El medicament escrit

—Els textos per a l’aprenentatge i la gestió del món del medicament a l’inici del sistema mèdic actual.—

La doctrina mèdica hipocraticogalènica, o galenisme, vigent al món occidental des de l’antiguitat grecoromana fins al segle XIX, articulava uns coneixements teòrics i pràctics sobre el que actualment s’anomena farmàcia que, tot i conviure amb altres sabers, van ser els que van tenir la consideració científica i acadèmica durant tot aquell període. Aquests coneixements, que van rebre els noms de matèria mèdica i d’apotecaria, eren dominats pels metges (de física i de cirurgia) i, en particular, pels apotecaris, els professionals dedicats específicament a la preparació i venda de medicaments. Com avui, els apotecaris també venien altres productes, com ara candeles, paper, confits, neules o torrons i, sobretot, espècies, que tenien un doble ús, medicamentós i culinari, que explica el nom d’“especiers” amb el que també van ser coneguts.

A partir de finals del segle XIII, començant per l’àrea mediterrània, la societat urbana que acabava de renéixer a l’Occident europeu es va dotar d’un sistema mèdic organitzat, basat en els models produïts per la llavors nova institució universitària: el galenisme i els metges graduats (físics). Tanmateix, durant segles, aquests metges van ser minoritaris i només a l’abast de gent benestant, en un context dominat per professionals sanitaris que es formaven pel sistema d’aprenentatge, propi de tots els menestrals, que ha estat anomenat “sistema obert”. Aquests altres sanitaris que s’ocupaven de la salut humana eren, principalment, cirurgians, barbers, metgesses i, també, apotecaris. Els impulsors d’aquell sistema mèdic –una elit urbana que exigia garanties en un tema tan sensible com la salut, els municipis, la monarquia i la mateixa universitat– també van posar en marxa uns mètodes de control social d’aquells extrauniversitaris i de la seva pràctica, sobretot exigint-los exàmens i llicències per a exercir gestionats per les autoritats. Amb aquest perfil, traçat a grans trets, va néixer un sistema mèdic que, tot i les transformacions posteriors, no és altre que l’actual. Els apotecaris i l’apotecaria s’hi van integrar, i, tot i que no van ser sotmesos a aquells exàmens i llicències oficials, que en el seu cas van quedar en mans del gremi, la seva principal activitat, la que feia referència als medicaments, va ser objecte de control social de diverses maneres: els registres i comptes que havien de dur, la manera de conduir-se amb les receptes o les condicions en què havien de tenir els obradors i els productes van anar-se regulant des de la primera meitat del segle XIV.

Redacció d’una recepta per a un pacient, en un manuscrit d’obres de Galè del s. XV. Dresden, Sächsische Landesbibliothek, ms. Db 93, f. 461v.

Apotecaris a banda, la farmacologia galènica formava part dels coneixements dels metges –que escrivien les receptes i sovint també s’elaboraven els medicaments ells mateixos– i, en l’altre extrem, dels que es tenien en l’espai domèstic. En una situació de precarietat assistencial crònica (no resolta fins molt avançat el segle XIX), l’autoajuda domèstica, sobretot en mans de les mares i altres dones de la casa, era obligada. A l’espai domèstic, els sabers del galenisme –que en aquell context històric cada vegada era més prestigiós– convivien, en simbiosi, amb d’altres procedents del bagatge tradicional per tal d’assegurar com fos la salut de l’individu i de la família, i això mateix passava amb l’arsenal terapèutic dels metges extrauniversitaris.

Tot aquest conjunt de coneixements es va transmetre tant pel canal escrit com per l’oral, però en un context intel·lectual ja presidit per la universitat i en una societat urbana que valorava més i més l’escriptura i el llibre per a la gestió dels afers, el canal escrit aviat va ser preponderant, també en els oficis extrauniversitaris i en l’àmbit domèstic. Els sabers sobre els medicaments (galènics o altres) van adoptar forma escrita en tot de textos de gèneres diversos, encara que ni les obres escrites sobre la farmacologia ni alguns d’aquests gèneres eren una novetat. Seguint el model d’obres de l’antiguitat (sobretot el De materia medica de Dioscòrides), aquests gèneres havien començat a prendre forma en els segles anteriors, en particular, a l’anomenada Escola de Salern (segles IX-XIII), o en àrees geogràfiques i culturals diferents (el món àrab o el grec), i van ser adoptats per aquell sistema mèdic de l’Europa llatina occidental. En aquest context sociocultural i sanitari, els gèneres farmacològics es van diversificar cada vegada més i se’n van crear de nous, a mesura que els estudis i la societat esdevenien més complexos i suscitaven altres necessitats. Aquest procés va afectar tant els àmbits que s’expressaven per escrit en llatí com els que ho feien en vulgar, que, a grans trets, corresponien a l’entorn universitari i a l’extrauniversitari, respectivament. En un i altre es van produir obres originals, però es van nodrir sobretot de traduccions: de l’àrab i, en menor grau, del grec, en el primer cas; del llatí i, menys, de l’àrab, de l’hebreu i d’altres vulgars, en el segon.

Plateari escrivint el Liber de simplici medicina (Circa instans), en un manuscrit francès de vers 1470 il·lustrat per Robinet Testard. Sant Petersburg, Biblioteca nacional de Rússia, ms. Fr. Fv. VI.1, f. 3v.

Els sabers teòrics sobre els medicaments eren transmesos per obres pertanyents a gèneres molt diversos; una diversitat que, en gran manera, estava en funció dels grups socioculturals que s’hi interessaven. D’altra banda, aquests gèneres sovint eren embrionaris i canviants, tal com corresponia a l’època del naixement del nou sistema mèdic. Les obres més especialitzades eren les que catalogaven sistemàticament els medicaments simples i els medicaments compostos. Els simplaris o repertoris de simples seguien la tradició de Dioscòrides i descrivien els productes medicamentosos vegetals, minerals i animals tal com els proporciona la natura, n’especificaven les característiques i la utilitat, i a vegades també n’indicaven equivalències terminològiques en llatí, en àrab i en vulgar. Entre els més difosos hi havia el d’Ibn Wāfid de Toledo (s. XI), que va ser traduït de l’original àrab al llatí a finals del segle XIII amb una errònia atribució a l’autor siríac Serapió (Ibn Sarābiyūn, s. IX), amb la qual va ser generalment conegut, i el Circa instans, produït per un metge de la boirosa nissaga dels Plateari de Salern (s. XII). Tots dos van ser traduïts després a algunes llengües vulgars. Per altra banda, els antidotaris proveïen metges i apotecaris de les fórmules més corrents, elaborades amb la combinació dels simples, que solien presentar classificades per formes farmacèutiques (ungüents, electuaris, píndoles, etc.), i, en alguns casos, afegien complements teoricopràctics sobre l’obtenció, conservació o caducitat dels medicaments, la metrologia, les operacions farmacèutiques, etc. Els més habituals eren els atribuïts a Mesué, l’anomenat “evangelista dels apotecaris” (vers el s. XIII), Nicolau de Salern (s. XII) i Arnau de Vilanova (principis del s. XIV), una tríada que constituïa la base de la formació dels apotecaris i dels exàmens gremials a l’àmbit catalanoaragonès, on els dos darrers van exercir el paper de farmacopea estàndard durant molt de temps, i per això no és estrany que es traduïssin del llatí al català.

La multiplicitat d’aquestes obres, que no sempre eren unànimes, i les divergències entre metges i apotecaris van portar a l’elaboració de noves farmacopees oficials, en llatí, a partir de finals del segle XV (Florència) i inicis del XVI (Barcelona), molt difoses gràcies a la impremta. Així, a l’època moderna, els col·legis d’apotecaris de Barcelona i de València van produir farmacopees –anomenades “concòrdies” les del primer– sobre la base d’aquelles fonts antigues, que van ser oficials als seus territoris fins a la fi del segle XVIII.

Aquella mateixa multiplicitat de continguts ja havia originat abans tot d’instruments especialitzats per a mirar de gestionar, en els medicaments, la diversitat terminològica i lingüística (synonyma), els succedanis (quid pro quo), la intensitat (taules de graus), etc. Aquest últim aspecte, la farmacodinàmia, va ser objecte d’importants aportacions al món àrab (al-Kindī, etc.), tot seguit incorporades a la producció llatina derivada de l’Escola de Salern i, després, a les universitats, procés en el qual la qüestió generà importants discussions teòriques. Entre els mestres de la Facultat de Medicina de Montpeller, una de les més importants de l’Occident europeu, la qüestió fou especialment polèmica, amb aportacions destacades com la d’Arnau de Vilanova (m. 1311). Aquesta polèmica va motivar Ramon Llull (m. 1316) per a proposar una nova manera de resoldre el tema (Començaments de medicina) a partir del mètode alternatiu d’accés al saber que havia concebut (l’Art, Art general o Ars magna), que pretenia automatitzar el pensament i que va ser especialment ben rebut pels extrauniversitaris com ell, inclosos metges i altres sanitaris.

Un metge redacta una recepta per a un pacient, en un manuscrit itàlic en hebreu del Canon d’Avicenna del s. XV (Bolonya, Biblioteca Universitaria, ms. 2197, f. 402r). Avicena, Canon medicinae: estudio y edición facsímil del ms. 2197 de la Biblioteca Universitaria de Bolonia, Madrid, AyN Ediciones – Ars Magna – Biblioteca Universitaria di Bologna, 2002.

A banda de les obres especialitzades esmentades, els sabers farmacològics també eren transmesos pels textos de medicina pràctica (compendis generals, entre els quals destaca el Canon d’Ibn Sīnā/Avicenna, tractats de cirurgia, regiments de sanitat); pels d’història natural, que exposaven les virtuts mèdiques dels vegetals (herbaris, com el Macer), els minerals (lapidaris, com el de Marbode) i els animals; pels de màgia natural, que n’explicitaven les virtuts ocultes (pseudo-Albert el Gran); pels d’alquímia, que comunicaven descobertes sobre la destil·lació o la sublimació (pseudo-Ramon Llull, pseudo-Arnau de Vilanova, Joan de Rocatalhada/Rupescissa); o pels d’astrologia, que detallaven com o quan prendre la medicació i l’elaboració d’alguns tractaments com els segells astrològics.

Traducció catalana del Macer, en un manuscrit valencià del s. XV. València, Biblioteca General i Històrica de la Universitat de València, ms. 216, f. 27r.

Més enllà d’aquestes obres, les necessitats sanitàries de la població urbana van originar uns gèneres nous, concebuts i creats per aquests sectors extrauniversitaris, tant els que exercien la medicina com els que n’eren profans. Des de la universitat del segle XIII es van elaborar, per a aquest sector social, col·leccions de receptes senzilles i assequibles (Liber de remediis, de fra Gil de Portugal, o Thesaurus pauperum, atribuït a Pere Hispà), que ben aviat es van traduir al vulgar. Aquestes obres van proporcionar el model per als llibres de receptes o “receptaris mèdics”, tant els que eren escrits i emprats pels metges extrauniversitaris a tall de vademècum com els que ho eren a l’espai domèstic per a les necessitats sanitàries familiars o personals. En aquests receptaris mèdics –un producte genuí de la societat urbana baixmedieval que va perviure fins al segle XIX– es recopilaven receptes procedents de tot aquell ventall d’obres esmentades abans, molt sovint del Tresor de pobres, d’altres de procedència oral, representatives dels sabers populars, i també fórmules màgiques (“eixarms”), que eren manifestació de tantes situacions desesperades, a banda d’altres petits textos pràctics complementaris sobre la diagnosi, la flebotomia, etc.

Des de la primera meitat del segle XIV, les exigències de control social del medicament i les necessitats de gestió de les botigues dels apotecaris van portar a la interacció entre una sèrie de documents i llibres, molts dels quals eren una novetat. Les receptes que expedien els metges havien de ser conservades pels apotecaris durant un període de temps. Els metges les escrivien en llatí, però aviat se’ls va exigir que, per a una millor comprensió d’apotecaris i pacients, i per a tenir més garanties, ho fessin en vulgar. A banda d’això, els apotecaris les havien de registrar, per a un major control, amb tots els detalls (noms del metge i del pacient, i text de la recepta), en uns llibres especials que van ser anomenats “receptaris”. L’apotecari no podia desfer-se’n fins que perdessin la vigència, però tard o d’hora eren destruïts perquè no tenien altre interès. Tot i així, a l’àmbit catalanoaragonès n’ha sobreviscut excepcionalment un d’aquell primer període, el cèlebre Receptari de Manresa, que probablement també és un testimoni singular a nivell europeu.

Receptes lliurades per mestre Maimó a diversos pacients, registrades al darrer receptari (Receptari de Manresa) de Bernat Despujol, apotecari de Manresa, de 1347-1348. Manresa, Arxiu Comarcal del Bages, manual de la vegueria i la batllia de Manresa de 1416-1461, f. 6r. Cornet i Arboix, Ramon N.; Torras i Serra, Marc (eds.), El Receptari de Manresa (s. XIV), 2005.

A banda d’aquests receptaris, els apotecaris, com tots els mercaders i els menestrals, van començar a mantenir llibres de comptes on portaven registre de la despesa feta o pendent de saldar de cada client, i hi consignaven els medicaments i altres productes que els havien elaborat i venut, els metges que havien fet les receptes i també els receptaris en els quals aquestes constaven anotades. Aquests llibres de comptabilitat, que també solien destruir-se, però dels quals també se n’ha conservat algun exemplar antic, generaven comptes solts en paper per a informació dels clients. Amb el temps, tots aquests documents de gestió al voltant de la confecció i venda del medicament encara van tenir més complexitat.

Als arxius històrics, biblioteques i col·leccions particulars es conserva una gran quantitat de documents i llibres que mostren com es va gestionar el medicament i com actuaven les persones que hi treballaven. Són excepcionals els fons de dues farmàcies amb importants materials des del segle XV: el de l’antiga farmàcia Pallarès, de Solsona, tancada a finals del segle XIX, ara a l’Arxiu Diocesà de Solsona, i el de la farmàcia Lavèrnia, de Sueca, conservat pels titulars.

Al capdavall, la societat europea occidental dels últims segles medievals va crear, al voltant del medicament, tot de textos teòrics i pràctics, universitaris i extrauniversitaris, tècnics i domèstics, d’uns gèneres que han perviscut molt de temps, a vegades fins a l’actualitat. Aquests textos demostren la centralitat que aquest artefacte sanitari va assolir en la medicina i en les estratègies adreçades a mantenir la salut de les quals es van dotar els europeus des d’aquell recomençament que es coneix com a edat mitjana.

Lluís Cifuentes i Comamala
Universitat de Barcelona

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.