Tecnologies mèdiques

—La cultura material de la poliomielitis permet conèixer les noves tendències de la història social de les tecnologies mèdiques.—

“Com que la tecnologia em priva de la intimitat de la meva malaltia, la converteix en quelcom que no és meu, sinó que pertany a la ciència, desitjaria que el meu metge d’alguna manera la repersonalitzés per a mi. A mi em resultaria més satisfactòria, em permetria sentir que soc amo de la meva malaltia […] Tal volta la nostra podria ser aquesta classe de bellesa. Tal com encarrega unes anàlisis de sang i un escàner de la meva estructura òssia, m’agradaria que el meu metge m’escanegés a mi, que em palpés l’esperit a més de la pròstata. Sense cap reconeixement no soc més que la meva malaltia.”

Anatole Broyard, Intoxicated by my illness (1992)

El 2015 es va dur a terme un exercici de racionalització de recursos –tancament d’un vell magatzem industrial al costat del Llobregat– pilotat pel Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) amb la col·laboració del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHMC). En el treball d’identificació, rescat i descart d’objectes van aparèixer dos respiradors artificials: un pulmó d’acer de pressió negativa de fabricació francesa i un Engstrom 200 de pressió positiva, conegut a Barcelona amb el nom del seu creador suec (Carl Engström) i amb el nom d’“el tramvia” pel seu sorollós funcionament, revelant així aquell context urbà de finals dels anys cinquanta. Semblava, per fi, fer-se visible la cultura material de la poliomielitis en aquestes latituds.

Sala general del Servei Antipoliomielític, Hospital Municipal de Malalties Infeccioses, Barcelona, dècada del 1960. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

La cultura material de la medicina, i de la ciència en general, corre sempre el risc de desaparèixer degut al desús per raons diverses com l’obsolescència, el canvi d’orientació en la pràctica mèdica o una simple avaria. En el cas que ens ocupa, les vacunes contra la pòlio van ser decisives perquè no només van propiciar la dràstica reducció de les formes greus d’aquella malaltia, sinó també el recanvi tecnològic de manera progressiva i, d’aquesta manera, la retirada de les esmentades màquines i el seu abandonament o destrucció amb el tancament de la unitat mèdica on prestaven servei… Aquest procés, completat a la dècada del 1970, es va acompanyar d’una pèrdua de memòria oral al llarg del següent mig segle. Al seu torn, els dos respiradors rescatats van passar d’una cripta a una altra, del magatzem del Llobregat a un altre dipòsit a Cervera. No han sortit d’allí fins l’any 2021. Ara llueixen, en un lloc destacat, dins d’una exposició del MNACTEC dedicada al paper de les epidèmies en la història. Tanmateix, el seu protagonisme és el de dos trastos tecnològics, incomprensibles, descontextualitzats, sense agència ni veu, sense soroll… Semblen haver perdut tota la capacitat de comunicar ciència o d’atraure l’atenció mitjançant un possible joc emocional.

Infermeres cuidant un malalt en un pulmó d’acer al Servei Antipoliomielític, Hospital Municipal de Malalties Infeccioses, Barcelona, dècada del 1960. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

La introducció de l’anomenat “gir pràctic”, és a dir, l’estudi detallat de les pràctiques científiques, a partir dels mètodes de la sociologia constructivista i de l’etnografia, van ampliar les possibilitats heurístiques i interpretatives de la història de la ciència des de mitjans de la dècada del 1980. S’han succeït així un sens fi d’eines analítiques per tractar aquestes qüestions: “biografies d’objectes”, “objectes epistèmics”, “caixes negres”, “coneixement comunicable”, “tecnologies de la inscripció”. Lluny de caure en el determinisme tecnològic, aquestes aproximacions han permès formular una història social de les tecnologies mèdiques i produir una narrativa més rica i complexa. El repte ha consistit des de llavors en saber incorporar la materialitat de la ciència a l’arsenal de fonts del treball històric, cosa que requereix aprendre tècniques hermenèutiques per “llegir” els artefactes.

Aquesta polifonia s’ha traduït en recerques i publicacions on ja queda lluny una història de la ciència basada exclusivament en fonts escrites. El focus de la recerca històrica concedeix ara centralitat a objectes, instruments, tècniques, espais; s’interessa per totes les mans que intervenen d’una manera o una altra en la seva activitat contingent; es mobilitza una pluralitat de sistemes semiòtics que permeten explicar com es crea, comunica, negocia, debat, disputa, adopta, transforma i reescriu el coneixement científic. Aquesta manera de fer, de pensar històricament les pràctiques científiques, supera a més apropaments internalistes, narratives de progrés amb els seus herois –gairebé sempre masculins– i, també, la mirada pròpia de l’antiquari. Es tracta, en definitiva, d’observar les pràctiques mèdiques com el producte dels seus contextos socials, polítics i econòmics.

Nen malalt de poliomielitis amb respirador artificial al Servei Antipoliomielític, Hospital Municipal de Malalties Infeccioses, Barcelona, dècada del 1960. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

La incorporació d’aquests nous mètodes i objectes al treball històric ha permès relectures de temes clàssics i contemporanis de la història de la medicina, tals com el trànsit de la medicina galènica a la medicina científica, de la centralitat de la narrativa del pacient a una orientació mèdica mediatitzada per instruments, de la simptomatologia subjectiva a la matematització dels signes, a la construcció de patrons de normalitat biològica, de rangs fisiològics, a l’estandardització de protocols, a la inclusió i problematització de biaixos de classe, de gènere, de raça, a la fragmentació del pacient –de vegades, a la seva desaparició–, a la monitorització completa del pacient, a la recerca del pacient transparent, al desenvolupament de burocràcies reguladores, al negoci creixent de les empreses tecnològiques i farmacèutiques, etc. També de les resistències a aquests canvis, a les novetats, tant per part dels professionals de la salut com dels malalts. L’anomenada “revolució del pacient”, i de les associacions de malalts o dels seus familiars, ha introduït aquí una altra manera de fer veure i entendre les pràctiques mèdiques.

La medicina contemporània es fonamenta en una materialitat, en una diversitat de mitjans que condicionen i defineixen les pràctiques, els espais i un conjunt de persones, que van més enllà dels professionals de la salut i dels pacients. Aquesta materialitat forma part intrínseca de les pràctiques i dels espais de la medicina contemporània, conforma i defineix especialitats i especialistes, orienta les preguntes de recerca, concita el concurs d’una diversitat de professionals –des de la comunicació–, comporta la creació de nous llenguatges –codis visuals i auditius i, també un sens fi de noms, connotats i carregats de significats– i permet veure l’agència de pacients i grups afins.

Pulmó d’acer donat per la 6a flota dels Estats Units d’Amèrica a l’Hospital Clínic de Barcelona, 6 de febrer de 1963. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

Quan es dirigeix la mirada a la cultura material supervivent de la poliomielitis a la Barcelona franquista, ràpidament es comprova que són pocs els testimonis disponibles, més enllà de les dues màquines citades. Quan desapareixen aquestes fonts resulta complicat realitzar una aproximació etnogràfica de determinades malalties i pràctiques mèdiques. També es dificulta la reconstrucció del context social en què van tenir lloc perquè les publicacions mèdiques que romanen ometen la contingència de tot allò. La memòria visual que queda mostra espais efímers i pràctiques evanescents, també persones que pateixen i treballen. Tanmateix, desconeixem qui va participar en el disseny d’aquelles sales on es van ubicar aquelles màquines i sota quins criteris es van formular, com es van formar equips de treball i com es van entrenar en aquelles pràctiques, com es va fer front a les complicacions i com es van protocol·litzar tècniques de cura en la quotidianitat i davant l’emergència, com van reaccionar els pacients i els seus familiars davant aquelles pràctiques.

Tampoc sabem d’on van sortir aquelles màquines, quins mecanismes de propaganda es van activar en la seva comunicació pública, com les autoritats van capitalitzar la seva instal·lació, com es van articular campanyes benèfiques promogudes per un estat promotor d’una ideologia caritativa. Tal volta hem perdut ja l’oportunitat de saber qui va manejar aquelles màquines, qui les va patir i com, qui les va reparar quan es van fer malbé, com es va fer front a les apagades, quin paper van jugar els tècnics invisibles. Ens preguntem què podem saber de les relacions entre el personal sanitari, els tècnics, les autoritats i els malalts, com aquelles màquines van participar en la construcció de nous espais i pràctiques com van ser les unitats de cures intensives, en quina mesura aquella transició tecnològica, propiciatòria de nous coneixements –d’una especialitat amb el seu corol·lari d’especialistes, llenguatges, tècniques, etc.–, va prendre elements d’un món que desapareixia i, en fi, on van quedar els objectes i les veus d’aquella ciència, d’aquelles pràctiques.

Pelayo Font, tècnic del Servei Antipoliomielític, Hospital Municipal de Malalties Infeccioses, Barcelona, dècada del 1960. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

L’anàlisi de les tecnologies mèdiques pot així obrir el focus i ampliar les preguntes i les respostes del treball històric. També permet mostrar la necessitat imperiosa del rescat de la cultura material, de polítiques actives d’inclusió sistemàtica en la docència tant en l’àmbit de les ciències de la salut, com de qualsevol altre àmbit científic i tecnològic. Finalment, el tipus d’anàlisi plantejat en aquest capítol permet, alhora, oferir un marc de reflexió per entendre el significat d’aquestes tecnologies a les persones que les produeixen o treballen amb elles, així com també als pacients sobre els que s’apliquen.

Alfons Zarzoso
Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.