Passejant per la ciutat

—El paisatge visual del flâneur, el passejant urbà, al segle de la industrialització era un continu mecanisme d’educació cientificotècnica.—

Per a l’urbanita euroamericà del segle XIX, els carrers de la ciutat van esdevenir escenaris on es desplegava un ric assortiment d’imatges, que permetien la visibilització de les mercaderies elaborades per la nova economia industrialitzada. Aquest variat assortiment d’estímuls visuals incloïa un repertori d’imatges que, explícitament o implícitament, estaven destinades a la instrucció visual del passejant. I, en un grau menor, encara que de forma creixent amb el final de segle, també de la passejant, les mirades de la qual cap a la cultura visual de la ciència i la tecnologia del moment no eren –no podien ser, com alguns estudis s’estan encarregant de demostrar– iguals a les del passejant.

Instrucció en el sentit d’aprenentatge, però també en el sentit de normativització: ensenyament de com veure per conèixer, adquirir i assumir un saber necessari per respondre adequadament al repte de la modernitat en la nova societat industrial, l’espai propi de la qual eren els carrers i places de la ciutat. Un espai emprat tant per al consum com per a la protesta. Perquè el flâneur pot materialitzar-se en un passejant despreocupat, però també en un conspirador; aquesta doble vida d’un personatge que convé no perdre de vista si volem entendre la nova cultura visual nascuda de la societat industrial.

“Bulevard a París”, El Americano, 1874.

En efecte, és al carrer de la ciutat vuitcentista on comencen a proliferar les terrasses dels cafès, les cues per entrar als espectacles, els aparadors i els passatges, aquell original dispositiu arquitectònic que prolonga l’aparador i desplega la mercaderia com a la vitrina d’un museu, una altra institució inseparable de la ciutat del segle XIX. I és també en aquests carrers on s’aixequen les barricades, es llencen les octavetes per cridar a la vaga i les bombes al pas dels seguicis reials.

“El parc dels Til·lers a Berlín”, El Americano, 1874.

“Flâner [deambular, passejar] és una ciència, és la gastronomia de l’ull”, va escriure Balzac a la seva Fisiologie du mariage [Fisiologia del matrimoni, 1829]. En aquest títol, no per casualitat, s’usava en sentit metafòric el terme “fisiologia” pres de la nova ciència mèdica per dota d’aparença d’objectivitat científica les seves fines observacions, carregades de misogínia, sobre el matrimoni burgès. La mateixa proliferació de termes mèdics, matemàtics, físics o químics usats per a la construcció de metàfores, símils i analogies al món literari o teatral i a la retòrica política de la societat burgesa vuitcentista és una prova de l’eficàcia d’aquests mecanismes d’instrucció. Ensenyament mitjançant la nova cultura visual d’una Ciència que, precisament llavors, va començar a escriure’s amb majúscula i inclús va substantivar per primera vegada l’adjectiu “científic” per designar amb ell un nou individu professionalment dedicar al seu cultiu.

Per això no es pot oblidar que també en carrers i places de la ciutat, on el passejant trobava la mercaderia a la vista, li sortia al pas –literalment, li saltava a la vista– una altra mercaderia, tant en forma tangible com intangible, que li obria una via d’adquisició d’una cultura científica i tècnica d’acord amb la nova societat burgesa i els seus mecanismes d’explicació i transformació de la realitat. Mercaderies tangibles com les que li oferien els aparadors de les botigues de màquines i instruments, els tallers i botigues de taxidèrmia o de models per a l’ensenyament de ciències naturals; o mercaderies més intangibles, com els espectacles de carrer d’il·lusionistes, homes-llum, artistes de la fam, domadors de serps i magnetitzadors.

“Bulevards de París quan es publiquen els diaris de la nit”, El Americano, 1873. Hemeroteca digital española.

Certament, a més del carrer i els seus dispositius visuals, altres espais i institucions van contribuir a l’èxit d’aquesta nova instrucció científica o, dit d’una altra manera, a l’èxit de la creació i el desenvolupament d’uns nous públics per a la ciència en espais més o menys convencionals (aules, teatres, museus), més o menys insòlits. El que es persegueix aquí és sortir a trobar algun d’aquests dispositius que el passejant urbà trobava quan deambulava per la ciutat.

“Sortida del Liceu”, oli de Romà Ribera, ca. 1902. Museu de Montserrat. Wikipedia.

Tot un repertori d’espectacles de carrer atreia la mirada del transeünt per exhibir fenòmens dispars relacionats amb els imparables “avenços de la ciència”: el paradigma del progrés vinculat a l’equació múltiple d’invents i descobriments científics es reforçava amb un correlat visual a nivell de carrer. Exhibicions de carrer del poder de l’electricitat i els seus efectes (terapèutics o no) en el cos humà; però també la capacitat d’aquest mateix cos humà per resistir el dejú o el dolor; la domesticació d’animals exòtics (boes, simis) o insòlits (puces, cabres); les noves fonts d’energia (vapor, gas, electricitat) aplicades a artefactes de transport urbà o a la il·luminació dels carrers. I els anuncis d’altres espectacles urbans, com els panorames, els museus ambulants o les funcions científiques en teatres i auditoris; un tipus de publicitat que va desenvolupar un llenguatge visual sofisticat que va marcar el paisatge visual urbà durant tota una centúria. Tot això s’oferia a la mirada del transeünt, encara que no tot tingués el seu reflex en les primeres guies i els seus anuncis per atreure al foraster o a l’ociós.

Amb ocasió de les exposicions –i n’hi havia de tot tipus i escala: universals, regionals, comercials, industrials, colonials, missionals, etc.– la ciutat es dotava, al llarg dels itineraris que conduïen als recintes on tenien lloc, d’espectacles, anuncis i altres esdeveniments, organitzats o sorgits espontàniament, en parcs, bulevards i barracons improvisats en places o solars. Però la celebració d’una exposició no era condició indispensable. Amb o sense certamen industrial i comercial que aglutinés o densifiqués els continguts tecnològics i científics, tant el parc, com el bulevard o el passeig –i així es denominaven molts dels nous vials urbans destinats a l’oci i l’exhibició dels i les passejants– es converteixen en espais per al desplegament visual de la pedagogia científica, per una banda, i de l’apropiació d’enginys, artefactes i coneixements per part dels diferents grups socials, per una altra.

“Les flâneurs”, El Americano, 1874.

El Londres de The Man of the Crowd [L’home de la multitud, 1840] d’Edgar Allan Poe o el París de Les foules [Les multituds, 1862] de Charles Baudelaire descriuen la soledat individual enmig d’una multitud en continu moviment; un moviment que reprodueix més aviat els moviments de les màquines de les que se serveix per traslladar-se, per fabricar els seus béns de consum, per exhibir –fer veure, visualitzar– les seves produccions.

Tanmateix, no tot es redueix, ni molt menys, a París i Londres. Encara que els estudis segueixin preferint referir-se a les grans metròpolis europees, el cert és que cada vegada sabem més i coneixem millor la construcció d’una cultura científica visual en altres ciutats europees (de Lió a Barcelona, de Torí a Lisboa o Madrid) i americanes (de Montevideo a Chicago, de Mèxic a Buenos Aires o Rio de Janeiro). Als carrers d’aquestes ciutats, no només hi ha aparadors, anuncis o artistes de carrer, sinó que també són el lloc d’intercanvi i adquisició de multitud d’imatges en els suports més variats. Per copiar una enumeració d’un estudi sobre la cultura visual de les ciutats llatinoamericanes del segle XIX: “targetes postals, bitllets de tramvia, segells, caixes de cigars i de llumins, cupons, calendaris, embolcalls, àlbums de cromos o làmines, àlbums de senyoretes, estampes”; en tots ells, les evocacions explícites o implícites a les novetats científiques i tècniques són contínues.

Dispositius visuals, artefactes de carrer, imatges estàtiques o en moviment sense les quals és impossible entendre la força seductora, així com les contradiccions i les tensions creades al voltant de la cultura científica i tècnica de la ciutat industrial en el llarg segle XIX, que, en aquest com en altres molts aspectes, es prolongarà fins la civilització de masses de la primera meitat de la següent centúria.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.