El naixement del medicament industrial

—Emprenedors, recerca, inversions, polítiques i molt més: de la intricada història de com es va configurar la indústria més rellevant del present.—

El pas de la fabricació de medicaments en un entorn domèstic, els galènics, als de manufactura industrial, primer basats en pocs ingredients i que donaren llocs a pocs productes, i posteriorment amb una elaboració completa i massiva de medicaments, és un procés de les acaballes del segle XIX i les primeres dècades del XX. El declinar de la medicina humoral coincideix certament amb l’enlairament de la indústria del medicament, amb un constant increment del nombre de formes de dosificació produïdes en massa en fàbriques en lloc de ser dispensats individualment en farmàcies. Però aquest procés no es va completar totalment fins la fi del segle XX, i només en determinats països. Foren els territoris més influenciats per la Revolució Industrial, com Anglaterra, Alemanya, Suïssa i els Estats Units, on els farmacèutics perderen més aviat el monopoli de la producció i dispensa de medicaments. Ací els tractaments deixaren de ser individualitzats, com en el galenisme, i aconseguiren una major efectivitat en la relació existent entre l’origen de la malaltia i la seua neutralització. En molts altres llocs aquests medicaments a penes afectaren les condicions de salut de la població i el consum de fàrmacs, ja que la majoria de persones continuaven usant els productes de la farmacopea tradicional, basada en elements que es podien trobar en la natura.

El desenvolupament de la indústria farmacèutica va ser fomentat per una combinació de factors econòmics, socials, sanitaris i polítics: el creixement urbà i la prosperitat econòmica, la incidència de determinades malalties, el progrés del coneixement mèdic i tecnològic i la seua circulació, l’aïllament i la síntesi de nous productes amb propietats curatives, el creixement dels sistemes nacionals de salut i les demandes dels consumidors.

L’activitat dels apotecaris tradicionals comportava uns rendiments econòmics modestos en general, però en alguns casos van aconseguir convertir els seus obradors en negocis pròspers, després de percebre que una transformació en el sistema de producció podia canviar totalment la perspectiva de benefici. Almenys en alguns casos, la indústria farmacèutica va començar a partir d’aquestes antigues apotecaries. Aquest seria el cas del professor de farmàcia i química francès Antoine Baumé (1728-1804), un dels primers apotecaris a començar la producció de medicaments a gran escala. Al voltant de 1775 elaborava uns 2.400 productes, principalment botànics i també químics. En Anglaterra, els farmacèutics William Allen (1770-1843) i Luke Howard (1772-1864) s’associaren per tal de començar a fabricar productes químics en 1797. A Alemanya, l’apotecari, professor i editor Johannes Trommsdorff (1770-1837) va fundar una fàbrica de preparats químics en 1813.

Espais de fabricació i venda del laboratori farmacèutic John Bell & Co. R. W. Macbeth (1890-1899). Wellcome Collection.

L’aïllament i identificació d’alcaloides, com ara la quinina, la morfina, la cocaïna, l’estricnina o la nicotina, a primeries del segle XIX, foren també grans impulsors del canvi productiu. Aquests poderosos agents terapèutics, amb una acció fisiològica intensa, s’havien utilitzat des de feia molts segles per cultures diverses, ben coneixedores dels seus efectes psicotròpics. La farmacologia experimental cercava la manera d’identificar i aïllar els principis actius d’aquestes plantes medicinals, per tal de produir extractes degudament dosificats. El descobriment en 1804 per part de Wilhelm Sertürner (1783-1841) de la morfina, present en l’opi, va obrir les portes a aquest poderós agent terapèutic, un dels avenços mèdics més significatius del segle XIX. Aquesta troballa va estimular la cerca dels principis actius en altres plantes medicinals. Diversos farmacèutics alemanys, francesos i anglesos, hàbils emprenedors amb gran iniciativa, crearen empreses per a produir alcaloides. Així naixien futures multinacionals com ara Merck o May & Baker.

L’auge de la indústria de colorants sintètics durant el segle XIX també va jugar un paper prominent en el creixement de la indústria farmacèutica. Tot seguint el principi de la immunologia enunciat per Paul Ehrlich (1854-1915), segons el qual es considerava que els medicaments podien actuar selectivament sobre certs teixits o components biològics, tal com els colorants actuen sobre els teixits, es va caminar cap a la síntesi química. Fou l’estudi químic fet sobre el quitrà d’hulla, el que proporcionà un grapat de productes útils com el naftalè, l’anilina o el benzè. William H. Perkin (1838-1907) seria l’artífex d’un tint sintètic de l’anilina, el malva, que va provocar una carrera per produir colorants derivats del quitrà. Alemanya i Suïssa esdevindrien els països líders en aquest camp, en comptar amb una institucionalització extraordinària de laboratoris químics. Aquest seria el cas del laboratori de Justus von Liebig.

Laboratori de Justus von Liebig a la Universitat de Giessen (1840). Wikipedia.

No es poden oblidar tampoc circumstàncies polítiques com la unificació d’Alemanya i la seua nova llei de patents, que permeteren generar una sòlida indústria fonamentada en la investigació química. Molts centres acadèmics es relacionaren molt estretament amb aquestes indústries, i els medicaments comercials començaren a florir a partir d’aquesta avinentesa. Fou el cas dels febrífugs sintètics i analgèsics com l’antipirina o l’amidopirina de l’empresa Farbwerke Hoechst, vers 1884. En 1880, Bayer, una empresa que comptava amb a penes uns anys d’existència, ampliava, com ho feren altres, la fabricació de tints a la de productes farmacèutics sintètics, amb analgèsics com la fenacitina. Algunes empreses preferiren dedicar-se a la producció d’alcaloides a gran escala. En una línia semblant, diverses químiques suïsses, com ara la de Rudolf Geigy (1733-1859) o més tard Sandoz, experimentaren el mateix pas de la fabricació de tints sintètics a medicaments en les darreres dècades del segle XIX i primeres del XX, després de crear unitats d’investigació farmacèutica.

Els avenços en bacteriologia i immunologia foren igualment un estímul per a la indústria farmacèutica. Les causes bacterianes de les malalties infeccioses, estudiades per famoses institucions com l’Institut Pasteur, l’Institut Koch per a les malalties infeccioses i l’Institut britànic de medicina preventiva obririen les portes a la creació de vacunes arran de les recerques difoses. En 1890, Emil von Behring (1854-1917) i Kitasato Shibasuburo (1852-1931) descobriren que els productes sanguinis dels cobais contenien una substància que prevenia els efectes nocius del bacteri C. diphtheriae i la seua toxina quan eren exposats novament a dosis letals del bacteri i la toxina; demostraren que podien curar la diftèria en un animal si li injectaven el producte sèric d’un animal vacunat. A la substància l’anomenaren “antitoxina” i al tractament, “teràpia sèrica”. Molts laboratoris s’interessaren en la seua producció. Aquest seria el cas de l’empresa Burroughs Wellcome & Co., en Gran Bretanya, i Mulford & Co., als Estats Units. La primera havia estat fundada en 1880 i era coneguda per les tabletes comprimides que facilitaven la dosificació, en casos com l’opi i la digital. En 1894, anunciaren que disposaven del producte per comercialitzar, després d’haver superat l’escull que suposà la llei contra la crueltat envers els animals de 1876. Una cosa semblant li ocorregué a l’empresa nord-americana en haver de fer front a les lleis antivivisecció. Mulford va anar més enllà de la seu en New Jersey, per superar les dificultats legislatives, i emprengué una activa campanya de vinculació amb la universitat i l’escola de veterinària de Pennsylvania per produir l’antitoxina. En les dues primeres dècades del segle el nombre d’empreses productores d’antitoxina, sèrums i vacunes es va duplicar als Estats Units.

Fàbrica i laboratori de Burroughs Wellcome & Co a Londres. Wikipedia.

Diverses circumstàncies portaren en les primeres dècades del segle XX a un desenvolupament extraordinari de nous medicaments. Les exigències en temps de guerra en foren un bon estímul. La Primera Guerra Mundial, per exemple, va provocar l’enlairament de la indústria nord-americana, encara escassament desenvolupada. Els preus dels medicaments s’encariren extraordinàriament quan el principal abastador, Alemanya, entrà en conflicte amb els aliats. Laboratoris nord-americans com Abbot contactaren amb la universitat i amb químics com Adam Rogers (1889-1971) per a la producció de sedants com el veronal i la novocaïna. S’inicià així una tendència que tindria un gran futur: l’aliança entre la indústria i la recerca. En aquells anys va anar basculant l’equilibri des d’Alemanya als Estats Units. La guerra en fou una causa però també aquesta capacitat americana de fomentar la recerca com a una funció de les empreses. El treball amb la penicil·lina del grup de Howard Florey (1898-1968) en Oxford s’ha d’entendre en aquest context de guerra i la combinació d’inversions públiques i privades en la cerca de recursos terapèutics. Desenes de laboratoris d’institucions diverses participaren en programes primer d’origen privat i després públic a Gran Bretanya i Estats Units. Es va compartir una informació abundant que permeté la producció natural i sintètica de la penicil·lina, i també un programa de cerca sistemàtica d’altres antibiòtics com la estreptomicina. Els antibiòtics tindrien un impacte fulgurant en la indústria i la pràctica mèdica.

Grup d’investigadors del laboratori de Peoria (Estats Units) que va col·laborar en la investigació sobre la penicil·lina. Doctorlib.

Pocs anys després, el desenvolupament de l’endocrinologia suposà la creació de noves formes de tractament hormonal, que havien estat introduïdes a finals del segle XIX i que contribuïren al canvi més general en el descobriment de fàrmacs, que es va moure des de la química a la biologia a inicis del segle XX. Les teràpies hormonals assoliren un ple desenvolupament en la dècada del 1930. L’empresa sueca Leo seria la més destacada en aquests inicis. Aquesta indústria hagué d’establir contactes estrets amb una diversitat d’establiments, com ara escorxadors i llars d’ancians, amb la finalitat de poder obtenir els materials necessaris i també els subjectes amb els quals experimentar. El seu medicament estrella contra la infertilitat, Gonadex, impulsat per professionals i mitjans de comunicació, acabà en un fiasco.

La calamitosa situació alimentària de moltes regions europees durant el període que se situa entre les dues guerres mundials despertà l’interès per l’etiologia poc coneguda de les malalties carencials. Els avenços en la bioquímica i fisiologia de la nutrició, així com els problemes associats a la malnutrició i mancança alimentària, propiciaren la recerca per a la producció de distintes vitamines, a través de programes subvencionats en gran manera per organismes internacionals com l’OMS, l’OPS o la FAO. A inicis del segle XX es va poder demostrar que malalties com el beri-beri, l’escorbut o la pel·lagra estaven associades a dèficits alimentaris vinculats a substàncies conegudes com vitamines. La popularitat que va assolir el seu consum entre la població fou extraordinari, particularment entre els infants i com a prevenció de la malaltia. Les vitamines es convertiren en un gran negoci per a farmacèutiques com Abbot, Glaxo, Merck i Hoffman-la Roche, tot i que la fabricació es va acabar unint a la de les grans indústries alimentàries.

Però aquest portentós desenvolupament de la indústria farmacèutica va dependre, com hem dit, de molts factors. Un, que no s’ha de menystenir, és el paper que va desenvolupar la publicitat −extraordinàriament variada i imaginativa− des dels inicis de l’aparició del medicament industrial, per tal de captar l’atenció de públics diversos. Un altre aspecte seria la regulació a través de les lleis o la seua absència, per tal de fer front al riscos dels medicaments o la ineficàcia i els enganys d’alguns productes, i la política de patents tingueren un profund efecte, tal com mostra un altre capítol d’aquesta secció. Així, les grans facilitats donades per Otto von Bismarck en Alemanya facilitaren el creixement de la indústria química i farmacèutica. Per contra, França i Itàlia prohibiren la monopolització de productes mèdics per raons ètiques, i les empreses tingueren pocs mecanismes per defensar la seua propietat i interessos comercials. Calgué buscar la manera d’introduir-se en un mercat mundial amb garanties. En altres contextos, les polítiques aranzelàries, com ara en el cas de Rússia, impediren el desenvolupament d’una indústria farmacèutica, mentre que foren grans subministradors de matèries primeres. El cas d’Espanya, amb el context particular del primer franquisme, és estudiat en un altre apartat. Els casos són extraordinàriament variats i d’ací les conseqüències per a cada país. També hi ha diferències notables segons el tipus de malalties i, fins i tot, els grups de pacients d’acord amb el gènere, l’ètnia o la classe social. Fet i fet, durant les següents dècades del segle XX va continuar l’avenç imparable d’una indústria que avui mostra un poder i vigor extraordinaris amb una gran capacitat de condicionar les polítiques sanitàries i les pràctiques curatives.

Carmel Ferragud
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.