—El paper dels viatges científics en la construcció de l’autoritat experta.—

 

La circulació de la ciència mobilitza alhora tant sabers i pràctiques com persones i objectes. En aquest sentit, els viatges han assolit diferents objectius, des de l’apropiació de noves idees i pràctiques fins a missions d’espionatge, activitats relacionades amb l’administració colonial o grans exploracions naturals. De vegades els viatges van ser una exigència per a les persones que pretenien especialitzar-se en diferents tècniques metal·lúrgiques i per a l’estudi de varietats geològiques o d’espècies botàniques i zoològiques pròpies dels ecosistemes de la destinació. Era un coneixement que havia d’adquirir-se sobre el terreny per a poder ser considerats a la tornada com a experts en aquestes disciplines. Amb la professionalització i l’especialització de la ciència durant el segle XIX, els viatges d’estudi es van transformar en una eina fonamental per a la construcció de l’autoritat experta. Tingueren conseqüències variades, segons el cas, tant per a l’apropiació de sabers als llocs visitats com per a la publicació de manuals o la compra d’instruments científics a la tornada. Van ser també decisius per a reforçar l’autoritat dels experts davant el públic general i els propis col·legues.

El projecte Science and Technology in the European Periphery (STEP) ha estudiat amb cura aquest tipus de viatges i ha mostrat els problemes associats a l’ús acrític dels termes “centre” i “perifèria”. No sols són problemàtics aquests termes sinó també el seu ús combinat amb la categoria d’estat nacional. Un mateix país ha pogut ser simultàniament centre i perifèria, en funció de la disciplina o de l’àrea de coneixement considerada. Altres estudis han mostrat que les relacions entre centre i perifèria varien amb el temps: un mateix lloc pot passar de ser considerat com a centre a ser vist com a perifèria (i viceversa).

En un altre apartat de Sabers en acció ha sigut analitzat el paper decisiu de la replicació d’experiments per a la consolidació de disciplines científiques després de la Revolució Francesa. Els visitants van contribuir a construir el prestigi de les seues destinacions, tal i com va succeir amb els estrangeirados portuguesos al Londres del segle XVIII o amb els nombrosos estudiants russos del laboratori de Justus von Liebig (1803-1873) en Giessen. En altres ocasions no va ser necessari desplaçar-se a altres països per tal de guanyar autoritat. Durant moltes dècades dels segles XIX i XX, Madrid i Coïmbra van ser les úniques ciutats de la península Ibèrica on era possible obtenir un grau de doctor. Els estudiants s’integraven en un reduït i elitista grup de professionals que posteriorment constituïen l’estructura acadèmica i institucional de tots dos països. En moltes ocasions, aquestes connexions socials eren decisives per tal d’aconseguir els primers llocs de treball, així com per a ascendir posteriorment dins de l’escalafó. Per tant, aquestes ciutats van ser espais per a adquirir prestigi personal, contactes personals i proximitat amb les estructures de poder que, convenientment aprofitats al llarg d’una carrera, van servir per a construir l’autoritat experta de diferents científics.

En el primer terç del segle XX es van crear agències per a impulsar els viatges científics en nombrosos països com Alemanya (Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft zur Förderung der Wissenschaften, 1911), el Canadà i els EUA (National Research Council, 1916), Bèlgica (Fondation Universitaire, 1920), Itália (Consiglio Nazionale delle Ricerche, 1923) o Portugal (Junta d’Educação Nacional, 1929). Aquesta tasca va ser reforçada per institucions privades com la Fundació Rockefeller creada a Nova York en 1913. Aquestes institucions van apostar decididament pels viatges com a eina d’adquisició de coneixement expert en comptes de per la seua importació. Perseguien ampliar la tipologia i el nombre d’estudiants enviats a diferents destinacions, en lloc d’oferir càtedres o llocs institucionals a experts prestigiosos d’altres països.

A Espanya, la creació de la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE) en 1917 va contribuir a superar el model de finançament del segle XIX que estava fonamentat, principalment, en ajudes individuals adjudicades per les societats econòmiques i altres organismes privats. La JAE va complir un doble objectiu: la realització de cursos i treballs en els centres vinculats a aquesta institució, així com la promoció d’estades acadèmiques en altres països. Totes dues accions van contribuir a enfortir l’autoritat experta de les persones involucrades. D’una banda, l’obtenció d’una pensió a l’estranger oferia noves oportunitats per a construir trajectòries científiques internacionalitzades. També situava les persones que dirigien aquests centres en un lloc privilegiat. A escala local els permetia ser considerats personatges de referència per a iniciar la formació dels pensionats locals. D’altra banda, els permetia relacionar-se amb col·legues d’altres països gràcies als estudiants enviats a l’estranger. La creació d’aquestes institucions va contribuir a enderrocar algunes dinàmiques tradicionals relacionades amb els viatges. Es van crear nous centres per a intentar estabilitzar les carreres dels científics que tornaven dels viatges d’estudi. L’objectiu era aprofitar el prestigi assolit i les connexions establertes amb la comunitat acadèmica internacional per a convertir aquestes institucions d’acollida en espais de referència dins de les seues disciplines.

Cartell de propaganda del IV Congrés Internacional d’Urologia, organitzat a Madrid en 1930. Es pretenia connectar el prestigi de figures històriques en aqueixa disciplina, com els metges Andrés Laguna o Francisco Díaz, amb alguns dels organitzadors. RANM.

Els exilis també han contribuït a la realització de viatges i han esdevingut de vegades fonts d’autoritat. Un exemple són els autors afrancesats i liberals vinculats al Laboratori Reial de Química que van treballar amb Louis Proust a Madrid i amb químics de prestigi com ara Jacques Thenard quan es van exiliar a París. Un segle després, el cop militar del general Franco i la repressió posterior van truncar la trajectòria acadèmica d’un gran nombre de científics, afusellats o exiliats. Alguns d’ells s’havien convertit en experts reconeguts internacionalment, com el naturalista Ignacio Bolívar, el químic Enrique Moles, el físic Blas Cabrera, el fisiòleg August Pi Sunyer, el metge Julián de Zulueta o l’històleg Pío del Río Hortega. Molts d’ells van ser contractats com a experts en altres països gràcies al prestigi científic aconseguit en les seues disciplines, així com a les connexions internacionals teixides a les dècades anteriors. Al cap i a la fi, es tractava d’aplicar els seus coneixements teòrics i pràctics, així com la seua autoritat acadèmica, en les noves càtedres universitàries o en càrrecs de responsabilitat dins d’organismes com l’Organització Mundial de la Salut.

Els viatges d’estudi van ser un element diferenciador que recolzava l’autoritat de diferents experts. Eren rellevants des del punt de vista científic perquè afavorien l’intercanvi i la discussió de nous coneixements. També eren socialment valuosos perquè servien per a crear connexions entre col·legues d’una mateixa disciplina, així com amb responsables polítics o institucionals. Els viatges van exercir així un important paper cultural. El prestigi i l’autoritat acumulada per alguns científics els va permetre exercir un rellevant paper com a mediadors culturals en diferents contextos. Aquest va ser el cas del zoòleg portuguès José Vicente Barbosa du Bocage (1823‒1907), qui va aconseguir transferir la seua autoritat científica entre diferents àrees. En primer lloc, es va convertir en un especialista que va organitzar i sistematitzar les col·leccions d’història naturals existents a Lisboa i enriquides notablement per les exploracions colonials. Va contribuir a la seua disciplina amb la publicació de descripcions de noves espècies en les quals combinava els seus coneixements sobre zoologia amb la nombrosa informació geogràfica que, acompanyant als exemplars biològics, era enviada pels exploradors. Això li va permetre ocupar després altres càrrecs institucionals i polítics, com la vicepresidència de l’Academia Real das Ciências de Lisboa, el Ministeri de Marina i el de Relacions Exteriors. La seua autoritat científica i el seu coneixement sobre els recursos i la geografia de les colònies portugueses a Àfrica eren llavors especialment valorats, degut als interessos del seu govern en el repartiment d’aquest continent durant la conferència de Berlín. Per això, es va convertir en un expert capaç de transferir el seu coneixement entre l’esfera acadèmica i la diplomàtica, acumulant un gran prestigi en ambdues.

Interior del gabinet d’història natural de José Alberto de Oliveira Anchieta (1832-1897) en Angola, d’on s’enviaven exemplars a Barbosa du Bocage, segons un gravat fet per l’explorador Alexandre de Serpa Pinto (1845-1900). Wikipedia.

Un altre exemple de la circulació de sabers i interessos desenvolupada per experts es troba en els nombrosos viatges realitzats per científics espanyols a Amèrica Llatina. Els més estudiats han sigut els viatges realitzats durant el primer terç del segle XX per científics com Blas Cabrera Felipe, Julio Rey Pastor, August Pi Sunyer, Enrique Moles i José Casares Gil, tot i que també se’n van realitzar d’altres durant les dècades posteriors. El govern espanyol va impulsar aquests viatges per a mostrar una suposada imatge de modernitat de l’antiga metròpolis. També pretenia reforçar els vincles amb les comunitats d’emigrants espanyols als països americans i millorar les relacions comercials entre tots dos continents. En aquests casos, els viatges van servir perquè els científics assumissin nous rols allunyats de qüestions tècniques o científiques. Van combinar el seu prestigi científic personal amb les seues posicions institucionals amb l’objectiu d’atendre els encàrrecs i interessos del govern. Van ser així convidats a impartir conferències al voltant de les seues especialitats i van rebre homenatges i altres reconeixements. Al mateix temps es van reunir amb diplomàtics, polítics, industrials i colònies d’expatriats. Amb aquests viatges es van transformar en mediadors o agents culturals, al mateix temps que reforçaven la seua visibilitat pública en diferents països. Per això, aquests viatges diplomàtics i culturals també van contribuir a ampliar les seues xarxes de contacte, a intercanviar informacions diverses i, en definitiva, varen augmentar la seua autoritat com a experts en diferents qüestions.

Els experts en trànsit no es van limitar a transferir, difondre, propagar o transmetre els coneixements adquirits a l’estranger. També van realitzar un autèntic procés d’apropiació selectiva i creativa de pràctiques experimentals i models d’ensenyament i recerca nous. Ja ha sigut mostrat en altres apartats que els llibres de text són un altre ingredient bàsic en la construcció de l’autoritat experta. Molt sovint la realització d’un viatge va ser un motiu per a la publicació de llibres que adaptaven els sabers adquirits a cada context local. També els viatges varen propiciar la traducció creativa d’obres d’autors estrangers, moltes vegades dels centres visitats. Alguns exemples són els llibres publicats pel naturalista portuguès José Correia da Serra (1750-1823) que va realitzar llargues estades a París, Londres i Washington, encara que va mantenir els seus contactes a Portugal, on va morir sent diputat. Les publicacions sobre parasitologia de Gustavo Pittaluga (1876-1956) són també resultat dels viatges d’aquest metge hispanoitalià a les colònies de Guinea Equatorial. Posteriorment va realitzar nombrosos viatges com a president del Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions i, després de ser depurat pel règim franquista, es va veure obligat a l’exili forçat a Cuba, on es va integrar en diferents institucions acadèmiques.

Reunió preparatòria de la XI International Conference of Chemistry i el IX Congrés de la International Union of Pure and Applied Chemistry, organitzat al palau de la Magdalena de Santander l’any 1934. Chemistry International.

En definitiva, els viatges d’estudi no sols van servir perquè els científics adquirissin coneixements, incorporessin tècniques o sabers tàcits, obtinguessin títols acadèmics i publiquessin a la tornada manuals amb apropiacions i adaptacions selectives. També van servir per a incrementar prestigi, obtenir credencials, establir contactes i consolidar xarxes socials i de col·laboració entre diferents territoris, la qual cosa els oferia la possibilitat d’actuar com a mediadors entre tradicions culturals i socials diferents i de convèncer els seus col·legues locals de la necessitat de realitzar canvis dins dels sistemes educatiu i, fins i tot, d’intervenir en assumptes polítics o d’interès públic. Per tot això, els viatges i les estades van ser elements clau com a eina de legitimació que reforçava l’autoritat científica de diferents personatges i recolzava la seua consideració com a experts a la tornada.

 

 

Ignacio Suay Matallana
IILP-UMH

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Basalla, George. The Spread of Western Science. Science. 1967; 156: 611-622.

García Belmar, Antonio, Bertomeu Sánchez, José Ramón. Viajes a Francia para el estudio de la química, 1770-1833. Asclepio. 2001, 53, (1) : 95–140. 

Gavroglu, Kostas, (et al.). Science and technology in the European periphery: some historiographical reflections. History of Science. 2008; 46, (2): 153-175.

Madruga, Catarina. Expert at a Distance. Barbosa du Bocage and the Production of Scientific Knowledge on Africa. HoST – Journal for the History of Science and Technology. 2017; 11: 57-74.

Raj, Kapil. Go-Betweens, Travelers, and Cultural Translators. In: Lightman, B. ed. Companion to the History of Science. Chichester: Wiley-Blackwell; 2016, p. 39-56.

Raposo, Pedro; Simões, Ana; Patiniotis, Manolis; Bertomeu-Sánchez, José Ramón. Moving Localities and Creative Circulation: Travels as Knowledge Production in 18th-Century Europe. Centaurus. 2014; 56, (3): 167-88.

Secord, James A. Knowledge in transit. Isis. 2004; 95, (4): 654-672.

Suay-Matallana, Ignacio. Entre Alemania y América. José Casares Gil y los viajes científicos en la construcción de la autoridad experta en la España contemporánea. Historia Crítica. 2017; 66: 25-44.

Estudis

Barona, Josep L. (ed.). El exilio científico republicano. Valencia: Universitat de València; 2010.

Bendicho Beired, José Luís; Capelato, Maria Helena; Coelho Prado, Maria Lígia (coords.). Intercâmbios políticos e mediações culturais nas Américas. São Paulo: Laboratório de Estudos de História das Américas; 2010.

Lafuente, Antonio; Elena, Alberto; Ortega, María Luís A. (eds.). Mundialización de la ciencia y cultura nacional. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid; 1993.

Lopes, Quintino. A europeização de Portugal entre Guerras. A Junta de Educação Nacional e a Investigação Científica. Casal de Cambra: Caleidoscópio; 2018.

Otero Carvajal, Enrique; López Sánchez, José María. La lucha por la modernidad. Las ciencias naturales y la Junta para ampliación de estudios. Madrid: CSIC, 2012.

Rebok, Sandra. Traspasar fronteras, Un Siglo de Intercambio Científico Entre España y Alemania. Madrid: CSIC; 2010.

Schaffer, Simon; Roberts, Lissa; Raj, Kapil: Delbourgo, James (eds.). The Brokered World: Go-Betweens and Global Intelligence. Sagamore Beach: Science History Publications; 2009.

Simões, Ana, (et al.). Travels of Learning: A Geography of Science in Europe, Dordrecht: Kluwler; 2003.

Fonts

Casares Gil, José. Impresiones de mi viaje por la América Española. Unión Ibero-Americana; octubre 1925: 35-47. Disponible en aquest enllaç.

Memorias de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d’internet i altres recursos

Redes internacionales de la cultura española. 1914-1939. Disponible en aquest enllaç.

Science and Technology in the European Periphery. Disponible en aquest enllaç.

“Científicos del exilio 1939-2009”. Disponible en aquest enllaç.