Molt més que foscor

—Com va recollir l’edat mitjana el llegat clàssic i va establir les bases de la revolució científica.—

Sovint escoltem adjectius pejoratius inspirats en l’edat mitjana, com és ara “feudal” o “medieval”. Una imatge d’obscurantisme tenyeix encara una època que va durar deu segles, durant la qual el patiment, el dolor i la mort provocats per guerres, fams i epidèmies van presidir-ho tot. A més, es concep aquesta imatge com si res no haguera canviat entre el segle V, amb la caiguda de l’Imperi romà, i el segle XI, el de l’adveniment del feudalisme i la trobada amb l’Islam  a través de les croades, o el segle XV, moment de l’ampliació del món conegut amb el continent americà i les convulsions provocades per l’amenaça dels turcs.

Les aportacions de la ciència d’aquella època són per al gran públic, i sovint també per a acadèmics no especialistes en la matèria, poc remarcables, si no inexistents. I, en bona part, la religió és considerada, erròniament, la causant d’aquest «endarreriment» respecte a l’Antiguitat clàssica. Des del Renaixement s’ha imposat aquest vel. Quan es va pretendre superar aquesta visió, en les primeres dècades del segle XX, va ser per donar un gir i passar a considerar l’edat mitjana com una època clau, enlluernadora, origen i germen de tot el que ha reeixit amb posterioritat. Hem de buscar, doncs, l’equilibri entre aquestes visions esbiaixades.

Durant el procés de desestructuració de l’Imperi romà, l’Occident europeu va anar perdent contacte amb l’Orient i la llengua grega va acabar sent oblidada. L’Europa occidental va perdre així l’accés als tractats originals dels filòsofs clàssics, i es va quedar només amb algunes versions d’aquests coneixements, traduïdes anteriorment. L’Imperi romà d’occident, si bé estava unit pel llatí, encara englobava un gran nombre de cultures diferents que havien sigut assimilades de manera incompleta per la romana. Afeblit per les migracions i invasions bàrbares i per la desintegració política de Roma al segle v, el continent europeu era un espai atomitzat després del naixement d’estats diversos al seu si, en força i grandària molt diferents, i pressionat per l’expansió de l’Islam a partir del segle vii. Occident va esdevenir un món ruralitzat, on la inestabilitat política, la feblesa de l’estat i el declivi de la vida urbana van afectar profundament la vida cultural. L’Església va ser l’única institució que no es va desintegrar en aquest procés i va poder mantenir el saber antic, especialment a través dels monestirs. En efecte, van ser els clergues regulars (monjos), i els millor formats entre els seculars (sacerdots), els qui es van dedicar a l’erudició i a mantenir els coneixements sobre la natura, gràcies a còpies, comentaris, citacions i recopilacions. Així doncs, en aquests primers temps de l’alta edat mitjana no hi va haver a penes producció intel·lectual.

Alcuí de York i Raban Maur. Manuscrit Fuldense, Ósterreichische Nationalbibliothek, Viena, ca. 836. Wikipedia.

A la fi del segle VIII, hi va haver una primera temptativa de ressorgiment cultural. Carlemany havia aconseguit reunir gran part d’Europa sota el seu domini. Per tal d’unificar i enfortir el seu imperi, va decidir executar una reforma educativa. El monjo Alcuí de York va elaborar un projecte de desenvolupament escolar que buscava de reactivar el saber clàssic establint programes d’estudi a partir de les set arts liberals, el trivium (gramàtica, retòrica i lògica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). A partir de l’any 787 es van promulgar alguns decrets que recomanaven la restauració de les antigues escoles i la fundació d’altres de noves. Institucionalment, aquestes noves escoles podien ser monacals, catedralícies i palatines. Només alguns segles després aquestes mesures tindran efectes més significatius. Si ens acostem a la darreria del primer mil·lenni, la societat medieval va començar a experimentar profundes transformacions, que van coincidir amb el final de les invasions. Va ser una època de relativa tranquil·litat en què es va viure en un període de condicions climàtiques més benignes.

Així, entorn de l’any 1000, es va desenvolupar una revolució que va canviar la societat en totes les seues manifestacions: el feudalisme. Una nova manera d’organitzar-se políticament, econòmicament i socialment s’introduïa a Europa, i perdurarà fins al final de l’edat mitjana, fins i tot amb fortes influències fins a la fi de l’Antic Règim. Els avanços tecnològics van possibilitar el cultiu de noves terres i l’augment de la diversitat dels productes agrícoles, que sostenien una població que creixia ràpidament. El comerç es va recuperar de manera notable, amb el desenvolupament de rutes terrestres i marítimes, que facilitaven no solament l’intercanvi de béns físics, sinó també d’idees. Les ciutats es van recuperar i van créixer entorn dels castells i els monestirs. En aquest àmbit urbà renascut, on els mercaders i els artesans adquireixen gran protagonisme, es desenvoluparan les escoles catedralícies i municipals.

Els filòsofs naturals de la baixa edat mitjana, aquells que avui en diríem científics, van crear entre els segles XIII i XV una tradició intel·lectual sense la qual hauria sigut impossible el camí seguit durant la revolució científica. Partint d’una limitada vida intel·lectual en els primers segles medievals, que bevia d’una escanyolida versió del coneixement grec, es va aconseguir crear una cultura sòlida. En aquest sentit, va ser necessari un esforç de traducció massiva, gràcies al qual es va accedir al cabal de filosofia i ciència grega i islàmica; es va poder llegir i estudiar Aristòtil i els seus comentaristes islàmics, la medicina d’Hipòcrates i Galè i les obres de multitud d’autors sobre matemàtiques, astronomia-astrologia, alquímia, agronomia, etc.

Col·lecció de Tractats de Medicina del metge persa Abu-Bakr Muhàmmad ibn Zakariyyà ar-Razí (865-925), traduïts per Gerard de Cremona (1114-1187), Musee de Cluny, s. XIII. Wikipedia.

Aquest corpus de coneixement es va obtenir quan l’Occident i l’Orient van entrar en contacte a través de les croades, i particularment amb la conquesta de la península Ibèrica, entre els segles XI i XIII. De fet, el món islàmic es trobava bastant més avançat en termes intel·lectuals i científics. Els autors àrabs havien mantingut durant molt de temps un contacte regular amb les obres clàssiques gregues i havien desenvolupat un treball de traducció a centres com Bagdad a través d’un programa de traduccions del grec i el siríac a l’àrab. Aquest llegat serà fonamental perquè els pobles occidentals tornaren a entrar en contacte amb les seues arrels clàssiques. Importants centres de traducció com Toledo, Ripoll o el sud d’Itàlia (Salern) van ser fonamentals per a aquesta empresa de traduccions de l’àrab al llatí.

Nicolau Oresme, Tractat sobre l’esfera, Bibliothèque Nationale de France, Français 565, fol. 1r, París. Wikipedia.

El contacte amb aquests continguts filosòfics, però, no es va limitar al seu estudi. Els autors que es van enfrontar a l’heterogeni corpus de textos es van veure commocionats per les perspectives que aquests oferien. Es van esforçar no solament per comprendre’n les implicacions, sinó també per corregir-ne els errors, resoldre’n les inconsistències i aplicar-los a nous problemes. A més, va ser necessari harmonitzar una filosofia pagana o infidel amb la doctrina cristiana. El gran assoliment medieval va ser aquesta síntesi de pensament que va conduir a una reflexió creativa sobre la natura, que va durar segles. Els filòsofs naturals medievals van sotmetre la filosofia aristotèlica, que havien absorbit barrejada amb altres tradicions intel·lectuals, a un minuciós escrutini i una minuciosa avaluació. Aquest procés va sorgir de problemes teològics, però també de les tensions internes de la filosofia aristotèlica, per les seues imprecisions i inconsistències, de tal manera que, en els últims temps de l’edat mitjana, es va procurar una revisió total de les teories aristotèliques, com la seua descripció del moviment, a través de l’obra d’autors com els clergues francesos Jean Buridan (1300-1358) o Nicolau Oresme (c. 1323-1382). Aquest clima crític contra l’autoritat indiscutible d’Aristòtil va preparar els atacs profunds que vindran més tard amb la revolució científica.

Aquesta síntesi de pensament a què al·ludim va tenir el seu espai natural a les escoles i universitats fundades en aquell temps. A mitjan segle XII se’n van formar les primeres a Bolonya, París i Oxford, però a la fi de l’edat mitjana ja hi havia més de setanta centres creats per tot l’Occident llatí. Aquest va ser, efectivament, el punt de partida per al model actual d’universitat. Algunes d’aquestes institucions rebien de l’Església o de monarques el títol de Studium Generale. Eren considerats els llocs d’ensenyament més prestigiosos d’Europa i els seus acadèmics eren animats a compartir coneixements i a donar cursos en uns altres d’aquests centres dispersos arreu del continent. Les universitats medievals no eren únicament institucions d’ensenyament, eren també llocs de recerca i de producció del saber, focus de vigorosos debats i d’enceses polèmiques. La filosofia natural estudiada a les facultats d’arts tractava sobre la reflexió objectiva sobre la natura i sobre l’univers. Va ser entesa com una àrea d’estudi essencial en si mateixa, així com un fonament per a l’obtenció d’altres sabers.Va ser també un camp independent i separat de la teologia. La tradició clàssica de la filosofia natural va esdevenir un dels elements centrals del currículum, que era dominat per aquells que desitjaven enfrontar-se als estudis superiors. Ser culte significava ser educat en la tradició filosòfica clàssica, que incloïa la filosofia natural. Un altre factor important que va influir en la florida intel·lectual del període va ser l’activitat cultural dels ordes mendicants, especialment de franciscans i dominicans. Al contrari dels ordes monàstics, abocats a la vida contemplativa als monestirs, aquests nous ordes es dedicaven a la convivència amb el món laic, i buscaven defensar la fe a través de la predicació i l’ús de la raó. La integració d’aquests ordes a les universitats medievals proporcionava la infraestructura necessària per a l’existència de comunitats científiques i generarà molts fruits per a l’estudi de la natura.

Comentari de Tomàs d’Aquino a la Física d’Aristòtil, imprès durant el Renaixement, Venècia, 1595. Wikipedia.

Dominicans com Albert el Gran (1193-1280)  o Tomàs d’Aquino (1227-1274) van exercir una influència en els seus estudis sobre la natura que es va estendre entre els membres del seu orde, i va tenir gran impacte en la societat medieval. El franciscà Robert Grosseteste (1168-1253), fundador de l’escola d’aquest orde a Oxford, va ser el primer escolàstic a entendre plenament la visió aristotèlica del doble camí per al pensament científic: generalitzar d’observacions particulars a una llei universal i després fer el camí invers, és a dir, deduir de lleis universals la previsió de situacions particulars. A més d’això, va afirmar que aquests dos camins haurien de ser verificats —o invalidats— a través d’experiments que en provaren els principis. Grosseteste va donar gran importància a l’estudi de les matemàtiques com a mitjà per entendre la natura. El seu mètode d’investigació contenia la base essencial de la ciència experimental. Roger Bacon (1214-1294), alumne de Grosseteste, va prestar una atenció especial a la importància de l’experimentació per augmentar el nombre de fets coneguts sobre el món. Va descriure un mètode científic com un cicle repetit d’observació, hipòtesi, experimentació i necessitat de verificació. Bacon registrava la forma en què duia a terme els seus experiments donant-ne detalls precisos, a fi que altres pogueren reproduir els seus experiments i provar els resultats. A més, la primera meitat del segle XIV va veure el treball científic de grans pensadors. Inspirat en Joan Duns Scoto, Guillem d’Occam (1285-1350) entenia que la filosofia només havia de versar sobre temes sobre els quals es poguera obtenir un coneixement real.

Que l’edat mitjana va exercir una influència notable sobre l’esdevenidor de la ciència és innegable; nombrosos elements com l’anàlisi dels fenòmens físics (la cinemàtica, per exemple, l’òptica o l’astronomia) de la revolució científica no van ser sinó una continuïtat del llegat medieval, en termes lingüístics, conceptuals i teòrics. Però, a més, la ciència i els seus coneixements teòrics van ser emprats per millorar molts aspectes de la societat. Les teories mèdiques entorn del desenvolupament de les malalties van portar a prendre mesures d’higiene i salut pública tant a les ciutats com al món rural. Amb l’arsenal de coneixements proporcionat pel galenisme mèdic i l’emergència d’un practicant de la medicina format en aquest paradigma, fonamentat en la filosofia natural, es podia entendre el funcionament del cos i es podia diagnosticar amb els seus coneixements la malaltia, fer-ne pronòstics i, segons els casos, guarir-la. Encara més, el metge o cirurgià podien ser la veu experta que assessorava un jutge davant un crim o les autoritats en temps d’epidèmies. Molts municipis van contractar personal mèdic per garantir l’assistència mèdica dels seus veïns, convençuts que aquesta era la millor opció possible.

Carmel Ferragud
IILP-UV

Com citar aquest article:
Ferragud, Carmel. Molt més que foscor. Sabers en acció, 16-11-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/molt-mes-que-foscor/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.