—Un viatge pels orígens de la biologia com a disciplina científica més enllà de mites i «pares fundadors».—

 

Durant el segle XIX es van produir tota una sèrie d’esdeveniments que van precipitar l’establiment de la biologia com a disciplina acadèmica. Així, per exemple, a l’inici del segle, autors com el botànic alemany Gottfried Reinhold Treviranus (1776-1837) i el naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829) van encunyar el terme «biologia», al qual van atribuir el seu significat modern. Ho van fer en dues obres publicades el 1802:  Biologie, oder Philosophie der lebenden Natur (“Biologia o filosofia de la naturalesa viva”) de Treviranus i Hydrogéologie (“Hidrogeologia”) de Lamarck. Al llarg dels anys següents es van desenvolupar els elements que conformen una disciplina particular, com ara uns continguts propis i organitzats expressats amb un vocabulari específic i que responen a determinades preguntes; un territori institucional (centres d’investigació i ensenyament) i, en definitiva, uns espais amb unes característiques que es poden identificar i que afavoreixen determinades formes de coneixement; una literatura pròpia (en forma de revistes i llibres de text) i, per tant, unes vies específiques de comunicació; i una memòria col·lectiva compartida, en forma de l’habitual successió d’herois i fites. La «invenció de la tradició», una expressió amb què  historiadors com Eric Hobsbawm feien referència als usos polítics de la història en la construcció de la nació, fàcilment es pot traslladar a l’anàlisi de les disciplines. Aquestes, com les nacions, no són entitats naturals, sinó construïdes i absolutament contingents.

Gregor Mendel (1822-1884). Museo Virtual de la Ciencia (CSIC).

Els continguts de les ciències biològiques es van articular entorn de tres pilars que encara avui són fonamentals: la teoria cel·lular, la teoria de l’evolució i, a la fi del llarg segle XIX, la teoria de l’herència. En relació amb aquesta última, és sabut que se’n va fixar a posteriori l’origen en els treballs que Gregor Mendel va desenvolupar en la dècada de 1860. No obstant això, els estudis històrics han mostrat que Mendel mai no va pretendre proposar aquestes lleis de l’herència. Els seus coetanis tampoc no van interpretar els seus treballs en aquest sentit, però encara resulta difícil establir la finalitat concreta de les seues famoses investigacions sobre híbrids. Mentre que en algunes investigacions històriques es considera que la comprensió dels processos d’hibridació era la finalitat perseguida per Mendel, en unes altres els seus treballs sobre els híbrids són interpretats com un mitjà per explicar processos “evolutius”, dins d’una tradició que es podria remuntar a Carl von Linné. En qualsevol cas, el vincle que dècades més tard es va establir entre la teoria de l’herència i l’obra de Mendel no respon a les fonts històriques, sinó més aviat a la   construcció artificiosa d’herois i pares fundadors, tan habitual en la consolidació institucional de noves disciplines científiques. En realitat, la teoria de l’herència es va desenvolupar a principi del segle XX amb els treballs de Carl Correns (1864-1933), Hugo De Vries (1848-1935), Erich von Tschermak (1871-1962) i les contribucions de molts altres autors com Wilhelm Johannsen (1857-1927), Raphael Weldon (1860-1906) o William Bateson (1861-1926).

Matthias Jakob Schleiden (1804-1881). Wikipedia.

La teoria cel·lular, per la seua banda, es va desenvolupar en gran manera amb la revalorització de l’ús del microscopi i la creació d’espais d’investigació dins del nou model universitari alemany. En aquest model institucional, que sovint es denomina humboldtià, es va establir una connexió més clara entre docència i investigació. La classe magistral, sense desaparèixer completament, va anar deixant pas al seminari i al treball pràctic al laboratori realitzat per l’alumnat. En aquells nous espais va ser possible la trobada entre el fabricant d’instruments d’òptica Carl Zeiss (1816-1888) i el botànic Matthias Jakob Schleiden (1804-1881), fet que afavorirà el desenvolupament tècnic de la microscòpia i la superació de part dels problemes produïts per les aberracions òptiques de microscopis anteriors. La importància d’aquesta contribució resulta especialment notòria si tenim en compte que aquestes aberracions havien devaluat substancialment l’ús del microscopi en alguns àmbits com, per exemple, l’estudi del món animal. Juntament amb aquestes transformacions tècniques, es van donar molts altres avenços que van afavorir el desenvolupament de la teoria cel·lular. En aquest desenvolupament ressonen noms d’un bon nombre de científics vinculats a aquell model universitari alemany, com Jakob Henle, Jan E. Purkinje, Robert Remak i Rudolph Virchow, però especialment els de Jakob Schleiden i Theodor Schwann.

A aquests dos últims, Schleiden i Schwann, se’ls sol atribuir l’autoria de la teoria cel·lular, però la investigació històrica ha mostrat que tal atribució no és més que una altra construcció interessada basada en la figura d’heroi.  Avui se sap que Schelieden i Schwann no van ser els primers a plantejar els principals postulats de la teoria cel·lular i, de fet, ni tan sols els van arribar a assumir completament. Postulats com «totes les plantes i animals estan fets de cèl·lules» i com «les cèl·lules posseeixen tots els atributs de la vida (assimilació, creixement i reproducció)» ja els havien plantejats amb més o menys èxit autors anteriors. El tercer postulat: «totes les cèl·lules provenen de la divisió de cèl·lules preexistents», no va ser ni tan sols  postulat per ells, ni tampoc assumit una vegada ho van fer Remak i Virchow. Així, l’autoria de la teoria queda clarament en dubte i aquest episodi torna a plantejar les dificultats reals per assignar “autoria” a les teories i “paternitat” a les disciplines. Es posen així en relleu els processos de construcció artificiosa que operen en l’establiment d’una memòria col·lectiva que sustenta la identitat disciplinar.

Com a teoria de l’evolució, la referència obligada és la publicació d’On the Origin of Species per Charles Darwin a meitat del segle XIX. Però, tal com ja va advertir fa dècades l’historiador Jonathan Hodge, els relats tradicionals sobre la suposada revolució darwiniana són molt discutibles. D’una banda, las idees evolucionistes ja s’havien plasmat en obres d’autors anteriors, alguns tan coneguts com el mateix Jean-Baptiste Lamarck. Però, d’altra banda, si es relaciona l’evolució amb un concepte més ampli com una visió dinàmica de la naturalesa, se’n podrien fins i tot trobar petjades en autors de l’antiguitat clàssica. En la seua crítica al concepte de revolució darwiniana, Hodge proposava la cerca d’una altra categoria per emmarcar les idees evolucionistes i seguir el seu desenvolupament en un període històric més extens. La distinció entre visions estàtiques (o fixes) i dinàmiques (o canviants) de la naturalesa podria servir correctament a aquest plantejament i permetria contextualitzar millor els desenvolupaments del segle XIX i matisar novament el relat heroic imperant en manuals i textos divulgatius. En aquest mateix sentit, cal també destacar que, si després de Darwin va haver-hi un clar repunt en les idees evolucionistes, inicialment aquest evolucionisme no va ser eminentment darwinià. En unes altres entrades de Sabers en acció es reprendrà aquesta visió més completa, i alhora més complexa, del desenvolupament de les grans teories de les ciències biològiques (com va ser el cas d’aquella de l’herència i de l’evolució).

La biologia també va adquirir un major caràcter experimental a través del desenvolupament d’àmbits com la fisiologia experimental de meitat segle XIX i l’èmfasi en la vivisecció animal com a metodologia bàsica. Aquest canvi va anar acompanyat de la creació de nous espais, com els laboratoris de fisiologia alemanys, que van seguir models específics, com va ser el cas del laboratori creat per Carl Ludwig (1816-1895) a Leipzig. Amb espais ben caracteritzats com aquest laboratori que ben aviat va inspirar nous laboratoris als territoris germànics i als Estats Units, així com a altres territoris, es va afavorir un estudi de la fisiologia que combinava la vivisecció i les aproximacions basades en la química i la mecànica, considerades com a “ciències auxiliars”. Com s’ha vist en altres apartats i per a altres disciplines, els nous espais van condicionar el tipus d’aproximacions o de preguntes formulades des de la comunitat científica, i també els paràmetres definitoris dels processos vitals estudiats. Junt amb la creació de nous espais, també es van donar altres novetats importants que van contribuir a construir la disciplina. Va sorgir en aquell moment una nova retòrica sobre el mètode experimental, impulsada amb especial èxit per autors com Claude Bernard (1813-1878) en obres com la seua Introduction à l’étude de la médecine expérimentale (1865).

Claude Bernard impartint una de les seves classes el 1889. Wikimedia.

El mètode imaginat de Claude Bernard es pot resumir en tres etapes: observació de fenòmens; comparació de fets observats i emissió d’un judici hipotètic; experimentació i contrastació de la hipòtesi amb els resultats obtinguts. Bernard va oferir una imatge ideal del mètode experimental, o del mètode científic en general, que, com en altres intents similars, era lluny d’arreplegar la complexitat d’activitats desenvolupades al laboratori, ni tan sols el curs de les seues pròpies investigacions, com ha mostrat l’estudi dels seus quaderns de laboratori realitzat per autors com Mirko Grmek o Frederic L. Holmes. La seua reconstrucció del mètode experimental tampoc no permetia distingir en la pràctica allò que tenia lloc en un laboratori del que passava en altres espais no identificables com a científics o, més concretament, com a part de les noves ciències biològiques experimentals. Tanmateix, com encara passa actualment, l’ideal del mètode experimental retratat per Bernard es va transformar en una eina retòrica de gran valor per demarcar de manera artificiosa la disciplina. Amb tot això, la biologia va anar adquirint la identitat diferencial que permetrà la seua consolidació com a disciplina. Així i tot, alguns dels grans «biòlegs» d’aquell segle no es van identificar mai amb aquesta nova identitat disciplinar i, de fet, ni tan sols es van autodefinir com a biòlegs. Aquest va ser el cas, per exemple, de Charles Darwin.

 

 

Ximo Guillem Llobat
IILP-UV

 

Com citar aquest article:
Guillem Llobat, Ximo. La ciència de la vida. Sabers en acció, 25-01-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/la-ciencia-de-la-vida-cat/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Barona Vilar, Josep Lluís. Història del Pensament Biològic (2a edició). València: Publicacions de la Universitat de València; 2003.

Sapp, Jan. Genesis: the evolution of biology. Oxford: Oxford University Press; 2003.

Richards, Robert. Biology. In: Cahan, David, ed. From Natural Philosophy to the Sciences. Writing the History of Nineteenth-Century Science. Chicago: The University of Chicago Press; 2003: 16-48.

Estudis

Barona Vilar, Josep Lluís. Història del Pensament Biològic (2a edició). València: Publicacions de la Universitat de València; 2003.

Bowler, Peter J. Evolution. The History of an Idea, 25th Anniversary Edition. Oakland: University of California Press; 2009.

Duchesneau, François; Kupiec, Jean-Jacques; Morange, Michel. Claude Bernard: la méthode de la physiologie. Paris: Éd. Rue d’Ulm; 2013

Guerrini, Anita. Experimenting with Humans and Animals. From Galen to Animal Rights. Baltimore: Johns Hopkins University Press; 2003

Hobsbawm, Eric; Ranger, Terence, eds. The Invention of Tradition. Cambridge: Cambridge University Press; 1983.

Hodge, Jonathan. Against “Revolution” and “Evolution”. Journal of the History of Biology. 2005; 38 (1): 101-121.

Holmes, Frederic Lawrence. Claude Bernard and animal chemistry: the emergence of a scientist. Cambridge (Massachusetts): Harvard University Press; 1974

Jamieson, Annie; Radick, Gregory. Genetic Determinism in the Genetics Curriculum. An Exploratory Study of the Effects of Mendelian and Weldonian Emphases. Science and Education. 2017; 26: 1261–1290

Kočandrle, Radim; Kleisner, Karel. Evolution Born of Moisture: Analogies and Parallels Between Anaximander’s Ideas on Origin of Life and Man and Later Pre-Darwinian and Darwinian Evolutionary Concepts. Journal of the History of Biology. 2012; 46 (1): 103-124.

Olby, Robert. Mendel no Mendelian? History of Science. 1979; 17: 53-72.

Radick, Gregory. Lecture “What happens in Mendel’s Paper”. Mendel Symposium. Session I: Mendel and his context. December 7, 2015. Connely Center. Villanova University. Disponible en aquest enllaç.

Richards, Robert. Biology. In: Cahan, David, ed. From Natural Philosophy to the Sciences. Writing the History of Nineteenth-Century Science. Chicago: The University of Chicago Press; 2003: 16-48.

Sapp, Jan. Genesis: the evolution of biology. Oxford: Oxford University Press; 2003.

Fonts

Hydrogéologie [Accedit el 06/07/2017]. Disponible en aquest enllaç.

Biologie, oder Philosophie der lebenden Natur  [Accedit el 06/07/2017]. Disponible en aquest enllaç.

On the Origin of Species [Accedit el 06/07/2017]. Disponible en aquest enllaç.