—La cultura material de la ciència salvarà la història de la ciència passant per la museologia científica i la història social de la tecnologia.—

 

Hem atorgat massa poder al llenguatge. El gir lingüístic, el gir semiòtic, el gir interpretatiu, el gir cultural: sembla que últimament, a cada gir qualsevol “cosa” —inclús la materialitat— esdevé una qüestió de llenguatge o alguna altra forma de representació cultural. Els habituals jocs de paraules amb mots com “matèria” [en anglès també sinònim de “qüestió” i “importar”], desafortunadament no impliquen un replantejament dels conceptes clau (materialitat i significat) i la relació entre ells. Més aviat, sembla ser simptomàtic del grau en què qüestions de facto són reemplaçades per qüestions de significat. El llenguatge importa. El discurs importa. La cultura importa. En gran manera l’únic que ja no sembla importar és la matèria.

Karen Barad, Posthumanist Performativity (2003)

 

L’estudi clàssic de Leviatan i la bomba de buit ha estat enquadrat per alguns historiadors de la ciència i filòsofs de la tècnica com un producte acadèmic valuós, però alhora diluït per la seva gesticulació retòrica, localisme, una reticència tradicionalista a utilitzar fonts materials i un capficament que dissol qualsevol compromís amb l’explicació dels impactes polítics i socials de la tecnologia. Amb el seu llibre, Shapin i Schaffer van portar aires de renovació conceptual a un camp d’estudis en certa manera caracteritzat per la descripció antiquària dels objectes materials, però també per una estreta relació amb les historiografies de la tecnologia, l’economia o el treball. Alhora que escollien un estudi de cas típic, amb l’objectiu de fer-lo paradigmàtic, i descartaven qualsevol teoria social anterior al socioconstructivisme, despistaven l’abundància d’evidència material que els envoltava, per exemple, al Whipple Museum, els National Museums d’Escòcia o altres museus britànics, europeus i americans. Mentre oferien una interpretació sociopolítica del paper de l’experiment en la construcció dels sabers i els règims, buidaven la tecnologia de significat polític i social en limitar-la a ser testimoni de paper en disputes filosòfiques d’alta volada. Pel camí vam aprendre sobre la rellevància dels tècnics invisibles, la comunicació, la dissensió i el consens, i també sobre la solidesa d’una monarquia britànica que va poder resistir fins i tot al buit.

La ment i la mà, la vista i el tacte, el treball intel·lectual i el treball manual han estat tradicionalment separats i jerarquitzats en l’univers acadèmic. L’astronògraf (1884) (Museo Tiflológico de la Organización Nacional de Ciegos de España) va ser un dels instruments dissenyats per Manuel López Navalón —director del Colegio Nacional de Sordomudos y Ciegos del districte de Santiago de Compostela— per fomentar la comprensió i resolució de problemes d’astronomia posicional per part dels seus alumnes.

El gir material i pràctic no va emergir del no res als anys vuitanta del segle XX. En el treball dels investigadors de la cultura material de la ciència, des dels anys cinquanta va existir un interès marcat per recuperar les aportacions de treballadors manuals de la ciència que la historiografia tradicional representada per portents de la història de la ciència textual no considerava pertinent integrar. Entre ells, la reivindicació dels homes pràctics de ciències (fabricants i practicants de la ciència instrumental en la navegació o la topografia) liderada per Eva G. R. Taylor, primera catedràtica de geografia en una universitat britànica. Així mateix, l’anàlisi econòmica, social i científica dels orígens de la indústria d’instruments científics a França desenvolupada per Maurice Daumas. I igualment, els estudis de Silvio Bedini sobre els primers fabricants d’instruments i cultivadors de ciència als Estats Units, i el paper capital del matemàtic, astrònom i topògraf afroamericà George Banneker. També la insistència de Derek Price a desplatonitzar la història de la ciència grega donant més rellevància a les seves màquines i models físics, així com l’interès —compartit amb Daumas— en els canvis en els materials i el seu impacte epistemològic, en el marc d’una història de la ciència derivada de la història de la tecnologia.

Maria Luisa Righini Bonelli, directora de l’Istituto e Museo di Storia della Scienza, caminant sobre el fang amb el telescopi i lent de Galileu i un globus celeste àrab del segle XI, per salvar-los dels estralls de la inundació de Florència (1966) i conscienciar a la premsa sobre el valor del Museo i les seves col·leccions. El 2010, després d’un tancament per reestructuració i la crisi financera global de 2007-2008, va reobrir com a Museo Galileo (denominació escollida pel seu impacte mediàtic i la intenció associada de prevenir futures amenaces de tancament).

Algunes d’aquestes línies de treball han estat desenvolupades i sofisticades posteriorment per investigadors com Jim Bennett (en el seu estudi de les matemàtiques pràctiques a Anglaterra), Gerald l’E. Turner (en la seva anàlisi del disseny i fabricació de microscopis), Alison Morrison-Low (en la seva caracterització dels tallers d’instruments científics a Anglaterra, Escòcia i Irlanda), Paolo Brenni (en les seves biografies dels principals fabricants francesos del segle XIX), Svante Lindqvist (en la seva contextualització de la fabricació del vidre com a eix motor de la història de les ciències fisicoquímiques) o Pamela Smith (en la seva aposta metodològica per “ficar les mans a la massa” a The Making and Knowing Project). Durant la segona meitat del segle XX aquest tipus de contribucions es van poder dur a terme gràcies a l’enfortiment, en alguns països d’Europa i Nord-Amèrica, de museus nacionals i universitaris i la seva associació en xarxes de treball com la Scientific Instrument Commission, Artefacts i Universeum. En aquest àmbit ha estat fonamental el paper d’un número reduït de professionals que han pogut sostenir carreres professionals integradores del treball de comissariat i comunicació museística amb la recerca en història de la ciència. El col·lectiu, tanmateix, amb prou feines ha crescut, degut a les dificultats i pressions (econòmiques, polítiques, culturals) habituals en els contextos institucionals de la majoria de museus, la falta de definició i actualització en molts països del perfil dels seus professionals, la pressió bibliomètrica i les tradicions escolàstiques del perfil oficial de l’investigador acadèmic, o el menyspreu agressiu amb què els centres de ciències tracten la història professional.

Els museus són una institució més en el marc de les societats en què vivim, constituïdes per règims polítics que articulen relacions socials, econòmiques o culturals particulars. Els objectes col·leccionats, investigats i publicitats des dels museus són productes de cultures del passat marcades per varietats particulars d’aquestes relacions. Per comprendre’ls  és necessari connectar la materialitat de la seva producció amb les seves associacions i llocs successius en el món. Que la materialitat, la pràctica i les relacions de producció troben un aliat històric en la teoria social del marxisme i les seves successives reformulacions no és cap secret per a la historiografia de la ciència i la tècnica. Ja al segon congrés internacional d’història de la ciència i la tècnica (Londres, 1931), la delegació soviètica va desplegar una aproximació marxista l’èmfasi de la qual va residir en la materialitat del coneixement científic, la primacia de la pràctica (enfront de la teoria) i el paper de l’organització del treball i la producció en el marc de l’ordre econòmic del capitalisme. A pesar de l’objectiu propagandístic que en relats com els de Nikolái Bukharin o Boris Hessen van connectar la ciència occidental dels segles XVIII i XIX amb l’actualitat de les polítiques científiques a l’URSS i de la càrrega retòrica del seu llenguatge, les seves aportacions des del materialisme dialèctic com a mètode de coneixement per a la història van fer impacte en historiadors com Joseph Needham o Joseph Bernal. Les màquines, els instruments, les tecnologies estan afectades pel fetitxisme de les mercaderies, segons el qual assignem als objectes materials propietats intrínseques i un valor d’intercanvi en l’economia, esborrant alhora el conjunt de relacions humanes, socials i polítiques que han portat a la seva producció al taller o a la fàbrica. En aquest marc, el mon esdevé un espai de relació econòmica de les coses amb les coses, del qual són expulsats el treballador, el seu treball i les relacions de producció que el caracteritzen.

Bust de Santiago Ramón y Cajal —heroi de la ciència hispana— presidint el magatzem del Museu d’Història de la Medicina i de la Ciència de la Universitat de València a inicis del 2021. Moment d’arribada i recuperació d’un contingent d’aproximadament 500 instruments científics i mèdics i vàries col·leccions d’arxius clínics, extraviats durant quinze anys a les entranyes d’un magatzem i laboratori de tecnologies agroalimentàries abandonat pel CSIC a la perifèria de la ciutat de València.

Les persones que investiguen la cultura material de la ciència tenen l’obligació de recuperar les relacions històriques dels objectes col·leccionats als museus, que han estat descartades per la mercantilització o l’oblit interessat. Això comporta també recuperar actors i pràctiques que habitualment queden fora dels corrents dominants en la història de la ciència i la seva preferència sociopolítica per les elits. Malgrat l’auge teòric del mètode etnogràfic propugnat pels estudis socials de la ciència, les recerques que aborden la fàbrica o el taller des de la perspectiva del treballador són encara molt escasses.

Si bé existeix un nombre creixent d’històries d’institucions i empreses productores d’instruments i tecnologies per a la ciència, enginyeria i biomedicina, escassegen les recerques i publicacions independents. A les universitats, la producció acadèmica i museística es veu afectada per compromisos econòmics i institucionals. En el marc de l’economia neoliberal, als museus de ciències i d’història de la ciència són cada vegada més les activitats directament finançades per empreses privades. Exposicions permanents o temporals sobre alimentació poden ser costejades per empreses nacionals de supermercats o d’espècies, i exposicions de medicina, química, física o enginyeria espacial són susceptibles de ser-ho per multinacionals farmacèutiques i tecnològiques, o per agències militars.

El 2021, el Deutsches Museum (Múnic) va rebre en préstec provinent del Deutsches Optisches Museum (Jena) un dels primers models de microscopi Zeiss dissenyats segons la teoria òptica d’Abbe (1879). La cessió va formar part de l’acte públic en què l’empresa Zeiss va donar al primer 5 milions d’euros, en presència del ministre de ciència i art de Baviera. La donació està dirigida a redissenyar l’exposició permanent de física, i a través d’ella Zeiss va comprar el seu escó a la Fundació del Deutsches Museum.

Ambdós museus van ser fundats a les primeres dècades del segle XX. Amb la divisió d’Europa i Alemanya en dos blocs després de la Segona Guerra Mundial, van quedar a un costat i l’altre del teló d’acer, alhora que al costat occidental es creava una nova fàbrica Zeiss per contrarestar l’original situada a la República Democràtica Alemanya. La Fundació Zeiss original i altres empreses òptiques ubicades a Jena i mantingudes durant el comunisme havien tingut durant les dues guerres mundials un paper fonamental en el disseny i fabricació d’instruments científics per a l’exèrcit —la qual cosa va motivar les potències rivals a bombardejar-les intensivament.

Cessió al Deutsches Museum d’un microscopi Zeiss pertanyent al Deutsches Optisches Museum, com a part de l’acte d’entrada de la multinacional Zeiss en la fundació del Deutsches Museum mitjançant una quantiosa donació destinada a redissenyar l’exposició permanent de física. A la imatge, la peça està sotmesa a la mirada dels directors d’ambdós museus i dels fotògrafs que van donar cobertura mediàtica institucional a l’esdeveniment.

L’escissió de Zeiss i de la història i museologia cientificotècnica alemanya en dos camps rivals va crear així mateix històries i historiografies paral·leles amb visions conflictives sobre qüestions tan variades com el paper de la cultura material en la generació del coneixement científic; les arrels econòmiques, tecnològiques i militars de la filosofia natural, o la valoració dels fundadors Carl Zeiss i Ernst Abbe, com a desinteressats filantrops i avançats reformadors socials o, pel contrari, capitalistes monopolístics, irresponsables militaristes i explotadors de treballadors.

En la quantiosa donació econòmica de la multinacional Zeiss en relació amb un dels museus de ciència i tecnologia més poderosos del món conflueixen aquests aspectes. El compromís econòmic i interès d’una empresa tecnològica a divulgar els seus productes a través de la seva història és evident i inclús lloable tenint en compte la penúria econòmica per la que passen la majoria de museus d’història de la ciència. El règim del compromís polític i epistemològic que ara lliga el gran museu amb la gran empresa no és tanmateix transparent. A tenor de la temperatura de l’actual museologia científica, comporta riscos obvis de derivar en propaganda empresarial i relats d’història banal, que políticament, socialment i culturalment sempre beneficien les mateixes esferes de la societat.

 

 

Josep Simon
IILP-UV

 

Com citar aquest article:
Simon, Josep. Materialisme. Sabers en acció, 13-12-2023. https://sabersenaccio.iec.cat/materialisme/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Alberti, Samuel. Objects and the Museum. Isis. 2005; 96 (4): 559-571.

Lange-Bendt, Petra. Materiality. London and Cambridge, MA: Whitechapel Gallery and The MIT Press; 2015.

Lehmann-Brauns, Susanne, Christian Sichau & Helmuth Trischler (eds.). The Exhibition as Product and Generator of Scholarship. Berlin: MPIWG; 2010.

Matthewman, Steve. Technology & Social Theory. Houndmills: Palgrave Macmillan; 2011.

Pershey, Edward Jay. Handling History: Using Material Culture to Create New Perspectives on the Role of Technology in Society». OAH Magazine of History. 1998; 12, (2): 18-24.

Estudis

Abraldes Rodeyro, José A., Juan C. Asensi Marzal & Fátima M. García Doval. Astronógrafo Navalón: Un universo na punta dos dedos. Eduga. 2021; 82 (xullo-decembro).

Barad, Karen. Posthumanist Performativity: Toward an Understanding of How Matter Comes to Matter. Signs: Journal of Women in Culture and Society. 2003; 28 (3): 801-831.

Bedini, Silvio A. Early American Scientific Instruments and their Makers. Washington D.C.: Smithsonian Institution; 1964.

Bedini, Silvio A. The Life of Benjamin Banneker. New York: Charles Scribner’s Sons; 1971.

Bedini, Silvio A. Thinkers and Tinkers: Early American Men of Science. New York: Charles Scribner’s Sons; 1975.

Bedini, Silvio A. The Hardware of History. Technology and Culture. 2001; 42 (3): 540-544.

Bennett, Jim. The Mechanics’ Philosophy and the Mechanical Philosophy. History of Science. 1986; 24: 1-28.

Bennett, Jim. Geometry in Context in the Sixteenth Century: The View from the Museum. Early Science and Medicine. 2002; 7 (3): 214-230.

Bennett, Jim. Presidential Address: Knowing and Doing in the Sixteenth Century: What Were Instruments For? British Journal for the History of Science. 2003; 36 (2): 129-150.

Bernal, Joseph D. The Social Function of Science. London: George Routledge & Son; 1939.

Boyle, Alison & Johannes-Geert Hagmann (eds.). Challenging Collections: Approaches to the Heritage of Recent Science and Technology. Washington, D.C.: Smithsonian Institution Scholarly Press; 2017.

Brenni, Paolo. 19th Century French Scientific Instrument Makers. I: H.-P. Gambey”, Bulletin of the Scientific Instrument Society. 1993; 38: 11-13.

Brenni, Paolo. 19th Century French Scientific Instrument Makers. XIII: Soleil, Duboscq, and Their Successors. Bulletin of the Scientific Instrument Society. 1996; 51: 7-16.

Burnett, J. E. & A. D. Morrison-Low. “Vulgar and Mechanick”: The Scientific Instrument Trade in Ireland, 1650-1921. Edinburgh and Dublin: National Museum of Scotland and Royal Dublin Society; 1989.

Eglash, Ron. Technology as Material Culture. En Tilley, C., W. Keane, S. Küchler, M. Rowlands, & P. Spyer (eds.). Handbook of Material Culture. London: Sage Publications; 2006, pp. 329–340.

Haraway, Donna. Primate Visions: Gender, Race, and Nature in the World of Modern Science. New York: Routledge; 1989.

Heesen, Anke te. Auf/Zu. Der Schrank in den Wissenschaften. Akademie Verlag; 2007.

Heilbron, John L. Comment: A Last Judgment. Isis. 2017; 108 (1): 122-123.

Helden, Anne C. van. The Age of the Air-Pump. Tractrix. 1991; 3: 149-172.

Lilley, Samuel. Hombres, máquinas e historia. Madrid: Editorial Ciencia Nueva; 1967.

Lindqvist, Svante. A Wagnerian Theme in the History of Science: Scientific Glassblowing and the Role of Instrumentation. En Frängsmyr, T. (ed.). Solomon’s House Revisited: The Organization and Institutionalization of Science. Canton, MA and Stockholm: Science History Publications & The Nobel Foundation; 1990; pp. 160-183.

Morrison-Low, A. Making Scientific Instruments in the Industrial Revolution. Aldershot: Ashgate; 2007.

Mühlfriedel, Wolfgang & Rolf Walter. Carl Zeiss: Die Geschichte eines Unternehmens. Köln: Böhlau Verlag; 1996-2004, 3 vols.

Purbrick, Louise (ed.). The Great Exhibition of 1851: New Interdisciplinary Essays. Manchester: Manchester University Press; 2001. 

Rader, Karen A., & Victoria E. M. Cain. Life on Display: Revolutionizing U.S. Museums of Science & Natural History in the Twentieth Century. Chicago: The University of Chicago Press; 2014.

Söderqvist, Thomas. The Participatory Museum and Distributed curatorial expertise». NTM Zeitschrift für Geschichte der Wissenschaften, Technik und Medizin. 2010;  18 (1): 69-78.

Tarozzi, Gino (ed.). Gli strumenti nella storia e nella filosofia della scienza. Bologna: Istituto per i Beni Artistici Culturali Naturali della Regione Emilia-Romagna; 1985.

Taylor, Eva G. R. The Mathematical Practitioners of Tudor & Stuart England, 1485-1714. Cambridge: Cambridge University Press for the Institute of Navigation; 1954.

Winner, Langdon. Upon Opening the Black Box and Finding It Empty: Social Constructivism and the Philosophy of Technology. Science, Technology, & Human Values. 1993; 18 (3): 362-378.

Fonts

Delegates of the U.S.S.R. Science at the Crossroads: Papers presented to the International Congress of the History of Science and Technology held in London from June 29th to July 3rd, 1931. London: Kniga (England) Ltd; 1931.

Deutches Museum. Ein Glückstag für das Deutsche Museum. Fünf-Millionen-Spende für die neue Dauerausstellung Physik: ZEISS ist jetzt Mitglied im Gründerkreis des Deutschen Museums. München; 08-07.2021.

Museo Galileo. Pescare nel Fango: Il Museo e l’alluvione. Firenze; 20 giugno-20 novembre 2016.