Violència sexual, medicina i llei

—La medicina forense en la investigació d’agressions sexuals i la seva relació amb l’evolució històrica de les cultures forenses, les lleis i els mites sobre la violació.—

El recent moviment #MeToo ha posat de manifest les múltiples formes d’intimidació i violència sexual que segueixen patint les dones de tot el món. Per a les feministes més veteranes, aquelles que van protestar per les agressions sexuals contra nenes i dones durant la segona onada feminista dels anys setanta i vuitanta, les històries contades sota l’etiqueta de #MeToo deuen haver produït una sensació de déjà vu, com si a penes res no hagués canviat des d’aquelles protestes. Tal volta aquesta sigui una característica típica de la violació: sembla ser un fenomen universal, immutable i perenne. Tanmateix, la violació té una història i molts dels seus trets han canviat amb el temps. Un d’ells és la participació de personal mèdic i altres persones expertes en l’examen de les víctimes d’agressions sexuals quan s’investiguen i jutgen aquests crims. Quan va començar a intervenir personal expert en medicina i ciència en casos de violació? Qui eren exactament aquestes persones expertes? Com i amb quines tecnologies examinaven els cossos? Van influir els seus testimonis i informes pericials als tribunals i van tenir repercussions en el veredicte final? Aquestes són les preguntes que intentará respondre aquesta entrada.

A l’edat mitjana, a l’igual de les primeres dècades de l’edat moderna, s’acostumava a considerar que els experts en la inspecció corporal eren els metges homes i, en ocasions, se’ls demanava que aportessin els seus coneixements especialitzats com a testimonis experts als tribunals. Tanmateix, fins al segle XVII com a mínim, es considerava que el cos femení era competència de dones madures i experimentades o de “jurats de matrones”. Per això, quan nenes o dones afirmaven haver estat agredides sexualment, els seus cossos eren examinats per dones madures de la comunitat local o per matrones. Només a partir dels segles XVII i XVIII aquesta tasca va ser assumida per metges homes, com a part d’un procés més general d’apropiació professional masculina de sabers corporals femenins que posseïen, per exemple, les llevadores.

Albert Besnard, The Rape (Le Viol), 1886, National Gallery of Art. Wikipedia.

Des de l’antiguitat fins a principis de l’edat moderna existia una imatge generalitzada sobre la forma en què havien de respondre les dones violades per tal que les seves acusacions fossin preses seriosament: s’esperava que l’agressió fos denunciada de forma immediata i pública per les víctimes, les quals havien de relatar diverses vegades els mateixos detalls de la seva experiència als funcionaris dels tribunals locals. També s’esperava que presentessin proves físiques de la seva violació, com ara ferides i esgarrapades al cos, roba estripada, cabell revolt o taques de sang. Mentre les matrones o llevadores inspeccionaven els cossos de les víctimes supervivents, aquestes dones havien de presentar de forma convincent els seus relats davant jurats, agutzils i jutges, tots ells masculins.

Aquestes i altres imatges sobre la violació es poden trobar en obres d’aquells segles que van gaudir de gran popularitat i van perdurar en el temps. En el seu influent tractat jurídic, el jutge i jurista anglès del segle XVII Sir Matthew Hale (1609-1676) sostenia que els marits no podien ser mai considerats culpables de violació. També va recomanar investigar el caràcter i l’experiència sexual prèvia de la dona. Considerava necessari obtenir una prova física i evident de la violació i va assenyalar la rellevància d’una denúncia ràpida de la suposada agressió. En absència d’aquests elements, Hale afirmava que s’havia de presumir que es tractava d’una falsa acusació. Aquesta infame “advertència de Hale” (“Hale warning”) va seguir sent llegida als jurats i citada per jutges a les jurisdiccions anglosaxones fins la dècada del 1990.

En la historiografia (feminista) sobre les agressions sexuals, aquestes imatges estereotipades de la víctima “ideal” de la violació pertanyen al que s’anomena de forma més general “mites de la violació”: imatges i històries que suposadament descriuen com és una violació “normal”, però que en realitat estan impregnades de valors culturals sobre la feminitat i la masculinitat. Alguns exemples en són la idea que les dones de complexió mitjana són prou fortes com per resistir-se a agressors masculins i que les dones violades haurien d’haver-se resistit amb molta més força o, encara pitjor, que potser havien volgut ser violades. Un altre exemple infame del mite de la violació és la idea que elles s’ho havien buscat perquè vestien de forma provocativa. Aquests mites de la violació també influeixen en la imatge i el paper de la medicina forense. Dues antropòlogues del dret, Heather R. Hlavka i Sameena Mulla, han realitzat una recerca en aquest sentit basada en l’observació de les vistes judicials entre 2013 i 2016 en tribunals de delictes greus d’agressió sexual del comptat de Milwaukee (EUA). També van emprar entrevistes amb víctimes, jutges, advocats, científics forenses, jurats i personal d’infermeria encarregat de tractar les agressions sexuals. Les seves conclusions mostren que la perícia científica forense en realitat va reafirmar mites de la violació i estereotips de raça i gènere. Les declaracions i els informes del personal expert en els judicis van reforçar en moltes ocasions la idea comuna que la violació sempre deixa rastres materials i que pot ser detectada físicament i emocionalment.

Moltes investigacions històriques han demostrat que la perícia científica als tribunals està sempre influïda per les diverses cultures forenses, que són històricament variables. A més d’imatges socioculturals de la feminitat, aquestes cultures forenses inclouen marcs legislatius relacionats amb el dret processal que estipulen la posició del personal expert en els procediments legals.

Declaració del metge Asscher després d’examinar la nena violada (1814). Arxiu Noord-Holland, Haarlem. Inventari núm. 122. Foto de l’autora.

El paper i la influència exactes dels metges forenses depenen de la formulació (nacional) del dret processal i de la definició legal de violació. Als Països Baixos, per exemple, entre 1811 i 1886 regia la definició d’agressió sexual del codi penal francès. Aquest delicte es definia com a “violació o actes contra l’honor executats amb violència”. L’única exigència específica plantejada per aquesta definició era l’existència de violència, tot i que no especificava quins indicis provarien de forma fefaent la violació. Els metges havien de jutjar per si mateixos quins indicis serien rellevants i interpretar per si mateixos la naturalesa i la fiabilitat de tals indicis, sovint buscant esgarrapades al cos o restes de roba estripada de la víctima. Les sentències i les discussions jurídiques van posar en relleu diverses controvèrsies sobre el valor d’aquestes proves per fonamentar una condemna per violació. La violació consistia en la penetració, en l’ejaculació o simplement en l’existència de violència? La necessitat de trobar proves de violència va plantejar problemes especialment en el cas de víctimes infantils, les que no tenien la força (mental o física) per resistir l’atac dels adults.

Els manuals de medicina forense han dedicat molts paràgrafs a la interpretació de l’estat físic de l’himen. A través d’ells s’ensenyava els metges a interpretar els esquinçaments de l’himen i a desxifrar-los com a indicis d’una agressió sexual. A mitjan segle XIX va començar a ser habitual demanar a químics i apotecaris que examinessin microscòpicament les taques a la roba per identificar restes de semen. En els casos holandesos d’agressió sexual que he estudiat, aquest nou tipus de prova mèdica (la presència o absència de semen) oferia una resposta inequívoca davant les incerteses que plantejaven la inspecció dels genitals, la revisió de la resta del cos o l’observació de l’estat de l’himen. Quedava a discreció dels jutges, no obstant, admetre i sospesar tot aquest conjunt de proves científiques i contrastar-les amb les declaracions de testimonis. Per tant, la introducció de noves tècniques pericials (com les de detecció microscòpica del semen) no va augmentar de forma immediata l’autoritat dels experts científics als tribunals.

A més de treballar amb definicions de la violació històricament canviants, els metges forenses també van estar influïts per imatges culturals de les dones, els homes i els nens com a víctimes. Encara que l’estereotip de la dona mentidera havia estat prominent al llarg dels temps, va adquirir un significat peculiar amb l’arribada del psicoanàlisi de Sigmund Freud, qui afirmava que les dones desitjaven inconscientment ser violades i mentien per encobrir-ho. En casos judicials de finals del segle XIX i principis del XX és possible torbar metges i psiquiatres que examinaven els cossos i les ments de les víctimes d’agressions sexuals per acabar concloent que es tractava d’histèriques mentideres.

Protesta a Madrid contra la sentència del cas de “la Manada”, 26 d’abril de 2018. Wikipedia.

L’estereotip cultural de les dones mentideres en casos d’agressió sexual va ser discutit críticament pel feminisme de la segona onada a finals dels anys seixanta i setanta del segle XX. Aquestes feministes es van oposar frontalment a la “cultura de la violació”, és a dir, a l’actitud generalitzada que culpabilitzava les dones de la seva pròpia victimització, desconfiava de les víctimes, tolerava i fins i tot trivialitzava la violència sexual i inclús podia arribar a excusar el comportament dels agressors. Part d’aquesta protesta feminista es referia a la forma en què les víctimes d’agressions sexuals eren tractades pels mitjans de comunicació, la policia i també pels metges forenses. L’examen físic i intern de la vagina va ser qualificada com una “segona violació” perquè la víctima estava obligada a experimentar de nou l’agressió física. A partir d’aquestes protestes feministes s’ha anat reconeixent cada vegada més la “síndrome de trauma per violació” en les supervivents d’agressions sexuals.

Les investigacions recents també han posat en dubte l’impacte de les proves científiques forenses en casos de violació. És una conclusió oposada a la popular imatge de la ciència forense com un ingredient fonamental de la instrucció i el procés judicial, una imatge que està fortament relacionada amb l’arribada de les proves d’ADN per investigar casos de violació a partir de la dècada del 1990. Per contra, les anàlisis procedents de les ciències socials han demostrat que les variables no mèdiques (com ara l’edat de la víctima, el consum d’alcohol, la resistència de la víctima, la relació de la víctima amb l’agressor i les declaracions dels testimonis) van ser més significatives a l’hora d’orientar la detenció de sospitosos violadors que els rastres d’esperma, la saliva, les ferides i els hematomes.

Pòster de l’Organització Mundial de la Salut “End Virginity Testing”. OMS.

La controvèrsia que envolta l’ús de proves forenses va sortir a col·lació recentment en una sentència de gener de 2021, quan un tribunal del Pakistan va prohibir les anomenades “proves de virginitat” com a part de l’examen de les víctimes de violació. La invasiva “prova dels dos dits” es realitza manualment introduint un o dos dits a la vagina d’una dona per comprovar-ne la laxitud i la presència de l’himen, en teoria per determinar si la dona és o no sexualment activa i en quin grau ho és. Alguns metges han arribat a afirmar que la prova pot establir si una dona ha estat penetrada per primera vegada. Aquesta tècnica s’ha utilitzat per desacreditar a víctimes d’una violació en “demostrar” d’aquesta manera que tenien experiència sexual prèvia. El tribunal pakistanès va assenyalar el 2021 que aquestes proves no tenen “cap base mèdico-legal” i, per una altra banda, ofenen la dignitat personal de les dones víctimes d’agressions. L’Organització Mundial de la Salut ha desacreditat categòricament aquest tipus de proves, afirmant que manquen de valor científic i, a més, constitueixen una violació dels drets humans.

L’exemple anterior demostra que, avui dia de manera similar al passat, les proves mèdiques forenses en casos d’agressió sexual segueixen estam entremesclades amb controvèrsies i imatges culturals de divers tipus.

Willemijn Ruberg
Utrecht University

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.