Tadasu Saiki

—Polítiques de salut i diplomàcia internacional.—

Japó va iniciar el seu procés de desenvolupament industrial durant els Períodes Meiji i Taisho (1868-1926). En aquesta etapa, el beriberi, la tuberculosi i les deficiències nutricionals eren malalties socials importants que despertaven una gran preocupació política. La nutrició i la dieta equilibrada van ser factors clau per lluitar contra aquestes malalties i millorar l’estat de salut de la població. A principis de segle XX, l’arròs era l’aliment fonamental; la sopa miso de soja i els macerats constituïen la base de la dieta de treballadors i camperols. L’arròs no només tenia una dimensió nutricional, també era important per a l’economia i la política, i tenia una dimensió cultural simbòlica que el feia ser un símbol d’identitat per als japonesos. Per la centralitat de l’arròs, en temps d’escassetat, el beriberi va esdevenir un greu problema epidemiològic entre els grups socials més desfavorits (camperols, mariners, soldats…). Quan Japó va iniciar un procés d’expansió imperial i es va veure immers en diversos conflictes internacionals, les polítiques nutricionals van cobrar importància per a la fortalesa de país.

Retrat de Tadasu Saiki. Cortesia del National Institute for Health and Nutrition (NIHN), Tòquio.

Aquest és el marc històric en què Tadasu Saiki va esdevenir el principal referent internacional de les polítiques nutricionals. Saiki s’havia graduat a Kyoto, es va iniciar com a investigador a l’Institut Kitasato de Tòquio, on va descobrir l’enzim digestiu diastasa en els raves (1904) i va realitzar també investigacions sobre el beriberi i el glucogen. A partir de les seues investigacions, va fabricar un suplement nutricional anomenat Glyconal (1905). Per recomanació de Kitasato, el 1905 es va traslladar a la Universitat de Yale (USA) per realitzar el doctorat en química fisiològica (1907) i convertir-se en investigador de la Sheffield Research School, sota la direcció de Lafayette B. Mendel. Allí va continuar investigacions en el camp de la nutrició. Després de tornar al Japó, va ser nomenat director del Sanatori Antituberculós de Kanasugi (Tòquio), on va implantar pautes de teràpia nutricional.

De retorn al Japó, en 1914 Tadasu Saiki va instal·lar un petit institut d’investigació sobre nutrició en el seu propi domicili de Tòquio. El 1916, l’institut es va traslladar a locals més espaiosos, amb laboratoris per a investigacions experimentals i un forn de pa, on fabricava una beguda amb complements nutricionals anomenada Vita i atenia pacients afectats per dèficits nutricionals. El treball inicial d’aquest petit institut d’investigació es va centrar a calcular les necessitats dietètiques de la població japonesa. A través de diversos estudis va avaluar el valor nutricional dels aliments essencials de la dieta japonesa (arròs, salsa de soja, sopa miso). Els càlculs de les necessitats nutricionals diàries d’un japonès “mitjà” de 48 quilograms que realitza un treball manual d’intensitat mitjana es van exhibir a l’Exposició Taisho al Parc Ueno de Tòquio (1914). L’orientació de l’institut reflectia la ideologia del seu fundador: el desig de contribuir a la ciència experimental de la nutrició, així com a la posada en marxa de polítiques nutricionals per a la població japonesa i les seues particulars circumstàncies socials, polítiques i militars, contribuint a el desenvolupament físic i social, i reforçant la identitat nacional.

Durant les primeres dècades de segle XX, la crisi internacional va provocar inestabilitat i fam, i el 1918 hi va haver una protesta multitudinària de pagesos i treballadors davant del Parlament. En conseqüència, la Comissió Parlamentària Imperial va aprovar un projecte de llei en 1920 per a la creació de l’Imperial State Institute for Nutrition (Tòquio, 1920). Saiki va ser nomenat director del nou institut, que depenia del Ministeri de l’Interior, fins que va passar al de Salut i Benestar (1938) i finalment es va convertir en Institut Nacional de Nutrició (1948), integrat el 1989 al National Institute for Health and Nutrition. A més, Saiki havia fundat una escola de nutrició per a mestresses de casa i mestres d’escola orientada a la cuina pràctica.

Pel que fa a el consum d’arròs -tan essencial en la dieta japonesa-, Saiki sabia que l’acció catalítica de l’enzim oxidasa disminuïa amb el temps d’emmagatzematge i amb els diferents graus de polit, el que a més reduïa el contingut en vitamina B. Entre les seues aportacions, va proposar una prova química per determinar el contingut vitamínic de l’arròs. Però segurament la seva contribució més rellevant va ser la integració de tots els factors que poden garantir una dieta equilibrada. En diversos treballs distingia entre: 1. La perspectiva fisiològica, que consisteix a satisfer els requisits orgànics, per a la qual cosa s’ha d’establir una dieta equilibrada. 2. Des de la perspectiva econòmica, caldria produir aliments assequibles a tota la població, com a millor estratègia per a l’economia nacional. 3. L’èxit d’una bona nutrició per a la societat japonesa implicava vèncer el hàndicap de les desigualtats socials perquè tothom pogués accedir a una dieta equilibrada que acabés amb la fam i la desnutrició.

Teoria integrada per millorar la salut pública mitjançant la nutrició pel Dr. Saiki. La figura il·lustra el flux dels components dels aliments, que comença amb l’obtenció dels aliments i la cocció. Després, en menjar-los a la taula, els nutrients ingressen al cos, i això té efectes fisiològics i millora la salut. Saiki, Tadasu, Progress of the Science of Nutrition in Japan. Geneva, League of Nations, Publications III. Health, 1926.III.25, C.H. 523., 387 p.

Considerant que certs aliments poden ser massa costosos i inaccessibles per a una part de la població, Saiki creia que la política alimentària s’ha de basar en tres principis: 1. Determinar quins productes naturals poden satisfer les necessitats alimentàries i seleccionar els més avantatjosos des d’un punt de vista fisiològic. 2. Seleccionar entre ells els que millor s’adapten a l’economia nacional. 3. Elaborar un codi alimentari per difondre les propietats nutritives dels aliments, la seua combinació òptima en la dieta i el control de qualitat.

Respecte a l’Imperial State Institute for Nutrition, estava integrat pels següents departaments i seccions:

I: Estudi Teòric de la Ciència de la Nutrició
1: Química alimentària
2: Metabolisme
3: Fisiologia i patologia
4: Microscòpia
5: Física

II: Estudi Pràctic de la Ciència de la Nutrició
1: Estudi d’aliments
2: Alimentació barata
3: Conservació i distribució d’aliments
4: Estris de cuina i taula
5: Alimentació de lactants
6: Utilització d’escombraries

III: Treballs d’Investigació
1: Estudis estadístics i històrics
2: Cursos pràctics de nutrició; exposicions i propaganda

IV: Serveis Centrals
1: Personal, correspondència, etc.
2: Subministraments i comptabilitat

Una característica important que diferenciava l’Institut de Saiki a Tòquio de la resta d’organismes estatals d’alimentació era la importància que s’atorgava a l’educació de la població japonesa. En aquest sentit, l’Institut realitzava un seguit d’activitats: la setmana de la nutrició, programes de ràdio, articles en premsa diària, conferències i fins i tot una òpera: The Nutrition Song [La Cançó de la Nutrició], que es va estrenar amb gran impacte mediàtic. El llibret de l’òpera explicava els principis de la nutrició equilibrada. Una altra característica fonamental va ser la intensa activitat diplomàtica del Govern japonès per presentar el Japó davant la comunitat internacional com a cim de la investigació i les polítiques nutricionals.

Llibret de l’òpera Eiyo no uta (Cançó de la nutrició). Text de Saiki Tadasu, 1922. Nathan Hopson Collection. Cortesia de Nathan Hopson.

El 1925, Saiki va ser convidat pel director de l’Organització d’Higiene de la Societat de Nacions (SDN) per presentar a Ginebra davant la comunitat internacional diversos informes sobre polítiques nutricionals al Japó. Arran d’aquella visita i després de diverses compareixences a la SDN, Saiki va visitar el 1926 una sèrie d’institucions europees. Va impartir conferències a Viena, Estocolm, Copenhaguen, París i Londres. El 1927 va viatjar a Amèrica, on va fer xerrades als Estats Units, Xile, Argentina i Uruguai. També Hara Tetsuichi -col·laborador proper de Saiki a l’Institut de Tòquio- va realitzar un periple internacional per difondre les polítiques nutricionals japoneses i enfortir el seu impacte. Tetsuichi va realitzar investigacions sota la tutela d’Edward Mellanby – expert en fisiologia de la nutrició i polítiques nutricionals i actiu membre de la Comissió de Nutrició de la SDN- a la Universitat de Sheffield. Després va visitar instituts i laboratoris d’higiene i nutrició a Gran Bretanya (Glasgow, Liverpool i Londres), Alemanya, Àustria, Dinamarca, Suècia, França i Estats Units. Aquests viatges van establir xarxes de col·laboració i van ser molt fructífers per a la internacionalització de la ciència i la tecnologia japoneses. Tetsuichi va actuar com a delegat de l’Institut de Tòquio per analitzar i elaborar informes de les polítiques alimentàries en els països occidentals i comparar-los amb l’experiència japonesa. Els informes portaven a concloure el lideratge del Japó en recerca sobre nutrició i en les polítiques alimentàries.

Portada de l’informe Progress of the Science of Nutrition in Japan, escrit per Saiki.

Davant la mirada dels experts, el model japonès va ser sotmès a un escrutini minuciós. Egerton Charles Grey va ser enviat com a expert internacional per l’Organització d’Higiene de la SDN. Va passar sis mesos a Tòquio per elaborar un informe sobre les investigacions i les polítiques nutricionals en l’Imperial State Institute for Nutrition. Va recopilar dades estadístiques sobre producció i subministrament d’aliments i va elaborar taules analítiques amb un ampli suport geogràfic i demogràfic. L’objectiu era analitzar les polítiques alimentàries que es duien a terme al Japó i les relacions entre dieta i salut. El seu detallat informe va aportar una panoràmica quantitativa i qualitativa de la dieta japonesa, una anàlisi de la capacitat de producció d’aliments i el seu potencial millora.

Durant el període d’entreguerres, la investigació sobre nutrició i les polítiques alimentàries vivien contextos diferent en els països occidentals. A causa de l’absència de polítiques nutricionals estatals, la fam va provocar seriosos problemes sanitaris i, de vegades, conflictes socials. Els conflictes internacionals i la Gran Depressió dels anys 1930 van atreure l’atenció cap a les polítiques nutricionals japoneses. Organitzacions internacionals com la SDN i la seva Comissió Internacional de Nutrició, els principals instituts nacionals europeus d’higiene i la Fundació Rockefeller van lloar el model creat per Saiki a Tòquio.

Cartell divulgatiu per prevenció de la tuberculosi. Cortesia del National Institute for Health and Nutrition (NIHN), Tòquio.

L’ISIN havia assolit un gran prestigi internacional a finals de la dècada de 1920. Gràcies a la xarxa internacional de Saiki, l’institut va acollir investigadors estrangers, entre ells Egerton Charles Gray i Russell Chittenden, mentor de Saiki a la Universitat de Yale. Aquest impacte internacional va ser difós pels mitjans japonesos, que van informar el 1927 sobre la invitació de la SDN a Saiki i les seves conferències per tot el món. A causa de la seva rellevància internacional, diversos investigadors i estudiants de Saiki van rebre fons per realitzar investigacions en laboratoris estrangers, alguns d’ells sota el programa d’intercanvi de la SDN. LSIN va adquirir gran prestigi a nivell mundial i l’opinió pública japonesa utilitzava la visita d’investigadors estrangers com a propaganda per augmentar l’orgull nacional, subratllant que per primera vegada científics i metges europeus i nord-americans anaven a aprendre sobre investigació nutricional al Japó.

Si donem credibilitat a la propaganda japonesa, els nutricionistes i les autoritats japoneses estaven convençuts durant el període d’entreguerres que el Japó havia superat els països occidentals en polítiques de nutrició i investigació científica, considerades eines clau per a la salut i la construcció de la nació. Per tot això, l’Imperial State Institute of Nutrition es va convertir en alguna cosa més que un institut d’investigació que participava en les polítiques nutricionals. Saiki i l’ISIN es van convertir en una icona dels resultats positius de la modernització japonesa i del seu èxit nacional i internacional.

Josep Lluís Barona Vilar
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.