Ni experts, ni profans

—El coneixement científic és resultat de la seva contínua circulació a través de la societat, des del món acadèmic a la cultura popular i viceversa.—

Hem heretat del segle XX una imatge probablement una mica ingènua de la divulgació científica. Es tracta d’una visió que podríem denominar com a “tradicional”, en la qual els científics professionals, o els experts en general, semblen posseir veritats indiscutibles que decideixen després, de manera unilateral, difondre a la societat com una mena de coneixement simplificat. Segurament aquesta imatge tòpica coincideix amb la idea que el coneixement es crea primer en espais tancats inaccessibles al públic (com el laboratori) i, només en una segona etapa, es divulga a la societat. A més, aquesta visió tradicional atorga al públic en general, a les persones profanes, un paper secundari, quasi irrellevant, com a gairebé analfabetes en cultura científica. Així es justifica la necessitat d’una comunicació científica jeràrquica i vertical des dels experts cap als profans. En altres paraules: els que realment saben han d’il·lustrar els que no saben, perquè aquests últims prenguin consciència de la importància de la ciència moderna i comprenguin, sense fer-se massa preguntes, la necessitat d’invertir grans quantitats de diners públics en recerca.

La sala “Making the Modern World”, del Science Museum de Londres, 2012. Wikipedia.

Aquest esquema es coneix com el “model del dèficit”. Es va desenvolupar als països occidentals als anys setanta i vuitanta del segle passat, en el context de la Guerra Freda, juntament amb el moviment “Public Understanding of Science”, que cercava una millor comprensió del coneixement científic per part la població en general. Es tractava de promocionar una imatge pública positiva d’una ciència que estava seriosament amenaçada per l’impacte de l’Holocaust i la posterior carrera nuclear entre les dues grans potències. Es presentava, per tant, una ciència elitista, neutra i objectiva, desprovista de qualificatius morals, que es reservaven per a les seves aplicacions pràctiques a la indústria o a la guerra. Amb l’esperança que una major informació factual dels avenços científics (tant en el passat com en el present) acabés revertint en una major acceptació de la ciència per part de la població, el Public Understanding of Science reforçava en darrer terme la idea, encara avui molt estesa, de la inferioritat epistemològica dels suposats profans respecte a la suposadament inqüestionable autoritat científica dels experts.

“La ciència és divertida”. Divulgació d’experiments per a nens, 2016. Autor: Evgrafov Lev. Wikipedia.

La realitat, no obstant això, sembla molt més complexa, especialment a les primeres dècades del segle XXI. Malgrat la creixent especialització i professionalització dels dos últims segles, la suposada “conquesta social” de la ciència no ha estat mai efectiva del tot. Resistències populars, tradicions familiars, remeis casolans, visions alternatives de la natura, pràctiques suposadament heterodoxes, etc. han conviscut històricament amb la ciència “oficial”. Els profans han acceptat, de vegades, aquesta ciència oficial com una mena de “veritat útil”, encara que sense arribar a interioritzar-la en les seves creences més íntimes i en les seves pràctiques quotidianes. De fet, la polarització entre experts i profans ⎯o entre una ciència acadèmica/elitista i una altra ciència popular⎯ evoca inevitablement l’aparent separació, gairebé irreconciliable, entre les seves respectives visions del món. Aquesta perspectiva mena a un model rígid, i segurament distorsionat, que ignora la riquesa de la cultura científica en totes les seves manifestacions i la rellevància de tots els actors històrics, amb independència de la seva formació reglada o del seu estatus social. A més, el model del dèficit relega la ciència suposadament “popular” a un estatus inferior al de la ciència acadèmica. És, per tant, un plantejament poc operatiu en l’actualitat. Ni els experts semblen estar en possessió de la “veritat” (només cal esmentar, per exemple, les controvèrsies de la comunitat científica internacional arran de la crisi del covid-19), ni els profans semblen estar orfes de coneixements. Ans al contrari, avui s’accepta que les persones denominades profanes són posseïdores de determinats sabers rellevants, que habitualment interactuen i influeixen en la manera com els experts construeixen el coneixement des de les seves talaies acadèmiques.

Divulgació d’experiments de física i química, 2020. Autor: Evgrafov Lev. Wikipedia.

Cal aleshores una nova mirada més dinàmica i flexible al problema de la divulgació científica. En lloc d’assumir una divulgació rígida, de dalt a baix, hem d’analitzar, amb major flexibilitat, els processos de circulació de coneixement entre experts i profans, les seves tensions, negociacions i contradiccions. Hem de fixar-nos en els propis protagonistes històrics i les seves formes variades i canviants de definir determinades fronteres entre coneixement acadèmic, “ortodox”, i coneixement popular, “heterodox”, entre els sabers del professional i els de l’amateur. S’ha de donar veu a experts i profans en èpoques i llocs diversos, i també revisar el seu estatus en cada moment històric. De fet, les múltiples iniciatives de “ciència ciutadana” són bona prova d’aquesta nova tendència, malgrat que sovint encara reprodueixen de manera més o menys explícita els patrons del model del dèficit.

Si reemplacem aquests models unidireccionals i polaritzats per una aproximació més horitzontal i multidireccional, és possible explorar noves formes d’analitzar la divulgació científica com a fenomen cultural dinàmic. Malgrat les reticències freqüents dels experts davant la creixent influència de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació (incloent en els últims anys l’enorme impacte d’Internet i les xarxes socials), sembla evident que l’antiga imatge del mètode científic com a camí unívoc, objectiu i neutral per a descobrir les “veritats” de la naturalesa (de l’individu i de la societat) ja no tornarà. És necessària, doncs, una nova concepció del coneixement com a fenomen cultural complex, resultat de valors, creences, interessos personals i professionals, dins del qual intervenen diferents actors històrics, tots ells rellevants. Els grups ecologistes, i els activistes ambientals en general, influeixen en determinades decisions industrials, com ara el desenvolupament de certs organismes modificats genèticament o l’ús de fonts d’energia alternatives als combustibles fòssils per a combatre els perills potencials del canvi climàtic. Determinades associacions de pacients s’organitzen per a condicionar amb les seves reivindicacions els tractaments mèdics i fins i tot les prioritats de recerca d’una determinada malaltia. Els ciutadans d’una determinada regió pressionen les autoritats locals per a condicionar el disseny d’una determinada obra pública, en funció dels seus interessos, la seva identitat i la seva particular visió de la natura envoltant. Altres activistes protesten davant laboratoris biotecnològics per l’ús d’animals en la recerca i les seves conseqüències ètiques negatives, sempre segons el seu parer. En tots aquests casos, els experts han deixat de tenir el control exclusiu del coneixement, mentre que els presumptes profans han de ser escoltats davant la seva capacitat d’influència creixent en l’adopció de decisions en matèries científiques. A més a més, els mitjans de comunicació apareixen sovint com a tercers actors rellevants, que recullen i s’apropien d’arguments d’uns i altres, fins a teixir una complexa xarxa de discursos i interessos públics i privats, que no acaben d’encaixar amb una imatge massa ingènua d’una ciència suposadament objectiva i desinteressada.

Llibre de divulgació sobre virus. Centre de Comunicació de les Ciències – Universidad Autónoma de Chile, 2020. Wikipedia.

Tot el que sabem avui (i en el passat) sobre la natura (i també sobre la societat) s’ha construït lentament mitjançant complexos processos d’exposició d’idees (“expository science”). El coneixement científic mai es produeix des de l’aïllament i la solitud, per a posteriorment ser difós a la societat. Per contra, les nostres vides són una contínua emissió i recepció de missatges que s’entrecreuen i realimenten. Grans experts en física nuclear o canvi climàtic expliquen els seus sabers a públics diversos (estudiants, lectors, col·legues acadèmics, periodistes, etc.) i, a canvi, reben sempre reaccions de diferent caire que, fins i tot, poden qüestionar els seus propis itineraris intel·lectuals. Els missatges circulen, s’entrecreuen, es realimenten, mentre nosaltres interpretem papers molt diversos en el teatre de la nostra vida social, des d’experts respectables en la nostra professió fins a profans en altres camps i activitats en les quals podem considerar-nos llecs. És precisament en aquest intercanvi continu de papers i missatges on es forja el coneixement científic, sempre de manera dinàmica i provisional. Més enllà d’acadèmics respectables, protegits a les seves torres d’ivori, la batalla del saber es juga en arenes movedisses, àgores públiques, obertes, mediàtiques, en les quals només algunes veus i interessos aconsegueixen esdevenir hegemòniques, i sempre de manera temporal.

Només superant explicacions polars, dicotomies com experts-profans, professionals-amateurs, acadèmic-popular, ortodox-heterodox, etc., aconseguirem comprendre tots els matisos de la circulació del coneixement i la naturalesa líquida dels públics de la ciència de les nostres societats contemporànies.

Agustí Nieto-Galan
IHC-UAB

Oliver Hochadel
IMF-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.