Autoria i autoritat de les dones

—La producció de coneixement i les relacions de gènere al llarg de cinc segles.—

L’autoria, la qualitat de ser autora o autor, reconeix el ser (o l’haver estat) causa d’alguna cosa, ja sigui un dibuix, un text, un objecte o un procediment. Històricament, l’autoria de les dones ha estat vulnerable i invisible. El valor de la seva tasca en la producció de sabers sobre el cos humà i sobre la naturalesa ha estat sovint posat en dubte. Al llarg del temps, la desautorització femenina ha pres moltes formes, algunes subtils i unes altres molt tosques: l’apropiació masculina d’autories prèviament reconegudes, com la imputació a un esclau romà d’un famós text medieval de medicina de les dones; l’intent, parcialment fallit, que va fer el pare d’Oliva Sabuco (1562-c.1646) d’atribuir-se un text imprès amb el nom d’ella; o la sostracció del treball de Rosalind Franklin (1920-1958), que va empetitir la seva aportació al descobriment de l’estructura de l’ADN, per esmentar únicament algunes de les més conegudes.

Proba consultant diversos textos per a elaborar el seu propi. Paris, ca. 1403. Giovanni Boccaccio, De claris mulieribus, Bibliothèque Nationale de France, Ms. Fr. 598, fol. 143v.

Els processos de transmissió i de recepció d’obres de dones s’han mostrat especialment delicats per a l’estabilització i la circulació de l’autoria i de l’autoritat femenina. Així, no s’han conservat o no han estat identificats encara textos d’Hipàtia d’Alexandria (c.355-c.415), encara que les seves aportacions originals a les matemàtiques i l’astronomia estan testificades per testimoniatges dels seus deixebles. Unes altres s’han conservat durant llargs períodes de temps en contextos restringits, com l’Hortus deliciarum, una enciclopèdia de tots els sabers del segle XII, d’Herrada de Landsberg (1125-1195), la Physica d’Hildegarda de Bingen (1098-1179), els receptaris de medicina domèstica, els quaderns de laboratori o els brodats botànics.

A les disciplines científiques actuals, l’autoria és reconeguda sempre mitjançant l’atribució d’una obra a un nom personal i està directament vinculada a la idea de prestigi. El reconeixement de l’autoria atorga visibilitat individual, acredita la competència i construeix l’autoritat científica en un sistema meritocràtic, jerarquitzat i individualista, també en les formes convencionals d’autoria múltiple. Aquestes atenen normes de prelació que concedeixen rangs d’autoritat diferents segons l’ordre de les signatures i, en algunes especialitats, una publicació pot arribar a estar signada per centenars de noms.

Aquestes pràctiques aombren realitats que la historiografia feminista de la ciència ha revelat i que han tingut i tenen efectes perniciosos per al reconeixement de l’autoritat de les dones, reconeixement previ i necessari perquè pugui ser afirmada i valorada la seva autoria: realitats com el caràcter col·lectiu de l’esforç científic, que els seus resultats mai s’expliquen per una simple suma de quefers personals; o la naturalesa anònima de multitud d’autores, l’autoritat de les quals en la producció de coneixement va ser reconeguda en el seu temps, però mai va arribar a plasmar-se directament per elles mateixes en un text escrit, una il·lustració signada o un objecte amb el seu nom inscrit. La consciència de la vulnerabilitat de l’autoria femenina ha acompanyat les dones al llarg de la història i ha tingut efectes concrets en els seus processos d’autorització, perquè han elaborat múltiples estratègies per a evitar o atenuar la seva desautorització.

Retrat de Lluïsa Bourgeois. Pres del frontispici del seu llibre Observations diverses sur la sterilité, perte de fruict, foecondite, accouchements et maladies des femmes et enfants nouveaux naiz. Paris: A. Saugrain; 1609. Wellcome Collection.

Al llarg del segle XVII, quatre dones matrones van esdevenir autores i autoritat de la literatura obstètrica i ginecològica gràcies a diverses obres publicades originalment a París (Louise Bourgeois de 1609 a 1635 i Marguérite de la Marche, 1677), Londres (Jane Sharp, 1671) i Cölln/Berlín (Justine Siegemund, 1690). En el segle següent, vuit dones més van escriure sobre parts. L’autoria de totes aquestes obres va ser reconeguda, i algunes van aconseguir gran notorietat. Per a aquestes matrones, publicar suposava un intent d’aconseguir autoritat textual, no només pràctica. Per tal d’aconseguir-ho, i persuadir el públic lector de la seva qualitat d’autores, van emprar recursos que marcaven una diferència amb obres de metges i cirurgians. Així, subratllaven els seus dots excepcionals i llarga pràctica en l’ofici que avalaven amb dedicatòries i agraïments a persones notables. Basaven les seves obres en la seva experiència i casos propis, els quals rares vegades acompanyaven de comentaris, cites i préstecs de textos mèdics. Escrivien per a dones en general, i per a les que aspiraven a ser matrones en particular, i defensaven, amb això, el paper privilegiat de les dones ben instruïdes en l’atenció al part, en detriment dels homes, metges o cirurgians. Situaven a les dones en el centre del seu relat i atorgaven autoritat als seus cossos i les seves malalties, a diferència dels autors de llibres d’obstetrícia, que es basaven en textos clàssics. No hi havia llibre de matrona que cités autors mèdics sense rectificar-los en qüestions obstètriques o sense qüestionar la seva misogínia i el seu androcentrisme.

Lluïsa Bourgeois, llevadora de la cort de França entre 1600 i 1626, es va convertir en la primera autora d’un llibre de parts en 1609, amb el primer de tres volums del seu tractat Observations diverses (…). Abans d’acabar el segle va ser reeditat diverses vegades i traduït a l’alemany, el neerlandès i, parcialment, a l’anglès. La versió anglesa (The Complet Midwives Practice, 1656, 1697) és un bon exemple de manipulació post mortem de l’autoria. Publicat sota els noms d’un metge astròleg, un apotecari i un noble, consistia bàsicament en una traducció abreujada de la seva obra. La figura de l’autora s’utilitza de manera ambigua: al mateix temps que en el prefaci es reconeix la seva procedència, s’eliminen parts altament significatives de l’original i s’atribueixen a Bourgeois pràctiques obstètriques que mai va defensar, com la postura de part en decúbit supí.

Jane Sharp. The midwives book. Or the whole art of midwifery discovered. Directing childbearing women how to behave themselves. London: S. Miller; 1671. Il·lustració d’una còpia que va pertànyer a dues lectoras, Abigail i Mary Rowe. Wellcome Collection.

La primera autora d’un llibre d’obstetrícia en llengua anglesa va ser Jane Sharp. La seva obra The Midwives Book (1671) va conèixer quatre edicions i la seva autora demostra un ampli coneixement de la literatura mèdica continental sobre embaràs i part. Dissenteix obertament de moltes interpretacions mèdiques sobre la naturalesa femenina i presenta un cos femení pròxim i menys temible que els tractats masculins de parts. Alguns treballs actuals qüestionen l’existència d’una Jane Sharp real i advoquen per un pseudònim que va amagar una dona que no es va atrevir a rubricar el seu experimentat i atrevit punt de vista.

Des de finals del segle XIX, a Europa i els Estats Units, les dones van accedir a l’educació superior soles o compartint aules amb els homes. Al llarg del segle XX, la seva presència com a estudiants va anar en augment, encara que els llocs acadèmics i professionals que han ocupat no han estat entre els de major autoritat, que sí han acumulat els homes. Això ha ocorregut en el mig segle d’expansió de les ciències i del poder polític articulat al seu voltant. Amb la segona onada del feminisme, durant la qual Marilyn Loden va encunyar el terme “sostre de vidre” per a referir-se a aquest problema, ha augmentat la consciència de metgesses, científiques i tecnòlogues, així com les associacions per denunciar-lo i superar-lo.

Portada de la publicació de la tesi doctoral de la metgessa Dolors Aleu i Riera (1857-1913). Tesis en red.

Signants de treballs impresos en llibres i revistes de les branques de ciències, les dones han estat i són autores de publicacions de manera individual i, especialment des de mitjans del segle XX, també d’obres col·lectives. L’autoria col·lectiva va augmentar degut, d’una banda, a la major grandària dels grups de recerca i, de l’altra, a la complexitat tècnica de l’experimentació. L’autoria múltiple mostra la integració de les científiques i la seva qualitat d’autores al mateix temps que les oculta com a dones. Una autoria basada en cognoms i en la visibilitat de la primera signatura en les cites i referències de treballs signats per més de tres persones, juntament amb l’autoritat acadèmica masculina, contribueix des de fa dècades a aquesta invisibilitat i reprodueixen el que Margaret Rossiter ha denominat “efecte Matilda”.

La cristal·lografia per difracció de raigs X mostra en els seus orígens a Anglaterra un grup de científiques especialitzades en disseny i maneig de dispositius de raigs X i en els càlculs matemàtics que permetien proposar estructures moleculars. En els grups dirigits pels Bragg (pare i fill), John D. Bernal (1901-1971) i Kathleen Lonsdale (1903-1971) es van formar cristal·lògrafes que van ser origen d’una genealogia de dones que arriba a la quarantena. Lonsdale és famosa per la seva contribució, entre altres, a l’estructura de l’anell del benzè, Dorothy Crowfoot Hodgkin (1910-1994) per les seves a l’estructura de la penicil·lina i de la insulina i Rosalind Franklin pels seus estudis sobre la de l’ADN. L’espanyola Sagrario Martínez Carrera (1925-2011) pertany a aquest llinatge amb els seus treballs, entre altres, sobre l’estructura de l’imidazol.

Dones estudiant i escrivint a la Residencia de Señoritas, Madrid. Josefina Carabias. Las mil estudiantes de la Universidad de Madrid. Estampa, 24 de junio de 1933, s/p. Fotos: Gredos y Contreras y Vilaseca. Edad de Plata.

En bioquímica han destacat, entre moltes, les britàniques Marjory Stephenson (1885-1948) i Dorothy Needham (1896-1987). La primera va ser, al costat de Lonsdale, una de les primeres dones escollides fellows de la Royal Society de Londres en 1945, mentre que la segona va accedir-hi en 1948. Experta en la contracció muscular, Needham va mancar de posició acadèmica pròpia en la Universitat de Cambridge, on va investigar finançada per fundacions i projectes. A Espanya, Gertrudis de la Fuente (1921-2017), pionera en estudis sobre processos enzimàtics i col·lega d’Alberto Sols (1917-1989), va romandre oculta rere el protagonisme social i acadèmic d’aquest.

Fruit de la construcció prèvia de l’autoritat científica com a privilegi masculí, la presumpció rutinària d’autoria individual dels homes ha impedit interpretar les petjades de l’autoria i de l’autoritat de les dones en la història.

Montserrat Cabré i Pairet
Universidad de Cantabria

Teresa Ortiz Gómez
Universidad de Granada

María Jesús Santesmases
CCHS-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.