Experts i democràcia

—La col·laboració entre experts i activistes permet superar la barrera de la perícia i democratitzar les decisions en matèries de ciència, tecnologia i medicina.—

La taula periòdica dels sabers experts de Collins i Evans deixa gairebé de tenir validesa dins d’entorns modelats per forts interessos econòmics i desequilibris de poder. Les categories de Collins i Evans es desfiguren en una gran varietat de matisos i apareixen situacions que no encaixen en aquesta tipologia. Hi ha problemes de legitimitat i demarcació que van més enllà de les qüestions apuntades per aquests autors. Es tracta d’assumptes complexes relacionats amb la selecció de les persones expertes, la seva autoritat i la fiabilitat dels seus sabers, que estan connectades amb mecanismes de captura per interessos poderosos i, fins i tot, per pràctiques de corrupció que afecten decisivament la legitimitat dels experts. En aquest apartat es revisaran dos grups que actuen en direccions oposades: els “mercaders del dubte” i els “experts-activistes”.

Les persones expertes poden quedar capturades pels interessos de governs o empreses, de manera que el seu marge d’acció es troba implícitament delimitat per tal d’evitar conflictes amb els seus ocupadors. Un exemple són els metges d’empresa que han d’encarregar-se, entre altres qüestions, de valorar les malalties professionals per a establir baixes laborals i indemnitzacions, les quals poden suposar pèrdues econòmiques per als seus ocupadors. Per això, tal com recull l’enquesta de Pascal Marichalar per la França de les darreries del segle XX, aquest personal mèdic es troba en una posició incòmoda, dins d’un espai conflictiu marcat per les desigualtats entre empresaris i assalariats, la qual cosa condueix moltes vegades a pràctiques d’autocensura sobre resultats sensibles per als seus ocupadors, tot això en detriment de la salut laboral. Similars conflictes d’interessos es poden trobar en assajos clínics de fàrmacs, estudis toxicològics de productes industrials, producció d’estàndards de qualitat d’aliments o valoració de patents, entre molts altres casos que poden estar agreujats per portes giratòries, subvencions encobertes i pressions polítiques.

Cartell publicitari de la indústria del tabac de 1946. En la cita superior esquerra s’indica “El doctor és un científic, un diplomàtic, i un simpàtic i amistós ésser humà, tot al mateix temps, sense importar la durada de la seva jornada laboral”. Projecte “Research into the Impact of Tobacco Advertising”, Standford University.

Amb un suficient suport econòmic i mediàtic, les grans corporacions o els governs poden reclutar persones expertes amb aparença de neutralitat per a servir als seus interessos. Un exemple són el que Naomi Oreskes i Erik Conway van denominar “mercaders del dubte”. Aquesta expressió està inspirada en una frase d’un directiu de la indústria del tabac: “el dubte és el nostre producte” (“Doubt is our product”). Tot i que les proves eren aclaparadores, gràcies a estudis com els realitzats per l’epidemiòleg britànic Richard Doll (1912-2005), la indústria tabaquera va tractar de sembrar dubtes raonables sobre les relacions entre tabac i càncer mitjançant la combinació de campanyes publicitàries amb subvencions a persones i institucions amb capacitat de servir a aquests interessos. A través de diversos casos, des del tabac fins a la capa d’ozó i el canvi climàtic, Oeskes i Conway han descrit les estratègies dels mercaders del dubte per a crear incertesa i desconfiança al voltant de sabers sensibles per als interessos dels seus patrons. Aquesta estratègia discursiva ha estat efectiva per a retardar la regulació de productes com el tabac, els plaguicides, el plom o l’amiant. També ha servit per a diluir l’acció pública en temes com la contaminació atmosfèrica, els problemes ambientals i el canvi climàtic. Els mercaders del dubte, juntament amb periodistes a sou, polítics interessats i colpidores campanyes publicitàries, tenen capacitat d’alterar l’opinió pública, tal com ha estat palès amb els governs de Donald Trump als Estats Units o de Jair Bolsonaro al Brasil durant la segona dècada del segle XXI.

Davant dels mercaders del dubte, els “experts-activistes” poden exercir un paper fonamental en les deliberacions públiques des de la seva posició intermèdia entre el món acadèmic i la política. Moltes persones que han treballat en estudis epidemiològics, alimentació, salut pública o ciències ambientals han exercit aquests papers de manera més o menys anònima i conflictiva. La seva posició entre l’acadèmia i l’activisme ha estat un perillós al·licient per a les crítiques degudes a una suposada falta d’objectivitat i imparcialitat, dues virtuts aparentment necessàries per a la recerca científica i el seu ús en polítiques públiques. Hi ha molts exemples entre les persones que varen crear la toxicologia ambiental i els estudis de productes cancerígens a la fi dels anys seixanta als Estats Units, tal com ha estudiat Scott Frickel. Aquest col·lectiu va realitzar una intensa campanya per a mostrar els perills dels agents mutàgens com un problema de salut ambiental, un assumpte sensible per les seves potencials implicacions per a les indústries productores. Els activistes de la toxicologia genètica van aconseguir desenvolupar un espai social entre l’acadèmia i l’activisme, des del qual van combinar recerques bàsiques amb el desenvolupament de mètodes preventius, com ara l’assaig d’Ames per a detectar cancerígens, un mètode creat als anys setanta del segle XX. Una vegada estandarditzat i creades versions simples i ràpides, les empreses no podien ja presentar l’excusa de la forta despesa econòmica per tal de controlar els perills del seu producte. Tot i això, el nou assaig no va ser emprat de manera sistemàtica, cosa que podria haver previngut durant la dècada del 1980 la circulació de productes perillosos abans de la seva comercialització. Al mateix temps que refinaven aquestes tècniques, la comunitat de toxicòlegs també va participar en debats de més llarg abast sobre els perills dels tòxics per a la salut i el medi ambient.

Forence Robinson (dreta) amb Marylee Orr, dirigent d’un grup ecologista de Louisiana a l’octubre de 2013. Louisiana Environmental Action Network.

La varietat d’experts activistes és molt gran, tant pels temes tractats i les seves corresponents disciplines acadèmiques, com pels contextos socials i polítics de la seva acció, així com per les regulacions implicades i els grups afectats. Per exemple, Florence Robinson (1938-2016), una zoòloga afroamericana, va participar en la lluita contra la contaminació del corredor químic de Louisiana. La seva labor va servir de pont per a connectar mobilitzacions, accions legals i estudis ambientals. La historiadora Barbara Allen, que ha analitzat amb detall aquest cas, assenyala que l’acció d’experts-activistes afavoreix la hibridació de sabers locals i acadèmics amb l’objectiu d’establir unes bases “més objectives i democràtiques” sobre les quals fonamentar l’acció pública. Amb la seva ajuda és possible realitzar informes alternatius des d’altres lògiques de valoració i amb nous enquadraments del problema.

D’altra banda, també les persones activistes poden adquirir un saber especialitzat mitjançant el contacte continuat amb el problema, el que permet, de vegades, gaudir d’accés a sabers locals del tema en qüestió. Un exemple són les persones activistes del grup Act-Up que criticaren els primers tractaments de la sida i els procediments dels assajos clínics. Malgrat la manca de formació prèvia, molts d’aquests activistes varen adquirir una rica experiència en la lluita pels drets del col·lectiu homosexual, la qual cosa que va permetre introduir enfocaments nous i qüestionar els mètodes de les autoritats mèdiques oficials. En altres ocasions van ser activistes particulars els que van acumular una valuosa informació per a realitzar posteriorment estudis especialitzats. Un exemple és la documentació relacionada amb l’amiant recopilada per Francisco Báez Baquet, delegat sindical de Comissions Obreres en l’empresa Uralita de Sevilla, que també va col·laborar en la preparació de propostes de regulació per a afrontar els problemes d’aquest producte tòxic.

Els activistes han col·laborat sovint amb experts per a elaborar projectes per a completar la “ciència sense fer” en determinades àrees. Un exemple és el “Contested Illnesses Research Group”, que reuneix activistes i acadèmics per a recuperar l’experiència col·lectiva de malalties qüestionades. El seu objectiu és pensar formes alternatives de produir dades en salut pública i dissenyar regulacions més adients per a evitar la indefensió de les víctimes. Recullen el malestar social al voltant de les limitacions de la medicina acadèmica per a resoldre problemes marcats per desigualtats socials i econòmiques. Són moviments que formen part de les tendències cap a una major participació democràtica en la presa de decisions relacionades amb la ciència, la tecnologia i la medicina.

Canal de Middlesex en Woburn (Massachusetts, EUA). En aquesta zona es va produir un abocament tòxic que va provocar seriosos problemes de salut recollits pel veïnat en un dels exemples d’“epistemologia popular” estudiats per Phil Brown. El cas ha donat lloc a populars llibres i pel·lícules. Wikipedia.

Totes aquestes iniciatives poden ajuden a superar el que Shobita Parthasarathy ha denominat “barrera de la perícia”, una espècie de concertina immaterial, formada per llenguatge esotèric, valors numèrics i fórmules incomprensibles, que allunya la ciutadania de les decisions sobre els seus problemes. Amb la superació d’aquestes barreres, els experts-activistes poden bastir ponts entre diversos grups implicats, amb la finalitat de propiciar formes de govern més obertes i democràtiques. En aquesta direcció s’han realitzat moltes propostes en les últimes dècades, des de fòrums híbrids amb persones expertes i grups activistes fins a projectes basats en la participació activa de les persones involucrades en la producció de sabers i la presa de decisions.

Tal com assenyala Scott Frickel, una de les dificultats per a avançar en aquesta direcció és l’hegemonia en els debats públics de falses dicotomies: recerca pura i aplicada, ciència i activisme, fets i valors. Els seus treballs mostren que els estudis toxicològics orientats cap a la salut pública i la justícia ambiental poden tenir excel·lents estàndards de qualitat i confrontar problemes teòrics de gran importància, habitualment considerats com a propis de la recerca bàsica. En aquesta mateixa direcció apunten les conclusions d’una àmplia revisió sobre la història de problemes mediambientals com la pluja àcida, la capa d’ozó o la reducció del gel en els pols. Els seus autors assenyalen la necessitat de superar les imatges idealitzades de l’activitat científica i la seva relació amb la política i l’economia. Aquests relats repetits fins a la sacietat des de plantejaments cientistes, assumeixen que més presència de persones amb credencials acadèmiques hauria de produir millors solucions. Una aproximació d’aquesta mena evita així abordar els problemes ja esmentats sobre la participació d’experts en les deliberacions públiques.

L’estudi esmentat, en el qual ha participat la historiadora Naomi Oreskes, proposa seguir un camí invers i acceptar, com a punt de partida, unes fronteres borroses entre ciència i política, i tenir sempre en ment els potencials conflictes d’interessos, les portes giratòries i la idoneïtat dels comitès per als temes abordats. Unes excel·lents credencials acadèmiques no sempre proporcionen els sabers necessaris per a guiar la gestió en crisis ecològiques o problemes de salut pública. La representativitat dels comitès d’experts també ha de ser avaluada, tant per qüestions polítiques com epistèmiques. Per exemple, més diversitat en els panells pot fer guanyar legitimitat, reduir biaixos i produir resultats més fiables en algunes circumstàncies, encara que en d’altres els títols acadèmics poden ser confosos amb saber expert del tema. És també discutible la generalitzada creença de basar les avaluacions en saber científic aparentment consensuat, la qual cosa exclou, per exemple, els treballs més recents o aquells que afecten interessos poderosos amb capacitat de generar falses polèmiques. Una alternativa, assenyalen els autors d’aquest llibre, és la inclusió en els informes de diferents punts de vista, juntament amb les seves certeses i incerteses.

D’altra banda, la petició d’informes és una manera de dirigir els estudis en determinades direccions, mentre es desatenen unes altres sense interès per als poders polítics i econòmics, però que resulten crucials per a prevenir la salut de la població o la qualitat del medi ambient. Oreskes i els altres autors de l’estudi esmentat conclouen amb un prec a governs, agències consultives i experts perquè evitin models simplistes i tinguin en compte la complexitat del problema per a garantir la producció de sabers socialment robustos i resistir així a les accions dels mercaders del dubte i a les pràctiques de creació deliberada d’ignorància.

Portada del llibre de Naomi Oreskes. Princeton University Press.

La complexitat dels temes, amb implicacions en diversos àmbits disciplinaris, juntament amb la intersecció d’aspectes tècnics, econòmics i ètics, fa dels assumptes mediambientals o de salut pública uns escenaris molt adequats per a estudiar les qüestions relacionades amb la gestió del saber expert. Com s’ha vist en els exemples d’altres apartats d’aquesta secció, la història de les empremtes dactilars, les anàlisis d’aigües o els viatges d’estudi ofereixen noves perspectives per a analitzar críticament les fonts de legitimitat del saber expert i la seva relació amb poders econòmics, polítics i mediàtics, així com amb l’activisme i els col·lectius de víctimes.

L’estudi del saber expert i el seu paper en les deliberacions públiques sembla un tema encara més apressant en les primeres dècades del segle XXI. L’auge de l’anomenada postveritat i de les notícies falses obliga a repensar les condicions de confiança en la ciència, sense recórrer a les respostes categòriques i simples que ofereixen, en sentits oposats, els discursos cientistes i relativistes, tal com assenyala el llibre de Naomi Oreskes publicat en 2019 Why Trust Science? La pandèmia del covid-19, sorgida mesos després de la publicació d’aquesta obra, ha fet encara més palesa la importància d’abordar tots els matisos d’aquestes qüestions.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.