Món

—Concebre, representar i estudiar el món amb la ciència i la història.—

 

El procés que amenaça el Mediterrani i que finalment acabarà amb ell, no és sinó el desplaçament del centre del món, del mar Interior a l’oceà Atlàntic.

Fernand Braudel. La Méditerranée: L’espace et l’histoire (1977)

 

A tall d’ucronia, a The Man in the High Castle, l’escriptor estatunidenc Philip K. Dick va imaginar una història alternativa en què la victòria de les potències de l’Eix a la Segona Guerra Mundial els permetia dominar i transformar el món. Com a paradigma de la humiliant derrota dels Aliats, els nazis haurien clausurat i drenat per complet el mar Mediterrani, convertint-lo (amb ajuda de l’energia atòmica) en un fèrtil terreny cultivable. La colonització agrícola d’Ucraïna, l’expulsió dels eslaus a territoris inhòspits d’Àsia, l’extermini dels africans (seguint l’experiència de guerra contra jueus i gitanos, però també la dels colons europeus amb els indígenes de l’Amèrica del Nord) i la conquesta –planeta a planeta– del sistema solar, haurien estat altres de les iniciatives de la victoriosa Alemanya. Mentrestant, els japonesos governaven els Estats Units d’Amèrica, convertint en antiguitats i souvenirs la moderna cultura material sobre la que s’havia sustentat la identitat simbòlica de la nació nord-americana.

El relat de Dick està a les antípodes dels horitzons narratius de l’historiador francès Fernand Braudel, que va escriure durant la guerra la seua obra més cèlebre, La Méditerranée et le Monde méditerranéen a l’époque de Philippe II (1949). Tanmateix, ambdós van captar la importància de mars i oceans (com el Mediterrani i l’Atlàntic) en les identitats nacionals i regionals, el transcendentalisme de l’eix geopolític Europa-EUA després de la Segona Guerra Mundial, o la rellevància de la cultura material en la civilització capitalista. Per a Braudel, el Mediterrani ho va ser tot i és fonamental per a entendre al llarg del temps la història de la civilització humana: “el passat mediterrani, a dir veritat, és una història acumulada en capes tan espesses com la història de la Xina llunyana”. Però, en el període contemporani va ser desplaçat per l’oceà Atlàntic, per la importància del “nou” món per a les monarquies europees, i la densitat històrica d’aquesta relació. Si per a Braudel el centre del món va ser el Mediterrani, per a Serge Gruzinski, a inicis del segle XVII, les quatre parts del món (Àsia, Europa, Amèrica i Àfrica) conflueixen en la Nova Espanya (Mèxic), epicentre de la mundialització.

A pesar del seu eurocentrisme i ianquicentrisme, Braudel i Dick suggereixen que hi ha altres llocs des dels quals mirar i concebre el món, siguin altres continents o imperis. Juntament amb l’interès de considerar el ventall d’interaccions humanes que tenen lloc a través dels espais marítims (Mediterrani, Atlàntic, Carib, Índic, Pacífic, golf de Bengala, golf Pèrsic…), la pretensió d’escriure una història del món requereix mirar i conèixer des de diferents llocs (geogràfics, polítics, culturals) i temps. Es tracta doncs d’un assumpte tant històric com historiogràfic. Els historiadors compromesos a escriure històries més enllà de la nació i les regions continentals decidiran amb major o menor autonomia on i com posar el focus. En la qüestió d’imaginar la seua història ficció i la seua història a gran escala (temporal i geogràfica), Dick i Braudel conflueixen en l’exercici que tot historiador fa per a pensar el món com un lloc global en el qual habita i en el que s’han desenvolupat els fets històrics que estudia. Enfront de les pretensions actuals d’alguns capdavanters d’una història global de la ciència, els autors d’aquest text consideren, amb humilitat reflexiva, que l’escriptura d’aquest tipus d’història està encara allunyada de l’experiència vital, cultural i intel·lectual de la majoria d’historiadors i historiadores.

Quin món s’ha construït a través de la ciència? Es tracta d’una pregunta difícil de respondre en tan poques línies, doncs podria significar el món que es percep i s’explica amb les eines i els coneixements de la ciència, la qual cosa ens portaria a un recorregut immens d’allò macro a allò micro, de l’Univers al món microscòpic i subatòmic. Prendre el món en al·lusió a la Terra, remetent-nos a l’estudi de la seua forma, la seua història i els seus fenòmens, ens permet donar compte dels mecanismes que articulen i mobilitzen la ciència en múltiples escales.

La historiografia de la ciència tradicional que es va assentar en la primera meitat del segle XX va sostenir que un dels pilars de l’anomenada Revolució Científica va consistir en el canvi radical en les idees cosmològiques que van acabar per treure la Terra del centre de l’univers. Els qüestionaments a l’estudi històric de la ciència com a història de les idees bàsicament ens han fet notar que els coneixements científics es produeixen com a part de processos històrics més amplis. L’encontre amb el Nou Món i les diverses emprenedories d’expansió imperial constitueixen processos significatius per a entendre les transformacions sobre els coneixements, les representacions i l’experiència del món modern. Simbòlicament i materialment, la volta al món començada per Fernão de Magalhães en 1519 i culminada per Juan Sebastián Elcano en 1522 –en la recerca de la corona espanyola d’una ruta comercial alternativa cap a les Illes Moluques– va representar la possibilitat de recórrer i conèixer un món molt més gran i divers que el concebut pels escrits antics. Aquest procés de mundialització o englobament va produir una integració de les seues parts en les descripcions, mirades i concepcions europees del món, on es registra la centralitat de l’Oceà Pacífic i Amèrica, ja no com a obstacle, sinó com a espai que connecta aquest món, particularment amb Àsia. Així es constata en els escrits i molt especialment en els mapes del segle XVII, que no només ho van plasmar, sinó que també van contribuir a crear una consciència del món eixamplat, que és possible recórrer o navegar i a través del qual es mobilitzen persones, mercaderies i coneixements.

Mobilitzar la natura, els coneixements i les coses del món va afavorir el seu estudi i l’ambició de concentrar-ho en llocs específics. D’aquest fenomen són testimoni les cròniques, les col·leccions, els monuments i l’organització social i política de les grans capitals, així com el sorgiment de ciutats-món com la Ciutat de Mèxic o Roma, “perquè en elles convergeixen xarxes polítiques, comercials i culturals que creuen el globus”. El món que es descriu, es col·lecciona, s’estudia, es mesura, es representa i és visitable en el microcosmos representatiu de les col·leccions amassades en les ciutats metropolitanes o a través de les xarxes i fluxos comercials, polítics i culturals desenvolupats pels imperis. Actes d’apropiació científica del món se succeeixen amb els viatges d’exploració concebuts com a empreses imperials, comercials i científiques.

Notablement, les expedicions geodèsiques al Perú i Lapònia en el segle XVIII, organitzades per l’Acadèmia Reial de Ciències a París, van acabar de donar forma definitiva a la rodonesa (imperfecta) de la Terra, tancant l’enfrontament entre newtonians i cartesians mitjançant l’amidament per triangulació d’un arc de circumferència fins a l’equador i els pols, respectivament. L’expedició al Perú dona compte del problema de mobilitzar les cultures empíriques europees i fixar-les en espais aliens i llunyans, on els actes i símbols de possessió científica del món es configuren i tornen crucials com a estratègia de legitimació. D’aquí que l’amidament de la forma de la Terra fou alhora un nou dimensionament del món entre Europa i Amèrica.

L’experiència d’aquest món expandit es propaga al segle XVIII més enllà dels entorns de les monarquies i les elits intel·lectuals i culturals, de la mà de l’expansió de la literatura de viatges. La mundanització del món a través de la lectura va produir testimonis virtuals entre un públic àvid de la fórmula entreteniment-coneixement del món. El món eixamplat espacialment també va posar en entredit l’escala temporal de la història de la Terra, així com de les criatures que l’habiten. La Terra va passar a ser objecte d’indagació científica al segle XVII, en la recerca de claus sobre la seua història, la seua estructura i el seu futur. Des de llavors, el seu estudi ha conjuntat diverses explicacions (cosmològiques, geològiques, paleontològiques i biològiques), matèries d’anàlisi (fòssils, roques, volcans, moviments terrestres) i tècniques (estratigrafia, anatomia comparada, datació radioactiva). La determinació de l’edat de la Terra va avivar una controvèrsia científica en la que suposadament, segons el que deien els seus més fervents participants en el segle XIX, s’enfrontaven idees científiques i religioses, en tant que estava en joc el que els textos sagrats vigents deien sobre la Creació. Aquest debat va estendre l’escala temporal de la Terra des d’uns milers d’anys, com es concebia en el segle XVII, fins arribar a milers de milions d’anys en el segle XX amb les teories de la deriva continental i la tectònica de plaques. La controvèrsia entorn a la Terra va obrir a temps més llargs el debat sobre l’existència i evolució de les espècies en el planeta, la qual cosa va aportar una base fonamental per a la concepció de la teoria de la selecció natural de les espècies proposada per Charles Darwin i Alfred Wallace, després dels seus respectius viatges per l’Amèrica del Sud i Malàisia, i va implicar una reconceptualització del lloc de l’home –i de la dona– en el món.

L’observació coordinada i l’acumulació de dades han estat crucials per a l’estudi científic de fenòmens terrestres com el clima i el magnetisme terrestre. Les xarxes d’observadors, estacions d’observació i intercanvi d’informació es van estendre pel món, per a millorar el coneixement d’aquests fenòmens cobrint un espai més ampli horitzontalment i verticalment. Per posar un exemple, a inicis del segle XIX, l’heroi científic occidental Alexander Von Humboldt reportava variacions en la intensitat magnètica a la superfície terrestre i considerava que els fenòmens geològics, climàtics i magnètics estaven interrelacionats, promovent l’establiment d’una xarxa d’observatoris magnètics a Europa, i fent mesuraments d’aquest tipus durant el seu viatge per Amèrica. Aquesta combinació entre l’organització d’expedicions globals –si bé concebudes per a la glòria imperial i nacional– i l’establiment d’estacions permanents de monitoratge àmpliament distribuïdes al món va continuar al segle XX. Per exemple, la Carnegie Institution of Washington va emprendre a inicis de segle un ambiciós projecte de mapeig del magnetisme terrestre al voltant del món. L’estudi de certs fenòmens astronòmics, com ara el trànsit de Venus, la carta del cel o els eclipses, també ha implicat l’observació simultània i coordinada a escala global i l’establiment d’espais científics difusos en la seua caracterització nacional, com els observatoris astronòmics o biològics europeus i estatunidencs en països de l’Amèrica Llatina com Xile o Panamà.

Ja ben entrat el segle XX, l’Any Geofísic Internacional de 1956 va donar un nou impuls a les anomenades ciències de la Terra, que es van beneficiar de la perspectiva global promoguda amb aquesta celebració. En el projecte hi van participar científics en representació de més de cinquanta països, van circular instruments científics i es van incorporar noves tecnologies desenvolupades en la Segona Guerra Mundial. Van resultar investigacions sobre un ampli espectre de temàtiques relatives a la Terra l’estudi en perspectiva global de les quals era sens dubte pertinent, com ara gravimetria, glaciologia, sismologia, meteorologia, geomagnetisme, raigs còsmics, física ionosfèrica i solar. També va ser arena de competències i disputes del món dividit de la Guerra Freda; l’exemple més notable va ser el llançament del satèl·lit soviètic Sputnik I, inaugurant així la carrera espacial, que va comportar nous coneixements, imatges i representacions del planeta.

Més enllà de la visió geofísica del món, la història de la ciència, la tècnica i la medicina s’ha de preocupar per com els agents històrics imaginen i signifiquen el món. Aquesta missió fonamental requereix també d’una profunda reflexivitat sobre les accions, procediments i discursos que els propis historiadors desenvolupen en la seva labor d’actualitat.

L’internacionalisme científic promogut després de les guerres mundials va reconèixer la importància de la ciència i de la cooperació internacional per a resoldre problemes d’abast global. L’establiment de comitès i agències internacionals, com l’Organització Mundial de la Salut, es va justificar sobre la base d’aquest discurs. No obstant, a pesar de les bones intencions, la seva actuació i impacte ha estat limitat per disputes geopolítiques i econòmiques que al capdavall mostren l’estat de fragmentació i desigualtat del món. Per molt que s’anunciï la fi dels Estats nació atesa la hiperconnectivitat i la globalització del món, la situació extrema d’una pandèmia global demostra que com a actors històrics no es poden obviar tan fàcilment. Els efectes de la guerra, que van viure com molts Fernand Braudel i Philip K. Dick, van contribuir a impulsar –sota el paraigües de la UNESCO per a la reconciliació i la pau– iniciatives fundacionals per a la història global com a disciplina, com la revista Cahiers d’histoire mondiale o una obra col·lectiva (en 6 volums) dedicada a escriure la Historia de la Humanidad (desarrollo cultural y científico). Hi intervenen reputats historiadors com Charles Morazé i Lucien Fevre, que inclouen la ciència en les seues aproximacions i interessos; historiadors de la ciència i la tecnologia com Joseph Needham, Eduard J. Dijksterhuis, Paul Tannery, René Taton, Melvyn Kranzberg o Anatolij A. Zvorikine, i filòsofs de la ciència com Georges Canghilhem i Jacob Bronowski. Una gran part d’aquests projectes, tanmateix, acaben minvats per una cultura eurocèntrica i colonial encara massa comuna en la distribució internacional de la política epistèmica.

En la història de la ciència actual, com en altres àmbits de la història, hi ha hagut un qüestionament, si més no teòric, a la supremacia de l’escala nacional –alimentada tant per l’universalisme científic com pels localismes. La voluntat d’escapar del nacionalisme metodològic ha afavorit perspectives com les històries transnacional, connectada i global, des d’on donar compte dels mecanismes que han possibilitat la mobilització del coneixement científic a diferents escales i a través de fronteres. No obstant, aquestes perspectives poden resultar en una reconstitució de la visió universalista de la ciència, basada en les asimetries en disponibilitat de recursos i arxius, l’ús indiscriminat de fonts digitals disponibles en el (epistèmicament esbiaixat) World Wide Web, el sedentarisme cultural de l’historiador occidental i l’hegemonia monolingüe de determinades cultures acadèmiques. La història global de la ciència requereix també d’honestedat i paciència, virtuts poc freqüents en el comerç acadèmic actual. Sense haver arribat encara al cim del primer turó en l’abordatge de fenòmens altament complexos com allò transnacional o allò global, l’historiador oficial de la ciència –sempre a l’avantguarda, encara que sempre amb un lleuger retard– segueix expandint el món de la imaginació i la seua afiliació a l’actualitat, començant a proposar ara l’escriptura d’una història planetària o inclús extra-planetària.

 

 

 

Adriana Minor
Centro de Estudios Históricos, El Colegio de México

Josep Simon
IILP-UV

 

* Traducció de l’original en castellà: Judit Gil-Farrero

 

Com citar aquest article:
Minor, Adriana, i Simon, Josep. Món. Sabers en acció, 10-07-2024. https://sabersenaccio.iec.cat/mon/.

 

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.