Materialitat

—Llegir artefactes, recrear pràctiques i manipular objectes per comprendre la ciència.—

—No la sents? —va fer broma ell—. La historicitat?

 

—Què és això? —digué ella.

 

—Quan una cosa té història dins d’ella. […] Un d’aquests té historicitat, moltíssima, la màxima que un objecte puga tindre. L’altre no en té cap. Pots sentir-ho? —li va preguntar tocant-la amb el colze—. No saps quin és quin. No hi ha cap “plasma místic”, cap “aura” al seu voltant.

Philip K. Dick, The Man in the High Castle (1962)

A tall d’ucronia, Philip K. Dick es va referir a un encenedor Zippo que hauria pertangut al president Franklin D. Roosevelt i es trobaria a la butxaca del seu pantaló en el moment d’haver estat assassinat. En mans d’un antiquari insurgent, aquest objecte posseeix una historicitat que no té la resta d’encenedors fabricats en sèrie per l’empresa que els va donar nom. Es tractava d’objectes de consum de masses que, vinculats amb l’exèrcit dels Estats Units, van assolir un apogeu comercial després de la Segona Guerra Mundial. Tot és hipotètic i contrafactual a la novel·la ja clàssica de Dick: Roosevelt és assassinat i els vencedors de la guerra són els governs alemanys i japonesos que regeixen els destins del món i tenen una estima exòtica per qualsevol objecte característic de l’antigament hegemònica civilització estatunidenca. Aquest objecte quotidià tindrà “historicitat” —sinònim de valor per a uns i altres, però per motius diferents. Els objectes materials tenen historicitat. Qui la desentranyarà? El desentranyaire que la desentranyi bon historiador serà.

La indagació de la materialitat ha produït grans canvis en àrees d’estudi tan diverses com la història social, la història de la religió, la història de l’art, la història de la ciència, la filosofia política, les belles arts, la sociologia de la tecnologia o la teoria feminista, amb l’empremta de les aportacions de l’arqueologia i l’antropologia. En algunes d’aquestes disciplines la referència comuna a la cultura material és ambivalent, atès que es pot referir concretament al paper d’allò material i la seva producció, així com als objectes físics que ho representen. És el cas de la història de la ciència, la tècnica i la medicina, que des de fa gairebé un segle ha anat incorporant de diferents maneres i en diverses fases aquesta aproximació.

Portades de catàlegs d’instruments científics publicats en diversos períodes per Alice Babette Schloss (Mm Heymann) (1911), col·leccionista privada resident a París; Robert T. Gunther (1932), fundador del Museum of the History of Science de la Universitat d’Oxford; Henri Michel (1966), enginyer, col·leccionista i historiador belga; i Mary Holbrook (1992), conservadora, que va coordinar l’inventari nacional britànic dins de la iniciativa de l’inventari mundial de la UNESCO.

Durant el Renaixement, l’associació de la impremta amb la pràctica del col·leccionisme científic als gabinets de curiositats va fer emergir el catàleg imprès de la cultura material com a instrument de comunicació i recerca. La seva composició i posada en pàgina, relat, llistats, taxonomia, descripcions i representacions visuals van començar a definir un nou gènere de literatura que tindria un gran impacte per als estudis de la cultura material de la ciència. Als segles següents es desenvoluparien catàlegs de col·leccions especialitzades privades i públiques, així com seleccions temàtiques d’objectes dins de museus generalistes o de múltiples institucions. Al mateix temps es van redefinir constantment els objectes i les pràctiques del col·leccionisme científic. A partir de la implantació d’internet com a servei públic en l’última dècada del segle XX es van desenvolupar catàlegs electrònics impulsats per alguns dels principals museus europeus d’història de la ciència, amb exemples pioners com Epact.

A partir de 1946, en un continent europeu devastat per la Segona Guerra Mundial, es va impulsar una comissió per a la producció d’un inventari mundial d’instruments científics d’interès històric, en el marc de la recentment creada Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). Va integrar una comunitat diversa d’investigadors interessats en la cultura material de la ciència a través de la seva connexió amb les acabades de crear Union Internationale d’Histoire des Sciences (actualment DHST-IUHPST) i Conseil International des Musées (actualment ICOM). En aquest últim es va establir un comitè de museus científics, tècnics, etnològics i d’història natural, amb representants del Palais de la Découverte (París), Science Museum (Londres), Musée de l’Homme (París) i Smithsonian Institution (Washington D.C.). Hi van concórrer des de professionals de museus a historiadors de la ciència, la tècnica o la medicina vinculats a institucions universitàries, passant per historiadors d’altres especialitats, enginyers, científics, geògrafs i col·leccionistes. Alguns d’ells, com Henri Michel, Francis Maddison, Maurice Daumas, Derek J. de Solla Price, Silvio Bedini o I. Bernard Cohen van articular a partir de 1952 una nova organització internacional dedicada específicament a l’estudi de la cultura material de la ciència, la Commission des Instruments Scientifiques (actualment Scientific Instrument Commission).

La comunitat d’investigadors de la cultura material de la ciència entre els anys cinquanta i setanta va produir des de panoràmiques generals de la fabricació d’instruments científics en països com França, Anglaterra, Alemanya i els Estats Units fins a estudis de cas d’instruments o famílies d’instruments específics, amb un predomini dels períodes antic i modern i dels instruments vinculats amb l’astronomia, matemàtiques, geografia, navegació i horologia. A finals de la dècada dels setanta existien ja meticuloses biografies d’objectes totèmics per a la ciència, com el telescopi, el microscopi, el baròmetre o el termòmetre. També hi va haver un focus essencial en l’estudi de materials com el vidre i els metalls, com a elements la producció i treball dels quals poden haver definit gran part de la instrumentació científica entre l’antiguitat i el desenvolupament de l’electrònica. A partir de la dècada següent, tanmateix, es va començar a popularitzar de manera extensiva l’estudi de la cultura material dins de la història de la ciència a través del gir pràctic propugnat pel socioconstructivisme.

Dos dels instruments científics més investigats al llarg de la història: el telescopi i el microscopi. Telescopi de Galileu conservat al Museo Galileo i microscopi Zeiss, donat per aquesta empresa al Deutsches Museum.

La sociologia del coneixement científic, amb el suport del mètode etnogràfic, va renovar a la dècada dels vuitanta la forma d’entendre la ciència com a producte de la cultura humana i va obrir la porta al desenvolupament d’una epistemologia i sociologia històrica en què el discurs de la materialitat jugava un paper fonamental. Aportacions com les de Steven Shapin, Simon Schaffer, Peter Galison, David Gooding, Trevor Pinch o Mario Bagioli, sobre objectes com la màquina pneumàtica, els prismes de Newton, els acceleradors de partícules, els registres i representacions visuals produïdes per l’experimentació amb instruments, o les cultures epistemològiques del coneixement científic en espais tan allunyats com la cort renaixentista, les primeres societats científiques i el laboratori de física de partícules, van revelar alguns dels resultats més notables d’aquest gir metodològic i historiogràfic.

Si bé en aquests treballs no es van utilitzar els instruments científics com a font directa d’estudi, la recerca sobre la producció experimental dels fets científics mitjançant l’anàlisi de textos va mostrar les dificultats en l’execució d’experiències i legitimació del coneixement científic, una pluralitat d’actors, objectes i espais i el paper social de la comunicació en la mateixa construcció de coneixement. Van obrir nous camins i van contribuir a popularitzar la cultura material de la ciència com un interès no només per a especialistes i coneixedors sofisticats, sinó per a qualsevol historiador de la ciència.

L’estudi de les experiències científiques i de la seva reproducció en diferents indrets, entesos com aspectes centrals en l’establiment de fets científics, va assenyalar la necessitat d’estudiar el laboratori i la seva geografia en transformació des dels segles XVII i XVIII a la contemporaneïtat. Al laboratori, com a resultat de la manipulació d’aparells, desplegament de tècniques i producció de resultats, es desenvolupen pràctiques de representació textual i visual, llenguatges codificats no sempre determinats per lògiques deductives. El pragmatisme i la contingència hi juguen també un paper decisiu. A més, aquests objectes, les experiències i les tècniques poden viatjar i transformar-se en circular entre espais i adaptar-se a les condicions locals. En el trànsit al món contemporani es va passar d’espais privats i reduïts a institucions públiques i a corporacions empresarials amb abundant personal, capaces de mobilitzar una gran quantitat de materials, artefactes i informació.

L’estudi de la cultura material de la ciència ha comportat també sortir del laboratori per considerar múltiples i inesperats llocs, no necessàriament institucionalitzats: des d’una botiga d’òptica a una mina, des d’un quiròfan al taller d’un artista, des d’un jardí al mar o a camp obert, des d’una gossera o un conillar domèstic a un estabulari transparent. En aquesta diversitat d’espais els actors es multipliquen, van més enllà d’un treball individual i aïllat, manipulen una gran varietat d’objectes i produeixen una pluralitat de sistemes semiòtics, de formes de comunicació material, visual i no verbal.

En el món contemporani, la societat mercantilista i industrial, sota un sistema de producció capitalista, el desplegament del comerç (persones, objectes i informació) s’ha considerat com un motor de producció del coneixement científic. Un treball d’articulació material i conceptual entre els mitjans de transport, les arquitectures i els mitjans de comunicació i la construcció dels estats i el foment de les ciències que haurien permès construir la nació i dominar el territori. L’estudi de les condicions materials en el desenvolupament de l’activitat científica ha revelat la magnitud de l’agenda de recerca de la història de la ciència.

Participants en l’últim simposi de la Scientific Instrument Commission, Atenes 2002.

En l’actualitat, l’acumulació i varietat de les recerques sobre cultura material de la ciència és ingent. La historització dels objectes, col·leccions, materials i les seves pràctiques associades ha passat per girs sociològics, epistemològics, visuals, materials o lingüístics que han assentat una concepció materialista del coneixement. Malgrat les barreres educatives i institucionals que continuen separant al lletrat acadèmic del treballador manual i del museòleg, des de fa més de mig segle l’historiador de la ciència, la tècnica i la medicina ha acabat acceptant que el seu ofici ha de passar per l’estudi de coses que parlen (objectes, representacions, tècniques, pràctiques), la lectura d’artefactes que ens permetin pensar i aprendre a través de la materialitat.

Josep Simon
IILP-UV

Alfons Zarzoso
UCM

Com citar aquest article:
Simon, Josep, i Zarzoso, Alfons. Materialitat. Sabers en acció, 04-10-2023. https://sabersenaccio.iec.cat/materialitat/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.