Mites

—Un viatge pels mites associats a la ciència escrita en àrab durant l’edat mitjana d’Alexandria a Bagdad a través de Síria, Pèrsia, Bizanci i l’Índia.—

Un dels tòpics més coneguts de la història de la ciència és considerar que “els àrabs” o els “musulmans” van ser uns mers intermediaris entre la cultura grecoromana i el Renaixement. La ciència desenvolupada a les societats islàmiques, expressada generalment en àrab com a llengua de koiné, constitueix en si mateix un capítol substantiu en la història de les ciències, tan ric i divers com ho és l’islam. El relat de la història està teixit per mil històries esbiaixades segons interessos concrets que convé revisar.

El mite més polèmic sobre la relació entre ciència clàssica i islam és el de la destrucció de la biblioteca d’Alexandria. El primer autor àrab que ho esmenta és ʿAbd al-Laṭīf al-Bagdādī, un destacat metge i filòsof que, explicant el seu viatge per Egipte en 1203, es refereix simplement a la “biblioteca que ʿAmr va cremar amb el permís de ʿUmar”. Un relat un xic més llarg apareix en una obra sobre biografies de científics, Història dels savis, escrita per l’egipci Ibn al-Qiftī (m. 1248). El general ʿAmr ibn al-ʿĀṣ conquerí Alexandria entre el 641 i el 642 en nom del califa ʿUmar (m. 644). Segons Ibn al-Qifṭī, en trobar-se amb els llibres de la mítica biblioteca, el general hauria demanat instruccions al califa, que li hauria respost: “Si el que diuen els llibres està d’acord amb el Llibre de Déu, no són necessaris; si el contradiu, no són desitjables. Per tant, destrueix-los”. El foc dels llibres escalfà els banys alexandrins durant sis mesos.

Gravat de Hermann Göll, 1876, que representa un dels incendis que destruí la biblioteca d’Alexandria en època romana. Wikimedia.

Aquesta història, que encara avui en dia alimenta la islamofòbia, és mentida, malgrat la refereixen dos musulmans que apreciaven les ciències. Per què va néixer? Segons una assenyada interpretació de l’historiador britànic Bernard Lewis, l’origen es troba en la figura de Ṣalāḥ al-Dīn al-Ayyūbī (m. 1193), el cèlebre Saladí, conegut fins i tot a la cultura popular occidental per haver estat el rival del reis cristians Ricard Cor de Lleó, Felip II i Frederic I Barbarroja a la tercera croada. Saladí era un mercenari curd realment culte de qui es reputa un bon coneixement de les ciències. Protegí al famós metge i filòsof jueu d’al-Andalus-Sefarad, Maimònides, qui l’assistí fins a la seva capçalera de mort. Ara bé, una de les principals fites de la biografia novel·lesca de Saladí és l’enderrocament el 1171 de la dinastia fatimí que governava Egipte. Els fatimís eren xiïtes i Saladí sunnita i, per tant, la nova dinastia que Saladí creà per governar Egipte i Síria retornà el regne a l’hegemonia del sunnisme. En el procés, Saladí destruí les biblioteques fatimís, però no perquè guardessin llibres de ciència i filosofia sinó pel seu contingut de textos religiosos xiïtes. La destrucció de llibres degué causar un cert escàndol a l’època i, per justificar la conducta de Saladí, els seus partidaris haurien inventat una història en què un dels màxims referents històrics i religiosos de l’islam, el califa ʿUmar, avalava la destrucció de llibres. La interpretació de Lewis té molt de sentit si tenim en compte que Ibn al-Qifṭī la degué difondre perquè pertanyia a una família partidària de Saladí. La moral de la història, encara que sembli una paradoxa, és que el mite d’Alexandria atragué amb força i durant segles els musulmans, que intentaren fundar noves Alexandries en diverses èpoques i indrets.

Aquest relat transmet també el marc històric general dels inicis de l’islam, una comunitat alhora política i religiosa creada per àrabs sense cultura escrita però amb un Llibre, que irromp a la història entre dues grans potències, els imperis bizantí i sassànida. Quan s’imposa militarment a les dues, s’assenta com a superestructura de poder sobre diverses societats que tenen una tradició i unes institucions científiques pròpies. Al món bizantí del segle VII aquestes institucions no eren el que foren i la biblioteca mítica feia temps que havia desaparegut. El darrer director de l’escola filosòfica neoplatònica d’Alexandria, Esteve d’Alexandria (c. 580-c. 640), havia emigrat a Constantinoble vers 610, uns trenta anys abans que els àrabs conquerissin la ciutat. El mite d’Esteve diu que l’emperador Heracli l’hauria cridat al seu costat no sols per la seva condició de filòsof sinó per les seves destreses d’astròleg i alquimista. Se li atribueix un horòscop advertint de l’arribada de l’islam que alguns analistes, a partir de la configuració dels astres, daten en el 621, un any abans de l’esdeveniment que marca l’inici de la cronologia de l’islam, l’Hègira.

Imatge d’una pàgina tractada del palimpsest de la traducció que Sergi de Reshaʿaina feu del De Simplicium medicamentorum de Galè. Rochester Institute of Technology, Equipoise Imaging, Keith Knox, and Megavision, Inc.

Més creïbles, relativament, són les fonts àrabs que diuen que un dels darrers grans metges grecs, Pau d’Egina (ca. 625 – ca. 690), vivia a Alexandria a l’inici de l’islam. El que no hi havia era una única escola mèdica organitzada sinó diversos mestres que ensenyaven als alumnes que els volguessin pagar. En aquests mestres tardans alexandrins s’observa una marcada interrelació entre medicina i filosofia. Galè havia marcat el camí als metges, no sols construint una obra filosòfica a banda de la mèdica sinó proclamant en un conegut opuscle que el millor metge era també un filòsof. Per a Galè, el que diferenciava un autèntic metge del xarlatà o del guaridor era la profunditat de la seva formació en les diverses disciplines científico-filosòfiques (matemàtica, astronomia, astrologia, lògica, filosofia natural, ètica…). Sabem poc sobre l’ensenyament de la medicina a l’època. Algunes de les fonts més explícites sobre el tema provenen d’autors àrabs que idealitzaren el passat. Sembla ser que s’havia homogeneïtzat l’ensenyament en certa manera. S’havia establert un corpus de setze obres galèniques o pseudogalèniques bàsiques i moltes d’elles s’havien resumit en textos més simples, anomenats Summaria Alexandrinorum, que després foren traduïts al siríac, àrab i hebreu.

El cristianisme es consolidà a Roma sota Teodosi (r. 379-395), l’últim emperador de l’imperi unificat. Teodosi dividí políticament Roma, però intentà recosir-la religiosament proclamant el cristianisme con a religió d’estat. Creient militant, treballà activament per imposar l’ortodòxia en el cristianisme segons les directrius del concilis de Nicea de 325 i de Constantinoble de 381, aquest darrer promogut per ell mateix. Teodosi es dedicà a perseguir, amb el mateix fervor amb què pregava a Crist tant els pagans com els cristians heterodoxos. Promulgà edictes contra l’astrologia (per a molts, una ciència) pel seu caràcter endevinatori que la vinculava a les pràctiques religioses paganes. De retruc, el conreu de l’astronomia matemàtica també començà a ressentir-se perquè la seva primera finalitat era proporcionar bones dades a l’astrologia.

Moneda amb l’efígie de Teodosi I. Wikimedia. 

El nou esperit dels temps comportà una progressiva marginalització de la filosofia, identificada amb el paganisme i l’heretgia perquè els seus ensenyaments contradeien alguns dels dogmes fonamentals de la fe: és difícil conciliar la narració de la creació segons el Gènesi amb la doctrina aristotèlica de l’eternitat del món. La cèlebre Hipàtia morí a Alexandria com a màrtir de la filosofia i la ciència sota l’imperi de Teodosi II, el net de Teodosi I. La mort d’Hipàtia ens recorda, a més, que la nova ideologia religiosa també perjudicà les ciències que podríem considerar neutres des d’un punt de vista ideològic, com la matemàtica, l’òptica o la cosmologia, atès que eren un coneixement teòric que s’estudiava juntament amb la filosofia. L’any 529, l’emperador bizantí Justinià clausurà l’escola neoplatònica d’Atenes i en 531 promulgà tres edictes que dificultaven la vida dels pagans i els prohibien l’ensenyament. Damasci, el director de l’escola d’Alexandria, juntament amb altres filòsofs, emigrà a Pèrsia, on Cosroes els havia convidat. La tercera anècdota reflecteix, a la seva manera, aquesta suposada invitació. Damasci i els seus retornaren perquè, de fet, les prohibicions justinianes no foren a la pràctica tan radicals, i la filosofia i els filòsofs pagans encara convisqueren durant un segle amb la nova situació. El cristianisme acceptà alguns aspectes de la filosofia perquè la necessitava per fonamentar la seva teologia, i sobretot, acceptà la medicina grega sense fer escarafalls. D’aquesta manera, la situació no fou tan traumàtica durant els segles VI i VII, però la decadència no s’aturà.

L’actitud de l’imperi sassànida envers les ciències i la filosofia fou molt diferent, també, i paradoxalment, per motius religiosos, que s’expressen en el mite de la “reconstrucció de l’Avesta”. Zoroastre hauria rebut aquest llibre sagrat d’Ahura Mazda, que contenia tota la ciència i el saber dels perses. El profeta en lliurà dues còpies al mític rei Vixtāspa. Quan Alexandre Magne conquerí Pèrsia, destruí una de les còpies i la segona se l’endugué a Grècia. Per això els grecs eren tan bons en filosofia i ciència. En endavant, els zoroastristes tingueren com a missió divina i humana la reconstrucció de l’Avesta, traduint el coneixement científic i filosòfic furtat per Alexandre en totes les llengües en què es trobés, essencialment en grec i en el sànscrit dels seus veïns de l’Índia. Encara que exagerant una mica les coses, podem dir que les dinasties Arsàcida i, especialment, la Sassànida, promogueren aquesta tasca amb el mateix fervor amb què els emperadors bizantins s’entregaven a la contrària. A més, en les creences dels perses havia arrelat fondament l’astrologia, en part a causa dels cultes astrolàtrics mesopotàmics que els perses havien assimilat al llarg de la història. Els perses creien que el rei, si bé no diví, representava la divinitat i havia estat nomenat per ella i que els astres explicaven aquest designi. Els perses havien desenvolupat l’astrologia històrica, segons la qual els grans cicles històrics estaven determinats per les conjuncions de Júpiter i Saturn. La confirmació per part de les estrelles de l’adveniment d’un rei o d’una dinastia els legitimava als ulls del poble creient (si més no, en l’astrologia). Ardaixīr I (r. 224-242), el fundador de la dinastia sassànida, fou el principal promotor de la reconstrucció de l’Avesta. Deixà un testament que esdevingué un manual de governança no sols per als reis sassànides sinó per als califes abbàssides, en especial al-Maʾmūn.

Relleu de l’època sassànida que representa Ahura Mazda lliurant la diadema de la sobirania a Ardaixīr I (r. 224-242), el fundador de la dinastia sassànida i principal promotor de la reconstrucció de l’Avesta. Wikimedia.

En aquesta època, a més, el saber grec es disseminà per una Síria que era majoritàriament Bizantina però disputada pels perses. Els sirians parlaven un dialecte de l’arameu, el siríac, que s’assemblava a l’àrab. Al siríac es traduïren i adaptaren obres de quasi totes les disciplines possibles: medicina, filosofia, astronomia, astrologia, alquímia. Els autors, a més, feren les seves pròpies contribucions. Els traductors eren majoritàriament clergues, i alguns d’ells s’havien format a les escoles gregues. Un dels alumnes distingits d’Alexandria fou Sergi de Reshʿaina (m. 536), un clergue monofisita que traduí Galè i Aristòtil. El nombre d’autors és important: Job d’Edesa, Pau el Persa, o Sever Sebokht. Aquest darrer estava interessat per moltes ciències i especialment per l’astronomia i les matemàtiques: escriví un tractat sobre l’astrolabi i fou el primer que advertí la utilitat del sistema de numeració dels hindús, perquè el contactes dels siríacs arribaven ben lluny. S’eduquen entre Alexandria i les escoles teològiques cristianes de Níssibe, Edessa, Antioquia o el monestir de Qennexre, on Sever Sebokht impartia docència en diverses disciplines. Molts pertanyen al mosaic d’esglésies dissidents del catolicisme niceà que promou l’imperi. Entre elles destaquen els nestorians, que ensenyen en centres com Níssibe, en què una part és escola de teologia (per guarir l’ànima) i una altra de medicina (per guarir el cos), encara que els estudiants no podien seguir els dos ensenyaments. Aquests centres també impartien altres disciplines científiques i filosòfiques que servien per formar teòlegs i metges. En aquest context, savis siríacs assumiren amb naturalitat el rol de metges-filòsofs que s’havien trobat a Alexandria i el transmeteren al musulmans.

Ruïnes de l’antic centre de medicina de Gundixapur (32°17′N 48°31′E), vora l’actual Dezful, a la província del Khuzistan, al sudoest de l’Iran. Wikimedia. 

Els nestorians concertaren un pacte de protecció amb l’imperi sassànida i pogueren viure i ensenyar sota els seus dominis perquè els perses volien reconstruir l’Avesta i per això obrien les seves portes a grecs pagans i cristians dissidents. L’escola i hospital de Gundixapur, a l’actual Iran, és una d’aquestes institucions nestorianes mitificades (potser només era una mena de seminari amb una infermeria, un Níssibe a escala reduïda), de la qual partiren una bona part dels textos i dels savis que engegaren la cultura científica i filosòfica de l’Islam. El metge del profeta Muḥammad, l’àrab al-Ḥārith ibn Kalāda (m. 634/5) s’hauria format a Gundixapur. Al-Ḥārith ibn Kalāda hauria residit, a més, a Pèrsia, on hauria conversat sobre medicina amb l’emperador Cosroes I (r. 531-579). La historicitat d’al-Ḥārith ibn Kalāda no és segura perquè la font més antiga que en parla data de principis del segle IX, però tampoc ha de ser rebutjada radicalment. Evidentment, la seva figura està envoltada pel mite, però un mite basat, ni que sigui feblement, en la realitat de la història. Una altra d’aquestes narracions idealitzades es posa en la boca d’un dels majors filòsofs musulmans, al-Fārābī (m. 950). Segons ell, després de la mort de Cleòpatra, August s’hauria endut una part dels llibres d’Aristòtil que hi havia a Alexandria i aquest haurien estat ensenyats tant a Roma com a Alexandria. A Roma fins l’arribada del cristianisme; a Alexandria, fins que un emperador i uns bisbes innominats s’ho van repensar. Llavors decidiren que, d’Aristòtil, només se’n podia ensenyar els tractats lògics fins a un cert punt dels Analítics Primers, però ja no més, perquè era perillós. Al-Fārābī continua dient que la docència continuà clandestinament a Alexandria fins un temps després de l’arribada de l’islam, i després es traslladà a Antioquia, fins que el darrer mestre d’aquesta escola confià el seu saber a dos deixebles, un d’ells persa, que el transmeteren a d’altres, els quals el duren a Bagdad, on aprengué filosofia el propi al-Fārābī. La història l’hauria inventat aquest darrer o algun membre del seus cercles per prestigiar l’escola aristotèlica de Bagdad, formada essencialment per cristians, on al-Fārābī es formà. Tothom volia, poc o molt, ser alexandrí.

Miquel Forcada
Universitat de Barcelona

Com citar aquest article:
Forcada, Miquel. Mites. Sabers en acció, 08-10-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/mites/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.