Tres relats sobre les pastilles anticonceptives: l’oficial, l’ocult, l’oblidat

—Sobre com la història es construeix, també, a través de personatges sense veu.—

Les hormones, substàncies secretades a la sang per glàndules específiques, actuen en diferents llocs del cos.

L’estradiol és l’hormona sexual femenina més important. Se sintetitza als ovaris en companyia de la progesterona. Ambdues regulen el cicle menstrual i la implantació de l’òvul fecundat. També ajuden a definir característiques sexuals secundàries, com el creixement del bust. Específicament la progesterona evita l’ovulació durant l’embaràs.

La testosterona és l’hormona sexual masculina més important. Se sintetitza als testicles i en promou el creixement, així com l’aparició de les característiques sexuals secundàries, que als homes són el canvi de veu i la presència de pèl corporal.

Tant en dones com en homes estan presents ambdues hormones. La major quantitat d’una respecte l’altra defineixen les característiques sexuals de l’individu. L’activitat biològica de les hormones sexuals és molt alta: són suficients petites quantitats per actuar. Per la seva estructura química són identificades com a esteroides.

Fórmules químiques desenvolupades dels esteroides: a l’esquerra, estradiol (Wikimedia); al centre, progesterona (Wikimedia); a la dreta, testosterona (Wikimedia).

A finals de la primera meitat del segle XX, científics i companyies farmacèutiques de diversos llocs del món es van involucrar en la cursa per produir hormones a partir de matèries primeres que les continguessin en quantitats més grans que les conegudes aleshores, o que en fossin convenients precursores. Als anys trenta del segle passat es requerien tones d’ovaris de truges o milers de litres d’orina de vedells per obtenir uns quants mil·ligrams de les dites substàncies. Les hormones eren un producte farmacèutic escàs i extremadament car.

Va ser en aquesta època quan el químic estatunidenc Russell Marker va desenvolupar una sèrie de reaccions químiques que van permetre convertir productes vegetals que contenien la substància coneguda com a diosgenina en hormones humanes; gràcies a això es va poder reduir de manera important el temps i el cost de la producció d’hormones. Les plantes de la família Dioscorea van ser identificades com una promissòria matèria primera de diosgenina. Marker va reclutar diversos botànics i va realitzar extensos viatges de recol·lecció de plantes principalment al sud-oest dels Estats Units i Mèxic. A Veracruz va estudiar la Dioscorea mexicana, anomenada localment cabeza de negro (nyam mexicà), l’arrel de la qual pesava fins a 100 quilos. El 1943, a partir de deu tones de la barata i abundant cabeza de negro, Marker va sintetitzar tres quilos de progesterona. Mai abans s’havia reunit una tal quantitat d’aquesta hormona, el valor de la qual en l’actualitat equivaldria aproximadament a tres milions de dòlars. L’any següent, Marker es va unir als emigrants europeus Emerik Somlo i Frederico Lehman per fundar a la Ciutat de Mèxic la companyia Syntex (de les paraules synthesis i Mèxic). Immediatament es va convertir en la principal productora de progesterona del món.

El 1951, els laboratoris nord-americans Upjohn van desenvolupar un mètode per produir cortisona, la poderosa hormona antiinflamatòria, a partir de progesterona, per la qual cosa van sol·licitar a Syntex deu tones d’aquesta última en el transcurs d’un any. Abans d’aquesta data la producció mundial de progesterona era d’uns quants quilos, així que la comanda va representar la consolidació de Syntex com a empresa transnacional. Aquell mateix any es va sintetitzar la noretindrona, substància sintètica anàloga a la progesterona, que va ser patentada el 1956 als Estats Units i que es va convertir en el principal component d’una de les diferents pastilles anticonceptives que després es comercialitzarien. Aquesta patent, que el molt estatunidenc National Inventors Hall of Fame atribueix únicament a un dels seus tres autors, l’emigrant austríac Carl Djerassi, es considera una de les més importants en la història de la ciència i la tecnologia a nivell mundial.

La píndola anticonceptiva, que “no es va identificar com a tal en el moment en què es va crear… es pot reconèixer com el primer producte farmacèutic que va dissenyar l’estil de vida del segle XX” (Marks 2001). Deu anys després de la seva fundació, Syntex era la companyia farmacèutica relacionada amb la producció d’esteroides més important del món, amb 3.000 empleats que incloïen 150 químics i tècnics. Aquests desenvolupaments contradeien la imatge habitual dels directius de les companyies farmacèutiques nord-americanes, que pensaven que era impossible que uns avanços així es produïssin en un país “subdesenvolupat” com Mèxic.

El 1956, després de la gran pressió que va exercir el govern nord-americà al govern mexicà acusant Syntex de monopoli, la companyia va ser venuda a la nord-americana Ogden Corporation. Tres anys més tard va traslladar les seves principals instal·lacions de la Ciutat de Mèxic a Palo Alto, Califòrnia. Pocs anys abans, sota la direcció del metge estatunidenc Gregory Pincus, l’experimentació realitzada, entre altres, amb dones porto-riquenyes pobres, o presoneres, i pastilles anticonceptives que contenien noretindrona o substàncies similars havia demostrat la seva capacitat per evitar l’embaràs. El 1960, la FDA (Food and Drug Administration) va autoritzar l’ús de les pastilles anticonceptives als Estats Units, amb la qual cosa es va canviar la forma de viure de milions de dones en tot el món. El cas de Syntex demostra que es va dur a terme amb èxit durant més d’una dècada recerca original de la més alta qualitat a Mèxic. Tanmateix, quan aquesta companyia es va convertir en una empresa transnacional amb seu a l’estranger, Mèxic va perdre una oportunitat clau per mantenir-se en la indústria internacional.

Fins aquí el relat oficial de la pastilla anticonceptiva. Aquest relat n’oculta i ignora uns altres dos. El relat ocult rere la pastilla anticonceptiva es pot rastrejar seguint la circulació del model universitari alemany del segle XIX, que va combinar la recerca i l’ensenyament com a suport i benefici mutu per a estudiants i professors-investigadors. Aquest model es pot identificar en els orígens de Syntex. Una extraordinària coincidència històrica col·locaria dos químics exiliats europeus a la Ciutat de Mèxic a principis de la dècada del 1940: el jueu hongarès George Rosencranz amb el republicà espanyol Antonio Medinaveitia, tots dos hereus de la mateixa tradició alemanya que van aprendre al Politècnic Federal de Zurich. El primer va ser responsable de recerca a Syntex, mentre que el segon va esdevenir el flamant director de l’Institut de Química de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Ambdós van establir una intensa relació amb una gran quantitat de joves universitaris ansiosos d’aprendre anàlisi i síntesi química. El moment era l’adequat.

Syntex va adquirir costosos equips per realitzar l’anàlisi de les substàncies, mentre que la recerca bàsica sobre els esteroides es feia a l’Institut de Química. Els principals participants apareixien com a autors dels articles i les patents, mentre que molts estudiants col·laboradors, tant homes com dones, únicament van figurar als agraïments i la seva contribució va quedar oculta. Syntex y la UNAM van produir al voltant del 54% dels articles rellevants publicats en revistes internacionals, els quals van generar més del 80% de les cites. Syntex va registrar totes les patents industrials del sector entre 1950 i 1965, entre elles la de la noretindrona. Al document de patent d’aquesta última també apareixen, a més de Djerassi, Rosencranz i un estudiant mexicà, Luis Miramontes. Aquesta forma de treballar és una descripció precisa de la construcció d’una relació acadèmia-indústria en la que van participar activament moltes dones. Elles també han estat oblidades en els relats hegemònics, tal com han mostrat moltes altres recerques sobre ciència, tecnologia i gènere.

La ingestió de plantes per controlar la natalitat és una pràctica ancestral en una gran quantitat de cultures del món. El saber de les propietats anticonceptives d’alguns vegetals, i en general d’altres tipus de propietats com la seva toxicitat, va ser transmès a través de xarxes de dones. Ocasionalment aquest saber va ser compartit per bruixots o metges homes. El seu ús generalment no va ser ben acceptat i el fet que poques receptes proporcionin prou detalls suggereix que la majoria d’elles es van transmetre oralment. Els estudis botànics, químics i antropològics actuals n’han confirmat l’eficàcia.

No resulta estrany que sigui a través de documents de la Santa Inquisició que es tingui informació sobre el tema, moltes vegades relacionat amb acusacions de bruixeria. Tampoc resulta estrany suposar que les llevadores a la Nova Espanya posseïen coneixements sobre el control de la natalitat i que van compartir aquesta informació amb les seves clientes. Malgrat que en Tenochtitlán l’avortament era considerat un acte criminal gravíssim, castigat amb la mort de les dones involucrades (tant la que avortava com la curandera), en ocasions es tolerava per raons polítiques relacionades amb la legitimitat dels fills dels governants. Per això, les pràctiques anticonceptives colonials semblen haver-se derivat en gran manera de la preservació de pràctiques anteriors a la conquesta. Hi ha un ampli consens sobre el saber que es tenia de les plantes al Mèxic prehispànic, particularment sobre aquelles que permetien controlar l’embaràs.

Al Popol Vuh (llibre clàssic de la cultura maia) es descriu a pescadors utilitzant arrels per capturar les seves preses. Els nyams conformen una família d’aquestes plantes conegudes amb el nom científic de Dioscorea. Com molts nyams silvestres, la cabeza de negro i el barbasco (Dioscorea composita) poden ser letals si s’ingereixen sense escalfar. La varietat verinosa de creixement silvestre es va usar en la farmacopea tradicional mesoamericana com un remei per al reumatisme, les mossegades de serps, el dolor muscular i malalties de la pell, així com un verí per matar peixos. En el conegut com a Còdex De la Cruz-Badiano, editat el 1552, apareixen 227 plantes medicinals, entre elles la imatge del Chichic Texcalamatl, semblant al que avui coneixem com a barbasco.

A l’esquerra, dibuix del Chichic Texcalamatl (1552). Códices de México. A la dreta, fotografia de R. Marker (1951) amb una planta de barbasco. American Chemical Society.

Fa poc més de cinc segles, a la regió del riu Papaloapan, al sud de Tenochtitlán es va desenvolupar la Gran Chinantla, una zona autònoma subjecta a tribut pels asteques. Allí es troba la Vall Nacional, una rica zona agrícola que ha proporcionat al llarg de la seva història una gran diversitat de productes vegetals: plàtans, cautxú, cotó, cafè, tabac i nyams. A la dècada del 1960, un cop aprovat l’ús de les pastilles anticonceptives, aproximadament 25.000 famílies es van dedicar a extreure aquests tubercles. Dones, homes, nens i nenes, més de 100.000 persones que van acabar anomenant-se barbasqueros (recol·lectors de barbasco) s’internaven a la selva per arrencar-lo de la terra, moltes vegades sense més eines que les seves mans i el seu propi saber. En el seu camí es van trobar tot tipus d’animals perillosos i molts van patir accidents greus i mortals.

El valor de cada tubercle depenia de la quantitat de diosgenina que se’n podia extreure i que variava del 4 al 7% del seu pes. Calia saber-los escollir. Per això, els barbasqueros van utilitzar el seu saber dels patrons de pluja, els diferents colors de les arrels i les variacions en l’amplada de l’enfiladissa per determinar quan i on podrien desenterrar les millors arrels. En grans terrenys fora de la selva coneguts com a beneficis els tubercles es tallaven, fermentaven, assecaven i empacaven en sacs que posteriorment s’enviaven a la Ciutat de Mèxic. En els moments de major demanda s’extreien deu tones de barbasco per setmana, procedents de les selves de Veracruz, Oaxaca i també de Tabasco i Chiapas. Aquest és el relat oblidat sobre les pastilles anticonceptives.

Fotografies d’estudiants a Syntex y barbasqueros fora de la selva (1950-1960). Fotografies d’Ezra Stoller (Soto Laveaga 2020).

El reconeixement de nous protagonistes en els relats històrics, en aquest cas els estudiants i els barbasqueros, ajuda a entrellaçar els fils de la mateixa història, recuperant altres veus. Com han indicat diferents autors, es pot contribuir així al principi d’“equitat epistèmica” (Velasco 2011) a través de la “recuperació de l’escrúpol” (Latour 2013) i d’“ampliar el cercle del nosaltres” (Singer 2011). Així, amb noves geografies i personatges, es poden qüestionar les històries colonials al servei de les relacions de poder imperants.

José Antonio Chamizo
Universidad Nacional Autónoma de México

* Traducció de l’original en castellà: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Chamizo, José Antonio. Tres relats sobre les pastilles anticonceptives: l’oficial, l’ocult, l’oblidat. Sabers en acció, 06-03-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/tres-relats-sobre-les-pastilles-anticonceptives-loficial-locult-loblidat.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.