Medicina de rics, medicina de pobres

—Els límits socials del medicament en època preindustrial.—

“Un metge que distribueix exactament la mateixa quantitat i pes d’una medicina a tots els seus pacients és extremadament ridícul.”

Plutarc, Charlas de sobremesa (643c)

Des de l’antiguitat, els recursos econòmics van influir en la posició que una persona o un grup van ocupar a la societat i el medicament no escapa a aquesta dinàmica. Mentre que els membres de les elits podien accedir a guaridors de prestigi, que receptaven remeis preparats amb ingredients de difícil adquisició i d’elevat preu, com la triaga, la majoria de la població havia de conformar-se amb solucions més accessibles. La solució als seus mals físics (i psíquics) es va basar habitualment en plantes de baix preu i en remeis domèstics proposats per pràctics al marge de les diferents escoles mèdiques o el coneixement dels quals va ser transmès oralment de generació en generació. Per la seva banda, les classes acomodades podien complementar el poder terapèutic de la natura amb l’ús de remeis basats en la dietètica, la balneoteràpia i els medicaments simples, a més de tot tipus de remeis màgics i acústics (música, dansa) o de la terapèutica homeopàtica astral.

Alguns autors, com Aule Corneli Cels (s. I), van arribar a criticar (al prefaci de la seva obra De medicina) el grau de sofisticació al que havia arribat la medicina del seu temps en contraposició a la dels seus ancestres. Cels es va queixar de les influències nocives provocades per l’ociositat i el luxe del món grec i romà. La preparació de medicaments va ser una part essencial de la pràctica mèdica, encara que per aquell mateix període, segons diu Plini el Vell, els coneixements eren tan limitats que els metges havien d’acudir als apotecaris, que no surten massa ben parats a la seva Història Natural, doncs els acusa d’adulterar fraudulentament les seves mercaderies. Aquestes adulteracions van ser perseguides en èpoques posteriors per les autoritats civils mitjançant la creació d’institucions, com el Protomedicat, i la realització de visites periòdiques a les apotecaries. Per la seva banda, el mal ús d’alguns remeis en l’àmbit rural i domèstic (generalment per part de dones) va arribar durant la baixa edat mitjana a ser considerat pràctica de bruixeria i castigat amb la foguera.

Albarell amb inscripció: TRIACA.MÂ. Itàlia, Siena o Monteluupo (c. 1480-1500). Museu de la farmàcia (Lisboa).

Molts medicaments enumerats per Isidor de Sevilla (segle VI) a les seves Etimologies, tals com la triaga, eren poc accessibles a la majoria de la població. També esmenta, entre els analgèsics, altres com la Spongia somnífera, elaborada a base d’esponja marina de no fàcil accés i costosa d’adquirir, que era impregnada amb opi, jusquiam, mandràgora i altres elements més assequibles. Així mateix, és possible trobar a les Etimologies pràctiques basades en l’experiència quotidiana i d’accés obert, com la utilització terapèutica de les aigües termals, freqüent al període alt-imperial, però no molt apreciades per la medicina romana. Algunes de les pràctiques mèdiques incloïen elements basats en supersticions i creences màgico-religioses, tant d’influència pagana com cristiana, així com encantaments o resos a l’hora de recollir les herbes medicinals.

Simples, minerals i remeis exòtics, c. 1470. Matthaeus Platearius (d. 1161), Livre des Simples Médecines. Ms. Fr. Fv VI, fol. 190v, Saltykov-Chtchedrin Biblioteca Nacional de Sant Petersburg (Rússia). Centre for the Study of Medicine and the Body in the Renaissance – CSMBR.

Durant el període medieval, l’elaboració i venda de medicaments va estar en mà dels especiers i apotecaris. Aquesta pràctica comercial va estar relacionada amb el domini d’aquests darrers de les propietats farmacològiques dels ingredients i els efectes de la seva aplicació, tot i que no sembla que això últim fos fonamental. No obstant, el coneixement adquirit durant un determinat temps d’aprenentatge, que podia variar entre dos i vuit anys, implicava el domini teòric sobre les medicines simples i compostes i la forma de confeccionar-les correctament, generalment transmès de manera empírica. La varietat de productes a la venda pot ser dividida en dos grans grups. Per una banda, aquells conservats en estat natural, coneguts com a drogues o espècies (pebre, canyella, safrà, gingebre, clavell d’espècia i sucre), però també fruits secs i condiments culinaris. L’altre grup eren les elaboracions combinades amb les primeres de caràcter principalment medicinal (aigües aromàtiques, ungüents, clisters…). També es venien a les apotecaries productes com cera, tinta o paper, o pólvora per a canons.

Amb anterioritat a l’edat mitjana i el Renaixement es va posar especial èmfasi a conèixer l’especificitat del medicament. Aquesta recerca va estar basada en la doctrina galènica centrada en l’anàlisi de les “complexions” dels simples farmacològics (és a dir, les seves qualitats), a conèixer els principis actius i els seus mecanismes d’acció. La matèria mèdica medieval depenia dels grans tractats de l’antiguitat grecoromana, escrits per autors com Teofrast o Dioscòrides i posteriorment reelaborats en textos àrabs que, al seu torn, eren deutors de textos perses, siríacs, mesopotàmics, hindús, egipcis, grecs, etc. A mitjan segle XVI, aquest patrimoni de sabers va ser novament revisat i actualitzat pel pensament humanista. Amb l’arribada al Nou Món i el descobriment de noves espècies botàniques, la doctrina galènica es va aplicar gradualment a les noves espècies descobertes. Algunes d’elles, com el palo santo (o guaiac) i l’arítjol (o arrel de la Xina), van tenir una ràpida difusió com a remeis per tractar malalties com el “mal de siment” (sífilis), en plena expansió durant l’edat moderna.

Gravat del pintor belga Jan van der Straet on es representen les diferents fases del tractament a base de guaiac. Segle XVI. Rijks Museum.

L’accés al medicament per part del pacient (malalt) queda dirigit pel metge i l’apotecari, quan el pacient no intenta accedir a consells medicamentosos a través de terceres persones que no formen part de la professió mèdica reglada, però que hi estan interessats (familiars, amics, empírics…). L’habitual era que el metge redactés les receptes amb les que el pacient havia d’acudir a l’apotecari. Aquest últim era l’encarregat de preparar les prescripcions assenyalades pel metge, encara que no resultava estrany, tot i no ser habitual, la sol·licitud de medicaments per part de malalts, seguint pràctiques d’automedicació. Una altra forma d’accedir a les preparacions medicamentoses era a través del mateix metge, que en ocasions també podia confeccionar-les. La diferent complexitat de les medicines va condicionar la forma d’accedir-hi: quan el metge no intervenia, les medicines solien ser simples o poc complexes, mentre que, en els casos en què hi havia participació de metges, es tractava generalment de medicaments compostos, és a dir, de preparacions més complexes. La labor de l’apotecari i dels seus ajudants en la preparació de medicaments sembla que podia arribar a ser supervisada pel mateix metge, qui, sense entrar en aspectes tècnics propis de l’activitat de l’apotecari, podia proveir informació suplementària sobre els medicaments que s’havien d’elaborar. Tampoc era estrany que el mateix metge acudís a recollir els medicaments i els administrés directament al pacient.

Qui tenia accés als medicaments realment? Com ja s’ha dit, no tota la població podia permetre’s accedir a guaridors d’alt nivell, ni tampoc als remeis que aquests proposaven, generalment basats en fórmules magistrals elaborades amb plantes exòtiques procedents de l’Orient Mitjà, l’Índia, la Xina, la conca mediterrània i, més endavant, d’Amèrica. Aquestes matèries primeres tenien un elevat cost degut al seu transport, als temps de preparació i a l’ideal concebut a l’època sobre les seves propietats curatives, la qual cosa impedia l’accés a tractaments de llarga durada als grups més desafavorits.

Tractament contra la gota, c. 1290. Medicina antiqua, Codex Vindobonensis 93, fol. 54v. Biblioteca Nacional d’Àustria (Viena). Centre for the Study of Medicine and the Body in the Renaissance – CSMBR.

Els membres de les elits nobiliàries (laiques i eclesiàstiques) van ser els principals clients de les apotecaries. Tanmateix, cal tenir en compte que no només compraven per al seu ús privat. De les seves compres se’n beneficiaven també la família directa i altres membres del seu entorn. Entre aquests últims hi hauria tot tipus de servents, de categories socials molt diferents, inclús esclaus, però també altres persones de renom, com membres de la baixa noblesa que, per un motiu o un altre, es trobaven acollits a les cases senyorials principals. De la mateixa manera, entre els beneficiats dels medicaments destinats a una casa nobiliària figuraven les cavalleries, els gossos i els falcons, i també, quan n’hi ha, els animals exòtics que ornamentaven les mansions (lleons, estruços, etc.). La llarguesa sanitària per part d’aquells que s’ho podien permetre va quedar exemplificada també en el pagament de cures mèdiques (en el seu sentit més ampli) a persones no acabalades totalment alienes a la casa, així com a persones acollides en institucions hospitalàries. Pagar tractaments sanitaris era una forma més de fer caritat.

Aquesta manera de “paternalisme assistencial” no s’ha de confondre amb una distribució de medicaments entre tots els beneficiats per igual. De fet, als cercles nobiliaris mateix existien diferències en la dispensació de medicaments en funció de l’estatus socials del malalt. Així, en general, els purgants estaven especialment indicats per a personatges de rang social inferior, mentre que les elaboracions amb sucre, destinat a edulcorar el sabor de les purgues, de millor qualitat, van estar destinades als membres de la noblesa. Mentre que el servei, lliure o esclau, accedia a medicaments barats, els membres de la noblesa van ser medicats segons el seu rang amb millors i més cars tractaments.

Aquesta desigualtat pot corroborar-se directament als receptaris individualitzats o als tractaments personalitzats redactats per part de metges de renom destinats a personatges de la reialesa i de l’alta noblesa on s’entremesclen simples de senzill accés amb altres difícils d’aconseguir pel seu elevat preu. De la mateixa manera, l’accés als nous productes americans va estar inicialment en mans de les elits socials, on seguia vigent el gust per allò exòtic d’èpoques anteriors.

Fabricació de drogues. Ms O.1.20, fol. 241v (detall). Segle XIII. Trinity College Library, Universitat de Cambridge. Centre for the Study of Medicine and the Body in the Renaissance – CSMBR.

Les desigualtats en l’accés als medicaments es repeteixen també en pràctiques com la sagnia o els clisters. La sagnia era una pràctica habitual per a tots els grups socials i la seva aplicació no era regularment realitzada pels apotecaris sinó pels cirurgians o barbers. Ara bé, no totes les tècniques d’extracció de sang (sangoneres, ventoses, incisions i flebotomies, etc.) van ser emprades per igual. Entre els sectors populars, on l’autocura era freqüent, era més habitual l’ús de sangoneres davant de les ventoses o les flebotomies que requerien la presència de persones formades en la seva realització. Els clisters constituïen un conjunt d’aparells i procediments mitjançant els quals s’introduïen líquids per via anal al recte i el còlon. També estaven àmpliament difosos i, als territoris de la Corona d’Aragó, els apotecaris llogaven un aparell per administrar-los que s’anomenava “mànega” o “manegueta”. Aquest remei medicinal apareix freqüentment com a element descriptiu als sermons de Sant Vicenç Ferrer, una font extraordinària per conèixer la utilització massiva d’algunes pràctiques i medicaments.

Fins l’arribada de la sanitat universal, l’accés al medicament va estar condicionat per la capacitat econòmica del pacient. Els medicaments que es podien permetre els sectors socials privilegiats no sempre tenien les virtuts exigides per al tractament requerit, però la complexitat de la seva elaboració era reflex de la seva pròpia sofisticació en tots els aspectes de la vida. Malgrat tot, la “generositat” dels poderosos, en el marc d’una mentalitat que historiadors com Luis García Ballester denominava “paternalisme assistencial”, va possibilitar la compartició d’alguns dels seus costosos tractaments per part de servidors i persones del seu entorn que no tenien capacitat d’accedir a pràctiques mèdiques d’aquest tipus. Els menys afavorits, per la seva banda, no van tenir més opció que recórrer a remeis més accessibles on l’automedicació era bastant habitual.

Fernando Serrano Larráyoz
Universidad de Alcalá

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.