La ciència al seu lloc

—Els sabers científics han circulat al llarg del temps per espais tan diversos i canviants que, en alguns casos, poden semblar insòlits.—

La ciència és una activitat estretament lligada al lloc en què es practica. La seva suposada universalitat contrasta amb la forta dependència dels contextos locals on es produeix i circula. La historiografia de la ciència ha insistit tradicionalment en la importància del context històric per entendre una teoria, un descobriment, un invent o la vida d’aquelles grans figures que constitueixen el peculiar panteó de “pares” de la ciència, al que només recentment s’hi han afegit també algunes “mares”. En aquesta manera de contar la història, que té com a mínim dos segles de desenvolupament, el marc temporal és el que determina de forma decisiva les condicions de possibilitat d’un fet històric.

Només en les últimes dècades, per contra, ha sorgit de forma decidida un interès per estudiar l’espai com a factor condicionant –inclús, determinant, en molts casos– del coneixement científic. Aquest retard contrasta amb altres especialitats històriques, en què les coordenades espai i temps no es trobaven tan dissociades a l’hora d’analitzar els fenòmens històrics corresponents. Les causes del retard del denominat “gir espacial” en història de la ciència potser es poden explicar per la condició feudatària de vassallatge que va tenir aquesta especialitat respecte a la configuració de les disciplines científiques i a la formació dels seus cultivadors fins la segona meitat del segle XX. Malgrat això, en les últimes tres dècades s’ha configurat un esponerós conjunt d’estudis sobre els espais de la ciència que han aportat noves perspectives sobre temes clàssics i, sobretot, han permès renovar de manera decisiva l’elenc d’escenaris, temes, agents i materials de la visió actual de la ciència i la seva història.

En altres capítols de Sabers en acció s’hi poden trobar exemples d’aquests espais més coneguts, creats o transformats al llarg de la història amb el propòsit d’adequar-los per produir o comunicar coneixements científics. La configuració de les aules universitàries baixmedievals –amb la seva càtedra elevada com un púlpit i grades disposades al seu davant– consagrava de manera eficaç el poder de l’autoritat conferida als textos clàssics i als seus intèrprets, per sobre dels caps de qui s’esforçava per comprendre’ls. Els gabinets de curiositats van condicionar de manera decisiva les propostes de nomenclatura i classificació de les criatures animades i inanimades que poblaven aquelles col·leccions disposades en espais domèstics que intentaven reproduir, en una altra escala espacial, la natura sublunar. Els jardins botànics, amb les seves plantes geomètriques, van aplicar una plantilla arquitectònica al món vegetal creada en funció de la necessitat de disposar, degudament “localitzades”, les plantes medicinals com a mètode per facilitar-ne el reconeixement i l’aprenentatge de les seves propietats. Els teatres anatòmics, inspirats en una estructura arquitectònica clàssica, van albergar durant tres segles l’exhibició de l’interior del cadàver davant un públic cada cop més nombrós i variat, que adquiria un saber científic, però també filosòfic i religiós, a partir de la contemplació del cadàver obert sobre la taula de dissecció. La paraula laboratorium va adquirir el seu significat modern com a espai de recerca en els mateixos tractats on la chymia es postulava com la nova ciència de la matèria a l’Europa del trànsit entre els segles XVI i XVIII. Els museus vuitcentistes van consagrar una relació concreta entre la ciència i els seus públics que va condicionar l’adquisició d’un coneixement eurocèntric i colonialista del món natural, basat en la contemplació passiva determinada pel fet de deambular al llarg d’unes sales que reflectien una taxonomia de la natura més estàtica que dinàmica, més fixa que canviant. La segregació del públic femení en molts d’aquests espais per a la ciència ha marcat fins a dates molt recents un accés diferenciat a un coneixement científic que es produïa des d’una misogínia profunda.

L’enumeració d’espais de pràctica i producció científica seria quasi interminable: laboratoris, aules, museus, gabinets, indústries, observatoris, tribunals, hospitals, teatres, llars, places, etc. Als apartats d’aquest capítol, tanmateix, s’opta per visitar quatre espais no massa transitats pels estudis històrics de la ciència: muntanyes, presons, leproseries i zoològics. En tots aquests casos, llur condició de llocs de ciència no resulta, a priori, tan òbvia com la d’un laboratori o una nau espacial, raó per la qual, en general, han estat percebuts socialment com a aliens a l’activitat científica.

Imatge aèria de la Presó de Holmesburg, a Filadèlfia, EUA, on, durant dècades, es van realitzar experiments amb humans en diferents camps de la medicina. Wikipedia.

Els espais d’exclusió social han actuat com a escenaris propicis per a la producció de nous sabers científics, sovint gràcies a un disseny adequat per a la producció i el registre de les dades experimentals obtingudes dels cossos dels éssers reclosos en aquests espais. Els apartats dedicats, respectivament, a les presons i a les leproseries parlen d’aquesta situació en el cas dels éssers humans, mentre que l’apartat dedicat als zoològics estableix, mutatis mutandi, un patró similar per als animals. No és, per tant, forçat evocar aquí la trista història dels manicomis, ni la dels anomenats “zoos humans” que tant d’èxit de crítica i públic van recollir des de mitjan segle XIX fins ben entrat el segle XX. Recordem que encara el 1958 s’exhibien en un parc de Brussel·les un grup de nens congolesos confinats en un tancat que sorprenien i delectaven els vianants que podien apropar-s’hi per contemplar-los.

Recreació d’un poblat senegalès al pavelló de França de l’Exposició Universal de Lieja, el 1905. Wikipedia.

Per altra banda, el conjunt de casos aquí reunit mostra el caràcter híbrid d’aquests espais. En uns s’hi alterna la ciència amb l’entreteniment sense solució de continuïtat; en altres se’n justifica la utilitat per la seva capacitat de domesticació de la vida salvatge, en el sentit de no “civilitzada” o de desafiament humà a les forces de la natura; d’altres, en fi, es conceben a si mateixos com a indrets ideals per comprovar l’eficàcia del càstig, entès com a instrument de regeneració o de reproductibilitat dels patrons de disciplina social a escala microespacial.

L’erupció del Vesubi el 1774. Jacob Philipp Hackert. Oli sobre paper en fusta. Wikipedia.

En tots els casos revisats es podrà comprovar la fluïda configuració de diferents sabers que neixen, es consoliden o es reconfiguren precisament en aquests espais. Aquests sabers pertanyen a branques, de vegades dispars, de l’univers de les disciplines acadèmiques: anatomia i etologia, psiquiatria i farmacologia, microbiologia i psicologia, geologia, fisiologia i astrofísica, per citar només alguns dels sabers reconfigurats gràcies a alguns d’aquests quatre espais insòlits.

Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland al peu del Chimborazo. Oli de Friedrich Georg Weitsch (1810). Wikipedia.

Es tracta, per altra banda, d’indrets en què els sabers científics es confronten amb realitats que posen a prova la capacitat humana per dominar allò que l’espanta: la vida salvatge, la conducta violenta, la malaltia invisible, la força d’un volcà o el vertigen de les altures. Són espais on els sabers científics entren en acció per conjurar aquestes pors, per domesticar el salvatge, reformar el violent, aïllar la malaltia, conquerir els confins verticals de la terra o observar, en condicions adequades, el cosmos circumdant. Són espais, en definitiva, socialment qüestionats, en algun dels quals els drets civils pugnen amb ambigües afirmacions d’utilitat pública i els subjectes reclosos o confinats, observadors i observats, lluiten contra les conseqüències de les promeses científiques incomplides. Són, per tant, quatre espais que permeten, des de llurs particularitats i amb llurs similituds, constatar moltes de les tendències actuals en una història de la ciència marcada pel denominat “gir espacial”.

Antonio García Belmar
IILP-UA

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.