Androcentrisme i ciència

—Una revisió de les definicions, les representacions i els debats al voltant de l’androcentrisme en ciència.—

“El que solem anomenar ‘naturalesa humana’… és en gran part només naturalesa masculina… La nostra cultura androcèntrica ha estat, i continua sent, una cultura excessivament masculina i, com a tal, objectable”.

Leonardo da Vinci, Home de Vitrubi o Estudi de les proporcions ideals, 1492. Gallerie dell’Accademia, Venezia. Wikipedia.

Aquestes paraules de Charlotte Perkins Gilman, recollides en la seva obra The Man-Made World or Our Androcentric Culture (1911), constitueixen un dels primers usos crítics de la paraula “androcentrisme”. Encara que aquesta aproximació analítica està en la base de les crítiques de moltes teòriques feministes, va ser en les últimes dècades del segle XX quan el terme es va desenvolupar com a categoria útil per a identificar i analitzar tota forma de coneixement que neix de la mirada i l’experiència social masculina, especialment de la de l’home occidental, blanc, heterosexual de classe mitjana, tal com va conceptualitzar Donna Haraway. L’androcentrisme implica la identificació del masculí amb l’humà en general i, al seu torn, l’equiparació de l’humà en general amb el masculí, és a dir, la constitució del masculí com a norma. Com van assenyalar algunes filòsofes de la ciència feministes, aquesta manera de conceptualitzar els éssers humans i d’estudiar els seus processos biològics i socials està present en totes les etapes del procés investigador. L’androcentrisme defineix els temes prioritaris per a la recerca i la manera d’abordar-los, igual que els resultats i la seva interpretació. En paraules d’Evelyn Fox Keller, l’androcentrisme no sols forma part del mètode científic, sinó que és el mètode de la ciència que respon a l’experiència social i els interessos d’homes. Per això, l’home blanc de classe mitja heterosexual és, en la ciència androcèntrica, el subjecte productor de coneixement i també l’objecte d’estudi preferit.

Les ciències biomèdiques, com les altres ciències, incorporen les construccions socials del femení i del masculí en la seva producció teòrica i pràctica. A més, es veuen afectades per l’androcentrisme que condiciona la manera en què es construeixen els conceptes de sexe, cos i les seves diferències, així com també determina la interpretació científica de la manifestació del ser sexuat i la seva percepció individual. És a dir, l’androcentrisme estableix com es concep el cos de les dones en tots els nivells d’organització, incloent tant les cèl·lules i els òrgans com els processos biològics. A més, estableix com s’interpreten les diferències anatòmiques identificades entre dones i homes. D’aquesta manera, l’androcentrisme es naturalitza i tendeix a autoperpetuar-se, al mateix temps que legitima el sexisme en altres espais socials.

Portada de la 3a edició de Charlotte Perkins Gilman, The Man-Made World or, our Androcentric Culture. New York; Charlton Company, 1914. Internet Archive.

Les diferències percebudes entre els éssers humans s’expliquen en funció dels atributs sexuals i es tradueixen en jerarquies, perquè la seva interpretació està condicionada i mediada per valors de gènere. Aquest concepte de “gènere” va ser desenvolupat com a categoria epistèmica i política en la dècada de 1980 en diferents espais disciplinaris de reflexió feminista per a referir-se a la subordinació social, moral, conceptual i biològica de les dones dins d’una organització estratificada en funció de les diferències entre els sexes, és a dir, dins d’una societat patriarcal. Així, el gènere fa referència a la forma primària de relacions de poder, en aparença inevitable, en la qual la posició masculina està socialment concebuda i naturalitzada com a l’única posició dominant possible i la posició subordinada, la femenina, s’entén, alhora, com a inferior i complementària.

El concepte de gènere es va concebre des del seu origen com a coexistent amb uns altres com ara classe, raça i orientació sexual, de manera que els diferents eixos de discriminació i de privilegi que estructuren estan relacionats, és a dir, són “interseccionals”, usant el terme encunyat a principis de la dècada de 1990 per Kimberlé Crenhaw. Així, les relacions socials entre els éssers humans van ser definides i enteses com a construccions socials i l’ús de paraules com gènere, raça, orientació sexual i classe es va convertir en una manera de contestar l’essencialització i la naturalització de les desigualtats socials com a producte de diferències biològiques percebudes entre els éssers humans.

Des dels inicis de la seva conceptualització, els significats, implicacions i usos del concepte de gènere s’han redefinit contínuament a causa de la coexistència dins del pensament feminista de diferents perspectives historiogràfiques i epistemològiques. La revisió crítica de les categories utilitzades i de les anàlisis resultants possibilita que, a cada moment històric i en cada context social, serveixin per a identificar i relacionar allò que està construït culturalment i allò que se suposa natural, així com per a qüestionar l’ordre jeràrquic que aquestes nocions incorporen. Les aportacions de pensadores feministes LGTBIQ+ no sols han contribuït a conformar el concepte de gènere i a matisar el seu contingut epistèmic, també han liderat la reflexió sobre el concepte de “sexe” , assenyalant el caràcter social de l’existència encarnada. Els seus treballs (alguns mostrats en la secció de fonts) proposen que el concepte de sexe és també una construcció social i històrica. En aquest apartat, s’entén “gènere” com una categoria social imposada sobre cossos sexuats i “sexe”, seguint Judith Butler, com una categoria dotada de gènere.

Representació de l’esquelet femení, de Marie-Geneviève-Charlotte Thiroux D’Arconville, publicada pel cirurgià Jean-J. Sue el 1759 a París. Es tracta d’una de les primeres representacions de l’esquelet femení i, en comparació amb l’esquelet masculí, mostra un crani desproporcionadament petit, uns malucs molt més amples i una caixa toràcica exageradament estreta. Wellcome Collection.

A partir del segle XVIII, es va estendre el model dimòrfic que definia i explicava els cossos de dones i homes com a cossos sexualitzats diferents i complementaris, trencant així amb les analogies pròpies del model isomòrfic. La medicina va definir l’úter com un òrgan únic en el cos humà, destinat exclusivament a la reproducció, una assignació que al seu torn marcava la destinació de les seves portadores: la criança. A més, va concebre el cos femení, en la seva faceta reproductora, com a perfecte, però aviat aquesta idea de perfecció es va utilitzar per a justificar la inferioritat física i social de les dones. A partir de la concepció dels cossos humans com dos, dicotòmics, i de la inseparabilitat de feminitat i reproducció, es va instaurar en la medicina i en la societat una lectura de diferents elements del cos femení en clau de la funció reproductora i d’inferioritat.

Un exemple clar d’aquesta lectura és la descripció anatòmica de l’esquelet femení a partir del segle XVIII. Tal com analitza Londa Schiebinger, aquest esquelet sexuat es representava amb un cap petit i una pelvis exageradament gran, inscrivint en els ossos els rols socials esperats d’una dona burgesa del moment, és a dir, la reproducció i la criança de la canalla. Un altre exemple és l’estudi de les representacions científiques de la biologia reproductiva humana desenvolupat per l’antropòloga Emily Martin, el qual mostra com aquestes concepcions perduren en les ciències biomèdiques de finals del segle XX. En les descripcions i representacions científiques dels processos reproductius s’atribueixen qualitats humanes a algunes de les cèl·lules que intervenen (òvuls i espermatozoides) i, al mateix temps, es conceben els processos biològics femenins com a inferiors als masculins i supeditats a aquests, reforçant així la construcció cultural i dicotòmica del femení i el masculí. Enfront de les narracions entusiastes sobre la generació de semen com un procés exemplar de capacitat creadora, els processos femenins com la menstruació i l’ovulació es presenten amb freqüència en termes de desaprofitament i passivitat: els òvuls no són produïts, esperen inerts, envellint i degenerant-se, a ser fecundats.

L’anàlisi de Martin mostra també l’adaptabilitat de l’androcentrisme. A la fi de la dècada de 1980, noves dades científiques sobre la mobilitat de l’òvul i de la seva participació activa en el procés de fertilització haurien d’haver obligat a renunciar a l’ús d’aquests estereotips de masculinitat i feminitat. No obstant això, se’n van mobilitzar uns altres per a mantenir la concepció jeràrquica d’homes i dones. En les narratives científiques que van explicar aquestes troballes, el binomi format pels arquetips de l’òvul i la dona passiva i conquistada, enfront de l’espermatozoide i l’home actiu i conqueridor, es va substituir per una altra versió del “romanç” entre cèl·lules on l’òvul es mostrava, aquesta vegada, com a “femme fatal” devoradora d’espermatozoides.

Família d’esquelets reproduïda a “The Anatomy of the Bones of the Human Body” (Edimburg, 1829) de John Barclay, i basada en làmines de Marie-Genevieve-Charlotte Thiroux d’Acronville, publicades pel cirurgià Jean-J. Sue (Paris, 1759). Londa Scheibinger (1986) assenyala que, en les representacions d’anatomia comparada del s. XIX com aquesta, els esquelets femenins es mostraven diferents dels masculins, però similars als esquelets de les criatures. L’esquelet femení es caracteritzava a més per la seva gran pelvis. Wellcome Collection.

La ciència androcèntrica explica la medicalització de processos naturals com la menstruació, la concepció, l’embaràs, el part i la menopausa. Crea així una subjectivitat femenina també profundament medicalitzada. Un bon exemple d’això és la cultura entorn de la píndola anticonceptiva femenina que s’ha abordat en un altre apartat. Un altre exemple és la construcció d’algunes malalties mentals com a resposta a conductes de gènere de dones amb feminitats o orientacions sexuals no normatives. Aquestes malalties es van convertir en dispositius de control i regulació i van ser resultat de la pràctica de descriure la naturalesa i la patologia humana a partir de relacions establertes entre els sexes. Un dels exemples més coneguts és la bogeria, que, en el segle XX, amb la seva variable i heterogènia etiologia, va justificar l’aïllament social i el tancament no voluntari de dones amb professions considerades poc femenines, com l’escultora Camille Claudel (1864-1943), la fotògrafa Daura Maar (1907-1997) i la pintora surrealista Leonora Carrington (1917-2011).

Finalment, l’androcentrisme en la medicina dificulta una igualitària aplicació de recursos diagnòstics i terapèutics. En prendre’s el masculí com a norma i menysvalorar el femení, es pot assumir que les malalties es manifesten de la mateixa manera en dones i homes quan, de facto, no succeeix així. Aquesta perspectiva pot conduir a descurar la morbiditat diferencial, o els símptomes específics de malalties, sobretot, quan aquestes es manifesten en dones. Un exemple conegut des de finals de la dècada de 1990 és la cardiopatia isquèmica. Solament per la forta influència de l’androcentrisme es pot explicar que es considerin com a universals els símptomes i els signes d’aquesta malaltia en homes de mitjana edat, sense tenir en compte els patits per les dones quan són diferents. Així, un alt percentatge de dones, en comparació amb els homes, sofreixen infarts amb símptomes evitables perquè no els van ser diagnosticats. L’androcentrisme justifica també l’exclusió de les dones en estudis sobre processos biològics i assajos clínics de medicaments, de manera que els valors diagnòstics considerats i utilitzats com a patrons de normalitat corresponen, en molts casos, únicament als de poblacions d’homes i no són necessàriament vàlids per a moltes dones.

Marta Velasco Martín
Universidad de Castilla-La Mancha

Agata Ignaciuk
Universidad de Granada

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.