Ordre públic, psiquiatria i dret

—Teories, lleis i debats al voltant de la construcció del subjecte perillós.—

El 1876, Cesare Lombroso (1835-1909) va publicar L’uomo delinquente, on va formular la seva teoria del criminal nat, que va tenir un fort impacte sobre les concepcions del crim i les seves relacions amb la bogeria. Lombroso pensava que el criminal era un salvatge que havia sobreviscut a la mort de la societat a la que pertanyia. Aquest atavisme li permetia afirmar l’existència d’un tipus antropològic específic, el del criminal nat, caracteritzat per una sèrie d’estigmes físics, sociològics i fisiològics. El llibre va conèixer nombroses edicions i va ser traduït a diverses llengües. En les successives edicions, Lombroso va actualitzar dades i va modificar algunes de les seves propostes en funció de les crítiques rebudes. Tenia una notable capacitat per acoblar peces provinents de diferents escoles, si bé les idees degeneracionistes van jugar un paper destacat. Entre 1885 i 1887, va vincular l’atavisme, la bogeria moral i l’epilèpsia, la qual cosa li va permetre explicar tots els comportaments criminals, des de l’assassinat al delicte polític, passant per la violació, el vagabundeig i la prostitució. A més, juntament amb el sociòleg Enrico Ferri (1856-1929) i el penalista Raffaele Garofalo (1851-1934), va constituir al voltant de la revista L’Archivio di psichiatria, la Nuova Scuola o escola positivista de criminologia, també coneguda com a antropologia criminal italiana. Entre les novetats que va aportar destaca el qüestionament del lliure albir i la proposta que la perillositat del subjecte fos la base d’una nova penalitat.

Tipus criminals a Cesare Lombroso, L’uomo delinquente in rapporto all’antropologia, alla giurisprudenza ed alla psichiatria. 5a Edizione. Atlante. Torino: Fratelli Bocca, 1897. Internet Archive.

Des de mitjan dècada del 1880, l’antropologia criminal italiana va ser contestada per l’escola sociològica francesa, que va criticar i matisar les teories lombrosianes. La historiografia ha destacat que les diferències entre ambdues no van ser tan profundes i que la rivalitat va respondre a una estratègia francesa de distinció i lluita per l’hegemonia científica al terreny de la criminologia. Encapçalada pel metge Alexandre Lacassagne (1843-1924) i el sociòleg Gabriel Tarde (1843-1904), aquest corrent va insistir en la importància del “medi social” en la gènesi de la criminalitat, si bé no es va plasmar en el desenvolupament d’una teoria sociològica del crim ni del criminal. A més, el “medi social” era compatible amb la idea d’un substrat orgànic del comportament criminal. El salvatgisme, els defectes congènits, la bogeria, l’heretabilitat biològica del crim o la predisposició al mateix en constituïen les causes. Les diferències entre les escoles van ser més “tècniques” que de fons. L’escola francesa contraposava la idea de degeneració a la d’atavisme i rebutjava la caracterització del “criminal nat”, en considerar que els estigmes físics no definien necessàriament el criminal. Així, Charles Feré a la seva obra Dégénéréscence et criminalité (1888) criticava Lombroso assenyalant que la bogeria, la criminalitat i el vici tenien un origen comú. La criminalitat no seria més que una forma inferior de degeneració i no una manifestació atàvica. Per altra banda, l’escola francesa assumia la idea de la perillositat com a centre de les polítiques penals.

A l’esquerra, retrat de Cesare Lombroso. Wellcome Collection. A la dreta, retrat d’Alexandre Lacasagne. Wikipedia.

A començaments del segle XX, la criminologia també va dirigir la seva atenció a la petita delinqüència i la vida de xusma de les grans ciutats donant lloc als estudis sobre la “mala vida”. Les tesis degeneracionistes, segons Michel Foucault, van diluir l’oposició entre el crim monstruós i la petita criminalitat de manera que totes les infraccions quedaven sota la mirada científica, la qual cosa permetia relacionar “al més petit dels criminals amb un perill patològic per a la societat, per a l’espècie humana en el seu conjunt”. Els treballs sobre la “mala vida” eren una hibridació entre el degeneracionisme i la criminologia positivista i tractaven d’analitzar i catalogar una població considerada perillosa i patològica pels seus comportaments desviats. El seu objecte d’estudi era una heterogènia varietat de subjectes i grups marginals com ara prostitutes, homosexuals, captaires, rodamons, estafadors, perdularis, gitanos, etc. La mala vita a Roma de Scipio Sighele i Alfredo Niceforo (1898) va marcar l’inici d’aquest tipus de treballs que va continuar a Espanya amb La mala vida en Madrid de Constancio Bernaldo de Quirós i José María Llanas de Aguilaniedo (1901) i La mala vida en Barcelona de Max-Bembo (1912). A Argentina es va publicar La mala vida en Buenos Aires (1908), del jurista Eusebio Gómez.

Imatge superior, “Golfillos recogidos en el Campamento de Desinfección (Madrid)” (circa 1910). Memoria de Madrid. Imatge inferior, “Los golfillos, aseados y uniformados” (circa 1910). Memoria de Madrid.

Aquests treballs van patologitzar el crim i els comportaments desviats, ocultant-ne les causes econòmiques i socials o deixant-les en un pla secundari. En aquest sentit, la falta de treball i la misèria es van utilitzar per establir la frontera entre la normalitat i l’anormalitat. La manca de treball va ser patologitzada i criminalitzada, de manera que es va convertir una part important de la població en sospitosa de comportaments antisocials i perillosos. També van contribuir a introduir reformes penals i a construir una defensa social basada en la prevenció del delicte.

Durant les primeres dècades del segle XX es va assentar el concepte de perillositat predelictual en diversos camps del saber. La psiquiatria, que sempre havia mostrat interès per la perillositat, va entrar al segle XX engreixant un nou aparell conceptual construït al voltant de la higiene mental i la profilaxi de la malaltia mental, que comportava el desenvolupament d’una estratègia preventiva del delicte. Durant el segle XIX havia centrat els seus esforços a diferenciar els criminals amb trastorns mentals dels criminals sense més. Tanmateix, la pràctica es mourà cap al terreny més flexible dels anormals. Aquests últims eren molt més difícils de definir i per això, igual que els que tenien una mala vida, inaprehensibles. Van ser estudiats i classificats per la psiquiatria en intensos debats i es van implementar legislacions i dispositius assistencials específics. Per exemple, en el cas de Bèlgica, a instàncies de Louis Vervaeck, es va crear el 1907 un servei d’antropologia penitenciària a la presó de Minimes (Brussel·les). Va ser l’embrió d’una xarxa de laboratoris que van estudiar científicament reclusos per destinar-los a establiments adaptats a la seva personalitat i perillositat. L’experiència va culminar el 1930 amb la Llei de Defensa Social que consagrava l’internament terapèutic per als delinqüents anormals i la introducció de la pena indeterminada. Argentina també va fer passes en aquesta direcció. La influència de l’escola psicopatològica liderada per José Ingenieros es va deixar sentir a la Llei de Residència de 1904 i la Llei de Defensa Social de 1910. Ambdues tenien com a objectiu els immigrants, considerats subjectes perillosos, en un moment en què el moviment obrer es va mostrar capaç de convocar vagues generals i posar en un compromís al poder polític.

També hi va haver mutacions al dret penal, un terreny tradicionalment refractari als canvis provinents de la psiquiatria i de la criminologia. La creació el 1889 de la Unió Internacional de Dret Penal va ser fonamental en l’extensió del debat sobre la perillositat. Davant la idea de càstig equitatiu i retributiu defensada per l’escola penal clàssica, es va obrir pas la idea de la imposició de càstigs personalitzats en funció de la naturalesa del criminal. La noció de perillositat predelictual va anar acompanyada de la idea de les sentències indeterminades, i van constituir el centre del debat jurídic i criminològic. El 1910, el jurista Adolphe Prins a la seva obra La défense sociale et les transoformations du droit pénal, va defensar l’existència de l’estat de perillositat sense delicte i el dret de l’Estat a intervenir en aquests casos de manera preventiva.

Luis Jiménez de Asúa. Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España.

Aquestes idees van arrelar bé a Espanya. Un dels seus màxims valedors va ser el penalista Luis Jiménez de Asúa (1889-1970), que a la dècada de 1920 va proposar substituir el concepte de lliure albir i responsabilitat criminal pel d’estat perillós. A més, les penes havien de deixar pas a l’aplicació de mesures de seguretat preventives. L’interès i la confiança en la medicina van marcar el seu pensament penal, que defensava que els pilars del dret penal en el futur serien l’estat perillós i el ple arbitri per dictar sentència dels jutges, que esdevindrien “antropòlegs, psicòlegs, psiquiatres; veritables metges socials”.

Durant la Segona República, en un context marcat per la reforma psiquiàtrica i les idees de profilaxi de la malaltia mental i prevenció del crim defensades pel moviment d’higiene mental, així com per una profunda preocupació per l’ordre públic, es va promulgar el 4 d’agost de 1933 la Ley de Vagos y Maleantes. Redactada per Jiménez de Asúa i Mariano Ruiz Funes, aquesta llei definia diverses categories de perillositat predelictual i proposava les mesures de seguretat que havien d’aplicar-se als subjectes encartats. La majoria dels individus catalogats com a ganduls i xusma coincidien amb els estudiats a les esmentades obres sobre la “mala vida”. S’etiquetava com a perillosos a subjectes que no vivien de la seva feina, establint la relació amb aquesta com a principal indicador de normalitat social. Les mesures de seguretat incloïen el desterrament, la reclusió en establiments correctius o curatius segons el seu estat de perillositat i el sotmetiment a la vigilància i indicacions dels delegats assignats per l’autoritat. Quedava a criteri del jutge la imposició de la durada de la mesura de seguretat dins d’uns mínims i uns màxims temporals. La Ley de Vagos y Maleantes va ser contestada per sectors del moviment obrer, especialment per anarquistes i comunistes,que hi van veure una eina susceptible de ser utilitzada per a la repressió política. El triomf electoral de les dretes el novembre de 1933 va comportar el seu ús indiscriminat contra el moviment obrer. La llei va prendre un biaix de defensa política quan el 1935 s’hi va introduir com a supòsit de perillositat aquells que “en les seves activitats i propagandes reiteradament incitin a l’execució de delictes de terrorisme o d’atracament i els que públicament facin apologia d’aquests delictes”.

“El primer campo de concentración de vagos y maleantes”, La Estampa, 18 d’agost de 1934. Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional de España.

Durant el franquisme la deriva es va consumar. La Ley de Vagos y Maleantes va patir diverses reformes que van augmentar els supòsits de perillositat. El 1954 s’hi va incloure l’homosexualitat i la seva aplicació es va ampliar a “els que de qualsevol manera, pertorbin amb la seva conducta o posessin en perill la pau social o la tranquil·litat pública”. La seva influència va ser notable en diferents països llatinoamericans, com Colòmbia, Xile i Veneçuela, on es van promulgar lleis de ganduls el 1936, 1954 i 1956 respectivament. A Espanya, la Ley de Vagos y Maleantes va ser substituïda el 1970 per la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social en un intent d’adaptar-la a la realitat desenvolupista. Compartia els mateixos principis doctrinals que l’anterior, tot i que ampliava el seu camp d’acció de 9 a 17 supòsits de perillositat. Es van incloure entre els nous supòsits els “malalts i deficients mentals que per abandonament o per la mancança de tractament adequat signifiquin un risc per a la comunitat”, la qual cosa redundava en la seva estigmatització.

Malgrat que totes les teories, propostes i lleis implementades per combatre la perillositat pretenien ser científiques, el cert és que van ser instruments de defensa social dirigits a reprimir enemics socials, “paràsits” i inadaptats i també en bastantes ocasions enemics polítics i de classe. Etiquetaven com a perillosos i criminalitzaven individus pobres i marginals, tenien un biaix classista i tipificaven i penaven no tant delictes com conductes.

Lluny de formar part del passat, aquestes qüestions segueixen estant presents, si bé s’han metamorfosejat. La perillositat forma part de les legislacions dels països democràtics i els últims any a la promulgació de lleis de seguretat sota criteris de dubtosa compatibilitat amb les democràcies. Exemples propers són la tot just aprovada Llei de Seguretat Global a França o l’espanyola Llei Orgànica de Protecicó de la Seguretat Ciutadana de 2015, aquesta última en procés de reforma en l’actualitat. Però també les velles idees sobre seguretat, perillositat i malaltia mental tenen el seu espai en les legislacions o projectes de llei actuals. El cas de la Llei de Defensa Social belga de 1930 és un exemple de llarga durada. La llei va ser modificada el 1964, 2007, 2014 i 2016, mantenint les línies bàsiques que la van sustentar en la seva primera versió. Entre 2012 i 2015 a Espanya hi va haver una important controvèrsia en relació al projecte de codi penal proposat pel Ministeri de Justícia. En l’àmbit estricte de la malaltia mental recollia mesures de seguretat cap als malalts mentals consistents en el tancament i vigilància de per vida, que contribuïen a la seva estigmatització en equiparar la malaltia mental amb la perillositat i centrar-se les mesures de seguretat en la personalitat de l’individu i no en l’acte delictiu comès.

Ricardo Campos
Instituto de Historia, CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.