Samuel Hahnemann i l’homeopatia

—Sorgida a principis del segle XIX, l’homeopatia va ser i és una de les teràpies alternatives més conegudes i controvertides.—

Christian Friedrich Samuel Hahnemann (1755-1843), més conegut com a Samuel Hahnemann, va ser el creador de l’homeopatia, una forma de curar les malalties radicalment diferent dels principis terapèutics usats en l’àmbit mèdic de la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX. Hahnemann va néixer a Meißen (Saxònia, Alemanya) el 1755, va estudiar medicina a Leipzig, Viena i, el 1779, es va llicenciar i doctorar en medicina a Erlangen (Francònia, Baviera), una jove universitat creada el 1743. La seva tesi va tractar de les causes i els tractaments de les malalties degudes a espasmes.

Samuel Christian Friedrich Hahnemann (1755-1843). Gravat de L. Beyer a partir d’un retrat de J. Schoppe. Wellcome Collection.

No seria la seva única tesi. Al llarg de la seva vida en va elaborar tres més. La segona i la tercera (1784) van ser molt breus i sobre temes ginecològics i obstètrics. Eren, en realitat, un mer requisit burocràtic per treballar com a salubrista a Saxònia i completar els minsos beneficis de la seva pràctica mèdica. Hahnemann va exercir la medicina en moltes viles i algunes ciutats. El seu constant pelegrinatge per guanyar-se el pa es va deure a la seva posició crítica davant la terapèutica de l’època i a la proposta d’una nova manera de tractar les malalties, que li va atraure l’enemistat de metges i, sobretot, apotecaris.

Després de més de trenta anys de continus canvis de residència, Hahnemann va voler fer un nou gir a la seva carrera i, el 1812, va intentar aconseguir l’habilitació com a professor de la Universitat de Leipzig. En aquell temps, ja havia escrit la primera de les edicions de l’obra que va establir els elements fonamentals de l’homeopatia: l’Organon der Heilkunst (1810). Per assolir el seu objectiu va escriure una quarta tesi, en aquest cas sobre matèria mèdica, és a dir, sobre els productes emprats amb finalitats terapèutiques. Malgrat que Hahnemann va ensenyar a Leipzig durant nou anys entre 1812 i 1821, mai va arribar a obtenir una plaça docent. A més de la seva formació mèdica, el creador de l’homeopatia dominava diversos idiomes (entre ells llatí, grec, àrab i hebreu), la qual cosa li va permetre treballar com a traductor i professor d’idiomes i complementar els exigus ingressos que li reportava la seva pràctica mèdica.

Portada de l’edició de 1819 de l’Organon der Heilkunst de Hahnemann. Open Knowledge Commons and Harvard Medical School, Francis A. Countway Library of Medicine. Internet Archive.

La seva postura crítica enfront dels tractaments dominants a la seva època explica la cerca de Hahnemann d’una altra manera de curar i les característiques de l’homeopatia. Tot i que els metges d’aquells anys sabien molt més que els seus predecessors sobre estructures internes i el funcionament del cos, a penes s’havien produït novetat terapèutiques d’importància en consonància amb aquests desenvolupaments. Els tractaments consistien, principalment, en la realització de sagnies, l’administració de purgants i vomitius, l’aplicació de sangoneres i la ingestió de nombrosos i potents fàrmacs. El seu efecte combinat era, freqüentment, molt debilitant i tòxic per als pacients. En altres ocasions predominava la inhibició, a l’espera que actués la capacitat curativa de la natura. Tant aquests mètodes com els medicaments utilitzats tenien un llarg historial en la medicina occidental. Procedien del galenisme tradicional de base humoralista i eren acceptats tant per metges com per pacients, encara que el seu ús no deixava de ser problemàtic.

Hahnemann va plantejar un sistema alternatiu a la polifarmàcia i als procediments encaminats a restablir l’equilibri humoral. En una primera obra, escrita el 1796, va explicar les experimentacions realitzades en la seva pròpia persona amb diverses substàncies. La primera va consistir en la ingesta d’escorça de l’arbre de la quina (Chincona officinalis). El metge alemany va patir els mateixos símptomes de la malaltia per a la qual es prescrivia habitualment: les febres intermitents. L’explicació a aquest fenomen, segons el saxó, era que el medicament i la malaltia “competien” en la generació dels símptomes fins que arribava la curació. Hahnemann va generalitzar aquesta troballa a altres substàncies medicamentoses.

Maletí amb medicaments homeopàtics. Northamptonshire, England, 1801. Science Museum (Londres). Wellcome Collection.

La primera formulació canònica de les idees de Hahnemann es va realitzar en l’esmentat Organon der rationellen Heilkunst (1810), un tractat sobre la curació “racional” de les malalties, on es van establir els principis bàsics de l’homeopatia. A aquesta primera edició la van seguir altres posteriors (1819, 1824, 1829, 1833) amb el títol Organon der Heilkunst que van incloure afegits i millores, fins a una última, la sisena, publicada a Leipzig el 1923, gairebé un segle després de la mort del seu autor.

El primer principi homeopàtic propugnat per Hahnemann, fruit de les seves pròpies experiències, va ser “similia similibus curantur”, és a dir, “el semblant cura el semblant”. Afirmava que tota substància que provoqués en un subjecte sa un quadre simptomàtic concret podria fer desaparèixer símptomes similars en un subjecte malalt, sempre que s’utilitzés en petites dosis. El ventall terapèutic homeopàtic es nodria, per tant, de substàncies que imitaven, a menor escala, els símptomes de les malalties per als quals eren habitualment prescrits. No obstant, el sistema hahnemanià no reconeixia les malalties com a entitats susceptibles de diagnòstic i terapèutica estandarditzada. Es considerava l’ésser humà com una entitat indivisible que reaccionava a través de la suma del total de signes i símptomes. En cada persona, els patiments es mostraven d’una manera singular, en funció de la seva constitució i susceptibilitat. Per tant, la pràctica preconitzada per Hahnemann requeria una extensa primera consulta per establir la idiosincràsia de cada patiment en cada persona concreta. L’homeopatia, apel·lant a la singularitat, s’allunyava del camí pres per la medicina acadèmica en la cerca de signes per al diagnòstic de la malaltia, independentment del pacient. Un famós exemple d’aquest tipus d’aproximació a principis del segle XIX va ser la correlació entre els sorolls pulmonars detectats amb l’estetoscopi i les lesions d’aquests òrgans mostrats a les autòpsies. L’homeopatia, en canvi, depenia de l’experiència subjectiva com a font de dades i proves. D’aquesta manera, la recerca, racional, es va basar en les precises informacions recollides pels metges homeopàtics sobre els símptomes produïts després del consum experimental d’una droga potencial. Cal assenyalar, tanmateix, que la itinerant pràctica mèdica de Hahnemann li va impedir accedir a observacions continuades i rigoroses dels pacients als quals va aplicar els seus remeis.

Quadre d’Alexander Beydeman (1857) amb figures històriques i personificacions de l’homeopatia que pretén indicar la brutalitat de la terapèutica del segle XIX. Wikipedia.

El segon principi homeopàtic va ser que els remeis havien de ser administrats després de ser repetidament diluïts i agitats amb la finalitat d’aconseguir la denominada “dinamització” o “potenciació”. Aquest procediment perseguia l’augment del poder curatiu del remei, atès que revelava la seva veritable essència. Hahnemann, crític amb l’acció dels medicaments més utilitzats en la seva època, va pensar que les dilucions repetides minorarien els possibles efectes danyosos. El fundador de l’homeopatia, amb els anys, va anar portant aquestes dilucions a l’extrem, de manera que allò administrat ja no tenia rastre de la substància inicial. Va acabar recomanant, per preservar i transportar amb major comoditat els medicaments homeopàtics, ingerir-los en forma de glòbuls, unes partícules de lactosa que albergaven les dilucions.

Gravat en fusta acolorit del Dispensari homeopàtic de Nova York (1868). Wellcome Collection.

Hahnemann va aplicar de forma conscient en la seva pràctica clínica el sistema terapèutic que va proposar a inicis del segle XIX. Les seves idees van ser rebutjades i ridiculitzades per la majoria dels metges coetanis, que van veure en aquesta desviació de l’ortodòxia un mer xarlatanisme. Tanmateix, les seves classes a Leipzig van atraure joves metges i estudiants de medicina cansats de la rigidesa de l’ensenyament mèdic de la universitat. En el context terapèutic agressiu davant del qual va sorgir aquesta opció curativa, alguns pacients van considerar l’homeopatia com un sistema simple, fàcil d’entendre, atractiu, segur, centrat en el pacient en el seu conjunt i no en les lesions patològiques. Així s’explica que l’homeopatia guanyés adeptes entre els pacients per expandir-se a través d’altres metges que la van adoptar com una alternativa a l’estil terapèutic imperant.

Hahnemann va començar una nova vida quan ja era octogenari. Va contraure matrimoni amb una jove parisenca a qui havia curat de tuberculosi i es va traslladar a París el 1835. La seva activitat i al de la seva esposa van fer que l’homeopatia es conegués entre les classes acabalades de la capital francesa, la qual cosa li va permetre tenir una nombrosa clientela. Va morir vuit anys més tard.

Trobada a Viena dels membres de l’Associació de Metges Homeopàtics. Litografia de J. Kriehuber, 1857. Wellcome Collection.

Des de París i altres ciutats europees, per diferents vies, la doctrina hahnemaniana es va estendre per Europa, Àsia, Nord-Amèrica i Llatinoamèrica. Amb diversos matisos, va gaudir de bona salut durant bona part de la segona meitat del segle XIX. El seu declivi va començar, també amb diversos matisos segons el país, durant el primer terç del segle XX, la qual cosa semblava augurar la seva desaparició excepte en reduïts cercles d’adeptes. Tanmateix, la circulació de les pràctiques homeopàtiques ha estat i és molt més complexa. En aquells països en què van passar de tenir menys presència o ser merament testimonials van reaparèixer a les últimes dècades del segle XX. Avui en dia són objecte de polèmiques tan acalorades com les ocorregudes en vida de Hahnemann, fa ara dos segles. Les regulacions sobre la pràctica de l’homeopatia als diferents països europeus són molt dispars i, en alguns d’ells, és inclús finançada per les assegurances públiques i privades. En altres països, com l’Índia o el Brasil, l’homeopatia forma part dels sistemes nacionals de salut. El coneixement històric de les circumstàncies i raons del seu sorgiment, de la seva expansió, de la seva circulació i diversificada presència com a instància assistencial és una eina indispensable per valorar les preguntes i els conflictes generats per la seva relativa popularitat en diferents temps i llocs.

Enrique Perdiguero-Gil
IILP-UMH

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.