de les bases de l’embolic. En aquesta comèdia, el protagonista és confós per la seva retirada al fill d’un hidalgo desaparegut a les Índies. Atesa la seva pobresa, fingeix haver patit una perlesia que li ha provocat una pèrdua de memòria, per la que no pot ni reconèixer el seu propi pare. El graciós Tacón relata sobre l’escenari els símptomes i les seqüeles de la malaltia del seu amo exactament en els mateixos termes estipulats en tractats mèdics contemporanis. És a dir, Moreto elegeix una malaltia, la perlesia, que segons l’afamat cirurgià Dionisio Daza Chacón (1510-1596) no és una malaltia aguda, però que tenia com un dels seus pronòstics la pèrdua de memòria. El dramaturg actua així d’intermediari entre l’il·lustre Daza i el públic, entre text acadèmic i espectacle.

La malenconia va ser una malaltia “literària”: una veritable obsessió a la comèdia però no va ser una de les malalties més “experimentades” per la població. Melancholie, Albrecht Dürer, 1514. Rijks Museum.

Ni l’opilació ni la perlesia van ser les malalties que més apareixen en escena, ni tampoc els dramaturgs es van interessar per les dolències més freqüents, les més “experimentades” per la població. Com s’ha dit, la medicina al teatre és una convenció literària i el teatre no reflecteix simplement la realitat social. Al marge de la seva incidència, hi va haver dues malalties que van ser una veritable obsessió a la comèdia: la malenconia, potser una de les malalties més estudiades i representades, i la hidropesia, en aquest últim cas no per la malaltia en si, sinó per un dels seus símptomes més destacats: la set insaciable. D’aquesta manera, el terme “hidròpic” va ser utilitzat en tot tipus de contextos per designar un afany desmesurat o una gran quantitat d’alguna cosa.

Ben diferent va ser la posada en escena del mal de siment, en obres com Juan de Dios i Antón Martín de Lope, el títol de la qual fa al·lusió a l’Hospital d’Antón Martín de Madrid, un centre situat prop dels corrals de comèdies i dedicat al tractament d’aquesta malaltia. El mal de siment és potser l’única malaltia de la que se n’escenifica l’etiologia (els que diuen que procedeix d’un refredat quan tot el món en coneix la transmissió sexual), el diagnòstic, el pronòstic i, encara més, els diferents tractaments (tant amb guaiac com amb mercurials). Els actors parlen amb familiaritat i freqüència d’uncions, xarops, purgants i dolor, a més de la seva fàcil transmissió i contagi.

Entre els actes de les comèdies se solien representar breus obres de teatre denominades “entremesos”, on el saber mèdic s’experimentava, transmetia, rebia i, sobretot, satiritzava. Com ja s’ha assenyalat, a l’entremès es tendia a dramatitzar la malaltia no des de les coordenades de la medicina acadèmica, sinó des de la perspectiva del pacient o del públic espectador. Els “entremesistes” van usar els termes amb què es designaven malalties per introduir elements còmics dins del discurs humorístic i satíric propi del gènere. La malaltia com a tal no es representava, sinó que o bé se’n situava el tractament als arguments d’assumptes quotidians, o al tema del “món al revés”, o bé s’usaven conceptes procedents de la teoria humoral.

El mal de siment o mal francès es va representar amb freqüència tant a la literatura com a l’art. Gravat de Philips Galle c. 1589 – c. 1593 on es mostra l’elaboració i administració d’un medicament contra aquesta malaltia. A la dreta, un servent talla la tija de la planta medicinal americana Guaiacum. Altres servents fan una medicina amb els trossos de l’escorça. A l’esquerra, un dormitori on un metge administra el medicament a un pacient. Rijks Museum.

Dos exemples permetran mostrar la forma de representar la malaltia als entremesos. El primer, El murmurador de Quiñones de Benavente, presenta la teoria galènica de la malaltia com a sàtira. El seu inici és un exemple magnífic de com la teoria galènica de la malaltia podia fer riure a un públic que la coneixia. El pronòstic era un dels eixos de la relació entre metges i malalts, quan el metge pronosticava el curs de la malaltia després d’establir-ne el diagnòstic. El murmurador comença amb la trobada de dues amigues, Quiteria i Estefanía, que entaulen un diàleg centrat en una llista de malalties, les quals es van esmentant en escena en un ordre molt determinat que segueix en línia ascendent la gravetat del seu pronòstic segons la medicina acadèmica humoral. La llista acaba amb la pitjor de totes, la “pesta”, una malaltia l’únic pronòstic de la qual era indefectiblement la defunció. Per a Quiteria, la malaltia més temuda, encara pitjor que la pesta, i amb un pronòstic fatal, era estar casada. La sàtira no tindria els seus efectes còmics si el públic no conegués expressions de la medicina acadèmica (termes com “tabardillo” o “modorra”) i sabers relacionats amb el pronòstic, per la qual cosa és un bon exemple de popularització del galenisme a l’escenari.

El segon exemple està replet de jocs de paraules, molt abundants als entremesos, que proporcionen un contingut satíric, clarament eròtic. Van ser freqüents les al·lusions al sexe com a malaltia. Les malalties contagioses habituals a l’època, inclús les considerades “noves”, com el “garrotillo”, van ser escenificades als entremesos. A El talego, de Quiñones, després d’examinar el “malalt” se li diagnostica garrotillo. Per entendre aquest diàleg sobre una bossa malalta el públic havia de saber què era el garrotillo, els seus símptomes (li examinen la boca) i el seu caràcter contagiós. No és estrany si es té en compte que entre 1583 i 1638 hi va haver sis epidèmies d’aquesta malaltia a la península ibèrica.

En conclusió, atès que la producció i recepció d’un text teatral és una pràctica cultural, les diferents formes en què s’anomenen i es representen les malalties al teatre del segle d’or espanyol corresponen a les de la medicina galènica. L’escena és el punt de contacte entre text i públic, i la medicina que apareix al teatre del segle d’or espanyol és la de l’època: l’autor escriu sempre des del seu concepte de malaltia, dramatitza la medicina acadèmica, punt de contacte amb el públic, ja que ambdós comparteixen conceptes de la mateixa medicina galènica humoral. Sense aquest punt de contacte, el text teatral no seria entès pel públic.

 

Maríaluz López-Terrada
INGENIO (CSIC-Universitat Politècnica de València)

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Bartra, Roger. Cultura y melancolía: las enfermedades del alma en la España del Siglo de Oro. Barcelona , Anagrama, 2001

López-Terrada, María Luz. “Sallow-Faced Girl, Either It’s Love or You’ve Been Eating Clay’: The Representation of Illness in Golden Age Theater”. En: ohn Slater, María Luz López-Terrada, y José Pardo-Tomás, eds. Medical Cultures of the Early Modern Spanish Empire. Farnham, Ashgate, 2014, pp. 167-188.

Moss, Stephanie; Peterson, Kaara L. (eds.). Disease, diagnosis, and cure on the early modern stage. Burlington, Ashgate, 2004.

Estudis

Albarracín Teulón, Agustín, La medicina en el teatro de Lope de Vega, Madrid, CSIC, 1954.

Arrizabalaga, Jon. “Medical Responses to the ‘French Disease’ in Europe at the turn of the Sixteenth Century”. Kevin Siena, ed. Sins of the Flesh, Responding to Sexual Disease in Early Modern Europe. Toronto: Center for Reformation and Renaissance Studies, 2005, pp. 33-55.

Chevalier, Maxime, ‘Le médecin dans la littérature du Siècle d’Or’. En: Casa de Velázquez, Le Personnage dans la littérature du Siècle d’or: statut et fonction, Paris, Editions Recherche sur les civilisations, 1088, pp. 21-37.

Jütte, Robert. “The Doctor on the Stage: Performing and Curing in Early Modern Europe”, Ludica, 5-6, 2000, pp. 63-261.

Katritzky, M.A. Women, Medicine and Theatre, 1500-1700: Literary Mountebanks and Performing Quacks. London: Ashgate, 2007.

Slater, John; López Terrada, María Luz. Scenes of Mediation: Staging Medicine in the Spanish Interludes. Social History of Medicine, 24(2), 2011, pp.226-243.

Soufas, Teresa S. Melancholy and the Secular Mind in Spanish Golden Age Literature, Columbia, University of Missouri Press, 1990.

Fonts

Lope de Vega y Carpio, Félix. El acero de Madrid. Disponible en aquest enllaç.

Lope de Vega y Carpio, Félix. Juan de Dios y Antón Martín. Disponible en aquest enllaç.

Molina, Tirso de. El amor médico. Disponible en aquest enllaç.

Moreto, Agustín. El parecido. Disponible en aquest enllaç.

Quiñones de Benavente, Luis. El murmurador. Disponible en aquest enllaç.

Quiñones de Benavente, Luis. El talego. Disponible en aquest enllaç.