—Nascuda a la fi del segle XIII, la dissecció anatòmica va passar de ser una raresa esporàdica a constituir una pràctica experimental estesa substancial de la cultura científica de la ciència occidental.—

 

L’obertura d’un cadàver per escodrinyar-ne l’interior amb la finalitat d’aprendre la composició i estructura del cos humà va ser una pràctica que es va originar a les universitats medievals italianes cap a la darreria del segle XIII, associada a la lectura dels textos de Galè sobre anatomia, com s’ha vist en altres apartats. En aquell mateix període, potser fins i tot abans, va començar a proliferar també l’examen pericial de cadàvers sospitosos d’haver sigut víctimes d’un delicte o d’haver mort per causa d’algun mal susceptible de convertir-se en epidèmic. Aquests exàmens implicaven la major part de les vegades l’obertura total o parcial del cos i eren duts a terme per un o més cirurgians per ordre de tribunals de justícia o de les institucions de govern. Finalment, va ser també llavors que determinades pràctiques artesanals relacionades amb la manipulació de cadàvers en els ritus religiosos del cristianisme (embalsamament, trossejament per a obtenció de relíquies, exàmens de restes en relació amb creences miracleres o processos de beatificació, etc.) es van estendre de manera progressiva tant al sud com a l’occident europeus.

Andreas Vesalius disecciona el cadàver d’una dona a Pàdua (De Humani Corporis Fabrica, Basilea, 1543). Wikimedia.

Obrir, tallar, separar teixits i òrgans al cadàver va ser des de llavors una activitat que anava molt més allà de la finalitat il·lustradora de la lectura d’un text clàssic des de la càtedra dirigida per i per als metges. Encara que, sens dubte, l’anatomia en el context universitari va esdevenir una matèria fonamental de la medicina, l’impacte i la repercussió de les pràctiques associades a la manipulació de cadàvers van anar més enllà de l’estricte món mèdic professional. De fet, van servir de nutrient per a la filosofia, la teologia, la jurisprudència i l’art, àmbits aparentment distants segons l’actual règim de sabers, però que, als segles de l’anomenada primera modernitat, eren no solament contigus, sinó que estaven integrats en una mateixa cultura acadèmica.

Com a tal pràctica cultural, complexa i plural en usos i significats, la dissecció anatòmica pública no va ser la invenció genial d’un únic personatge. Així i tot, com tantes vegades passa, la història que majoritàriament ens han explicat segueix un guió rígid amb un protagonista masculí, una esquemàtica història de «descobriment» expressada en la narració de la incompresa defensa de la veritat enfront de l’hostilitat de tot i de tots. El colofó de la rondalla és la victòria final de l’home intrèpid, en general a títol pòstum, quan un grapat de seguidors difonen la nova veritat per tot l’orbe. Així esquematitzat, a ningú no escapa el fort paral·lelisme cristològic o evangèlic de tal esquema.

El anatomista anatomizado. Gravat de l’Anatomía del hombre de Juan Valverde (Roma, 1556). National Library of Medicine.

Diu la narració canònica de la història de la ciència que la veritat científica va començar a triomfar (en aquest cas, sobre la medicina medieval suposadament sumida en la ignorància i la foscor) quan el flamenc Andreas Vesalius va descendir de la seua càtedra de lector  universitari, va baixar al centre del teatre anatòmic de Pàdua i, ganivet en mà, va obrir ell mateix un cadàver davant els seus atents i sorpresos alumnes per explicar que el que allí veurien, a l’interior d’aquell cos, demostrava que el que els llibres de Galè  deien sobre l’anatomia humana no era veritat. Contra vent i marea, contra prohibicions i censures, la força de la veritat es va imposar i Vesalius va triomfar. Aquesta retòrica èpica es basa, com sol ocórrer en aquests casos, en una selecció intencionada d’episodis que obeeixen a la realitat històrica, juntament amb la consegüent ocultació d’altres no menys reals. La magnificació de la figura de Vesalius com a «inventor» de l’anatomia «moderna» és inherent a l’origen de la història de la medicina com a disciplina acadèmica per a l’ensenyament i la formació dels metges de la segona meitat del segle XIX. Tal invenció es basa, entre altres coses, en un ús eficaç de la poderosa imatge de la portada del seu llibre més famós, De humani corporis fabrica (De l’estructura del cos humà) així com d’alguna de les expressions amb què Vesalius no va dubtar a autopromocionar-se en els acalorats debats amb els seus mestres parisencs. Al marge d’això, la força i originalitat del gravat són indiscutibles. L’escena s’ha d’entendre que representa una de les disseccions dutes a terme per Vesalius durant el seu ensenyament a Pàdua, en un d’aquells teatres provisionals i temporals que es muntaven per a les sessions anatòmiques hivernals.

John Bannister dissecciona un cadàver al College of Surgeons de Londres (autor anònim, ca. 1590). Wikimedia.

Com hem tractat de presentar, la realitat històrica va ser molt més complexa i, per descomptat, molt més interessant. Lluny del panorama de prohibicions eclesiàstiques esgrimit pels historiadors vuitcentistes (els ecos dels quals encara ressonen en algunes desenfocades proclames actuals), la dissecció anatòmica va esdevenir una experiència de gran èxit, que va convocar públics creixents i cada vegada més heterogenis. De fet, l’imparable prestigi de l’anatomia va acabar per generar a mitjan segle XVI la creació d’un espai específic per albergar-la: el teatre anatòmic. Aquesta expressió suggereix no solament l’estructura de l’espai arquitectònic en qüestió (teatre o, més comunament, amfiteatre), sinó també l’ambivalència entre activitat didàctica i espectacle que la dissecció anatòmica va tenir durant aquella època.

Teatre anatòmic de Leiden, acabada la dissecció, segons un gravat de 1610. Wikimedia.

El teatre, provisional primer, estructura permanent cada vegada més habitual al llarg dels segles XVII i XVIII, va ser l’espai de desplegament d’aquell singular experiment públic que va ser la dissecció anatòmica. Metges i mestres de cirurgia, estudiants de medicina i aprenentes de cirurgians, pintors i escultors, curiosos i públic en general feien, veien o discutien al teatre el que s’esdevenia a la taula de dissecció. La gradual generalització de les disseccions va estar impulsada per l’existència d’aquests públics variats, que assistien a un espectacle que permetia abocar-se-se des dels bancs i baranes del teatre, com si es tractara d’un balcó, a l’interior d’aquell microcosmos que era el cos humà, aquella quasi perfecta obra de la creació divina, com ho era el macrocosmos amb la terra, la lluna i les esferes celestes.

Rembrandt, Lliçó d’anatomia del doctor Tulp, davant el col·legi de cirurgians d’Amsterdam (1632). Wikimedia.

Des de la taula de dissecció, els actors i el públic del teatre anatòmic es projectaven sobre altres dominis mentals, impregnant tota una manera específica de percebre i aprehendre la natura, l’organització  i el funcionament no solament del cos humà, sinó també del cos social i de l’univers sencer. Com suggereix el títol d’un fascinant llibre de Rafael Mandressi, la mirada de l’anatomista inventava més que descobria el cos humà. Es tractava d’una realitat observable i tangible, per descomptat, però amb la qual, en bona part, es fabricava un original i complex artefacte intel·lectual: un cos concebut com un microcosmos, com el correlat de l’univers, del macrocosmos, a escala humana. La cerca d’aquesta relació profunda entre macro i microcosmos perseguia conèixer i admirar l’obra d’un suprem faedor, l’existència del qual no solament no es posava en qüestió, sinó que es reafirmava. La connexió de la dissecció amb l’admiració humana per la creació divina és innegable en els escrits dels anatomistes, en les representacions iconogràfiques de les disseccions, així com en el cerimonial mateix que envoltava a la dissecció anatòmica pública. I va ser aquest èxit el que va legitimar els grans descobriments anatòmics del període, va possibilitar l’enorme creixement dels sabers morfològics sobre el cos humà, així com l’aparició de sistemes explicatius de la seua gènesi, desenvolupament i funcionament cada vegada més allunyats del vell sistema hipocraticogalènic. Per això, a la base de la major part de les controvèrsies mèdiques que van proliferar al llarg de més de tres-cents anys hi havia les contínues novetats que produïa des de la taula de dissecció aquell singular experiment que va ser la dissecció anatòmica.

 

 

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Carlino, Andrea. La fabbrica del corpo. Libri e dissezione nel Rinascimento. Torino: Einaudi; 1994.

Cunningham, Andrew. The Anatomical Renaissance. The Resurrection of the Anatomical Projects of the Ancients. Aldershot: Scholar Press; 1997.

Mandressi, Rafael. La mirada del anatomista. Disecciones e invención del cuerpo en Occidente. México: Universidad Iberoamericana; 2003.

Estudis

Andretta, Elisa. Juan Valverde, or Building a ‘Spanish Anatomy’ in 16th Century Rome, Florence: EUI Working Papers; 2009.

Ferrari, Giovanna. Public Anatomy Lessons and the Carnival: the Anatomy Theatre of Bologna; Past and Present, 117, 1987: 50-116.

Klistenec, Cynthia. Theaters of anatomy: students, teachers, and traditions of dissection in Renaissance Venice. Baltimore: Johns Hopkins University Press; 2011.

Mandressi, Rafael. Affected Doctors: Dead Bodies and Affective and Professional Cultures in Early Modern European Anatomy. Osiris, 31, 2016: 119-136.

Park, Katharine. Secrets of Women. Gender, Generation, and the Origins of Human Dissection. New York: Zone Books; 2006.

Schupbach, W. The Paradox of Rembrandt’s ‘Anatomy of Dr. Tulp’. London: Wellcome Institute for the History of Medicine, 1982.

Skaarup, Bjorn. Anatomy and Anatomists in Early Modern. Spain. Farnham: Ashgate; 2015.

Pàgines d'internet i altres recursos

Historical Anatomies on the Web. Disponible en aquest enllaç.

Anatomy in the Renaissance. Disponible enaquest enllaç.

Vesalius, Andreas. De humani corporis fabrica. Basileae: Ioannis Oporini; 1543. Edició digitalitzada disponible en aquest enllaç.

Transforming Vesalius. Disponible en aquest enllaç.