Ignis, furca, aurum: enfrontar-se a la pesta en temps pretèrits

—Cristofano Ceffini i la seua labor com a procurador de la pesta a Prato en 1630.—

Quan, vers la meitat del segle XIV, l’anomenada pesta negra va fer acte de presència a l’Occident europeu medieval, va sorprendre i va sembrar el desconcert entre els practicants de la medicina i, en particular, entre els metges que des de les seues càtedres universitàries reflexionaven, ensenyaven i escrivien sobre el manteniment de la salut i el tractament de les malalties. El testimoni del cèlebre metge del papa Climent VI, Guiu de Chaulhac, des d’Avinyó, on va assistir astorat a la pesta en 1348, n’és un bon exponent, entre molts altres. Mai havien contemplat cap fenomen d’un abast semblant, i no comptaven amb el suport insubstituïble de les autoritats clàssiques, els seus referents, per tal d’afrontar una epidèmia d’abast universal i no de caràcter regional, com fins aleshores s’havien conegut, explicar-la, prevenir-la i buscar-li algun remei. No defugiren, tanmateix, el repte. Es capbussaren en la doctrina galenista que inspirava el seu coneixement del cos, en salut i en malaltia, i en la filosofia natural que la fonamentava per dotar-la d’un caràcter racional, mirar de resoldre les incògnites que tenien al davant i fer el millor servei a la cosa pública i el bé comú. Es reuniren i discutiren a partir de l’observació de la malaltia i l’obertura de cossos d’empestats i emeteren informes per a les autoritats que pagaven els seus salaris. D’aquest esforç sorgiren regiments de pesta, alguns d’ells escrits en llengües vernacles, per tal d’ajudar amb savis consells els seus conciutadans.

Metge de la pesta a Roma en 1656. Paul Fuerst, coberta del gravat (amb un poema satíric) del Dr. Schnable de Roma. Wikipedia.

Durant les darreres dècades del segle XIII i les primeres dècades del segle XIV, s’havia anat organitzant un sistema d’atenció mèdica construït sobre el prestigi de la nova medicina emergida en les universitats europees, arran que una allau de textos desconeguts fins al moment hagueren estat traduïts i incorporats al torrent acadèmic. En vespres de la pesta, les ciutats de la Mediterrània, en particular, i cada cop més les del centre i nord europeu, estaven àmpliament medicalitzades. Les autoritats sol·licitaven l’opinió dels metges per resoldre determinats assumptes relacionats amb temes de “salut pública”, fonamentalment qüestions d’higiene en l’entorn urbà a tots els nivells. Amb els seus coneixements mèdics també ajudaven als jutges a emetre veredictes i eren contractats per atendre els veïns de la ciutat, però també els pobres dels hospitals i els presidiaris i, com no, a les institucions religioses, regulars i seculars. Així mateix, els metges eren consultats permanentment en temps d’epidèmia. En definitiva, la medicina estava present a tot arreu, i el seu practicant era un agent indispensable. La pesta no va fer més que multiplicar la rellevància d’aquells guaridors i desenvolupar els mecanismes de medicalització. Cap ciutat volia que arribara una pesta sense tenir un metge assalariat, i en algunes urbs se’n contractaren a propòsit per a aquestes èpoques “epidemials”. Es tractava de professionals que no podien fugir, com sí ho feien d’altres que no estaven obligats per contracte.

El ben cert és que les onades de pesta continuaren incessantment fins establir en les ciutats europees uns mecanismes d’actuació i unes institucions que es posaven en marxa tan bon punt s’albirava la seua aparició, o bé es tenia la certesa de la seua proximitat gràcies a la xarxa de comunicacions establida per via de correspondència. Tals mecanismes d’informació i d’actuació s’anaren perfilant molt aviat, si bé s’anaren perfeccionant i tingueren les seues particularitats segons el punt d’Europa on ens situem. Sens dubte, un dels més comuns fou portar un control exhaustiu de la mortalitat dia a dia, a través del testimoni dels clergues de les parròquies i dels metges de la ciutat, aquells que, en definitiva, tenien un contracte més estret amb la malaltia i la mort.

Portada del llibre Cristofano e la peste, de Carlo Cipolla. Editorial il Mulino.

La darrera onada de pesta arribà a Europa a les acaballes del segle XVII. Per aquell temps els engranatges del sistema d’atenció a l’epidèmia estaven ben engreixats. L’historiador Carlo Cipolla va escriure un llibret en 1976 dedicat a la pesta que entre 1630 i 1631 va patir la ciutat de Prato. Portava per títol Cristofano e la peste. El protagonista, Cristofano di Giulio Ceffini, era membre d’una important família de Prato que havia ocupat un càrrec a la ciutat anteriorment, i que va ser escollit provveditore alla sanità (“procurador sanitari”), un càrrec que molts altres prohoms havien rebutjat per por al contagi. Comportava una enorme responsabilitat i no hi havia un al·licient econòmic al darrere. Cipolla va fer servir la documentació conservada als arxius i la memòria escrita per Cristofano per tal d’entendre com una ciutat europea actuava davant una epidèmia, després de segles d’experiència.

Prato era una vila de 6.000 ànimes, amb 11.000 habitants més dispersos extramurs. Era un centre urbà satèl·lit de la totpoderosa Florència, de la que a penes la separaven 20 quilòmetres. L’economia local vivia unes hores baixes i els estàndards de vida eren bastant deficients comparats amb els dels actuals habitants d’aquesta àrea. El 19 de setembre de 1630, les autoritats locals, a contracor, confirmaven el primer cas de mort per pesta. Les sospites ja existien, però hi va haver una certa resistència a assumir aquesta realitat. Una vegada més, una epidèmia planava sobre Europa, i en la vila de la Toscana se sentia la remor del que seria un terratrèmol de conseqüències devastadores. Durant gairebé un any (val a dir que la durada de les epidèmies fou molt variable en el temps i en el seu impacte demogràfic), es veieren colpits pels estralls epidèmics. Sempre amb l’ai al cor.

Iniciada l’epidèmia, va caldre la contractació extraordinària de personal divers. En primer lloc, quatre enterradors, que acompanyaven els malalts al primer llatzeret, habilitat a l’hospital de Sant Silvestre, i donaven sepultura als cadàvers que s’amuntegaven. El llatzeret es va dotar d’un confessor, un cirurgià i tres auxiliars per tractar les necessitats dels convalescents. En aquelles primeres setmanes augmentà el nombre de malalts i calgué contractar més personal, que a la vegada reclamava un salari més nodrit. A més, calgueren més vigilants de les portes de la ciutat, ja que els pratencs no eren molt obedients en guardar el bloqueig. A principi de novembre, la situació ja era calamitosa: bona part dels contractats havien mort, inclòs el cirurgià Tiburzio Bardi, al qual fou impossible de substituir. La pesta va continuar segant la vida dels que s’anaven ocupant de substituir el personal que finia. Al febrer, amb una situació ben distinta en la gestió, com es veurà, ja eren 17 les persones que directament estaven contractades pel comú per tal d’atendre les necessitats de l’epidèmia.

Vista general de la ciutat de Prato en temps moderns. Salmon, La città di Prato nel Gran Ducato di Toscana. Venècia, s. XVIII. Col·lecció privada. Comune di Prato.

Dos mesos després d’iniciada la catàstrofe a Prato, amb una situació que les autoritats no es veien amb cor de controlar, l’11 de desembre de 1630, Cristofano va començar la seua singladura en el càrrec de procurador. La seua tasca podria ser considerada titànica. No era metge, ni tenia cap formació mèdica. Simplement era un bon gestor i administrador. En aquell temps, la condició de prohom i el seny i la lucidesa eren les úniques coses que es feien valdre en aquests homes per ocupar aquests llocs. Al capdavall es buscava un bon gestor que, això sí, quan calia demanava assessorament als membres del col·legi de metges. De tot això en dona compte el minuciós i detallat registre de la seua activitat que ens ha quedat escrit en particular en una memòria fabulosa: Libro della Sanità. Cristofano va recollir acuradament els moviments de pacients del llatzeret, admesos, morts i altes, i les despeses que generaven, fins que l’abastiment alimentari passà a la Veneranda Confraternità del Pellegrino. Però també parla de les cases que foren tancades, les persones confinades, les despeses en la seua manutenció i aporta xifres diàries de mortalitat. La tasca de Cristofano passava per tenir informació acurada també dels hospitals i de tot arreu on poguera donar-se un contagi o una defunció.

Cristofano fou soterrat en una capella que la seua família tenia a l’església de San Francesco. Wikipedia.

El procurador hagué de prendre una gran quantitat de decisions, com ara publicar ordenances, establir controls per a l’aïllament de les persones i administrar el llatzeret, en contra de l’opinió de buròcrates matussers, sovint condicionats per interessos personals. S’hagué d’enfrontar a una manca permanent de recursos econòmics i a la falta de col·laboració respecte a les quarantenes: els habitants de Prato se saltaven els controls dels portals de la ciutat o no volien romandre en el llatzeret. Precisament trobar lloc per a quarantenes i casa de convalescència extramurs va ser un gran problema. Si alguna vil·la resultava ser ideal, el seu propietari s’hi oposava. Finalment, el convent de Sant’Anna i l’anomenada Casa del Poder Murato esdevindrien els espais respectius per a llatzeret i lloc de residència de malalts. Ara bé, enmig de l’hivern aquells indrets no disposaven de llits i la seua roba i tampoc de llenya. Va caldre fer mans i mànigues i recórrer a la caritat per poder disposar de tot el que calia per allotjar els afectats. Gent a la qual se’ls hagué de cremar robes i béns i tornar-los a abastir del necessari. Finalment, calgué punir als incomplidors de les ordinacions i ací Cristofano hagué d’actuar a desgrat. Certament calia recórrer al poder dissuasori de les forques, disposades convenientment a la vista de tothom.

Tants esforços personals per a aconseguir ben poca cosa! Els càlculs afinats de Cipolla donen una mortalitat del 25% dels pratencs, el que fa pensar que aquests reberen un tracte benèvol de la terrible malaltia. Ni els cordons sanitaris, ni les quarantenes en institucions que tant li costaren de crear i mantenir al procurador sanitari serviren de massa. I, amb tot, cal dir que la mortalitat dels ingressats al llatzeret només fou del 50%. I, per acabar-ho d’adobar, les conseqüències econòmiques foren terribles, amb el tall de les comunicacions i la paralització dels intercanvis comercials.

Vista de la Piazza San Babila (Milà) durant la pesta de 1630. De la sèrie de 14 gravats a l’aiguafort, obra de Melchiore Gerardini (1633). Pinacoteca Tosio e Martinengo (Brescia). Wikipedia.

Els estudis sobre les epidèmies pretèrites, i la història de la medicina en general, ha avançat notablement des dels temps que Cipolla va confegir el seu Cristofano. La seua aproximació als fets des d’una perspectiva mèdica fou minsa. Es va limitar a referir-se a la medicina del moment com a una “racionalització primària”. Tanmateix, el grau de racionalització que havia assolit la medicina galenista a inicis del segle XVII era molt remarcable. Era el producte d’un llarg camí iniciat en temps medievals, quan les doctrines del metge romà Galè s’havien anat incorporant a través de nombroses traduccions, comentades i difoses a les universitats, en una magna empresa intercultural que les varen fer penetrar dins de les societats de manera inexorable. Totes les decisions que es prengueren en temps de Cristofano foren inspirades des d’aquest sistema de pensament i aplicades sota el consell dels metges. El presentisme va trair Cipolla. Només una taca en el que és, sens dubte, un relat fabulós.

Carmel Ferragud
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.