La triaga, la reina de les medicines

—El remei medicamentós més popular en la història d’Occident, abans de la indústria farmacèutica.—

La triaga ha estat sens dubte el medicament més popular i utilitzat al llarg de més temps en la història d’Occident, des del segle I a l’albada del XX. Si bé en l’època hel·lenística existiren nombrosos compostos anomenats “triagues”, antídots que eren eficaços contra les picadures i mossegades de diversos animals, s’atribueix a Andròmac, metge de l’emperador Neró (54-68), la creació de la “gran triaga”. Aquesta estava composta a partir dels ingredients anteriors coneguts, vora vuitanta, i la suma de la carn d’escurçó, aportació original del metge imperial, preparada en forma de trociscs.

Andròmac cura el seu germà mossegat per una serp. Tractat sobre la Triaga després de Galè, 1217. Bibliothèque nationale de France. Ms. Arabe 2964 f. 17.

Galè de Pèrgam (129-207), referent clau de la medicina occidental, va ser un gran entusiasta de la triaga, a la qual dedicà dos tractats. Aquests texts foren transmesos al món bizantí, siríac i àrab a través de traduccions diverses, la major part de les quals s’han perdut. Sens dubte, devem a aquesta darrera tradició àrab la seua aportació més rica, variada i complexa, ja que hi sumaren la reflexió teòrica i la seua experiència per aportar noves receptes atenent als beneficis i riscos del seu ús ocasional o regular, els ingredients a emprar o els principis que fonamentaven la seua eficàcia. Per al món islàmic, la triaga esdevingué una panacea inaccessible i cara, ja que molts dels ingredients havien d’arribar de molt lluny; fou més aviat consumida pels reis, com ho havia estat pels emperadors en l’antiguitat. No tenim notícies de la triaga durant l’alta edat mitjana a l’Occident llatí i caldrà esperar al segle XI per tal que ocupe un lloc rellevant dins l’arsenal terapèutic i la reflexió teòrica dels metges. Gràcies a les traduccions de l’àrab al llatí i a la intensificació del comerç de les repúbliques italianes amb Orient serà possible l’accés al remei.

Albarell de 1782 procedent dels Hospices de Beaune. Medicine traditions.

Durant la baixa edat mitjana, la triaga esdevingué un medicament de prestigi, al qual els apotecaris reservaven els seus millors envasos, i ocupava un lloc d’honor en els prestatges. La major part dels obradors d’apotecaria de la Mediterrània occidental el posseïen, malgrat que les quantitats i qualitats que pogueren conservar eren ben diverses. Aquesta importància substancial i prestigi de la triaga no lleva que al voltant de la seua prescripció i administració se suscitaren grans disputes. Així ocorregué amb el cercle mèdic de Montpeller en temps d’Arnau de Vilanova (c. 1240-1311). Tant ell com el seu col·lega Bernard de Gordó (c. 1270-1330) redactaren els seus propis tractats a propòsit de les virtuts de la triaga. Arnau es mostrà contrari a l’opinió del metge andalusí del segle XII, llatinitzat com Averrois, qui, seguint el gran metge persa Avicenna (980-1037) i menyspreant l’opinió de Galè, manifestava que la triaga no s’havia de prendre quan algú estava bé de salut, ja que això podia ocasionar un greu perjudici. Arnau l’acusava d’haver fet una pèssima anàlisi de la triaga i de com actuava sobre l’organisme. A l’Antidotari atribuït al gran metge valencià, per bé que ell només en va ser autor d’una part, s’evidencia un gran entusiasme vers les propietats del que es considerava domina medicinarum, per les variades i grans utilitats que tenia per al cos humà per davant de qualsevol altre medicament.

Apotecaris i inspectors examinen el procés de preparació de la triaga a Bolonya. Aleardo Terzi. Reproduït per Domenico Ramponi (1818). Biblioteca dell’Archiginnasio, Bolonya. Wellcome Collection.

En realitat, el principi actiu present en major manera en la triaga era l’analgèsic de l’opi, i la major part de substàncies que l’acompanyaven, si exceptuem algunes com l’all, el pebre i l’escil·la, que tenien efectes laxants, totes eren aromàtiques i hi participaven en proporcions molt reduïdes. Encara que era concebut des d’un principi com un contraverí, es constituí com a un remei universal per a les malalties més importants del cos, les del sistema nerviós, l’aparell digestiu, l’aparell respiratori, les vies genitals i urinàries, les malalties de la dona, els infants i els ancians, i també remei contra la pesta. En termes galenistes, protegia d’humors perniciosos flegmàtics i melancòlics, restablia la complexió adequada, confortava el cor i l’estómac, calmava el dolor i allargava la vida. Particularment fou recomanat el seu consum contra la pesta en nombrosos tractats i receptes, i es va imposar a altres remeis tan populars en el galenisme com ho fou la flebotomia.

A la dreta del quadre apareix un albarell amb la paraula “Triaca”. Jan van Eyck, Sant Jeroni en el seu estudi, 1442. Detroit Institute of Arts. Wikipedia.

Els monarques la solien prendre amb regularitat i freqüència sota la supervisió estreta dels metges, ja que les instruccions per a la seua correcta administració eren molt minucioses. Tenim informacions precises al respecte relatives als monarques medievals de la Corona d’Aragó, com ara Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan, duc de Girona i hereu posteriorment del tron. Entre les provisions subministrades pels apotecaris a la casa reial mai faltava aquest medicament. No ens ha d’estranyar gens, ja que la por dels grans magnats a ser enverinats per banda dels seus enemics era molt gran, de vegades fonamentada i d’altres exagerada. Tanmateix, el contacte permanent de la població amb diversos productes tòxics que es venien amb bastant llibertat a les apotecaries i que s’utilitzaven quotidianament, com ara l’arsènic –habitual per eliminar rosegadors, però també per preparar medicaments o per elaborar pigments–, i la por a ser intoxicat, intencionadament o accidental, va provocar que antídots com la triaga es pogueren democratitzar en certa manera i que es conservaren a les llars en petites quantitats per consumir a la menor sospita. No hi ha dubte que la popularitat d’aquest medicament anà molt més enllà dels palaus reials i nobiliaris, i que penetrà en totes les capes socials. Símptoma d’això en fou la utilització que van fer predicadors en el seu discurs homilètic de la triaga i una part important de la seua composició en clau metafòrica. Així, sant Vicent Ferrer (1350-1419) va comparar la triaga com a antídot contra el verí de la serp, que representava el pecat, amb la penitència, l’abstinència, els dejunis, les privacions i mortificacions, que ajudaven a evitar les temptacions, especialment les pròpies de la luxúria. Semblantment, la triaga era comparada, com a antídot, amb la benedicció del menjar, el remei contra el verí amb el qual la serp del paradís intoxicà amb la seua intervenció tots els aliments.

Cal vincular aquesta democratització de les triagues a determinats personatges anomenats en el context de la Corona d’Aragó “triaguers”. Foren aquests els que capturaven les serps i les proporcionaven als apotecaris per a l’elaboració de la triaga. Ara bé, aquests individus no només traficaven amb les serps, sinó també amb altres productes medicinals, que en alguns casos proporcionaven als apotecaris, i sobretot amb remeis preparats suposadament prodigiosos. En aquest context, aquests remeis podien rebre el nom popular i genèric de “triaga”, entesa com a panacea, sense correspondre a cap de les fórmules especificades als antidotaris, menys encara a la triaga major o magna. 

Escena amb triaguers, caçadors, que amb l’ajuda de gossos i pinces de fusta atrapen les serps per vendre-les als apotecaris. Joannes Stradanus, Venationes Ferarum, Avium, Piscium. Gravat núm. 60, 1615. Copper Hewitt, Smithsonian Design Museum.

Aquesta figura la podem trobar equivalent, en el context italià des dels inicis del segle XV, en un dels populars guaridors (montanbanchi) anomenats pauliani i ciurmatori. Aquests eren individus itinerants que als mercats de les ciutats manipulaven serps i venien remeis diversos per a les seues mossegades i les d’altres animals verinosos. Proclamaven tenir uns coneixements amb els quals ja havien nascut o bé els havien après, que els feia hereus directes d’una tradició entorn de la figura de sant Pau, segons la qual aquest fou mossegat per una serp i no va patir cap mal. Amb tot, s’ha de dir que hi ha constància del risc enorme per a les seues vides. Fet i fet, la producció, venda i consum de les diverses triagues posa en evidència l’existència d’una medicina de rics, consumidors de la triaga de gran qualitat, i una de pobres, acostumats a adquirir-la en quantitat i qualitat menor en establiments i a personatges diversos.

Ibn Butlân, Tacuinum sanitatis. Alemanya, s. XVI. Bibliothèque nationale de France. Département des Manuscrits. Latin 9333, f. 51v.

Confeccionar una triaga de qualitat a base de nombrosos ingredients, molts d’ells espècies desconegudes a Occident, comportava un contacte amb els ports d’Orient. Això només estava a l’abast de ciutats com Venècia, que va ser capaç de crear una triaga que assolí una gran fama. El medicament, conservat en recipients de plom o estany marcats amb el segell de la república, era venut per tota Europa. No fou, però, l’única ciutat que popularitzà la triaga. Totes aquelles que tenien una facultat de medicina a prop en fabricaven la seua pròpia. La clau del seu èxit, però, no estava en la composició, que seguia la ja tradicional i ben coneguda des de l’antiguitat, amb determinades variacions locals, sinó en la qualitat dels ingredients. Les ciutats hagueren de regular la seua fabricació per tal d’evitar els fraus i les falsificacions, que foren freqüents. També els apotecaris hagueren de produir-la en públic, en escenaris que assoliren gran teatralitat, amb ingredients que havien estat verificats, i després conservar-la en recipients tancats i segellats. Tals procediments foren habituals a les ciutats europees durant l’època moderna.

La composició de la triaga fabricada durant el segle XIX a països com França o Alemanya, on encara romania a les farmacopees, estava molt pròxima a la d’Andròmac, tal com l’havia recollit Galè. Tanmateix, cal constatar que el coneixement i l’ús que es va fer de la triaga al llarg dels segles varià en funció dels llocs i l’època. Les receptes van experimentar variants i modificacions, addicions i substitucions a partir de la reflexió de metges i apotecaris per tal de millorar i adaptar-ne la composició, sense desatendre mai la fórmula original. Els llistats coneguts de diverses composicions mostren una transmissió extraordinàriament complexa que va molt més enllà de les còpies dels textos mèdics i la seua traducció entre diverses llengües. La triaga és testimoni de la magnitud del llegat galenista i de la tradició cultural compartida en el món mediterrani, el pròxim Orient i l’Occident europeu des de l’antiguitat a la contemporaneïtat.

Carmel Ferragud
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.