Cossos naturalitzats

—La història dels models anatòmics permet descobrir col·leccions, artistes, públics, espais d’exhibició i itineraris fins ara desconeguts.—

“L’escultura va comprendre de seguida la bellesa misteriosa i abstracta
que hi ha en aquesta prima carcassa a la que la carn serveix de mantell
i que és com un mapa del poema humà.”

Charles Baudelaire, Pourquoi la sculpture est ennuyeuse (1846)

El 18 de desembre de 1803, el Diario de Barcelona publicava la següent notícia:

“Joseph Chiappi, professor d’Anatomia i d’Escultura en cera, força conegut en aquesta ciutat per les exquisides obres que ha exposat a la vista del Públic, té la satisfacció d’anunciar-li que els dies 25 i següent del corrent exposarà el Naixement de Nostre Senyor Jesús al Pessebre, les primoroses figures del qual són de mida natural.”

El pessebre, que reproduïa l’escena de l’Adoració dels Reis Mags, s’exposaria en un local de la Rambla, acompanyat d’un espectacle musical. La seva exhibició es va haver de prolongar fins el 15 de gener de 1804 davant l’entusiasta acollida del públic. Fins aquí una notícia sobre la vida artística i religiosa en una ciutat en plena expansió industrial i demogràfica, on la presència d’un escultor d’origen italià no hauria d’estranyar, atès que des de feia més de dues dècades era habitual trobar exposicions d’escultures en diversos indrets, amb motius variats i, amb freqüència, de mans d’escultors italians, afamats a l’època pel domini de la tècnica de la ceroplàstia.

Gaetano Zumbo, La pesta. Museu de la Specola, Florència, Itàlia. Wikipedia.

Però aquí es consigna que aquest Joseph Chiappi (?-1833) és també “professor d’anatomia”, cosa que introdueix un component diferent en el seu perfil, indicant que no es tracta exclusivament d’un artista, sinó també d’algú directament involucrat en una pràctica científica: l’anatòmica. En efecte, repassant la premsa del moment, trobem que, pocs mesos abans, l’abril de 1803, Chiappi havia obtingut el primer premi a la categoria d’“Elements d’Anatomia” atorgat per la Junta de Comerç de Barcelona, en aquell moment la principal institució per a la formació científica reglada en una àmplia gamma de disciplines en una ciutat que seguia sense universitat des de 1714.

Així és que estem davant dos tipus d’objectes que es mouen en l’ambigua –permeable, difosa, àmplia– frontera entre l’objecte artístic i el científic, i que aquí, a la Barcelona dels primers anys del vuit-cents, surten de les mans d’un evanescent “professor d’anatomia i escultura Joseph Chiappi”.

Cera anatòmica de Giuseppe Chiappi. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

Quan parlem de la història material de la ciència, no estem solament postulant una perspectiva des de la qual abordar recerques sobre qüestions relacionades amb els objectes que la ciència produeix o s’apropia, sinó que advoquem per la sistemàtica inclusió de la materialitat dins de les nostres històries i els nostres relats. Només així podem comprendre de forma més apropiada la cultura específica en els diversos episodis històrics i en cada context espacial i cronològic que considerem.

En el cas tractat en aquest apartat, a més, és precisament la materialitat dels objectes la que ens ajuda a entendre la doble vessant –en principi insòlita si ens atenem a una primera aproximació superficial– d’unes figures anatòmiques que van ser produïdes per a l’ensenyament científic i unes figures religioses exhibides per a la pública devoció. Perquè l’element comú és que es tractava d’escultures de cera, una tècnica que havia adquirit en aquell moment una prestigiosa singularitat i gaudia de gran acollida popular, exhibida en contextos i amb fins molt variats.

En realitat, des dels seus inicis, cap al segle XVII, l’escultura en cera s’havia plasmat tant en motius religiosos –que, pel que sembla, van precedir a la resta– com en models anatòmics orientats especialment a la didàctica en un context en què la dissecció de cadàvers es trobava limitada, per les condicions climàtiques i la precarietat de les tècniques de conservació, a unes poques setmanes l’any.

Peces excepcionals d’aquestes col·leccions anatòmiques de cera van ser les anomenades “Venus anatòmiques”, la prolongada història pública de les quals ens porta des de les col·leccions mèdiques de la Florència del segle XVIII fins a les fires ambulants que recorren les ciutats europees i americanes durant tot el segle XIX i, inclús, les primeres dècades del segle passat. Sempre sota les ambigües condicions d’una exhibició d’un cos femení despullat i, sovint, en postures i amb ornament que –en principi– no tenien relació amb una imatge legitimada per presentar diverses estructures anatòmiques per a l’ensenyament i l’estudi.

Venus anatòmica. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

Per una altra banda, en el cas de Chiappi, com en el d’altres similars, ha estat la trajectòria dels objectes i la seva pervivència la que ha permès anar reconstruint no només la història material dels mateixos, sinó també la del seu artífex. Així, la identificació de Chiappi com a autor d’una escultura en cera que actualment es troba a la col·lecció de la Universitat de Harvard va permetre seguir la pista a un personatge que, nascut molt probablement a Itàlia, es va traslladar a Barcelona els anys inicials del segle XIX, des d’on va passar a Amèrica. El rastre de les peces de Chiappi i diverses notícies –encara que disperses i, de vegades, incompletes– en guies, diaris i catàlegs permet anar documentant el seu pas per Nova York, Baltimore, L’Havana, València, Cadis, fins recalar de nou a Barcelona, dues dècades després d’aquelles primeres notícies sobre la seva activitat artística i científica en aquesta ciutat. És l’estil inconfusible de les obres anatòmiques de Chiappi el que permet connectar la peça avui a Harvard amb la que es conserva actualment al Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i que procedeix, sens dubte, de la col·lecció de l’antic Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona.

Amfiteatre anatòmic de l’antic Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Wikipedia.

Des de la seva creació el 1760 i fins l’obertura d’una flamant Facultat de Medicina a la reinstaurada Universitat de Barcelona el 1843, a la mateixa seu, el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona va crear unes notables col·leccions de preparacions i models anatòmics que lamentablement es van anar dispersant, destruint o ‘desapareixent’ a mesura que la finalitat per a la que van ser creades canviava i noves formes d’adquirir, ensenyar i comunicar el coneixement mèdic prenien el relleu als models anatòmics.

La vinculació de Chiappi amb la producció anatòmica del Col·legi reapareix, el 1824, vint anys més tard de les primeres exhibicions de les seves obres a la ciutat. Aquell any, Chiappi revalida al Col·legi de Barcelona el seu títol de cirurgià (a Amèrica s’havia presentat de vegades com a oculista, de vegades com a metge, de vegades com a cirurgià). A canvi o com a gest de gratitud o de reconeixement, entrega o dona una sèrie de peces anatòmiques per al llavors tot just tornat a batejar Reial Col·legi de Cirurgia (després de l’avortat Trienni Liberal s’havia rebatejat com a Col·legi Nacional de Medicina i Cirurgia).

L’any següent, Chiappi exposava un “gabinet anatòmic” de la seva propietat –així l’anomena a l’anunci que va publicar a la premsa barcelonina de l’època– a les dependències del seu habitatge, situat en un pis del carrer Conde del Asalto, cantonada amb la Rambla. A més, executa dues escultures de cera, a partir del que ha observat durant la seva assistència a una dissecció duta a terme al Col·legi. Pocs mesos més tard, ja el 1826, participa en una Junta Literària –sessions dominicals obertes al públic en l’impressionant amfiteatre anatòmic del Col·legi– i esculpeix una altra peça a partir de la dissecció duta a terme pel professor d’Anatomia, José Soler y Cosp (1733-1841). Aquest Soler havia firmat, sis anys enrere, un inventari de totes les peces d’anatomia del museu anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia –distingint entre “naturals” i “artificials”, és a dir, tant preparats anatòmics amb elements orgànics conservats mitjançant tècniques diverses, com models anatòmics en cera–.

Cera anatòmica de Giuseppe Chiappi. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

En aquests anys crucials l’interès públic cap a l’exhibició d’aquests cossos naturalitzats (en el doble sentit del terme) no havia fet més que créixer i personatges com Soler o Chiappi –malgrat els seus diferents perfils socials i professionals– n’eren un bon exemple, tot oferint a públics cada cop més amplis el contacte amb aquesta cultura material de la medicina, i més enllà dels espais destinats a l’ensenyament per als futurs experts. Així és que no ha d’estranyar-nos comprovar que Chiappi assistia a les disseccions de Soler i que les seves peces no només passaven a engrossir la col·lecció del museu anatòmic del Col·legi, sinó que també nodrien la col·lecció particular de Soler, pel que sembla, oberta al públic durant diverses dècades. Una guia de 1849 de la ciutat encara feia referència al “Museu del Doctor Soler”, situat al “carrer de Sant Llàtzer, al costat de l’Hospital de Leprosos de Sant Llàtzer”, a escassos dos-cents metres de l’antic Col·legi de Cirurgia (ara Facultat de Medicina) –encara que en aquelles dates el seu creador i propietari ja era difunt des de feia vuit anys–. L’escultor italià, per la seva part, havia mort a Barcelona ja el 1833.

Posar els models anatòmics al centre de l’anàlisi permet una observació de l’esdevenir d’actor històrics valuosos, així com de la pràctica i l’ensenyament de l’anatomia i de les noves formes de comunicació científica pròpies de la cultura industrial en eclosió durant les dècades inicials del segle XIX, no només a Barcelona, sinó en una part important de les ciutats europees i americanes. Aquesta mirada ha d’adoptar diferents perspectives, des de la història material i cultural de la medicina a la història del col·leccionisme, passant per la de l’art o la dels museus, en base a la pluralitat de formes que aquests models presenten, l’evolució de les seves tècniques de producció i representació, o el sorgiment de nous espais de comunicació on aquests es guarden, s’ensenyen, s’utilitzen o s’exhibeixen. Es pot així restaurar la materialitat dels cossos naturals i artificials per comprendre el trànsit temporal i cultural del cos social.

Alfons Zarzoso
Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.