La humanitat davant les epidèmies

—L’empremta de les experiències epidèmiques al passat ha deixat una gran varietat de fonts històriques per estudiar la diversitat d’epidèmies.—

La presentació epidèmica de les malalties infeccioses ha acompanyat la humanitat al llarg de la seva història i ha estat marcada pels diferents contextos històrico-polítics, socioeconòmics, culturals i científico-sanitaris que s’han succeït, però també ha contribuït a modelar la història mateix de la població humana. Són molt il·lustratives les frases que va escriure l’historiador de la medicina peruà Marcos Cueto a finals del segle XX, amb les que destacava l’actualitat dels fenòmens epidèmics, “les epidèmies han passat de ser catàstrofes distants, per convertir-se en realitats tràgiques”, i la fragilitat de les nostres societats quan assenyalava que “les epidèmies tornen cada poc temps per recordar-nos la nostra vulnerabilitat”.

És fàcil compartir aquestes manifestacions des de l’experiència pandèmica de la covid-19. Tanmateix, a finals dels anys setanta del passat segle el perill infectocontagiós es lligava als països pobres, i els rics es consideraven fora de perill. Aquest optimisme es basava, entre altres coses, en els potents recursos mèdics diagnòstics, preventius (vacunes) i terapèutics específics (antibiòtics, antivirals, sèrums) per a les infeccions i, sobretot, en el control i posterior eliminació de la verola en aquella dècada. La “victòria” sobre una de les grans amenaces seculars per als països occidentals va fer oblidar el fracàs anterior de la iniciativa d’erradicació del paludisme als anys cinquanta i, sobretot, va voler arraconar la complexitat de les epidèmies i la reflexió sobre aquests fenòmens, les seves causes i les formes més apropiades d’abordar-los per al bé de la humanitat.

Unitat militar per al control de la malària al Brasil. National Library of Medicine Digital Collection. US Army, 1945.

L’aparició de la sida a l’inici dels vuitanta va trencar aquest optimisme, va apropar novament aquestes tragèdies al món occidental, va recordar la nostra vulnerabilitat, va possibilitar una petita reflexió sobre la situació i que s’encunyés el concepte d’infeccions emergents i reemergents. Es va mostrar preocupació per la possibilitat de la seva extensió global, facilitada per les millores en el transport, la intensificació del comerç mundial i el desplaçament continu de la població per oci o necessitat, però també per l’efecte de la proliferació de conflictes amb intervencions internacionals i de les contínues modificacions dels entorns. Noves preocupacions van arribar cada vegada que hi va haver algun dels episodis posteriors, com la grip aviar (1997), la Síndrome Aguda Respiratòria Severa (SARS) (2003), la pandèmia de grip A (2009-2010), la Síndrome Respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS) (2012) i l’epidèmia de febre d’Ebola (2014), encara que es van produir pocs canvis rellevants.

Mapa amb la distribució de casos de sida al món el 15 d’abril de 1987. Global Programme on AIDS. Geneva, WHO, 1987. Wellcome Collection.

Com va assenyalar Charles Rosenberg fa trenta anys, l’estudi de les epidèmies és molt valuós atès que constitueixen un element de mostreig extraordinàriament útil perquè proporcionen “objectes i experiments naturals capaços de revelar els patrons fonamentals dels valors socials i la pràctica institucional”. A més, les epidèmies es comporten com un tall transversal de la societat en què tenen lloc, “que reflecteix una configuració particular de les formes institucionals i els supòsits culturals” en el moment en què succeeixen. Entre altres coses, una situació crítica ajuda a fer visibles les debilitats presents a les societats, que romanien amagades.

El metge d’origen francès Andre Mazet (1793-1821), atenent als carrers de Barcelona a malalts de febre groga durant l’epidèmia de 1821. Litografia de J. Arago. 1821. Wellcome Collection.

Les epidèmies són crisis sanitàries, però no només. Són un tipus particular de catàstrofe social multidimensional, molt dependent del context particular en què s’assenten per a la seva producció i la seva gestió. Tot això malgrat que, des de l’aparició de la microbiologia a finals del segle XIX, la seva causa s’atribueix a agents biològics la presència dels quals és necessària, però no suficient. Són resultat, per tant, de la interacció d’aquests agents amb factors dependents de les transformacions mediambientals i altres qüestions més o menys dependents de l’acció humana, com ara el colonialisme, els conflictes militars o, en termes més generals, les condicions polítiques, econòmiques, científiques, socials i culturals. Les epidèmies, al seu torn, han modelat i segueixen modelant la història humana. Al llarg dels segles diferents malalties s’han succeït i han obtingut protagonisme. Si la pesta va marcar la societat europea des de l’època medieval, al segle XVIII la verola es va transformar en el nou perill en ambdós hemisferis, particularment per a la població infantil. El tràfic d’esclaus va propiciar la difusió de la febre groga des d’Àfrica fins a Amèrica al Món Modern i a Europa al segle XIX, quan el còlera va arribar també i la grip va assolir un major protagonisme, juntament amb altres malalties de transmissió respiratòria com la tuberculosi, la diftèria i el xarampió, afavorides per les deplorables condicions laborals i de vida lligades a la Revolució Industrial. A elles s’hi va afegir la poliomielitis al segle XX.

L’aparició abrupta i la seva ràpida difusió converteixen les epidèmies en una experiència inquietant a nivell col·lectiu i individual, percebudes com una amenaça greu per a la salut i la vida de l’ésser humà, particularment quan el nombre de casos i la mortalitat són elevats. Aquestes grans mortaldats han estat qualificades per la demografia històrica com a mortalitat catastròfica, la disminució i posterior desaparició de la qual va possibilitat la transició demogràfica. Les epidèmies són generadores de desordre social provocat per les característiques de les malalties, el grau d’incapacitat aguda que provoquen en la població que impedeixi la realització de les tasques socials imprescindibles i per les mesures adoptades per al seu control. La població amb freqüència és presa de la por en major o menor grau segons si es tracta d’una malaltia coneguda o totalment desconeguda, si es disposa de mesures eficaces o hi ha manca de recursos. Encara en el primer cas, la incertesa sobre l’eficàcia de les mesures sol contribuir al manteniment de la por i inclús a generar pànic. Una altra nota comuna de les crisis sanitàries és la desconfiança que produeixen en la ciutadania davant les autoritats polítiques i científiques.

L’impacte de les epidèmies va més enllà del seu cost demogràfic. Tenen conseqüències econòmiques, polítiques, socials, professionals, científiques, culturals (literatura, música, pintura) i, sobretot, són grans transformadores de les societats que les pateixen. Les crisis sanitàries exigeixen una resposta urgent que sol generar importants debats, ja que implica l’adopció de mesures i la implicació de personatges diversos: els personatges, els espais i les tecnologies requerides per a la seva aplicació. Entre els primers es troben els governants, els metges i altres professionals sanitaris i els pacients. Un d’aquests personatges seria Cristofano di Giulio Ceffini, procurador de la pesta de la ciutat italiana de Prato el 1630, i protagonista de l’obra de Carlo Cipolla de 1976. Les leproseries, els hospitals per a la pesta i el llatzeret de Maó (Menorca) són espais representatius de la lluita històrica contra les malalties infeccioses, mentre que el pulmó d’acer és una tecnologia associada a la presència epidèmica de la poliomielitis al segle XX i element clau de la creació de les unitats de cures intensives (UCI). Des de mitjan segle XIX, les conferències sanitàries internacionals i, després, les organitzacions sanitàries internacionals van adquirir també protagonisme en la gestió de les epidèmies.

Fotografia, procedent de l’Arxiu de la Lliga de Nacions a Ginebra, dels membres del personal de la Societat d’Higiene de la Lliga de Nacions. Marcos Cueto, Theodore M. Brown, Elizabeth Fee. The World Health organization. A History. Cambridge: Cambridge University Press, 2019. ResearchGate.

Aïllament, confinament, quarantena, cordons sanitaris, passaports de salut, desinfeccions (d’espais, mercaderies i persones) i altres mesures d’higiene pública han estat adoptades històricament per afrontar les epidèmies. A les que s’afegeixen l’atenció sanitària de les persones afectades, les mesures socioeconòmiques i, més recentment, l’ús de sèrums i vacunes específics, com la pandèmia de covid-19 ha posat en relleu. Elegir les mesures i el moment de prendre-les se sol realitzar enmig d’importants debats protagonitzats pels diferents personatges i marcats per la percepció del risc, que la premsa d’informació general (i ara les xarxes socials) modula des de la seva aparició.

Les experiències epidèmiques del passat es poden reconstruir mitjançant el maneig de fonts diverses, a les que ha recorregut la historiografia per proporcionar informació sobre el seu origen i cronologia, les respostes articulades en condicions d’incertesa i el seu impacte demogràfic, econòmic, social, polític, científic, tecnològic i cultural. Fins a la instauració dels registres civils (naixements, matrimonis, defuncions), els registres parroquials (matrimonis, batejos, enterraments) van ser una font fonamental per avaluar l’impacte demogràfic, millorada per a períodes més recents amb les bases de dades d’estadístiques sanitàries i completades en diferents moments de la història amb els llibres de registre hospitalari, els llibres dels cementiris i la documentació de les cases de socors. També és de gran utilitat la documentació procedent d’arxius (municipals, provincials, nacionals, hospitalaris, de les acadèmies de medicina i de farmàcia i de les organitzacions sanitàries internacionals), els documents legislatius, les monografies i el periodisme mèdic, el periodisme general, les fonts literàries, iconogràfiques, materials i orals.

La consulta de les monografies mèdiques, la correspondència mèdica, les revistes científico-mèdiques (a partir del segle XVII), les memòries de les acadèmies (des del segle XVIII), els quaderns de laboratori i les actes dels congressos mèdics i científics (a partir del segle XIX) permeten conèixer el context científic en què es desenvolupen les epidèmies, però també l’impacte científico-professional de la crisi sanitària en la ciència i en les professions sanitàries, així com les respostes ofertes per elles durant el succés epidèmic i més enllà de la seva finalització.

Philipp Hauser. Atlas epidemiográfico del cólera de 1885 en España con diez y ocho mapas representando la marcha invasora de la epidemia en la Península. Madrid: Imprenta de Manuel Tello, 1887. Biblioteca Nacional de España.

Si combinem les fonts anterior amb les actes municipals, provincials i els diaris de sessions dels parlaments, no només s’obtindrà informació sobre la resposta dels poders públics, sinó també sobre les relacions entre ells i els professionals sanitaris, que poden completar la visió científico-professional. Amb la documentació de societats de socors mutu o de la Creu Roja s’accedeix a més a respostes de la societat més enllà dels poders públics, que permet dimensionar millor l’impacte d’una epidèmia en la ciutadania i les insuficiències estructurals. Les fonts legislatives mostren el marc d’actuació previ a la crisi sanitària i els canvis impulsats per aquesta catàstrofe social. La premsa d’informació general (i recentment les xarxes socials) recull les crítiques de la ciutadania davant els poders públics, els científics i els professionals sanitaris, però també apropa parcialment a les respostes i reaccions de les persones que van viure les crisis sanitàries. Encara que les millors fonts per conèixer aquesta experiència són els diaris i les fonts orals de qui van ser-ne els protagonistes. Les fonts esmentades manejades conjuntament proporcionen també informació sobre l’inici i desenvolupament cronològic de les epidèmies.

Litografia satírica mostrant membres de la Junta de Salut de Londres rastrejant diversos espais a la recerca de casos de còlera. A London Board of Health hunting after cases like cholera. London, 1832. Wellcome Collection.

L’ús correcte de les fonts requereix considerar-ne l’autoria, context i intenció en la seva elaboració. L’evolució registrada en la historiografia històrico-mèdica s’ha traslladat a l’estudi de les experiències epidèmiques del passat i ha tingut impacte en el nombre i tipus de fonts emprades i en la seva lectura. Les obres de cronistes i historiadors antics i les històries dels metges van donar pas a l’enfocament de la història social de la medicina als anys vuitanta del passat segle, que combinava la perspectiva constructivista, recursos de la demografia històrica, de la història cultural i de la història institucional i mostrava millor la complexitat dels fenòmens epidèmics.

A la seva anàlisi van proporcionar noves dimensions l’antropologia, els estudis de gènere i de la percepció del risc, la història de les tecnologies i de la innovació tecnològica, la història de les vacunes i de la vacunació, la història del colonialisme, la història de les emocions i la història dels organismes internacionals, que han assolit nou valor al segle XXI. En aquest segle s’ha proposat també el paper que la teoria de l’actor-xarxa (Actor Network Theory), que considera actors no només els humans, sinó també els objectes i els discursos, pot exercir en l’anàlisi dels debats i controvèrsies que se susciten durant les epidèmies. No es poden oblidar tampoc les aportacions des de disciplines ben consolidades com la història de la literatura, de l’art, de la música i del cinema. Ni el que el corrent recent dels Animal Studies, encara en construcció, podria aportar a l’estudi històric de les epidèmies en el futur, atès el protagonisme de les virosis zoonòtiques en les últimes dècades.

Totes aquestes eines i enfocaments valuosos faciliten una lectura de la malaltia en les seves dimensions més explosives en el passat, des de la història de la ciència, de la tècnica i de la medicina, que mostra la complexitat que inclouen aquestes manifestacions i és clarificadora i summament interessant per comprendre el nostre present i el nostre futur, amb aquestes companyies no desitjades, que han caminar paral·lelament a la humanitat des dels seus inicis i han exercit un rellevant paper en les grans transformacions històriques registrades.

María Isabel Porras
UCLM

Rosa Ballester
UMH

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.