Literatura i ciència

—Sabers, representacions i rivalitats.—

“La filología tiene los brazos muy largos,
pues pasea por el campo de todas las ciencias”

Francisco Cascales, Cartas philológicas (1634)

Si es pensa en la relació entre literatura i ciència des de la perspectiva de la primera, es pot caure en la temptació de dir que la ciència és només un relat que ens informa sobre l’univers i, per tant, una altra forma més de narrativa. Tanmateix, si aquesta reflexió es fa des de la segona, es pot pensar o bé que la literatura de creació està plena de falsedats, o bé que depèn de la ciència per poder plasmar un determinat saber sobre l’univers i, conseqüentment, la segueix. Evidentment, cap d’aquestes dues afirmacions és completament certa. Les interaccions entre literatura i ciència són molt diverses i, més important encara, la relació entre ambdues ha canviat al llarg del temps, i existeix una història conjunta pròpia de la literatura i la ciència.

En termes generals, la ciència busca explicar els fenòmens naturals mentre que la literatura pretén donar significat a aquests fenòmens. Totes dues, ciència i literatura, impliquen tres nocions: una comunitat, un mètode i una forma de comunicació. Històricament interactuen en les tres àrees. No obstant, les temptatives per intentar explicar aquestes interaccions s’han basat, erròniament, i molt sovint, en la percepció que es té del prestigi en un determinat moment de la ciència o de la literatura, en lloc d’intentar explicar les diferents formes en què han influït l’una en l’altra al llarg del temps. Així, encara que les possibles relacions entre ambdues són diferents i variades, es poden establir algunes de les més comunes:

[1] Les representacions literàries de fenòmens naturals o representacions imaginàries de tecnologies encara no descobertes (com a la ciència ficció) poden inspirar la recerca científica; la ciència pot prendre com a objecte les idees difoses a la literatura, ja sigui per corregir errors o per explorar les possibilitats imaginades.

Representacions de tecnologies encara no descobertes com a la ciència ficció poden inspirar la recerca científica. Captain Science, Joe Orlando i Wally Wook. Wikipedia.

[2] L’escriptura científica pot basar-se en el llenguatge figurat que sovint s’associa a la representació literària, com quan “editem” un gen o pensem que un gen posseeix qualitats humanes (per exemple, l’egoisme genètic) o imaginem processos biològics en termes metafòrics presos de les arts (per exemple, el carcanyol evolutiu).

[3] La literatura pot representar aspectes de l’activitat científica que no acostumen a ser incorporats a l’escriptura resultat d’aquesta activitat. La generació d’una hipòtesi, per exemple, és sovint un treball imaginatiu no capturat en una publicació científica. Tanmateix, la literatura pot representar l’esbalaïment o l’emoció que envolten un resultat positiu en el procés experimental o la decepció dels resultats negatius, i, a les ciències mèdiques, l’angoixa associada a la mort d’un pacient o participant en un assaig clínic.

[4] La literatura pot difondre o popularitzar idees científiques, ajudant en certa manera a la seva acceptació, tal com s’analitza a l’article de John Slater inclòs en aquesta secció.

[5] La literatura pot criticar (sovint a través de la sàtira) els problemes ètics de la comunitat científica, la qualitat de la seva escriptura o la destrucció de les formes de vida a la qual es pot arribar per les conseqüències no previstes dels descobriments científics.

[6] Els científics, històricament, han satiritzat i caricaturitzat els seus rivals professionals, perquè en atacar l’estatus social d’un rival, es pretén i s’espera minimitzar l’acceptació de les seves idees.

El llenguatge figurat forma part del discurs científics des dels seus inicis, com es veu al frontispici del Tyrocinium chymicum de Béguin (1656). Biblioteca Nacional de España.

No obstant, el que trobem més sovint és una relació de diàleg entre formes literàries d’escriptura interessades en allò imaginari i les formes científiques d’escriptura que documenten processos experimentals, perquè totes dues estan profundament preocupades per la certesa del que es percep pels sentits i el que es pot conèixer. En conseqüència, és natural que el coneixement científic del que realment és, i la representació literària del que només s’imagina, es comuniquin mútuament en aspectes epistemològics i ontològics. Així mateix, com demostra Nicolás Fernández Medina, conceptes com “força vital” –una teoria sobre els orígens orgànics de la vida– suposaven un diàleg mútuament enriquidor entre ciència i literatura: autors com Gaspar Melchor de Jovellanos van utilitzar la força vital per comprendre el lloc de l’individu a l’univers; a la inversa, els científics de la Il·lustració es van inspirar en la representació literària del vitalisme.

Durant la major part de la història no hi ha hagut una clara línia de divisió entre el que era literatura i el que era ciència: ambdues compartien uns mateixos coneixements, estils d’escriptura i valors. En la tradició oral, tant la lectura col·lectiva en veu alta de poemes, discursos i sermons, com la transmissió oral continuada de relats que codificaven idees sobre la natura, o les representacions d’obres de teatre, van difondre el que en l’actualitat anomenem idees científiques entre tots els estrats socials. Durant el segle XVII, per exemple, els actors van declamar complexes teories sobre l’univers, i l’epistemologia era recitada amb freqüència pels actors davant les audiències que assistien en pobles i ciutats a les representacions dels actes sacramentals de Pedro Calderón de la Barca.

Així, l’escriptura literària i científica eren, amb freqüència, indistingibles. Des de l’època de Plató fins al Renaixement, gèneres com la poesia o el diàleg, actualment associats a la literatura, eren habitualment importants vehicles de comunicació científica. La representació literària de plantes i animals a les obres de poetes com Ovidi o Virgili van formar habitualment part de la història natural de vegetals i minerals fins al segle XVIII. Poemes com De rerum natura de Lucreci o la primerenca enciclopèdia de Plini Naturalis historia, ambdues redactades durant el segle I, van ser llegides durant milers d’anys, tant perquè eren obres fonamentals per informar-se sobre el món natural, com perquè eren escrits agradables, entretinguts i sorprenents de llegir. De la mateixa manera, l’aforisme, en el qual es pensa com a una forma concisa i elegant de resumir coneixements, va començar com un gènere mèdic atribuït a Hipòcrates.

De rerum natura de Lucreci, poema redactat durant el segle I, era fonamental per a informar-se sobre el món natural a més de ser un poema sublim. Rijks Museum.

Aquestes similituds estructurals o genèriques entre les formes d’escriptura científica i literària van començar a desaparèixer de forma accentuada durant el segle XVI, quan els autors d’obres científiques van començar a utilitzar convencions d’escriptura que divergien de la representació literària. Tanmateix, inclús obres aparentment tècniques, com l’Obra de agricultura (1513) d’Alonso de Herrera (1470-1539), han portat els historiadors de la ciència a preguntar-se si aquests llibres van ser realment útils com a manuals tècnics o com a epifenòmens de la impremta: agradables col·leccions de saviesa i coneixement intencionats per ser llegits com a literatura.

Quan, als Fets dels Apòstols, Pau cura un home que no podia caminar, l’anomenaven Mercuri, déu de l’eloqüència i per tant la literatura, i considerat l’inventor de la medicina i de la química. Rijks Museum.

Precisament, degut al fet que no van ser cultures històricament diferents, el concepte de “literatura i ciència” és força modern. Malgrat la seva modernitat, és comú pensar que la divisió és antiga i que la literatura es limita a difondre el coneixement científic. En altres paraules, es creu que el coneixement científic precedeix a la representació literària. Assumir aquesta idea pot dur els historiadors a resultats esclaridors. Per exemple, Enrique García Sant Tomás ha demostrat que l’arribada de telescopis venecians a la Monarquia Hispànica va causar sensació entre els autors d’obres literàries. De la mateixa manera, Thomas Glick ha documentat com l’arribada d’Einstein a Espanya va fer que els autors i poetes d’aquell moment es plantegessin noves consideracions sobre la relativitat.

Durant el Renaixement es van produir tres novetats que van començar a diferenciar clarament la literatura de creació dels escrits mèdics. La primera va ser, gràcies a l’aparició de la impremta, el creixement de les audiències. En segon lloc, i estretament relacionat, la literatura va començar a ser escrita predominantment en llengües vernacles, mentre que els treballs de caràcter científic eren publicats habitualment en llatí per a un públic internacional. Aquesta diversificació va suposar que la creixent audiència literària va tendir a concentrar-se per grups idiomàtics en cada regió o regne, mentre que els lectors de textos científics estaven molt més dispersos. No obstant, com ha assenyalat José Pardo Tomás, hi va haver altre raons que expliquen l’aparició d’un sector molt divers de lectors de llibres i revistes científiques. Per últim, i en tercer lloc, la divergència geogràfica d’aquests lectors i el creixent ritme de difusió van portar al desenvolupament d’unes convencions d’escriptura diferents en cada tipus de text. Així, cap al 1600, hi havia una clara diferència entre l’escriptura científica i la literatura. La importància d’aquestes divergències i diferències han estat objecte d’estudi tant per als historiadors de la ciència com per als historiadors de la literatura durant gran part del segle XX.

Al llarg del darrer terç del segle XX, alguns historiadors de la ciència l’han entès, fonamentalment, com una forma convencionalitzada de comunicació o d’escriptura, mentre que els sociòlegs han entès el coneixement científic com quelcom “construït” i determinat pel poder i els valors socials. Centrar-se en la ciència com un conjunt de convencions lingüístiques, metàfores o constructes socials va fer que semblés un tipus de narració massa formalitzada per ser interpretada utilitzant recursos literaris. Per altra banda, els historiadors de la literatura van començar a centrar-se en la manera com aquesta podria ampliar els límits imaginatius del coneixement –en gèneres com la ciència ficció– i conduir a noves formes d’abordar la recerca científica, especialment en àrees com la física teòrica. En aquesta mateixa línia van continuar amb la tradició vuitcentista d’intentar dilucidar quins llibres científics havien llegit els autors per analitzar com es van representar les idees científiques en la literatura.

Natura morta amb un llibre de comptabilitat, una calavera i altres objectes. Pintura a l’oli, 1766. Wellcome Collection.

La cultura institucional i acadèmica ha jugat un paper important en el desenvolupament d’aquesta història. Les grans narratives de la història de la ciència redactades a mitjan segle XX han estat considerades recentment com a intents d’atorgar a la ciència un major prestigi. Mentre la ciència guanyava poder institucional, els anomenats “science studies”, els “cultural studies” i els estudis literaris van analitzar la ciència com un altre artefacte cultural més que estava determinat històricament i socialment, segons enfocaments que podrien semblar antitètics als valors científics bàsics de replicabilitat i confiabilitat predictiva. No obstant, malgrat el creixent prestigi institucional de la ciència, segueix existint un profund escepticisme entre governs i població sobre la fiabilitat de les troballes científiques i les motivacions del mateixos científics. Aquesta tensió entre el poder de la narrativa i la capacitat de persuasió de les ciències indica una de les relacions més importants que han existit històricament entre ciència i literatura: la rivalitat.

Tant a la literatura com a l’art, són freqüents les sàtires de la medicina i de la presumpció dels metges. Rijks Museum.

Degut al fet que tenen diferents formes d’explicar la importància dels fenòmens naturals, la literatura i la ciència xoquen i competeixen. Els recursos literaris com la sàtira i la paròdia s’utilitzen sovint per denigrar la ciència i la medicina. Francisco de Quevedo (1580-1645) va escriure una paròdia en un “llibre de secrets”, un gener al que s’atribueix la popularització de l’experimentació, titulat El libro de todas las cosas. Les sàtires dels metges de Quevedo van criticar les teràpies mèdiques doloroses, com la cauterització, i podrien haver ajudat a canviar les pràctiques mèdiques. D’aquesta forma, la literatura glossa sobre la pràctica científica o mèdica, intervé en els debats científics i reorganitza el coneixement científic (sovint d’acord amb criteris no científics). De fet, moltes de les publicacions espanyoles de la dècada del 1680, que els historiadors alguna vegada van considerar indicatives d’avenços crucials en el coneixement científic, semblen, des d’un punt de vista literari, pamflets polèmics, sovint satírics, típics de les publicacions del segle XVII. Els científics es van satiritzar i insultar els uns als altres en publicacions aparentment científiques, citant poemes o fent al·lusions literàries. Jerónimo de la Fuente Pierola (c. 1600-1671), al final d’un breu tractat sobre la identificació adequada de la coloquíntida, va satiritzar un rival en un poema, va citar Isop, va citar Lope de Vega (“coscorrón de la hornera no tiene pena”). A més, en una nota marginal, es va insultar la mala redacció en llatí del seu rival.

Paracels (Aureolus Theophrastus Bombastus von Hohenheim). Wellcome Collection.

Menysprear l’escriptura d’un rival científic, ja sigui en llatí o en espanyol, era comú. Inclús després que els gèneres literaris i científics poguessin distingir-se clarament entre si, els criteris del judici literari van continuar aplicant-se a l’escriptura científica i mèdica. Per exemple, Theophrastus von Hohenheim (1493-1541), conegut com a Paracels, va jugar un paper important en la introducció d’estudis protoquímics o alquímics a les escoles de medicina. Lope de Vega va escriure el 1625 que Paracels era simplement un exemple de mal escriptor amb idees inversemblants sobre “gnoms” i “pigmeus”. Les crítiques de Lope de Vega a l’estil d’escriptura de Paracels reflectien una actitud cap a la publicació científica que era comuna fins ben entrat el segle XIX: la mala escriptura (“oscuridad y bárbaro estilo”) indica una falta d’estudi (“poca erudición”), cosa que duu a pensar malament (“flacas fuerzas del ingenio”) i, necessàriament, a una mala ciència. Aquestes angoixes no són difícils de trobar fins i tot avui dia: es creu que la ciència no és més persuasiva perquè la ciència sovint està mal escrita (d’acord amb estàndards no científics) en un gènere, els articles de revista altament convencionalitzats, que és avorrit de llegir.

Llegir textos científics només per emfasitzar-ne la literalitat o llegir textos literaris simplement com una espècies de ciència tardana o deformada no explica ni la ciència ni la literatura. El creixent i decreixent poder institucional d’ambdues a les universitats porta els acadèmics a intentar defensar la seva disciplina o suggerir fins i tot que és superior a altres. Els canvis en l’estatus social dels poetes o els químics poden portar la gent a provar d’identificar els guanyadors i els perdedors, com si “ciència i literatura” fossin una batalla per la supremacia. Tanmateix, el que es veu al llarg dels segles, i encara avui, és que el teatre, les novel·les i els poemes, gèneres que amplien el poder el nostre llenguatge figuratiu o les nostres capacitats imaginatives, i el treball dels científics, ja sigui el que trobem en una revista científica, mitjançant la seva relació amb una comunitat científica o com a participants en el procés científics, s’influeixen mútuament, de manera que modelen profundament el que sabem i el que imaginem que podem saber.

John Slater
Colorado State University

Maríaluz López-Terrada
INGENIO (CSIC-Universitat Politècnica de València)

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.