Nació

—La nació segueix sent una unitat de destí en allò local per a l’activitat científica i la mentalitat de l’historiador.—

Potser no és gaire afalagador per al nostre orgull nacional pensar que, si bé en el seu conjunt la nostra literatura no és superada per la de cap altra nació, hi ha certes àrees, com les ciències físiques i naturals, per exemple, en què és summament deficient, fins al punt que les publicacions realitzades a França i Alemanya, bé traduïdes o en la seva versió original, gaudeixen d’una venda immediata i d’una àmplia acceptació entre els estudiants anglesos.

Ressenya anònima del manual d’Adolphe Ganot Elementary Treatise on Physics. Publicat el 7 de desembre de 1871 a The Leeds Mercury.

L’organització ubiqua de l’estat nació a partir del segle XIX va fomentar tensions en les comunitats disciplinàries internacionals al voltant del sentit de pertinença, identitat i rivalitat en l’empresa del descobriment i la conquesta científica. El concepte de “nació” és més antic i deriva del verb llatí “nasci” (néixer) que comparteix amb la paraula “natura”. Es va aplicar a les universitats medievals europees a l’organització dels seus col·legis per orígens geogràfics i llengües dels estudiants. També es va emprar a la República de les Lletres, per denominar estils de pensament distintivaments nacionals, o en conceptes com el terme “internacional” utilitzat per Jeremy Bentham (1748-1832) per a la jurisprudència que desbordava l’Estat governat per un únic sobirà. En la historiografia de la ciència ha adquirit un lloc primordial, encara que sovint inconfés, la concepció de la ciència com a resultat de pràctiques vinculades amb estats nació i cultures nacionals monolítiques. És un efecte més dels processos que han configurat en paral·lel la ciència, la història i els seus encreuaments, i la idiosincràsia de les persones especialistes en història de la ciència, una comunitat sovint marcada pel caràcter monolingüe, monocultural i nacional de la seva formació i vivències.

A la cita de capçalera, un escriptor anònim remarcava el desafiament a l’orgull nacional que va suposar que la major part dels manuals de física utilitzats a l’Anglaterra victoriana fossin originals o traduccions de tractats estrangers, sobretot francesos o alemanys. El volum de traduccions pot ser un índex de l’internacionalisme i dinamisme d’una cultura lingüística nacional o regional o, al contrari, un signe de dependència política entre llengües, cultures i comunitats. L’associació de llengua amb nació i el monolingüisme, tanmateix, es caracteritzen per considerar les cultures nacionals com a paradigmes incommensurables que es comuniquen puntualment mitjançant traducció. En aquest marc, les societats multilingües o plurinacionals, i els espais d’hibridació creativa, quotidians a les fronteres, són considerats anomalies a la norma. El cas de la ciència, la tècnica i la medicina no és una excepció.

Sembla un lloc comú per a la història de la ciència que durant el segle XIX la producció científica francesa, alemanya i britànica, i al segle següent la ciència estatunidenca, fossin llegides i traduïdes de manera hegemònica arreu del món. Analitzar el paper de la ciència en la construcció política i identitària d’aquests estats nació i les seves relacions científiques mútues és una labor més complexa, pel fet de ser tan històrica com historiogràfica. La mentalitat nacional és especialment notable en els científics europeus del segle XIX, però també en l’actualitat entre els historiadors de la ciència. L’abordatge preferent d’aquests casos ens condueix ineludiblement a un relat eurocèntric de centres i perifèries, però alhora, mitjançant la deconstrucció de la ciència nacional i els mètodes de la història comparada, ens pot ajudar a provincialitzar Europa i oferir elements de reflexió per a altres geografies.

D’esquerra a dreta, portades d’edicions franceses, anglesa i espanyola del tractat de física d’Adolphe Ganot. Col·lecció privada.

El 1870, en una ressenya del tractat Elementary Physics de Balfour Stewart (1828-1887), el catedràtic de filosofia natural de la Universitat d’Edimburg, Peter Guthrie Tait (1831-1901), va argumentar que encara que fins al moment els llibres britànics de física elemental eren extremadament dolents, “els que han estat traduïts del francès s’adapten poc al caràcter d’aquest país, per molt bons que puguin ser a França”. En contrast, va lloar el llibre d’Stewart com a autèntic producte de la física britànica. Quinze anys més tard, Tait va arremetre durament contra el llibre Elementary Mechanics d’Oliver Lodge (1851-1940). Es preguntava com “un escriptor que començava per reconèixer el seu deute amb els treballs genuïnament científics de Thomson i Tait, Clerk-Maxwell i Clifford, gosava fer referències freqüents als fullets merament ‘populars’ i singularment incoherents de Deschanel i Ganot”.

Juntament amb William Thomson (1824-1907), Tait havia proposat el 1867 el principi de conservació de l’energia, teoria poc establerta llavors, però inclosa al llibre d’Stewart. James Clerk Maxwell (1831-1879) i William Clifford (1845-1879) compartien amb Thomson i Tait una visió marcada per la seva formació en física matemàtica a la Universitat de Cambridge i, malgrat els seus èxits científics, una escassa participació en l’esforç col·lectiu de dotar a la física d’identitat disciplinària mitjançant llibres de física general per a públics amplis. En contrast, Augustin Privat Deschanel (1821-1883) i especialment Adolphe Ganot (1804-1887) van ser dos professors francesos les principals credencials dels quals van reposar en l’èxit dels seus llibres de text, traduïts a múltiples llengües, i utilitzats mundialment en l’ensenyament introductori de la física. En la seva rèplica, Lodge va confirmar el valor científic dels treballs de Tait i el seu cercle, però alhora va ressaltar les qualitats pedagògiques dels textos de Deschanel i Ganot, i va qüestionar irònicament la seva qualificació com a llibres “forans”. Malgrat ser d’origen estranger, la seva omnipresència a les aules britàniques els feien qualsevol cosa menys “estranys” per als seus estudiants.

El xovinisme de Tait és conegut en relació a altres polèmiques que van escindir la comunitat britànica de científics. Per exemple, es va enfrontar a John Tyndall (1820-1894) en relació a l’autoria del descobriment de l’equivalent mecànic de la calor. Tyndall va defensar la prioritat de l’alemany Julius Robert Mayer (1814-1878), també refermada inicialment pel seu compatriota Hermann von Helmholtz (1821-1894). Tait va desqualificar el treball de Mayer, considerant-lo experimental i metodològicament deficient, i va proposar el britànic James Joule (1818-1889) com a veritable descobridor. Tyndall s’havia format a Alemanya i es va cartejar amb Mayer, mentre que Tait mantenia una estreta relació amb Joule, a través de Thomson. En aquest període, juntament amb ressenyes que celebraven la disponibilitat a Anglaterra de traduccions de llibres francesos i alemanys de física i la seva excel·lència com a obres introductòries, van existir també crítiques que els van acusar de no reflectir de manera suficient les aportacions britàniques. També disputes sobre epònims, com a les lleis vinculades a França a Mariotte i Gay-Lussac, que els britànics van associar a Boyle i Dalton. No obstant, va existir una comunicació fluïda entre científics britànics, francesos i alemanys, i reconeixements mutus, que el mateix Tait va practicar en altres casos. També una reciprocitat de crítiques i perspectives nacionalistes.

Portada de Pierre Duhem, La Théorie physique. Son objet et sa structure (1906). Bibliothèque Nationale de France.

A inicis del segle XX, Pierre Duhem (1861-1916), físic, historiador i filòsof de la ciència francès, va ser tan menyspreador de les aportacions d’Oliver Lodge, com ho havia estat Tait prèviament. Però, paradoxalment, va focalitzar les seves crítics en el caràcter nacional. Per a Duhem, la física britànica requeria materialitzar les teories en models mecànics per fer comprensibles els fenòmens naturals. En contrast, per a un lector francès seria difícil reconèixer les analogies entre les propietats dels aparells imaginats (mecànics o algebraics) i les de la teoria que s’intentava il·lustrar. Inversament, aquestes analogies eren tan fonamentals per al lector anglès que “la perspectiva del model acaba confonent-se amb la comprensió mateixa de la teoria”. El judici de Duhem va anar més enllà de l’avaluació de tractats com els de Lodge per abastar tota la física britànica, incloent l’elit representada per Tait, Thomson o Maxwell, i postulant l’existència d’estils nacionals de pensament científic. El xovinisme de Duhem sobre la ciència alemanya i britànica va ser força comú ‒traduint les tensions inherents a un món en què van sorgir de manera connectada l’estat nació, les professions científiques i la història com a disciplina.

Les guerres napoleòniques que van assolar Europa a principis del segle XIX van contribuir a reforçar el paper del científic en el desenvolupament de les campanyes militars i la gestió política dels governs estatals. En territoris com l’espanyol, la invasió napoleònica va escindir la població entre patriotes i “afrancesats”, amb la participació de cultivadors de la ciència locals en les funcions polítiques del govern invasor, mentre les Corts de Cadis intentaven establir un nou ordre liberal basat en la sobirania política de la “Nació”. La posterior expulsió dels francesos i restabliment de la monarquia va comportar l’estranyament d’aquells que havien ocupat càrrecs polítics prominents i la permanència a l’estranger de científics que havien sortit del país prèviament per formar-se. La “Guerra del Francès” i el restabliment de l’Antic Règim van tenir un paper rellevant en la configuració del nacionalisme espanyol i la consolidació del complex nacional denominat “polèmica de la ciència”, que ha caracteritzat l’activitat científica espanyola i la seva historització durant l’edat contemporània. En contrast, la nova filosofia natural sorgida als estats germànics amb el moviment romàntic va impugnar el racionalisme de la Il·lustració francesa, agreujat per l’avanç de les conquestes napoleòniques al seu territori. En poques dècades va contribuir a produir una ciència experimental avantguardista que va esdevenir un model a seguir en tot el continent.

Charles Babbage, Reflections on the Decline of Science in England, and Some of its Causes (1830). Wellcome Library.

A mitjan segle XIX, el món governat per estats nació com França i Regne Unit va estar marcat per una constant observació de l’altre, materialitzada en la producció, exhibició i comercialització tecnològica, la creació i comunicació acadèmica de les elits científiques, o les pràctiques condecoratives i commemoratives de la ciència internacional. Les exposicions universals o internacionals van ser un dels fòrums en què es van dirimir les disputes de l’orgull nacional connectant el món de la indústria i el treball amb el de la recerca, educació i comunicació de la ciència. Amb motiu de l’exposició celebrada a París el 1867, Lyon Playfair (1818-1898), empresari, catedràtic de química i assessor polític, va reprendre la polèmica iniciada per Charles Babbage (1791-1871) amb el seu Reflections on the Decline of Science in England and some of its Causes (1830). La indústria i economia britàniques perdien força davant les seves rivals, França i Alemanya, mentre l’Estat no invertís de manera decidida en les institucions d’educació i recerca científica i tècnica. Anàlogament, el 1870, després de la fulminant derrota a la guerra francoprussiana, portaveus de la ciència experimental com Claude Bernard (1813-1878) o Louis Pasteur (1822-1895) van enaltir l’organització i els recursos de les institucions educatives i de recerca als estats alemanys i van apressar perquè es prenguessin les mateixes mesures a França. Un any més tard, Alemanya es va unificar com a estat nació modern.

L’exacerbació del nacionalisme durant les dues guerres mundials va tenir efectes dramàtics en el col·lectiu humà de la ciència, la tècnica i la medicina. L’ascens del feixisme italià, el nacionalsocialisme alemany i el nacionalcatolicisme espanyol va produir fractures fonamentals en les comunitats científiques al volant de conceptes inequívocament nacionals de ciència al servei de la repressió. L’anorreament i la diàspora de la comunitat científica europea va contribuir tanmateix a reforçar la construcció connectada de ciència i nació en països com els Estats Units, Mèxic o Argentina. La historiografia ha emfasitzat els casos de l’Alemanya nazi, el Japó imperial o la Rússia estalinista com a exemples patològics de deformació de la ciència pel nacionalisme. Estudis revisionistes sobre la ciència i la tècnica als règims dictatorials a Portugal i Espanya han suggerit la imbricació del feixisme i la enginyeria com a modernitats alternatives ‒en clau nacional. Per definició, les guerres entre estats nació han suposat el col·lapse de tot internacionalisme més enllà de les relacions entre aliats dins de cada bàndol enfrontat. Alhora, dins de cada país van comportar un constrenyiment forçat d’identitats i compromisos nacionals en què els científics van participar de manera protagonista. Així, el furor de la ciència nacional es va estendre també entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial, configurant polítiques científiques i tecnològiques duradores, en què l’exercici identitari de la nació hi va tenir un paper central.

Plànol de l’exposició universal de París, 1867. Distribució per països. Commission Impériale. Rapport sur l’exposition universelle de 1867, à Paris. Paris: Imprimerie impériales, 1869, Planche II. Conservatoire numérique des Arts et Métiers.

El món en flames llegat per les dues guerres mundials va propiciar l’organització institucionalitzada de dispositius per al foment regulat de les complexes relacions entre estats nació. La Lliga de les Nacions, l’Organització de Nacions Unides, la UNESCO, l’Organització Mundial de la Salut o l’International Research Council (posteriorment International Council of Scientific Unions) van ser algunes d’aquestes organitzacions. El marc institucional de l’última va servir de base a organitzacions com la Internacional Astronomical Union, la International Union of Geodesy and Geophysics, la International Union of Applied and Pure Chemistry i la International Union of Applied and Pure Physics. La història de la ciència també hi va tenir la seva part, amb l’Académie internationale d’histoire des sciences i la Union internationale d’histoire des sciences (actualment Division of History of Science and Technology de la International Union of History and Philosophy of Science and Technology). En totes elles, l’esperit internacionalista que va guiar la recuperació postbèl·lica de l’esperit cooperatiu de la ciència es va estructurar per agregació de representants escollits per cada estat nació.

Primera conferència de la International Atomic Energy Agency (Viena, 1-23 octubre 1957), amb participació de 57 delegacions nacionals. IAEA.

L’estat nació ha estat reiteradament donat per difunt i tanmateix segueix fresc com una rosa, marcant les pràctiques científiques i la vida dels ciutadans en l’era de la globalització ‒com clarament va demostrar la pandèmia de Covid-19 declarada el 2020. No només intervé en assumptes terrestres, sinó també en el dret marítim i les creixents disputes per la sobirania sobre l’espai exterior. Les històries nacionals de la ciència que van protagonitzar la disciplina entre els segles XIX i XX són rebutjades avui dia a favor d’altres tendències. L’estat nació segueix sent tanmateix omnipresent, perquè estructura la realitat diària de la ciutadania i també de les persones especialistes en història, a través de la seva escolarització, formació, carrera professional i projectes de vida. Només cal obrir qualsevol manual o navegar per qualsevol curs en línia d’història de la ciència per constatar ràpidament la presència, implícita o explícita, del caire nacional en la seva estructura, relat i biaixos. L’actual furor dels historiadors de la ciència per sumar-se a les perspectives transnacionals o globals està més que justificat, atès el seu preocupant retard i la urgència de desfer-se dels prejudicis nacionals. Tanmateix, per superar la lògica implacable de la nació potser calgui començar laboriosament per fer-la explícita, conèixer-la i problematitzar-la sense treva.

Josep Simon
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.