Mirar el cos

—La mirada mèdica al cos i la construcció d’una cultura visual i material de la malaltia van definir la medicina del segle XIX i la seva inscripció a la modernitat.—

“Andrés va recollir un mocador tacat de sang i el va portar a analitzar al laboratori […] Durant aquells dies va viure una angoixa constant; el dictamen del laboratori va ser tranquil·litzador; no s’havia pogut trobar el bacil de Koch a la sang del mocador.”

Pío Baroja, El árbol de la ciencia (1911)

Aquest fragment recull una experiència viscuda per Baroja durant els seus anys d’estudiant de medicina al Madrid de 1890. Com s’ha assenyalat a l’article “Bacteris i laboratoris”, el laboratori microbiològic de Robert Koch a Alemanya havia identificat el bacil de la tuberculosi el 1882. El relat de Baroja mostra la celeritat amb què es va assumir la possibilitat d’un diagnòstic mèdic sense el concurs del pacient. De fet, al fragment la situació es força fins a reemplaçar el pacient per un fragment representatiu: una mostra de sang. Aquestes línies de l’escriptor basc també posen de manifest el poder de la veritat sorgida del laboratori, la capacitat d’emissió d’un judici inapel·lable basat en la legitimitat i l’autoritat d’unes tècniques en mans de persones expertes per fer visible (“trobar” el bacil a la sang d’un mocador no és cap altra cosa que això) la causa del mal. O per “desvelar” pistes que condueixen al criminal, tal com es descriu a l’article sobre cultures forenses.

Trobada del metge a casa de la pacient. 1788. Gravat a mitja tinta. Wellcome Collection.

La normalització d’aquesta escena va requerir una transformació radical de la teoria i de la pràctica de la medicina universitària que va tenir lloc en el transcurs d’un llarg segle XIX. De fet, la doctrina mèdica predominant durant quasi dos mil·lennis, el galenisme, que estava sent soscavada des d’època moderna per certes pràctiques i idees, es va veure progressivament superada des de finals del segle XVIII per una altra manera de mirar el cos humà i de veure i llegir la malaltia. En la construcció d’aquesta nova medicina clínica van ocórrer dos fets transcendentals.

El pacient de la medicina galènica, quan podia fer-se càrrec de les despeses, dominava l’escenari de la trobada. El metge anava a casa seva i escoltava el relat del pacient, un aspecte central en aquella medicina. La nova medicina clínica, en canvi, es va fonamentar en la recerca d’un saber objectiu, allunyat del relat simptomatològic i subjectiu del pacient. El nou coneixement mèdic es va elaborar en un àmbit singular: l’hospital general que, progressivament, seria també universitari. Allí van confluir dos espais de coneixement interrelacionats: la clínica, és a dir, la medicina realitzada a la capçalera del llit del malalt, i la sala d’autòpsies. El pacient era un malalt pobre, sense recursos, que lliurava el seu cos a una ciència que construïa coneixement clínic a partir de l’observació del curs de la malaltia a la sala i coneixement anatomopatològic mitjançant l’observació de la lesió a la taula de la sala d’autòpsies.

La vista del metge va jugar un paper fonamental en la construcció d’aquests sabers. La seva mirada va esdevenir signe de modernitat, en ser considerada com a portadora de la tan desitjada objectivitat. La medicina universitària produïa un saber pretesament objectiu, comunicable, basat en l’observació de signes desxifrables pel metge, amb un concurs mínim del relat i del context social del pacient. En una societat dominada pel pluralisme assistencial, la medicina clínica universitària va disputar i guanya a les dècades centrals del segle XIX l’hegemonia a altres formes de practicar la medicina, recorrent a la producció de sabers fonamentats en pràctiques i idees procedents de ciències bàsiques com la física i la química.

A l’esquerra, fotografia d’un metge auscultant a la pacient en un centre antituberculós. 1927. Seattle Municipal Archives. Wikipedia. A la dreta, radiografia d’una tuberculosi pulmonar, ca. 1920-1930. Wellcome Collection.

La ciència del segle XIX va estar mediatitzada per instruments. A les facultats de ciències, de farmàcia i de medicina, i a les escoles d’enginyeria es va fonamentar el coneixement produït a l’ensenyament, la manipulació i la reproducció de tècniques mitjançant aparells i instruments en aules i laboratoris. Entre aquests instruments, van ocupar un lloc destacat aquells que permetien veure més o millor que l’ull humà. La voluntat de saber el que ocorria dins del cos humà abans de morir i arribar a la taula de dissecció anatòmica va concordar amb aquella forma mediatitzada d’escodrinyar la natura. Així, des de principis del segle XIX fins l’actualitat, s’ha assistit a una producció incessant d’instruments mèdics que estenen i amplien la mirada. A través dels orificis naturals es van idear instruments, batejats amb el sufix “-scopi”, que mitjançant jocs de miralls i de llum permetien examinar l’interior del cos humà: oftalmoscopi, laringoscopi, gastroscopi, etc. Els laboratoris de fisiologia experimental a França i Alemanya van produir també instruments per visualitzar determinades funcions i activitats de l’organisme mitjançant inscripcions gràfiques i amb llenguatge matemàtic. Es tractava d’objectes, batejats amb els sufixos “-graf” i “-metre”, entre els quals destacaven el termòmetre i el quimògraf, aquest últim emprat per representar gràficament variables fisiològiques relacionades, per exemple, amb la pressió arterial o la respiració. Els resultats obtinguts, comunicables, objectius i matemàtics, es van convertir en gràfics, diagrames i imatges i van contribuir a delimitar els patrons de normalitat biològica de la nova medicina científica i a distingir i classificar la desviació patològica.

Gràfic de la temperatura d’una malaltia procedent del llibre de C. A. Winderlich, On the temperature in diseases: a manual of medical thermometry (trad. 1871). Wellcome Collection.

Els manuals de medicina pràctica del segle XIX es van omplir de pàgines amb llargues descripcions de malalties. Aquesta mena de narrativa mèdica etnogràfica va córrer paral·lela a la producció literària del naturalisme i realisme. Tanmateix, el llenguatge era insuficient sense imatges. La voluntat de fixar el que es veia, observava i representava es va traduir en un exercici intensiu de producció d’una variada cultura visual en forma de peces en dues i tres dimensions: dibuixos, il·lustracions, fotografies, models i escultures. La cultura visual i material de la medicina es va arxivar i col·leccionar en museus, fins al punt que l’historiador britànic John Pickstone ha parlat d’unes autèntiques “ciències museològiques” al segle XIX. Per altra banda, durant aquest segle, aquesta cultura visual i material es va fixar mitjançant manuals, llibres de text i atles per produir diverses formes d’objectivitat que han estat estudiades per Lorraine Daston i Peter Galison en un conegut llibre. També es va ensenyar a les aules, per la qual cosa tots aquests ingredients van formar part d’un complex disciplinari.

L’ull vist a través del microscopi, segons R. Liebreich, ca. 1860. Litografia a color. Wellcome Collection.

Les tècniques de la física i de la química també van influir de manera decisiva en la construcció de nous sabers mèdics als laboratoris universitaris. Els fluids del cos humà van ser sotmesos a escrutini mitjançant instruments d’anàlisi física i química. La descomposició de la sang o de l’orina, fins aleshores considerats objectes uniformes, va confirmar l’aproximació al cos en termes de normalitat i desviació. Va permetre elaborar, comunicar, disputar i reproduir coneixement en qualsevol lloc mitjançant, per exemple, recomptes globulars o patrons òptics. El pacient va perdre encara més la seva veu perquè només interessava com a cas clínic, com a peça patològica. És en aquest sentit que es parla de la “desaparició” del pacient en la nova medicina.

El microscopi es va convertir en un instrument central en la medicina de finals del segle XIX i del primer terç del segle XX. Les escoles mèdiques de França i Alemanya es van fer eco de la transformació ocorreguda als laboratoris de microbiologia o bacteriologia. Es van adaptar espais i van introduir aquestes pràctiques i tècniques de la preparació microscòpica al currículum acadèmic: talls histològics, tinció, cultius biològics, etc. La mirada microscòpica obria la porta a un coneixement nou: la vida dels microorganismes patògens, és a dir, aquells capaços de produir malaltia. Les revistes mèdiques i, en alguns casos, els mitjans de comunicació de masses, es van convertir en vehicles transmissors dels resultats de l’observació microscòpica. No es pot entendre aquest complex fenomen en termes merament difusionistes ometent, per exemple, les resistències que va despertar. Els estudis disponibles, al igual d’altres casos, han mostrat la importància del context històric de cada situació. L’escola, per exemple, va jugar un paper normalitzador i disciplinari, per a la qual cosa va ser necessari el concurs i accés a un arsenal instrumental produït per nombroses cases fabricants i comercials de finals del segle XIX. Aquestes empreses, amb el beneplàcit dels reguladors estatals, van jugar un paper decisiu en la difusió escolar d’aquest instrumental, així com també en la millora de la seva precisió tècnica i en la seva normalització internacional.

Inoculació del virus de la ràbia per Pasteur. Cromolitografia de la col·lecció francesa Chocolat Carpentier, ca. 1895-1900. Wellcome Collection.

En aquest procés d’intentar fer visible el cos humà de forma ‘objectiva’, la física va produir un resultat tècnic d’enorme impacte a finals del segle XIX: el descobriment dels rajos X per Wilhelm Roentgen (1845-1923) a finals de 1895. La invenció, que va tenir una repercussió immediata a escala global, permetia la fotografia a través de cossos opacs i facilitava així l’anhelat accés de la mirada del metge a l’interior de l’organisme en vida del pacient. També va permetre la producció d’un resultat mecànic i objectiu: la radiografia, que va assentar les bases d’una nova cultura visual medicalitzada dels cossos.

Wilhelm Conrad Roentgen examina un pacient mitjançant els RX. Cromolitografia de la col·lecció francesa Chocolat Carpentier, ca. 1895-1900. Wellcome Collection.

Les pràctiques i els resultats obtinguts a partir de tots aquests instruments mediadors no només van obligar a reconfigurar la mirada del metge i a reformular el coneixement disponible fins al moment. Va caldre que aquest exercici tingués lloc de manera prèvia o paral·lela al treball de codificació cultural de totes les imatges i representacions visuals produïdes. Lluny de ser un producte natural, la cultura visual i material de la medicina del segle XIX es va carregar de significat per poder ser després descodificat, interpretat, ensenyat i reproduït.

En definitiva, tal com ocorre en altres casos estudiats en aquesta secció, l’estudi detallat dels canvis en la cultura material i visual de la medicina del segle XIX permet endinsar-se en la complexa fàbrica de la medicina científica d’aquest període mitjançant noves perspectives, personatges i problemes.

Alfons Zarzoso
Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.