Sentit i sensibilitat als tribunals

—Ascens i caiguda dels mètodes d’alta sensibilitat a la toxicologia del segle XIX.—

A les dècades del 1820 i el 1830 una sensació d’alarma esquitxava les converses dels salons burgesos de molts països europeus: els crims d’enverinament. Es deia que havien crescut enormement als darrers anys i que molts d’ells havien estat comesos per dones. Més que en dades estadístiques solvents, l’alarma estava basada en uns quants casos molt mediàtics que van ser àmpliament comentats a la premsa i a les tertúlies. Van ser els anys del desenvolupament d’una nova toxicologia basada en la identificació dels símptomes particulars de l’enverinament, la inspecció cadavèrica a les autòpsies judicials, els experiments d’antídots i verins amb animals en laboratoris i les anàlisis químiques de les restes sospitoses per detectar verins. No totes aquestes proves tenien el mateix pes, ni eren acceptades com a suficientment fiables. En funció de les quantitats, la forma d’administració i l’estat de les víctimes, els verins poden produir un conjunt variable de símptomes, molts dels quals es poden també confondre amb els produïts per malalties comunes. Per això, molts perits d’aquells anys consideraven que l’única prova fiable era la identificació inequívoca del verí a les mostres mitjançant anàlisi química a través de mètodes cada cop més selectius, ràpids i sensibles.

L’alarma social de les elits burgeses enfront de les suposades dones enverinadores va impulsar la recerca de mètodes per detectar petites quantitats del tòxic més popular d’aquells anys, el “rei dels verins”: l’arsènic. El mètode més famós va ser desenvolupat per James Marsh (1794-1846), un col·laborador de Michael Faraday (1791-1867) a la Royal Institution de Londres. Després d’haver intervingut infructuosament en alguns judicis, sense obtenir resultats concloents, Marsh va desenvolupar un nou mètode basat en la reducció de l’arsènic al seu estat metàl·lic en forma d’una fina capa metàl·lica. Va presentar els seus treballs durant una sessió d’octubre de 1836 de la Royal Society of Arts de Londres, amb un model que s’explica a la imatge següent.

Assaig de Marsh en la seva versió de 1836. Al model de l’esquerra, la mostra es col·locava al recipient vertical, s’hi afegia àcid sulfúric i zinc, i se n’obtenia un gas (arsina, un hidrur de l’arsènic) que es podia recollir en un recipient en forma d’arsènic metàl·lic. El model de la dreta estava pensat per a quantitats de mostra més grans. Procedent de James Marsh. 1836. “Account of a Method of Separating Small Quantities of Arsenic”. Edinburgh New Philosophical Journal 21: 229–36.

L’assaig de Marsh es va rebre amb entusiasme. El químic Karl Friedrich Mohr (1806-1879) va calcular que podia detectar un mil·ligram d’arsènic dissolt en mig litre d’aigua. Justus Liebig (1803-1873), el més famós químic del seu temps, va afirmar que una sensibilitat així estava “més enllà de tot el que es podia imaginar”. A principis de 1838, el nou mètode va ser emprat en investigacions toxicològiques a Anglaterra i França. Un dels pioners va ser un desconegut apotecari de Fontainebleau que va aconseguir retirar abundants taques metàl·liques de les restes de l’estómac d’una dona recentment finada. Al seu informe pericial, va lloar l’eficàcia del nou mètode per “la seva simplicitat, la seva aplicació fàcil i la certesa completa en medicina legal”. L’acusat, marit de la víctima, va ser condemnat a mort.

A més de la seva gran sensibilitat, el nou mètode de Marsh gaudia d’un altre avantatge per transformar-se en prova pericial als tribunals. La reducció de l’arsènic al seu estat metàl·lic permetia presentar a la sala una capa fina i brillant de verí davant els ulls aterrits de jutges, advocats, jurats i públics. Era un efecte dramàtic poc habitual en crims invisibles com els enverinaments, un recurs visual semblant a les dagues tacades de sang o teles estripades en casos d’homicidis o violacions. Els perits podien vanagloriar-se d’haver recuperat l’arma del delicte des del seu remot amagatall dins del cos humà. Aquest tipus de proves materials tenia un poder de convicció molt més fort que les descripcions detallades de símptomes, autòpsies o experiments amb animals. Amb l’arsènic en estat metàl·lic davant els ulls del jurat, els fets semblaven parlar per si mateixos, no era necessari cap tipus de mediació.

Assaig de Marsh en una de les versions populars a la segona meitat del segle XIX. Molts autors van introduir canvis per evitar fal·làcies i problemes del disseny inicial de Marsh. Es pot observar que el flascó és més gran i un tub central per evitar falses taques. Gravat inclòs a Theodore George Wormeley. Microchemistry of Poisons, New York; 1867. National Library of Medicine, USA.

Per desgràcia, la història i la filosofia de la ciència adverteixen que els fets rara vegada parlen per si mateixos. I menys encara en assumptes de toxicologia, una disciplina situada entre tribunals i laboratoris, amb casos molt diversos i replets de circumstàncies particulars i imprevisibles. A finals de la dècada del 1840, pocs anys després de la seva introducció, diversos casos d’enverinament van mostrar que l’alta sensibilitat de l’aparell de Marsh era una arma de doble tall. És cert que permetia trobar quantitats de verí indetectables pels procediments anteriors, però aquest mateix fet també el feia més susceptible de produir falsos positius, és a dir, deteccions falses d’arsènic quan no n’hi havia a la mostra. Com van apuntar els seus crítics, els assajos menys sensibles presentaven menys riscos de detectar petites impureses arsenicals procedents de recipients i reactius o del medi circumdant al cadàver. L’assaig de Marsh, amb la seva sensibilitat “més enllà de l’imaginable”, podia produir molts més errors d’aquest tipus, encara que era menys susceptible d’oferir falsos negatius, és a dir, d’obviar l’existència d’arsènic en mostres que sí en contenien, inclús quan les quantitats implicades eren molt petites. Les imatges mostren algunes de les moltes versions diferents de l’assaig de Marsh que van ser dissenyades per vèncer aquests problemes que mai van arribar a resoldre’s plenament. En un laboratori, dins d’una investigació científica, els falsos positius i els falsos negatius són errors amb conseqüències més o menys similars, que han de ser tinguts en compte i rectificats en el seu moment. Tanmateix, als tribunals hi ha diferències substancials entre condemnar un culpable a la guillotina (fals positiu) i alliberar un culpable (fals negatiu).

Un article anònim publicat als diaris francesos el setembre de 1840 apuntava ja aquesta qüestió. Segons el seu autors, el mètode de Marsh era un “jutge que mereixia tota la confiança quan declarava l’acusat ‘no culpable’, però els seus veredictes de culpabilitat podien ser apel·lats”. Potser els mètodes antics podien deixar lliure algun criminal, però els falsos positius de l’assaig de Marsh tenien l’encara més perillosa capacitat de conduir innocents al cadafal. Aquestes qüestions van cobrar especial rellevància amb les noves nocions sobre els delictes i les penes, que havien introduït una visió molt més garantista del procés judicial, amb la intenció de salvaguardar els drets dels ciutadans davant d’errors judicials produïts per falsos veredictes acusatoris.

El toxicòleg britànic Alfred Swaine Taylor (esquerra) realitzant un assaig de Marsh a mitjan segle XIX. Gravat inclòs a The Times Report of the Trial of William Parker. Londres; 1856. National Library of Medicine, USA.

En aquesta línia de raonament es trobava François-Vincent Raspail (1794-1878), un autor amb una trajectòria científica fortament entrellaçada amb el seu activisme republicà i socialista. Els seus primers treballs van ser investigacions microscòpiques de plantes que han fet que sigui considerat un pioner en la teoria cel·lular. Aquests treballs també el van conduir a posar en qüestió els primers intents de determinar la presència de sang i semen als teixits a través d’observacions microscòpiques, unes tècniques que acabarien imposant-se a la segona meitat del segle XIX fins a crear una forta controvèrsia a finals d’aquell segle, degut a l’alt nivell d’incertesa per distingir, per exemple, entre sang humana i animal. Abans que esclatessin aquestes polèmiques, les primeres aplicacions del microscopi als tribunals es van realitzar en companyia de diversos mètodes químics durant les dècades del 1820 i el 1830. Durant aquells anys, Raspail va alertar metges i jutges dels riscos que comportaven aquestes noves tècniques, fet que va animar un debat que també es va produir en altres sabers com la frenologia en aquella època. Per una banda, hi havia moltes dificultats per fer una identificació correcta degut a la gran variabilitat en els glòbuls roigs, tant en mida com en la seva forma, inclús per a un mateix individu segons l’estat de les mostres. També va recordar que les tècniques microscòpiques requerien un entrenament llarg i continuat per evitar moltes fal·làcies provocades per les “il·lusions òptiques”, degudes tant a les lents dels instruments com a les males pràctiques d’observadors inexperts. “Pel que fa a mi”, concloïa Raspail, “estic obligat, per l’imperi de l’observació, a sostenir que no s’ha de fonamentar mai sobre observacions microscòpiques una declaració [pericial] que tingui com a resultat la culpabilitat o la innocència dels nostres semblants”.

Raspail va desenvolupar aquest tipus d’arguments escèptics davant de novetats científiques en els tribunals durant la dècada del 1830. El seu escepticisme i prudència anava a contracorrent enmig de l’enlluernament general que va produir l’alta sensibilitat de l’assaig de Marsh. Quan va criticar l’ús indiscriminat de l’aparell de Marsh durant un judici celebrat a França el 1839, Raspail va ser acusat d’exacerbar l’alarma social en destruir les eines científiques per perseguir el crim d’enverinament i transformar-se així en còmplice dels potencials crims que poguessin cometre enverinadors i enverinadores que, després de quedar en llibertat per manca de proves, podien continuar administrant les seves metzines i beuratges a noves víctimes. En la seva resposta, dirigint-se al toxicòleg que l’acusava, Raspail va dir:

“La meva doctrina li sembla alarmant per a la societat! Però… si només pretén suspendre l’espasa a punt de caure sobre el cap d’innocents!… Sàpiga, senyor, que la societat s’alarma més de la seva doctrina que de la meva. La meva doctrina diu: que escapin vint culpables abans de comprometre la llibertat i la vida d’un innocent! I, sap vostè on està escrit aquest principi? A l’esperit i les disposicions formals de totes les nostres lleis penals!”

François-Vincent Raspail. Gravat conservat a l’Académie nationale de médecine, París. Bibliothèques d’Université de Paris.

En remarcar les tensions entre proves judicials i científiques, crítics com Raspail van reobrir la discussió sobre les garanties processals dels acusats i les noves tecnologies pericials. Potser tècniques com l’assaig de Marsh eren més precises i sensibles que les anteriors, però la seva novetat impedia conèixer amb precisió les seves possibles fal·làcies i errors als tribunals. Amb la seva discussió, Raspail també va plantejar el debat sobre les conseqüències diverses de la introducció de novetats com el microscopi o l’assaig de Marsh als tribunals i els diversos tipus d’errors judicials que propiciaven. No es tractava d’excloure-les per complet, però exigien una reflexió crítica que evités l’enlluernament produït per la novetat i l’alta sensibilitat de les tècniques.

Altres toxicòlegs famosos, com Alphonse Devergie, van arribar a afirmar que la “sensibilitat” de l’aparell de Marsh “era tan gran” que havia de ser considerat com una “eina perillosa” als tribunals. Les petites quantitats detectades podien procedir de gairebé qualsevol lloc, raó per la qual l’alta sensibilitat del mètode de Marsh podia produir absurditats judicials. Atès que l’arsènic era un producte habitual de la vida quotidiana, existia una àmplia gamma de fonts de contaminació: els papers pintats amb colorants arsenicals, les terres arsenicals dels cementiris, els medicaments arsenicals ingerits per les víctimes, les locions capil·lars, etc. Es van trobar inclús minúscules quantitats d’arsènic en alguns contraverins habitualment emprats per combatre aquest tipus d’enverinament. La situació va quedar resumida en una petita nota del Dictionnaire des Idées Reçues de Gustave Flaubert: “Arsènic: es troba per tot arreu”.

La font més insidiosa de contaminació, i la més sorprenent, es va detectar dins del cos humà. A finals de la dècada del 1830, poc després d’introduir-se l’assaig de Marsh, es va descobrir que el cos humà sa contenia certa quantitat d’arsènic, el que es va anomenar a partir de llavors “arsènic normal”. Les quantitats eren tan petites que es trobava als límits de sensibilitat de l’assaig de Marsh i la seva detecció depenia de les tècniques de dissolució i, per suposat, la perícia dels experts. El 1840 va esclatar una gran controvèrsia sobre l’existència o no de l’“arsènic normal” i, amb diversos graus d’intensitat, es va prolongar fins principis del segle XX, quan l’arsènic va ser reconegut finalment com un dels primers “oligoelements”.

Grup de perits realitzant un assaig de Marsh al voltant del 1840 durant un dels més famosos casos d’enverinament criminal del segle XIX. Archives Departamentales de Corrèze, 22 Fi 366.

Per a Raspail, el descobriment de totes aquestes potencials contaminacions i fonts insospitades d’arsènic invalidaven la toxicologia basada en assajos d’alta sensibilitat. Si l’arsènic es trobada per tot arreu, quin valor probatori tenien les taques arsenicals obtingudes a l’assaig de Marsh? Eren producte de les impureses dels reactius, de traces d’arsènic als recipients o potser de les terres arsenicals del cementiri que havien contaminat el cadàver? O procedien de l’arsènic normal? O potser d’una font de contaminació desconeguda que es descobriria en el futur? Raspail va emprar la tensió entre el caràcter provisional de la recerca toxicològica i les conseqüències irremeiables de les resolucions judicials. Cada nova edició dels manuals de toxicologia incorporava nous mètodes per evitar les fal·làcies dels anteriors, pel que podien considerar-se, segons Raspail, una esmena a la totalitat de la toxicologia basada en l’anàlisi química d’alta sensibilitat. De poc servien les rectificacions en la ciència per reparar els terribles errors judicials causats: “És que podria servir la revisió d’una conclusió errònia per retornar el cap guillotinat a les espatlles del condemnat?”, es va preguntar retòricament Raspail en un judici d’aquells anys. Quants innocents havien estat guillotinats per l’excessiva confiança en mètodes que detectaven quantitats tan ínfimes d’un verí que es trobava pertot?

Caps guillotinats. Oli del pintor francès Théodore Géricault (1791–1824). Museu Nacional d’Estocolm (NM 2113). Wikipedia.

El cas de l’assaig de Marsh mostra els riscos de la ràpida arribada de noves tecnologies pericials als tribunals. Poden comprovar-se problemes semblants en molts altres casos, per exemple, quan a la dècada del 1990 es va generalitzar l’ús de les empremtes d’ADN en la identificació criminal. L’enlluernament provocat per les novetats tecnològiques pot tenir conseqüències perilloses, i no només als tribunals. Els exemples que es repassaran en aquesta secció permetran revisar algunes de les imatges hegemòniques sobre la relació  entre ciència i llei a través d’exemples molt diferents, procedents de la toxicologia, la psiquiatria forense, l’antropologia criminal i la ciència forense en crims de violència sexual. Es comprovarà que, a l’igual del que va passar amb l’assaig de Marsh, les tècniques pericials estan fortament entrellaçades amb les angoixes socials i altres trets culturals dels contextos judicials on s’empren. Tal com s’ha vist en aquest cas, les noves tècniques sovint produeixen als tribunals més reptes i problemes que els que resolen. En qualsevol cas, es tracta de qüestions que mereixen ser analitzades en detall, més enllà de les imatges procedents dels somnis tecnocràtics i els discursos cientistes. Aquest serà l’objectiu dels exemples presentats en aquesta secció.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.