Merda

—La merda té la seva forma peculiar de desvelar i augmentar les divisions socials.—

Estem posant el món del revés. Les operacions mineres massives esquincen la roca i desenterren liti, coltan i centenars d’altres minerals per alimentar el nostre gegantí apetit per l’electrònica. La sorra extreta dels llits de rius i oceans es converteix en formigó. Ja n’hi ha prou com per cobrir tot el globus amb una capa de dos mil·límetres de gruix. El petroli aspirat del llit marí impulsa la locomoció i la manufactura i serveix com a base química per a les nostres vides plastificades. Es podria embolicar fàcilment la nostra rèplica de formigó del planeta en un embolcall de plàstic.

Posar el planeta del revés és complicat. Recuperar tots aquests minerals requereix perforar tones del que la indústria minera anomena “material estèril”, un terme suficientment revelador perquè apunta a materials que percep com a purament obstructius, sense utilitat, infèrtils en tots els sentits. Una cadena d’or ordinari de 14 quirats deixa una tona de roca estèril a Sud-àfrica. Per obtenir el liti que alimente els telèfons mòbils i els cotxes elèctrics cal perforar a través de fràgils llits de sal, magnesi i potassi a les cotes superiors dels Andes xilens, fet que provoca apilaments i grans basses de materials descartats. Més de 12.000 vessaments incontrolats de petroli han contaminat el delta del riu Níger. Tot això i més, molt més, només per extreure.

Els científics de sistemes terrestres retraten aquests processos mitjançant corbes que semblen un pal de golf. Les seves inquietants gràfiques asimptòtiques mostren una “gran acceleració” en el malbaratament de materials planetaris des de la segona meitat del segle XX. Alguns augments exponencials es poden mesurar directament, com els del diòxid de carboni o els del metà; altres requereixen certa extrapolació, com els relacionats amb la construcció de preses o el transport motoritzat. De tota manera, el resultat és clar i distint. Les molècules i els materials que es descarten en el curs de la reversió planetària no s’esvaeixen en el no-res, sinó que es mouen, s’eleven cap a l’atmosfera, s’escampen per sòls que algun cop van ser fèrtils i s’infiltren a les vies fluvials. Estem mundialitzant els nostres descartables.

Gràfiques amb les que se sol il·lustrar la “gran acceleració” iniciada a mitjan segle XX.

Els humans sempre han produït descartables. Però els descartables es converteixen en deixalles i residus només si no es metabolitzen de manera significativa. Posem per cas els productes que surten més o menys a diari dels nostres cossos: la caca i el pipí. Moltes societats han prosperat fent ús de les femtes humanes, enlloc de descartar-les. El Japó preindustrial va transformar les excrecions en mercaderia. Tal com escriu la historiadora Susan Hanley, a Osaka “els drets de matèries fecals… pertanyien al propietari de l’edifici, mentre que l’orina pertanyia als llogaters”. Durant. 4.000 anys, la Xina va mantenir un sistema agrícola que utilitzava femtes humanes com a fertilitzant. A principis del segle XX, es recol·lectaven anualment més de 180 milions de tones de fem humà a l’Orient Llunyà, segons estimacions realitzades el 1911 per l’especialista en ciència del sòl Franklin Hiram King (1848-1911). Estimava una producció de 450 quilos anuals per persona que podien enriquir el sòl amb més d’un miler de tones de nitrogen, 376.000 tones de potassi i 150.000 tones de fòsfor. És cert que King potser va exagerar un poc. Aquestes xifres equivalen a 1,2 quilos de caca per persona i dia, la qual cosa sembla molta evacuació. Tanmateix, resulta difícil descartar el seu comentari posterior:

“L’home [King es referia als colons blancs estatunidencs] és l’accelerador de descartables més extravagant que el món hagi suportat mai. La seva pestilència fulminant [“withering blight”] ha caigut sobre tots els éssers vius al seu abast, sense exceptuar ell mateix; i el seu rifle de destrucció, a les mans incontrolades d’una generació, ha arrasat amb la fertilitat del sòl marí que només es va poder construir amb segles de vida…”

Això va ser fa poc més de 100 anys. Profètic? Realment no: King va treure les seves conclusions de les observacions. Sembla més aviat un altre exemple de “No diguis que no t’ho vaig advertir” d’un científic.

Tanmateix, fer caca pot ser tan plaent com pràctic. L’autor francès del segle XVI François Rabelais va escriure no només sobre els plaers golafres de la ingestió d’aliments, sinó també sobre l’èxtasi de la seva evacuació. En resposta a la pregunta de son pare sobre com es mantenia net, el Gargantua de cinc anys de la ficció de Rabelais va oferir una llarga llista d’opcions que havia provat, des de mocadors fins a ortigues. Però cap no podia comparar-se amb la seva millor opció:

“Em vaig netejar després amb una còfia, amb un coixí, amb una sabatilla, amb una cistella, ¡desagradable neteja-culs!, amb un barret […] Després em vaig netegar amb una gallina, amb un gall, amb un pollastre, amb la pell d’una vedella, d’una llebre, amb un colomí, amb un corb marí, amb la toga d’un lletrat, amb un dominó, amb una toca, amb un esquer. Per concloure, jo dic i sostinc que el millor neteja-culs és una oca amb moltes plomes [“oyzon bien dumeté” a l’original francès], agafant-li el cap entre les cames. Us ho juro pel meu honor: se sent al cul una voluptuositat mirífica, tant per la dolçor del plomissol com per la calor temperada de l’animalet, que fàcilment es comunica a la botifarra cular i als altres intestins fins arribar a regions del cor i del cervell. I no penseu que la felicitat dels herois i semidéus que viuen als Camps Elisis estigui als Asfòdels, a l’ambrosia o al nèctar, com diuen aquí les velles. Està, segons la meva opinió, en què es netegen el cul amb una oca. Aquesta és també l’opinió del mestre Joan d’Escòcia.”

Il·lustració de Gargantua de Rabelais per Gustave Doré.

Una imatge sorprenent, però molt del seu temps. Avui dia, podríem veure-ho com una al·legoria de la cerca incessant de la comoditat i el plaer, omnipresent a les possibilitats d’existència moderna de la classe mitjana. El paper higiènic ultrasuau de tres capes ofereix una imitació d’aquesta vellositat rabelesiana, mentre que les infraestructures capitalistes permeten que les persones que fan caca ho tractin tot, femtes i tovalloletes per igual, com a descartables. Simplement tiri-ho tot. No pensi on va. No és necessari netejar l’oca.

La gestió de la merda és una activitat històricament i culturalment contingent. Durant un temps, els europeus van utilitzar excrements humans per a l’adobat i la fabricació de salitre. Quan els viatgers del segle XIX van tornar plens d’admiració per l’ús a gran escala de fertilitzants humans a la Xina i el Japó, els químics van explicar amb assentiment que, quan es tractava adequadament per eliminar-ne els bacteris danyosos, les femtes retornaven nitrogen al sòl. Tanmateix, l’olor feia que que el fem humà fos difícil de vendre. Lamentant  les pràctiques malgastadores del capitalisme, Karl Marx va assenyalar a Das Kapital (1867-1883) que els dirigents de Londres “no trobessin millor ús per a l’excreció de quatre milions i mig d’éssers humans que contaminar el Tàmesi a un alt preu”. De fet, el reformador de la salut pública anglès Edwin Chadwick va tenir més èxit amb els funcionaris francesos que amb els seus compatriotes. Afirmava haver convençut el mateix emperador Napoleó III de les virtuts de les aigües residuals per a l’alimentació del bestiar:

“Vaig convèncer el difunt Emperador per tal que ordenés assajos d’aigües residuals… Es va seleccionar una vaca i se la va col·locar davant d’herba tractada amb aigües residuals i una altra sense tractar perquè escollís. Va preferir amb gran avidesa l’herba tractada i va retre el seu judici final en forma de llet de qualitat superior i major quantitat de mantega.”

A la seva obra Paris, Sewers and Swermen (1991), l’historiador Daniel Reid va descriure amb tota mena de detalls la manera com els enginyers municipals parisencs “van ampliar” els experiments amb excrements, filtrant i tractant les aigües residuals humanes per transformar “terres anteriorment estèrils” en un sòl exuberant on les verdures creixien “amb un vigor inexpressable”. L’agricultura d’aigües residuals va prosperar en alguns suburbis de París fins després de la Segona Guerra Mundial, quan un augment dels preus de la terra va fer que no fos rentable. Caldria marcar amb una altra X la columna de “Marx tenia raó”.

Malgrat l’èxit de les aigües residuals, els reformadors europeus no van poder igualar l’escala, l’eficàcia i els estàndards de salut dels procediments seguits a la Xina o al Japó, la qual cosa no va impedir que els europeus seguissin convençuts de la seva superioritat sanitària sobre els seus súbdits colonials. A les primeres dècades del segle XX, els funcionaris colonials van invocar la salut pública (i la “missió civilitzadora”) en redissenyar ciutats al Marroc, Madagascar i altres indrets. Els polítics van arrasar i reconstruir habitatges, amb la intenció de protegir els colons europeus de les excrecions dels seus veïns africans. Al mateix període, els imperialistes estatunidencs a Filipines van implementar un conjunt de lleis fecals que l’historiador Warwick Anderson descriu com a “colonialisme excremental”. A l’apartheid de Sud-àfrica, l’accés desigual a les tecnologies sanitàries va formar la base de la jerarquia racial, fins al punt de prohibir-se als servents domèstics utilitzar els mateixos inodors que netejaven per als seus ocupadors. La segregació en nombre del sanejament es va convertir en una eina del domini colonial.

Imatge del Chansonnier de Zeghere van Male (1542), Bruges. Cambrai, Bibliothèque municipale, MS 128B, Foli 116v.

La defecació pot ser perillosa, inclús mortal. Les Nacions Unides estimen que uns 637 milions de persones no tenen més remei que evacuar els seus intestins a l’aire lliure. No tot el món veu això com un problema, és clar.  Molts agricultors masculins a l’Índia, per exemple, fan caca força pacíficament a les seves parcel·les a primera hora del matí. Tanmateix, per a les seves esposes i filles, trobar el moment i el lloc adequats per fer les seves necessitats representa desafiaments més seriosos. Fer-ho a la llum del dia les deixa vulnerables a l’assetjament i la vergonya. Fer-ho a l’empara de la foscor pot provocar la irrupció d’animals salvatges o violadors. Evitar perills així requereix mantenir el control intestinal a una edat precoç. Una mare a Rajasthan explica: “Faig que els meus fills s’asseguin a les potes de fusta del bressol si reben la crida de la natura durant la nit per tal que la pressió pugui desaparèixer, perquè no puc portar els meus fills petits a defecar sols per la nit”. Més enllà de la incomoditat, defecar a l’aire lliure presenta riscos per a la salut. L’absència d’aigua per rentar-se, l’afició de les mosques per les femtes i una varietat d’altres vectors creen múltiples vies per a la contaminació dels aliments. L’Organització Mundial de la Salut estima que es produeixen unes 800.000 morts cada any per la diarrea resultant. Quan ataca el còlera, la sort ja ha estat tirada.

Defecar amb dignitat planteja una dificultat encara més gran per als pobres de les zones urbanes. L’augment de la densitat urbana destrueix la intimitat i augmenta enormement l’escala del problema. Les ciutats que s’enfronten al desafiament de proporcionar aigua corrent no tenen la infraestructura necessària per a inodors amb cisterna. En les millors circumstàncies, les latrines en bon estat poden proporcionar espais segurs per respondre a les necessitats sanitàries. Alguns municipis s’esforcen per proporcionar instal·lacions bàsiques per als seus habitants més necessitats. Altres deixen que la gent s’apanyi com pugui. Per a delit dels experts en política neoliberal, alguns d’aquests esforços independents poden haver tingut força èxit. A la ciutat de Tema, a la costa de Ghana, les instal·lacions sanitàries comunitàries han esdevingut lucratives empreses privades. A Kampala, la capital d’Uganda, els emprenedors creatius converteixen els descartables en energia, fabricant feixos de combustible com les briquetes d’energia ‘My Kook’ (el seu lema: “brillen per refer la natura”). Malgrat tot, la porqueria ha de ser recollida i empaquetada per convertir-se en recurs; les latrines s’han de buidar perquè siguin eficaces. I aquest és un treball brut i de baixa categoria a tot el món. La merda té la seva forma peculiar de desvelar i augmentar les divisions socials.

Gabrielle Hecht
Stanford University

Com citar aquest article:
Hecht, Gabrielle. Merda. Sabers en acció, 02-02-2022. https://sabersenaccio.iec.cat/merda/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.